Els governs invisibles del Món. Quan la democràcia queda sotmesa als poders econòmics global

Mentre milions de persones arreu del planeta continuem patint les conseqüències de la pobresa estructural, la precarietat laboral, l’emergència climàtica, les guerres per recursos i l’augment constant de les desigualtats, existeix una arquitectura internacional de poder que opera sovint al marge del control democràtic i de la voluntat popular, no parlem només dels governs escollits a les urnes, sinó d’aquells espais opacs on es defineixen bona part de les grans decisions econòmiques i geopolítiques del planeta. El Group of Seven (antic G-8 abans de l’expulsió de Russia), el Group of Twenty, el World Economic Forum a Davos i el conegut Bilderberg Meeting.

Aquestes trobades, presentades sovint com a fòrums de debat internacional o espais de coordinació global, són en realitat, des d’una mirada crítica i d’esquerres, instruments de consolidació d’un model econòmic profundament desigual, són espais on els grans interessos financers, les multinacionals, els fons d’inversió, les corporacions energètiques i les indústries militars comparteixen taula amb dirigents polítics que, en teoria, haurien de representar la ciutadania, però que massa sovint acaben actuant en funció d’agendes alienes a l’interès general.

La gran contradicció és evident i mentre a les societats democràtiques se’ns repeteix constantment que el poder resideix en el poble, la realitat és que una part substancial de les decisions que condicionen la vida de milions de persones no es prenen als parlaments, sinó en sales tancades, lluny del debat públic, lluny del control ciutadà i lluny de qualsevol mecanisme real de rendició de comptes.

El Group of Seven, el G-7, reunit aquests dies a França, torna a escenificar aquesta paradoxa. Set de les economies més poderoses del planeta que històricament responsables d’una part important del colonialisme econòmic global, de les polítiques extractives al Sud Global i de la imposició d’un model neoliberal que ha debilitat serveis públics i drets socials, es presenten davant del món com a guardians de l’estabilitat internacional. Però de quina estabilitat parlem?

Parlem d’un ordre mundial on les grans fortunes acumulen nivells de riquesa obscens mentre centenars de milions de persones no poden accedir a drets bàsics, parlem d’un sistema que normalitza que grans empreses tecnològiques i financeres tinguin més capacitat d’influència sobre les decisions públiques que molts estats sobirans, i tambè parlem d’un capitalisme globalitzat que converteix governs en simples gestors dels interessos privats dels mercats.

El fòrum de Davos, organitzat anualment pel World Economic Forum, simbolitza perfectament aquesta realitat. Líders polítics, grans empresaris, bancs internacionals, CEOs de multinacionals i grans fortunes es reuneixen sota discursos grandiloqüents sobre sostenibilitat, futur compartit o responsabilitat global, però rere aquest llenguatge amable s’amaga sovint la defensa d’un model econòmic que manté intactes les estructures de privilegi.

Encara més opac resulta el Bilderberg Meeting, un club exclusiu que des de mitjan segle XX reuneix anualment polítics, empresaris, membres de grans bancs, responsables de serveis d’intel·ligència i figures influents dels grans mitjans de comunicació occidentals. Sense actes públiques, sense transparència, sense compareixences clares, i diuen que oficialment només debaten idees. Però resulta legítim preguntar-se fins a quin punt aquestes trobades condicionen futures decisions polítiques o defineixen perfils de lideratges convenients per a determinats interessos econòmics globals.

La història contemporània ens mostra massa exemples de dirigents polítics que semblen ascendir meteòricament dins dels seus països comptant amb simpaties evidents dels grans centres financers internacionals. Governs que adopten reformes laborals regressives, privatitzacions massives, retallades socials o polítiques favorables als grans capitals acostumen a rebre el suport implícit o explícit d’aquests centres de poder global.

No és casualitat. El poder econòmic global no necessita presentar-se a unes eleccions. No necessita guanyar majories parlamentàries. El seu poder resideix en influir sobre aquells que sí es presenten i escullen perfils polítics dòcils, financen determinats projectes, orienten discursos mediàtics i marquen les línies vermelles del que és acceptable dins del sistema.

Quan un govern qüestiona els privilegis dels grans capitals, planteja nacionalitzacions estratègiques, defensa una fiscalitat redistributiva real o limita el poder de les multinacionals, ràpidament apareixen les pressions dels mercats, les agències de qualificació, les fugides de capitals o les campanyes mediàtiques de desgast.

Aquest és el gran dèficit democràtic del nostre temps.

Des d’una perspectiva d’esquerres transformadora, cal denunciar sense ambigüitats aquesta governança paral·lela global. Les grans decisions econòmiques internacionals haurien de debatre’s dins organismes multilaterals realment democràtics i transparents, no en clubs exclusius reservats a una elit econòmica que ningú ha escollit.

La ciutadania mundial necessita més sobirania popular i menys plutocràcia internacional. Necessitem governs que responguin als pobles, no als mercats financers I necessitem institucions internacionals orientades a la cooperació, la justícia social i la redistribució de la riquesa, no fòrums on les elits planifiquen com preservar un sistema que els beneficia.

Perquè la gran pregunta continua intacta:

Qui governa realment el món?

Els pobles o els consells d’administració?

Potser ha arribat el moment de deixar de mirar només els parlaments i començar a observar aquells salons tancats on, massa sovint, es decideix silenciosament el futur col·lectiu de la humanitat.

Els pobles voten, i les elits no tene que imposer-se. No hi ha democràcia real, mentre el poder econòmic global decideixi més que la voluntat popular.

Parem-ho, que si que és pot.