EUROPA, als peus de Donald Trump. (Amb comptades excepcions).

Durant dècades, la idea d’Europa va voler presentar-se davant del món com un projecte polític singular, un espai construït sobre les cendres del feixisme i de dues guerres mundials devastadores, una arquitectura institucional que, almenys en teoria, havia de representar la Defensa dels Drets Humans, el Multilateralisme, la Cooperació entre pobles i un model social capaç de diferenciar-se del capitalisme salvatge practicat pels Estats Units, però aquella Europa sembla avui una caricatura de si mateixa.

La realitat política actual del continent europeu mostra una fotografia inquietant amb una Comissió Europea convertida progressivament en una estructura burocràtica subordinada als interessos geopolítics de Washington, i amb una majoria de governs disposats a obeir sense massa resistència els designis de l’administració de Donald Trump, i una deriva ideològica que situa la guerra, la militarització i l’enduriment contra la immigració com els nous pilars del projecte europeu.

Europa ja no sembla governar-se des de Brussel·les i moltes de les seves decisions semblen redactades als despatxos del Pentàgon o condicionades pels interessos estratègics de la OTAN.

La submissió militar, es gastar més per obeir millor com l’exigència permanent dels Estats Units perquè Europa incrementi la despesa militar fins a xifres properes al 5% del PIB representa probablement un dels majors actes de submissió política que ha viscut el continent des de la fi de la Guerra Freda i Països com Polònia, Alemanya, Països Baixos o els estats bàltics han assumit sense pràcticament debat intern aquesta agenda bel·licista impulsada des de Washington.

Els governs europeus estan desviant centenars de milers de milions d’euros cap a la indústria armamentística mentre milions de ciutadans pateixen precarietat laboral, habitatge inaccessible, deteriorament de la sanitat pública i un progressiu empobriment de les classes treballadores.

La pregunta és inevitable.

Com pot justificar-se aquesta carrera armamentista mentre es retallen drets socials conquistats després de dècades de lluita obrera?

Europa sembla haver decidit que fabricar míssils és avui més prioritari que construir hospitals.

L’Economia Europea sota tutela nord-americana

La submissió no es limita al terreny militar. La guerra econòmica global impulsada pels Estats Units, especialment contra Xina, està trobant a Europa un soci obedient encara que això signifiqui perjudicar greument la seva pròpia economia productiva.

Les sancions comercials, les restriccions tecnològiques, la ruptura de canals energètics tradicionals i la dependència creixent del gas nord-americà estan debilitant sectors industrials sencers, especialment a Alemanya, motor històric de l’economia europea. Europa ha renunciat a la seva autonomia estratègica i en lloc de construir un model propi, ha acceptat convertir-se en satèl·lit econòmic d’un imperi que exigeix lleialtat absoluta.

I el resultat és devastador. Inflació persistent, desindustrialització progressiva, menor competitivitat i una dependència cada cop més gran d’un aliat que prioritza exclusivament els seus interessos nacionals.

La gran hipocresia europea amb la immigració

Un altre dels terrenys on Europa està assumint polítiques pròpies de l’extrema dreta nord-americana és el tractament de la immigració con la fortificació de fronteres, els acords vergonyosos amb tercers països per externalitzar la repressió migratòria, la criminalització constant de les persones migrants i la normalització d’un discurs cada vegada més xenòfob estan transformant el Mediterrani en una enorme fossa comuna.

Frontex ha passat de ser un organisme de control fronterer a convertir-se en símbol d’una Europa que abandona la seva retòrica humanitària quan es tracta de persones pobres que fugen de guerres, fam o emergències climàtiques, i resulta pervers observar com les mateixes potències europees que participen en intervencions militars, explotació de recursos i imposició econòmica al Sud Global després aixequen murs per impedir l’arribada de les víctimes d’aquest mateix sistema.

Qui s’agenolla i qui resisteix?

La majoria de governs europeus semblen haver acceptat el paper de subordinat.

Polònia representa avui un dels aliats més fidels de Washington, Alemanya, malgrat les contradiccions internes, continua alineada amb la disciplina atlàntica. Itàlia, sota governs cada vegada més escorats a la dreta, ha assumit polítiques migratòries i militars plenament compatibles amb les exigències nord-americanes i els Països Baixos i diversos països nòrdics també mantenen una adhesió gairebé automàtica a les estratègies dictades per Washington.

Però existeixen excepcions com Espanya, que amb contradiccions evidents, ha intentat en diverses ocasions mantenir certes posicions diferenciades, especialment en qüestions relacionades amb el conflicte a Gaza o amb alguns debats sobre autonomia diplomàtica. També Irlanda ha expressat posicions més crítiques respecte a determinades polítiques exteriors occidentals.

Alguns sectors polítics a França continuen defensant una autonomia europea menys dependent dels Estats Units, tot i que les seves institucions continuen profundament vinculades al marc atlàntic, per la Unió Europea travessa una crisi moral i la gran tragèdia no és només geopolítica.

La Unió Europea està abandonant progressivament els principis que teòricament justificaven la seva existència con la defensa dels drets humans desapareix quan hi ha negocis armamentístics pel mig i la democràcia queda subordinada als mercats financers.

La solidaritat internacional es transforma en murs, deportacions i acords amb governs autoritaris perquè facin la feina bruta i el continent que va prometre “mai més” després del feixisme sembla avui caminar en direcció contrària.

Europa necessita rebel·lar-se i el gran repte del segle XXI no és obeir Washington. No és augmentar pressupostos militars. No és blindar fronteres contra persones desesperades.

El gran repte és construir sobirania popular, independència política i justícia social. Europa necessita recuperar el control de les seves decisions i necessita deixar de comportar-se com una colònia política dels Estats Units.

Europa necessita entendre que seguir els designis de l’imperialisme nord-americà només condueix a més guerres, més desigualtat i més autoritarisme perquè quan un continent renuncia a pensar per si mateix, deixa de ser un projecte polític i es converteix simplement en territori ocupat, encara que l’ocupació no necessiti tancs.

Avui Europa no està governada pels seus pobles. Avui Europa s’acosta perillosament a convertir-se en una extensió obedient de l’imperi i davant aquesta realitat, callar significa ser còmplice i avui Europa viu massa sovint agenollada davant Donald Trump i el pitjor és que molts dels seus dirigents ja ni tan sols intenten dissimular-ho.