La gran mentida. “defensar la democracia”

 No estem davant d’una deriva accidental de la política internacional, no estem davant d’errors de càlcul ni de males decisions puntuals, estem davant del funcionament normal de l’imperialisme nord-americà i occidental.

Les sancions, els embargaments, els bloquejos financers, la confiscació de recursos, les intervencions militars i els cops d’estat no són desviacions del sistema capitalista global, sinó les seves eines estructurals de dominació, i quan un poble decideix ser sobirà, l’imperi respon amb violència, primer a l’econòmica. després política i finalment la intervenció militar. 

Els Estats Units no defensen democràcies, defensen els seus interessos. Si realment els importés la democràcia, no protegirien dictadures aliades, no imposarien governs titella, i no castigarien pobles sencers per votar “malament”. El problema no és l’autoritarisme, el problema és la sobirania.

Quan un poble decideix nacionalitzar el petroli, sortir del control del dòlar, i prioritzar drets socials sobre beneficis privats, es converteix automàticament en objectiu de l’imperi.

El petroli no és només energia, és poder geopolític. El control dels recursos energètics garanteix l’hegemonia militar, el domini financer i submissió dels mercats globals, i per això es destrueix l’Iraq, s’ofega Veneçuela, s’asfixia Cuba i es recolonitzen països sencers sota el nom de “lliure mercat” i això no és geopolítica, això és saqueig organitzat.

Les sancions com a crim i contra la humanitat no es casual, cal dir-ho sense ambigüitats. Les sancions econòmiques massives són una forma de terrorisme d’Estat.

Quan un bloqueig impedeix importar medicaments, col·lapsa sistemes sanitaris i condemna pobles sencers a la fam i a la misèria, no estem parlant de diplomàcia, sinó de violència estructural planificada. Cuba, Veneçuela, l’Iraq d’ahir, Palestina avui, es del mateix patró criminal, però amb diferents escenaris.

Els Estats Units no defensen democràcies. Defensen interessos. Si realment els importés la democràcia no protegirien dictadures aliades, no imposarien governs titella i no castigarien pobles sencers per votar “malament”. El problema no és l’autoritarisme, el problema és la sobirania.

Quan un poble decideix nacionalitzar el petroli, sortir del control del dòlar i prioritzar drets socials sobre beneficis privats, es converteix automàticament en objectiu de l’imperi.

L'amenaça, i els recursos com a norma.

No és novetat que l’accés a fonts d’energia (i especialment al petroli) ha estat una variable clau en la formulació de la política exterior nord-americana. Des d’acords bilaterals amb països del Golf Pèrsic fins a l’interès estratègic en Amèrica Llatina, estudis acadèmics i think tanks mostren de manera recurrent com la necessitat energètica, la protecció de rutes comercials i la influència sobre proveïdors globals de petroli han influït en decisions diplomàtiques i militars. Això no implica que cada acció nord-americana sigui únicament motivada per recursos -hi ha un entrellat de valors, seguretat, interessos geopolítics i pressions internes- però la proximitat temporal entre sancions energètiques i la coerció política sovint alimenta la lectura que els recursos són un dels pilars del comportament extern dels Estats Units.

El petroli com a fil conductor de la violència imperial i els Estats Units no actuen a l’atzar. Allà on hi ha Petroli, Gas, Minerals estratègics i rutes comercials clau. La  ingerència, sancions, cops d’estat, guerres “preventives” o bloquejos es un patró és conegut. La demonització mediàtica del govern objectiu, les sancions econòmiques “selectives” que acaben colpejant la població, desestabilització interna, intervenció directa o indirecta i la entrada de multinacionals i fons d’inversió

Això no és política exterior, això és colonialisme del segle XXI, però les sancions imposades també maten. Les sancions no són neutres. Maten, encara que no facin soroll com les bombes. Maten per falta de medicaments, maten per desnutrició, maten per col·lapse dels serveis públics i també maten per desesperació, però  tanmateix, mai se sancionen els responsables reals de les les multinacionals extractives, ni els traficants d’armes, ni els governs que envaeixen, bombardegen i ocupen. La doble vara de mesurar és obscena.

L'Armada veneçolana comença a escortar vaixells petroliers al Carib després de l'amenaça de Trump

Segons The New York Times el Govern  veneçolà prendre la decisió després que els Estat Unuts incautaran una embarcació i Donald Trump ordenarà un "bloqueig total" a la zona als petroliers sancionats

"És il·legal d'acord impedir el lliure comerç naval als mars i oceans del món. No és temps de corsaris", va dir Nicolás Maduro  ahir dimecres a la nit. Prèviament, i segons The New York Times, el Govern  veneçolà havia instruït l'Armada que comenci a escortar vaixells petroliers que es dirigeixen a alta mar. En el  Palau de Miraflores va prendre la decisió després de l'anunci del president dels Estats Units, Donald Trump, de bloquejar tots els vaixells de càrrega sancionats que comerciïn amb el país sud-americà. El magnat republicà va llançar l'amenaça del "bloqueig total" el dimarts a la nit.

La setmana passada havia estat decomissat un vaixell petrolier veneçolà en un acte que Caracas va qualificar de "pirateria". Donald Trump va anar molt més lluny amb el seu desconcertant missatge a Truth Social "ens van treure els nostres drets. Teníem molt petroli allà. Van expulsar les nostres empreses i ho volem de tornada".

Maduro parla amb Guterres

En aquest context, l'empresa estatal Petrolis de Veneçuela (PDVSA) va ratificar la determinació de seguir enviant vaixells amb cru de la seva producció. "Veneçuela seguirà comercialitzant tots els seus productes”. “Seguiren amb el comerç del nostre petroli i les nostres riqueses naturals que pertanyen al seu únic amo legítim pels segles el sobirà poble de veneçolà", va dir també Nicolas Maduro.

Aquest dimecres una conversa telefònica amb el secretari general de les Nacions Unides, de part de Washington. El canal oficial Telesur va consignar que "l'eix central" del contacte es va basar en les recents declaracions del magnat republicà sobre la propietat dels hidrocarburs a Veneçuela. Nicolas Maduro va denunciar que els Estats Units han formulat expressions "de caràcter colonial" que "han de ser rebutjades categòricament pel sistema de les Nacions Unides per constituir una amenaça directa a la sobirania".

Entre la seguretat nacional i la cobdícia geopolítica

Les polítiques dels Estats Units envers Cuba, Iraq i Veneçuela mostren un patró. Sancions i Embargaments s’utilitzen com a instruments de coerció política que, sovint, tenen conseqüències severes per a la població civil i per a la gestió nacional dels recursos. Les recerques i l’experiència històrica indiquen que el petroli ha estat un factor recurrent en l’orientació de l’acció exterior nord-americana, però també que la narrativa oficial (drets humans, seguretat regional) i l’interès material (accés a recursos) conviuen i es retroalimenten.

Aquesta dinàmica genera aprofundides divisions internacionals en matèria de legalitat, ètica i respostes multilateral. En un món on la transició energètica i la multipolaritat s’acceleren, la pregunta central és si l’ús de sancions i la pressió sobre recursos seguirà sent la primera opció de poder o si la comunitat internacional adoptarà mecanismes més equitatius i menys perjudicials per a les poblacions. 

 

 

Quan les sancions són armes i el petroli és el botí, els Embargaments, Saqueig i Guerra, són la imposició.

l’Imperialisme nord-americà contra els pobles sobirans i com els EUA han pressionat Iraq, Cuba i Veneçuela per controlar recursos energètics.

Durant més de quatre dècades, les polítiques de pressió econòmica i les sancions imposades pels Estats Units han estat una eina recurrent en la seva política exterior. Des de l’embargament total a Cuba instaurat als anys 60, passant per les sancions i l’aïllament d’Iraq en la dècada dels 90 fins a les mesures dirigides a Veneçuela en els darrers anys contra la seva indústria petroliera, observadors i crítics acusen Washington d’utilitzar sancions, bloquejos i, quan fa falta, pressió militar per condicionar l’accés als recursos naturals, especialment el petroli. 

Cuba. L’embargament més llarg de l’era moderna. Seixanta anys de càstig col·lectiu

L’embargament nord-americà contra Cuba (origins 1960–1962) es va anar perfilant com una política de “contenció econòmica” després de la Revolució i la nacionalització d’actius nord-americans. Amb el temps s’ha anat reforçant legislativament (Llei Torricelli, Helms-Burton, entre d’altres) i ha incorporat mesures extraterritorials que busquen dissuadir tercers estats i empreses d’invertir o comerciar amb l’illa. Aquesta política ha estat objecte de condemna internacional reiterada des de 1992 l’Assemblea General de l’ONU ha votat anualment resolucions no vinculants contra l’embargament amb majoria aclaparadora. Els crítics -organitzacions dels drets humans, i d’economistes- sostenen que l’embargament ha tingut greus repercussions sobre la salut pública i l’economia cubana, malgrat excepcions puntuals per a medicaments i aliments.

Aquest bloqueig impedeix l’accés normal a medicaments, tecnologia i crèdits internacionals, persegueix empreses de tercers països (extraterritorialitat imperial), i busca explícitament provocar fam, desesperació i col·lapse social.

L’objectiu no ha canviat en sis dècades, rendició o asfíxia. I tot això, malgrat la condemna gairebé unànime de l’ONU any rere any. La “legalitat internacional” només serveix quan beneficia l’imperi.

Iraq. Sancions, oil-for-food i la seqüela humanitària. Sancions que matan abans que les bombes

Després de la invasió del Kuwait, l’ONU va imposar sancions severes a l’Iraq el 1990 (Resolució 661), que prohibien pràcticament tot el comerç amb l’Estat iraquià excepte peces humanitàries estrictament regulades. Aquelles mesures van afectar la capacitat de l’Iraq per exportar petroli i, al mateix temps, van provocar una crisi humanitària que l’ONU va intentar mitigar amb el programa Petroli per aliments (Oil-for-Food) a partir de 1996. El resultat va ser una combinació de sofriment civil, corrupció i controvèrsies internacionals. Alguns analistes assenyalen que les sancions van debilitar la infraestructura civil i van deixar una població vulnerable que, anys després, va ser un factor explorable en el context de la intervenció del 2003.

Les sancions van des de la destrucció de les infraestructures bàsiques, col·lapsar el sistema sanitari i empobrir massivament la població civil, i tot això va preparar el terreny per a la invasió posterior, basada en mentides (armes de destrucció massiva inexistents) i amb un objectiu real clar, el control del petroli iraquià i la reconfiguració geopolítica de l’Orient Mitjà sota tutela nord-americana. Primer sancions, després bombes, finalment privatitzacions.

Veneçuela. Sancions dirigides al petroli i estratègia de pressió política. Petroli, bloqueig i guerra híbrida

Des de l’esclat de la crisi política veneçolana i la contestació internacional a la presidència de Nicolás Maduro, els Estats Units han anat imposant sancions vinculades específicament al sector petrolífer, incloent designacions i sancions contra PDVSA (la companyia petroliera estatal). Aquestes mesures, intensificades a partir del 2019 i amb variants posteriors, han restringit la capacitat de Veneçuela per vendre petroli en els mercats internacionals i per accedir a sistemes financers internacionals. Washington ha argumentat causes polítiques (pressionar per a un canvi de règim o sancionar corrupció i narcotràfic), mentre que els governants veneçolans i molts aliats reclamen un atac a la sobirania i un estrangulament econòmic amb conseqüències humanitàries.

En els últims mesos també hi ha hagut incidents marítims i mesures d’aplicació fronterera que han portat a la retenció o arrossegament de carregaments fets que han elevat la tensió a la regió i han estat denunciats per governs com a “pirateria” o apropiació de recursos en contextos polítics. Aquestes accions, junt amb desplegaments militars puntuals, reforcen la percepció entre països afectats que l’objectiu últim no és només condemnar registres de governs autoritaris, sinó minvar la capacitat del país per gestionar i vendre recursos estratègics. Recentment la premsa internacional ha documentat casos de confiscació de vaixells amb cru portat de Veneçuela i destinats a Cuba, fet que ha encès alarma diplomàtica entre tercers i Caracas.

Les mesures imposades pels EUA contra Veneçuela son el bloquegen la venda de petroli, la congelació dels actius estatals a l’estranger, impedeixen transaccions financeres bàsiques i afecten directament l’accés a aliments, medicaments i energia. No es tracta de “democràcia”, sinó de control energètic. Quan el govern veneçolà no es doblega, l’imperi activa una guerra econòmica i una estratègia de canvi de règim.

Ni Sancions, ni Bloquejos, ni Guerres. Sobirania o Barbàrie.

Les sancions, els embargaments i les “intervencions humanitàries” impulsades pels Estats Units no són errors del sistema, són el sistema mateix. Formen part d’una arquitectura global de dominació dissenyada per sotmetre pobles, destruir economies sobiranes i garantir que els recursos naturals -especialment el petroli- continuïn en mans de les multinacionals i del capital financer occidental.

No estem davant d’excessos puntuals, sinó davant d’una guerra global i  permanent contra qualsevol projecte polític que s’atreveixi a sortir del dogma neoliberal.

Israel ordena la demolició de 25 edificis residencials en un camp de refugiats de Cisjordània.

Les forces d'ocupació israelianes han emès una ordre militar per enderrocar 25 edificis residencials al camp de refugiats de Nur Shams, als afores de Tulkarem, al nord de Cisjordània, enmig de l'alarmant expansió per part del règim de Tel Aviv de les seves activitats il·legals de construcció d'assentaments.

En resposta, el governador de Tulkarem, Abdul·là Kamil, ha instat a la comunitat internacional, les institucions de drets humans, les missions diplomàtiques i les ambaixades a intervenir immediatament i aturar la decisió amb urgència, i ha subratllar que la mesura reflecteix la persistència de l'arrogància israeliana i els crims d'ocupació contra els país.

Abdullah Kamil ha descrit que l'acció com una campanya sistemàtica de destrucció i vandalisme contra la població civil i de les seves propietats, que ha provocat el desplaçament forçat de residents dels dos camps de refugiats, i ha assenyalat que aquestes accions constitueixen amb una flagrant violació del dret internacional sobre, els principis humanitaris i les convencions de drets humans.

Abdul·là Kamil, reitera la seva crida a l'acció internacional immediata per cessar l'agressió en curs contra Tulkarem i les seves comunitats limítrofes. Mitjans israelians han informat en el divendres que l'anomenat gabinet de seguretat d'Israel va aprovar plans per formalitzar 19 assentaments il·legals a la Cisjordània ocupada. Això, segons funcionaris palestins, aprofundeix un projecte de dècades de robatori de terres i enginyeria demogràfica.

L'informe també va indicar que la decisió també revifa dos assentaments avançats al nord de Cisjordània desmantellats durant la “desconnexió” del 2005. El mitjà de comunicació israelià Ynet afirma que el pla “es va coordinar amb els EUA per endavant”, mentre que el Canal 14 va indicar que la iniciativa va provenir del ministree Bezalel Smotrich, líder del Partit Sionista Religiós (el segon component de la coalició). La seva vida està totalment identificada amb la colonització jueva i un dels més radicals del gabinet israelià.

L'aprovació es produeix en un moment en què les forces israelianes i els colons intensifiquen la violència a Cisjordània, en el context del genocidi israelià a Gaza, on més de 70.000 palestins han mort des que va començar la guerra l'octubre del 2023.

Segons l'Oficina de Coordinació d'Afers Humanitaris (OCHA), almenys 232 palestins, inclosos 52 nens, han mort a Cisjordània a mans de tropes i colons israelians des de principis d'any, i també ha registrat més de 1.700 atacs de colons que van causar víctimes o danys materials de la majoria dels atacs es van concentrar al voltant de Ramal·là, Nablus i Al-Jalil, zones que des de fa temps han estat blanc de l'expansió dels assentaments.

Mentrestant, més de 1.000 palestins han estat desplaçats forçosament aquest any a la Zona C, que representa aproximadament el 60% de Cisjordània i roman sota ple control militar israelià. S'han enderrocat, confiscat o segellat cases, deixant comunitats senceres sense refugi mentre “Israel” consolida un sistema d'apartheid a tot el territori.

 Estats Units manté 76 bases militars a Llatinoamèrica

Segons un informe del Congrés dels Estats Units, només hi ha sis instal·lacions militars a Amèrica Llatina i el Carib, cosa que contrasta dràsticament amb les avaluacions d'experts independents, segons les quals aquesta xifra puja a 76, i això destaca l'abast de la presència militar nord-americana que les dades oficials no reflecteixen. 

En el llibre de David Vine sobre "La Nación de les bases", sosté que les dades oficials no reflecteixen la realitat que s'ha vist augmentada per les recents instal·lacions militars ubicades davant de les costes de Veneçuela, val a dir, a Trinitat i Tobago, Puerto Rico i República Dominicana, però també oficialment, hi ha bases a Les Bahames, Honduras i Curaçao.

El relat de David Vine diu que hi ha 76 bases moltes de les quals són a Centreamèrica (Mèxic, Costa Rica i Panamà), tres a Colòmbia, dues al Perú, dues a l'Equador, tres a Xile, dues a Uruguai i una a Guyana.

David Vine, professor associat d'antropologia a l'American University, assegura que hi ha 800 bases militars dels Estats Units a tot el món i qüestiona la seva necessitat. "Mantenir aquestes bases costa als contribuents nord-americans 100.000 milions de dòlars a l'any".

Pel que ell anomena una “estimació molt conservadora”, David Vine estima que el cost anual per a bases, instal·lacions i personal a l'estranger, excloent-ne aquells en ús en zones de guerra activa, totalitza 71.8 mil milions de dòlars. Un total que no inclou operacions i missions no essencials en què participen els Estats Units perquè tenen una xarxa de bases a la seva disposició, com ara missions humanitàries, patrulles de demostració de força, esforços antinarcòtics i operacions contra la pirateria.

 La Xina busca escriure noves regles globals en el món.

Pequín està fent un esforç audaç per modelar la manera com el món pensa sobre la guerra, la pau i el poder en les properes dècades.

El llibre blanc de la Xina, recentment publicat, sobre control d'armaments, desarmament i no proliferació arriba en un moment de profunda transformació estratègica. El document arriba no només com una actualització tècnica sobre polítiques, sinó com un gest polític amb un intent de modelar l'ordre mundial emergent en un moment en què la multipolaritat ja no és teòrica i la rivalitat entre els Estats Units i la Xina defineix cada cop més el panorama global. Tot i que emmarcat en un llenguatge de cooperació i estabilitat, el llibre blanc és inequívocament estratègic, la Xina està asseient els seus propis principis sobre el que hauria de ser el control d'armaments del segle XXI, buscant tant justificar la seva trajectòria actual com modelar les futures expectatives internacionals.

El que destaca més no és un anunci en particular, sinó l'arquitectura general del llibre blanc. Combina temes nuclears tradicionals amb una visió integral de la seguretat que abasta l’espai exterior, el ciberespai, la intel·ligència artificial i les implicacions tecnològiques de futurs conflictes. Posa en dubte les aliances militars dels Estats Units, qüestiona la imparcialitat de les demandes actuals de control d'armaments i vincula el propi enfocament de la Xina amb una agenda més àmplia de governança global.

Durant anys, Washington ha pressionat Pequín perquè s'uneixi a les converses trilaterals sobre control d'armes amb els Estats Units i Rússia, argumentant que l'expansió de les capacitats xineses desestabilitzarà els equilibris estratègics llevat que se sotmetin a algun tipus de restricció verificable. El president nord-americà, Donald Trump, va convertir aquesta exigència en una exigència clau, insistint que els futurs acords nuclears estarien incomplets sense la participació de la Xina. Pequín va rebutjar la idea de pla, qualificant-la d'injusta, irrevocable i impracticable". Aquesta frase ressona inequívocament al nou llibre blanc.

El document replanteja sistemàticament per què la Xina creu que no ha de ser tractada com un competidor similar a les dues potències nuclears més grans del món. Posa èmfasi en la "dissuasió mínima", la "no ser el primer a fer servir" i la "màxima moderació" en la mida de l'arsenal, postures que la Xina ha mantingut durant dècades, però que ara desplega amb renovat vigor. En integrar aquests punts en una narrativa àmplia sobre justícia i equitat, Pequín intenta canviar la base diplomàtica. El missatge és clar: la Xina no es deixarà coaccionar per entaular converses basades en les suposicions o preferències dels rivals.

Alhora, el llibre blanc adopta un to que no arriba a nomenar directament els Estats Units. En canvi, adverteix contra l'expansió d'arsenals, el desplegament de míssils, l'enfortiment d'aliances i l'ajust de doctrines nuclears per part de certs països de manera desestabilitzadora. Aquesta tàctica preserva la negació diplomàtica, deixant pocs dubtes sobre el públic a qui s'adreça. A més, atorga coherència a la narrativa sobre la Xina: s'arroga la superioritat moral mentre presenta els Estats Units com a font d'inestabilitat.

El llenguatge del llibre blanc implica una frustració creixent amb l'aliança de seguretat entre els Estats Units i el Japó. Les referències a l'expansió dels desplegaments a Àsia-Pacífic, l'enfortiment de les aliances regionals i els ajustaments a les postures nuclears apunten a l'evolució de l'agenda nord-americana-japonesa. A mesura que Washington i Tòquio aprofundeixen la seva cooperació en defensa antimíssils, integren capacitats d'atac més avançades i s'alineen més estretament en matèria de dissuasió, Pequín veu un setge en lloc d'estabilitat.

Per a una audiència global, l’enfocament de la Xina té dos propòsits. Primer, utilitza la història -invocant subtilment el 80è aniversari de la fi de la Segona Guerra Mundial i l'agressió japonesa- per posicionar-se com a guardiana de la pau i l'ordre de postguerra, aconseguits amb esforç. Segon, caracteritza la cooperació en defensa entre els Estats Units i el Japó com un motor d'inseguretat. Aquesta estratègia retòrica no està dissenyada per a Washington o Tòquio, que la desestimaran, sinó per a la comunitat internacional en general, que Xina espera persuadir que la seguretat d'Àsia.

El Pacífic no ha d'estar determinada exclusivament per les aliances nord-americanes.

La secció nuclear de la Xina està curosament calibrada. Reitera postures que els experts en control d'armes coneixen des de fa temps: no ser el primer a fer servir armes, no desplegar-les a l'estranger i comptar amb les capacitats mínimes necessàries. Això és continuïtat, però una continuïtat amb un propòsit: el document utilitza aquests punts com a eina diplomàtica.

A l'emfatitzar la permissibilitat i l'estabilitat, Pequín transmet confiança a un món inquiet per l'arriscada política nuclear. Això té una segona funció, més tàctica: reforça l'afirmació de la Xina que encara no hauria de ser equiparada amb els Estats Units i Rússia, els arsenals dels quals, molt més grans, justifiquen les seves responsabilitats especials en matèria de desarmament. En essència, la Xina argumenta que la desigualtat estratègica continua sent una realitat internacional i que el control d'armaments l'ha de reflectir.

La multipolaritat no és igualtat i no ho hauria de ser.

Per descomptat, aquest argument té un altre matís. La Xina està reforçant les seves forces nuclears, expandint les sitges de míssils i desenvolupant nous sistemes de llançament. Qualificar la seva postura de "dissuasió mínima" podria aviat soscavar la seva credibilitat. Però l’objectiu de Pequín no és la transparència quantitativa, sinó l’aïllament narratiu. En afirmar que el seu arsenal es basa en la moderació, la Xina pretén desviar preventivament les crítiques mentre es continua modernitzant.

On el llibre blanc adquireix una visió veritablement avantguardista -i políticament rellevant-és el tractament de l'espai exterior, el ciberespai i la IA. Aquests no són simplement temes addicionals; constitueixen el nucli ideològic de la visió de seguretat orientada al futur de la Xina.

Pequín posiciona aquests àmbits com les primeres línies emergents de la competència estratègica i argumenta que requereixen una governança urgent. Això coincideix estretament amb la postura de la Xina en altres fòrums internacionals: impulsar normes centrades a l'ONU que limitin l'ús militar d'aquestes tecnologies i alhora prioritzen el desenvolupament pacífic.

Les motivacions van més enllà de l'altruisme. La Xina està guanyant terreny ràpidament precisament en les tecnologies que en definiran el poder futur. En promoure des del principi marcs de governança sòlids, busca influir en el procés d'elaboració de normes abans que els Estats Units i els seus aliats en consolidin el domini.

Aquest és un dels senyals més clars del document: la Xina pretén exercir un paper protagonista en la definició de les regles de la guerra de propera generació. Considera les tecnologies emergents no només com a eines, sinó com a escenaris on es negocia el poder polític.

La cúpula del drac: la Xina està revolucionant la defensa global contra míssils i un dels temes més significatius que s'entreteixeixen al llibre blanc és l'aspiració de la Xina de convertir-se no només en participant de la governança global, sinó també en el seu creador. El document emfatitza repetidament l'equitat, la inclusió i el paper de l'ONU, un llenguatge dirigit als països del Sud Global, sovint exclosos de l'arquitectura de seguretat dissenyada per Occident.

En posicionar-se com a defensor de la "seguretat indivisible", la Xina festeja el Sud Global, suggerint que els règims occidentals de control d'armes privilegien els forts i restringeixen els febles. L'estratègia és clara: construir aliances normatives que enforteixin la legitimitat de Pequín com a creador de normes globals.

El nou llibre blanc de la Xina no és un document polític passiu. És una declaració estratègica: un intent de replantejar el control d'armaments en termes que reflecteixin els interessos, les ambicions i la visió del món de la Xina. Contradiu les expectatives nord-americanes, desafia la seguretat basada en aliances, promou un model de governança centrat a l'ONU i es posiciona en els àmbits tecnològics emergents.

Una altra qüestió és si el món accepta aquest enfocament. Washington i Tòquio veuran una narrativa egoista en lloc de moderació. Molts països en desenvolupament podrien veure un soci resistint-se al domini occidental. Mentrestant, la resta del món s'enfrontarà a una realitat cada cop més clara: el futur del control d'armes ja no es negociarà únicament a Washington i Moscou, sinó en un escenari geopolític més ampli on la Xina es mostra cada cop més segura, assertiva i llesta per liderar.

La Constitució del 78. Carta Magna Caduca i amb la Necessitat d’una Consulta Institucional per definir l’Estat entre la Monarquia o la República.

La Constitució espanyola de 1978, sovint presentada com el gran consens de la Transició, ha esdevingut, més de quatre dècades després, una estructura rígida, antiquada i profundament allunyada de les necessitats socials, democràtiques i materials del present. Nascuda sota la tutela militar de la dictadura i marcada pels interessos de les elits econòmiques i polítiques hereves del franquisme, la seva vigència real es troba avui esgotada. No només ha estat incapaç de garantir els drets socials fonamentals -habitatge, treball digne, salut pública, educació universal-  sinó que ha blindat un model d’Estat que impedeix una evolució democràtica profunda i limita qualsevol intent de ruptura o transformació.

UNA CONSTITUCIÓ NASCUDA DE LA POR I DELS LÍMITS DE LA TRANSICIÓ.

La Constitució del 78 no va ser el resultat d’un procés constituent popular, sinó un pacte condicionat pels aparells de l’Estat franquista, amb l’exèrcit situat com a garant de la “unitat d’Espanya” i amb una monarquia imposada per Franco com a element intocable. El poble no va poder decidir mai entre Monarquia o República i es va acceptar una institució hereva de la dictadura, incorporada amb calçador i legitimada posteriorment amb un referèndum que no va permetre triar model d’Estat.

Aquest origen condiciona tota la vida política contemporània. Els poders fàctics -l’oligarquia financera, els cossos policials i militars, les elits del Poder Judicial i la vella classe política bipartidista- han utilitzat la Constitució per mantenir el seu poder, frenar reformes profundes i reprimir moviments socials i nacionals. La seva funció real ha estat garantir l’estabilitat dels privilegiats, no pas garantir drets de la majoria.

Els Drets Socials, paper mullat en un Capitalisme salvatge. L’habitatge es defineix com un dret, però en realitat és una mercaderia especulativa en mans de bancs, fons voltor i grans tenidors. El treball digne es transforma en precarietat estructural, contractes temporals, sous baixos i desprotecció. La salut pública és desmantellada i posada en venda, com hem vist amb les privatitzacions encobertes i externalitzacions, amb derivacions i hospitals de gestió mixta on l’interès privat preval sobre la salut de la gent. L’educació, lluny de ser universal i equitativa, es veu sotmesa a un model dual que reforça desigualtats i privilegia la concertada.

La Constitució del 78 proclama Drets Socials, però no els garanteix. Sense mecanismes vinculants ni obligacions pressupostàries, aquests drets són simple retòrica, i quan els governs progressistes intenten avançar, sempre topen amb la mateixa paret, el Tribunal Constitucional i el poder judicial conservador, hereu d’una arquitectura institucional franquista.

Monarquia caduca, opaca i incompatible amb la Demogràcia.

La Monarquia espanyola, presentada com a “àrbitre neutral”, ha estat protagonista de corrupteles, opacitat financera, privilegis jurídics i connexions fosques amb dictadures estrangeres. Del cas Nóos a les comissions milionàries del rei-emerit Joan Carles I, passant per l’exili daurat i les investigacions tancades per voluntat política, aquest model institucional és irreformable. No respon davant el poble, no és elegit, i es manté gràcies a una Constitució que blinda el seu caràcter intocable. Cap democràcia madura manté una institució hereditària per sobre del control popular.

La urgència d'una consulta institucional, per definir sobre el model d'Estat que volem, 

Monarquia o República.

El poble espanyol no ha votat mai el model d’Estat. Les noves generacions, que no van participar en la Transició, mereixen decidir si volen mantenir una monarquia imposada o construir una República social, federal o confederal, basada en la sobirania popular i en els drets col·lectius, una consulta institucional no és només un acte democràtic, sinó un pas imprescindible per iniciar un procés constituent real, popular, ampli i participatiu. La legitimitat d’un Estat no pot dependre de pactes d’elits del passat, sinó de la voluntat actual del seu poble.

Cap a una República Social amb Drets Garantits. La nova etapa ha d’anar més enllà d’un simple canvi de cap d’Estat. Cal una República Social, que transformi l’estructura econòmica i política, i que garanteixi els drets fonamentals de manera efectiva:

Dret a l’habitatge garantit per llei amb parc públic ampli, control de preus i fi dels desnonaments.  Dret a la salut pública universal, reforçada i blindada contra la privatització.  Dret a l’educació pública, gratuïta, científica i laica.   Dret al treball digne, amb salaris que permetin viure, repartiment del temps de treball i fi de la precarietat.  Dret a la participació política real, amb mecanismes de democràcia directa i revocació de mandats.  Dret dels pobles a decidir la seva relació amb l’Estat.

La ruptura democràtica com a camí necessari. La Constitució del 78 és un mur que impedeix avançar. Les esquerres transformadores, radicals i compromeses amb el benestar col·lectiu no podem continuar acceptant aquest marc. El futur passa per la ruptura democràtica, per un procés constituent popular, i per una República que posi la vida, els drets i la dignitat al centre.

La història no avança per el consens entre poderosos, sinó per la força organitzada del poble, i és hora que el poble decideixi tot allò que li va ser negat. Quin model d’Estat vol, i quins altres drets volem que  l’acompanyant.

Els Serveis de l’Estat del Benestar Social en Perill. La Salut, l’Ensenyament i els Serveis Socials un botí per a Mercantils, Fons Voltor i Governs al Servei del Negoci.

Hi ha una guerra silenciosa que fa anys que s’estén per l’Estat espanyol. Una guerra sense trets, però amb víctimes amb un ciutadania Treballadora, la Gent Gran, els Joves sense futur, les Famílies esgotades i els Barris empobrits. La batalla es lliura a Hospitals, Escoles i Centres Socials, i el botí és immens. El Negoci del Benestar, estimat en desenes de milers de milions d’euros.

Des de fa dècades i especialment allà on governa el Partit Popular els grans Grups Privats, els Fons d’Inversió i les Multinacionals han anat conquerint el que era patrimoni col·lectiu, el que havia estat construït amb els impostos de tots com la Sanitat, l’Educació i els Serveis Socials.

Aquest relat explica com, darrere el discurs de l’eficiència, la llibertat d’elecció i la modernització, s’amaga una operació calculada per desmantellar l’Estat del Benestar i convertir-lo en un negoci embrutidor i subordinar les necessitats de la població a l’avarícia d’uns pocs.

La Gran Operació. Privatitzar el que és públic

Durant anys, la dreta espanyola i singularment el Partit Popular a Madrid, el País Valencià en el seu moment altres comunitats s’ha imposat un model de fer creure que el públic és ineficient i que la solució és donar-ho tot a empreses privades. Aquesta operació no és ideològicament neutra, forma part de l’agenda neoliberal global imposada per think tanks, de les conselleries d’economia i lobbys que pressionen per convertir cada dret en un negoci.

El resultat és que els Hospitals, les Escoles i els Serveis d’Atenció Social han deixat de ser drets universals per passar a gestionar-se com si fossin centres comercials i  els grups beneficiats són sempre els mateixos. Riveira, Quirón, HM, Viamed, els Fons Voltor com Centene, Blackstone o CVC. Grups que no entenen de Salut, sinó de rendibilitat, i que no entenen d’Ensenyament, sinó d’expansió, i que no entenen de Servei Públic, sinó de dividends per als seus accionistes. L’exemple més recent i escandalós ès el de la Sanitat amb l’Hospital de Torrejón d’Ardoz.

L’Hospital de Torrejón d’Ardoz és una ferida oberta i un avís del futur que ens espera si no aturem la privatització disfressada de concessió.

Aquest hospital va ser construït amb diners públics però lliurat a mans privades i gestionat per Ribera Salut (un gegant privat amb vincles amb fons buitor internacionals).

Un dels exemples més flagrants del desgast del model constitucional és el que està passant amb la Sanitat Pública. El cas de l’Hospital de Torrejón d’Ardoz -gestió privada disfressada de servei públic- s’ha convertit en un símbol de com s’ha anat desballestant el que havia estat un dels grans pilars del benestar.

Aquest hospital, com tants altres, opera sota el model de “col·laboració publicoprivada”: un eufemisme per dir externalització, precarització i negoci assegurat per a les empreses sanitàries. Els resultats són clars:

Què ha passat? - El que passa sempre:

• Retalls de personal i menys recursos mentre augmentin els beneficis corporatius.

• Temps d’espera que es disparin mentre derivin pacients “no rendibles” a la sanitat pública.

• Precarització del personal sanitari, amb sous més baixos i càrregues de treball insostenibles.

• Priorització de tractaments curts i rendibles, mentre la cronicitat i la geriatria –no tan lucratives– són menystingudes, i després, quan el model fa aigües, el govern del Partit Popular no assumeix cap responsabilitat, i simplement renova contractes, maquilla informes i protegeix les empreses, encara que això signifiqui condenar la població a una peor atenció oa pagar-se mútues privades.

Riveira, Quiró i el negoci de la vida i la mort.

Aquests grups empresarials han construït un imperi gràcies a concessions públiques, i ho han fet amb una lògica despietada en maximitzar beneficis, minimitzar costos, assegurar ingressos públics garantits i socialitzar riscos i les seves pràctiques són clares i repetitives a tot arreu:

• Cobrin més diners públics del que costa el servei real.

• Retallin personal fins a límits insostenibles.

• Externalitzen serveis per rebaixar salaris.

• Pressioneu polítics perquè els ampliïn concessions.

• Bloquegen auditories independents amb clàusuls contractuals opacs.

• I, encara més greu, influeixen en polítiques públiques a través de fundacions i portes giratòries. Riveira i Quirón són el paradigma de què passa quan el benestar col·lectiu s'entrega a mercantils: els ciutadans deixen de ser persones i es converteixen en línies d'ingressos.

L’Educació en venda. Concerts, segregació i “llibertat d’elecció” falsa i el  mateix procés es dóna a l’educació. El Partit Popular repetix el mantra de la “llibertat d'elecció”, però tothom sap que aquesta llibertat només és real quan tens diners, cotxes i temps.

Les Escoles concertades -molts en mans d'ordres religiosos o fundacions privades-reben diners públics, però seleccionen alumnat de manera encoberta, segreguen per classe social i perpetuen desigualtats estructurals, i ara, amb l’avanç dels governs conservadors, s’impulsa una nova fase, impulsar xarxes privades low-cost que competeixen amb la pública i l’asfixien.

Les conseqüències són devastadors:

Centres públics amb menys recursos i més complexitat social.

Famílies expulsades cap a barris o escoles estigmatitzats.

El professorat públic carregat, desgastat i retallat.

I, en paral·lel, els grups privats acumulant diners públics sense control democràtic.

Els Serveis Socials -dependència, atenció domiciliària, centres de dia- són l'última gran tarta per als mercantils i els fons voltor.

La Gent Gran és un negoci. Les Curacions són un negoci. La Vulnerabilitat és un negoci, i l'objectiu és clar, convertir la dependència en una indústria rendible i per aconseguir-ho, els governs neoliberals retallin el públic fins que les famílies es veuen obligades a recórrer a empreses privades i això crea un sistema dual amb una protecció pública mínima, dèbil i burocratitzada, i un mercat privat agressiu on qui paga té atenció i qui no, espera.

La responsabilitat política es que els governs que treballan per les empreses. No hi ha privatització sense polítics que l'impulsin i en aquest punt, el Partit Popular té una responsabilitat directa i innegable i la seva estratègia és coneguda:

Asfixiar el sector públic amb retalls.

Presentar-ho com a ineficient.

Oferir el sector privat com a “solució moderna”.

Signar concessions i contractes milionaris.

Col·locar exalts càrrecs a consells d’administració quan deixin la política.

Això no és mala gestió, és corrupció estructural, una forma de saqueig organitzat, legalitzat i normalitzat.

Què queda del somni del Benestar Social?

Queda l’essència. La idea que ningú no ha de morir per no poder pagar un tractament, i que cap infant ha de quedar fora d’una educació digna. Que cap persona gran ha d'estar abandonada perquè la seva cura no en dóna beneficis, però aquell somni és desmunta a cada concessió privada, a cada hospital venut, a cada escola concertada que creix ia cada servei social externalitzat.

Qui era un dret universal s'està convertint en un privilegi de classe, i cal una insurrecció democràtica del comú amb la defensa de la Sanitat, l’Ensenyament i els Serveis Socials no és una reivindicació sectorial, és una batalla pel futur del país i el model privatitzador del Partit Popular, de Riveira, de Quirón i dels Fons Voltor és un projecte de país, un país on els rics viuen millor i que els pobres callin, s'esperin i paguin, i la resposta ha de ser igual de contundent:

• Reversió immediata de totes les concessions privades.

• Nacionalització de serveis essencials.

• Prohibició de contractes públics amb empreses que hagin especulat amb la salut i les cures.

Cal un transparència absoluta amb auditories ciutadanes i contractació massiva de  personal i amb un finançament estructural del públic. 

No hi ha democràcia, si els Drets essencials estan en venda. 

No hi ha llibertat, si la Salut depèn del compte corrent. 

No hi ha justícia social, si els Serveis Públics es converteixen en negoci.

El Benestar Social no es negocia, el Benestar Social es defensa, es recupera i es reconstrueix.

Comença el xou electoral amb perill de la democràcia i amb una Constitució caducada.

Les primeres llums de l’alba il·luminen Extremadura, però l’ambient no és de festa, sinó de tensió. Els carrers es vesteixen amb cartells, consignes i promeses que ressonen com un eco repetit de campanyes passades. El que hauria de ser un exercici de democràcia es converteix en un espectacle, un xou electoral on les veus més extremes guanyen terreny.

Edifici d´Assemblea d´Extremadura

L’extrema dreta, amb discursos simplistes i carregats de por, creix com una ombra que s’estén sobre les urnes. La gent, cansada de precarietats i promeses incomplertes, es veu temptada per missatges que prometen seguretat, però que amaguen retrocessos en drets i llibertats.

Mentrestant, la Constitució, escrita fa dècades, sembla un text caducat, incapaç de respondre als reptes actuals. Les institucions la branden com un tòtem immutable, però per molts ciutadans és un paper groguenc que ja no protegeix ni garanteix la justícia social.

A Extremadura, doncs, les eleccions no són només una cita amb les urnes. Són un avís, la democràcia pot esdevenir fràgil quan es barreja amb discursos radicals, quan es defensa una Constitució caduca i quan es posa a la venda allò que hauria de ser intocable  com la salut de les persones.

El xou ha començat. La pregunta és si la ciutadania serà capaç de veure més enllà de l’espectacle i defensar el que realment importa.

L’inici de la campanya electoral a Extremadura no és un simple ritual democràtic. És el reflex d’una societat que es debat entre la desafecció i la por, entre la necessitat de canvi i el risc de retrocés. Els carrers s’omplen de cartells, mítings i consignes, però darrere l’escenografia hi ha un clima de tensió que fa pensar que la democràcia es juga molt més que uns escons.

Un país esgotat davant d’un nou cicle electoral

Les eleccions a Extremadura han començat amb el soroll típic de sempre. mítings plens de frases gastades, promeses efímeres que es desfan l’endemà i un espectacle mediàtic on el decorat és més important que el contingut. Però, aquesta vegada, el context ha canviat. El que tenim al davant no és només una campanya més, és el reflex d’una Espanya que trontolla, d’un sistema constitucional que ja no respon i d’una extrema dreta que ha deixat de ser una amenaça latent per convertir-se en un actor central.

Extremadura, tradicionalment és una de les regions més castigades per les desigualtats estructurals, i és avui un termòmetre de la descomposició política i social de l’Estat, i el que s’hi observa no és optimista, és una democràcia debilitat, drets socials en regressió, divisió territorial en augment i serveis públics a la corda fluixa.

Aquest relat amplia i aprofundeix en el que s’intueix des del primer dia de campanya, que la democràcia està entrant en zona de perill, i que l’instrument jurídic que hauria de protegir-la, la Constitució del 1978 ja és un vestigi del passat.

Extremadura com a mirall  una campanya que mostra el que Espanya intenta amagar

Extremadura ha estat, des de fa dècades, una regió que l’Estat utilitza com a exemple de lleialtat institucional, d’estabilitat electoral i de “normalitat democràtica”, però aquesta imatge és falsa. Darrere de la calma aparent hi ha:

• Dècades d’abandonament industrial i agrícola,
• Salaris per sota de la mitjana estatal,
• Despoblació constant que buida pobles sencers,
• Jovent que se’n va perquè no hi veu futur,
• i una estructura productiva feble, depenent del sector públic.

Aquestes condicions són terreny fèrtil per a discursos populistes d’extrema dreta que es disfressen de “defensa del poble” i és aquí on comença el xou electoral. Partits que prometen solucions màgiques, que assenyalen culpables fàcils els immigrants, funcionaris, feministes, joves, ecologistes i que es presenten com a salvadors d’una regió que en realitat no volen transformar, sinó controlar.

Extremadura, doncs, es converteix en un escenari ideal perquè el feixisme del segle XXI faci proves generals abans que s’alci el teló definitiu. 

Resultats electorals a Extremadura

El 28 de maig de 2023 es van celebrar les eleccions autonòmiques. Els resultats van mostrar un escenari fragmentat:

• PSOE: 244.227 vots (39,9%) → 28 escons
• PP: 237.384 vots (38,8%) → 28 escons
• VOX: 49.798 vots (8,1%) → 5 escons
• Unidas por Extremadura: 36.836 vots (6%) → 4 escons

Resultats de les eleccions del 26 de maig de 2019:

• PSOE: 287.619 vots (46,77%) → 34 escons
• PP:  168.982 vots (27,48%) → 20 escons
• CIUDANANOS:  68.343 VOTS (11,11%) → 7 escons
• Unidas por Extremadura: 44.309 vots (7,2%) → 4 escons
• VOX: 28.992 vots (4,71,1%) → 0 escons

El creixement de VOX va ser notable i va passar de 0 escons el 2019 a 5 el 2023, amb un increment del 163% en vots. Això va situar l’extrema dreta com a actor decisiu en la governabilitat de la regió.

LA GENT GRAN – MAJORS i JUBILATS - L’Experiència per Transformar, i amb Drets per viure amb Dignitat.

LA GENT GRAN – MAJORS i JUBILATS.  

L’Experiència per Transformar, i amb Drets per viure amb Dignitat.

La generació que va aixecar escoles, hospitals, barris, serveis públics i drets socials, avui pateix retallades, soledat, emergència habitacional, llistes d’espera, pensions insuficients i infraestructures abandonades.

Les persones grans continuem sent actives, compromesos i necessàris, però el sistema econòmic i polític ens vol reduïdes a un paper passiu, i per això defenso una pròpia proposta de la Gent Gran, perquè ningú representi millor els nostres drets que nosaltres mateixos.

Sostre Cívic defensa l’habitatge cooperatiu per a la gent gran al Parlament de Catalunya.

Les Plataformes i Associacions de Gent Gran neixen per defensar la dignitat, l’autonomia, els Serveis Públics, la Memòria i Participació real dels Majors i Jubilats.

Amb la Memòria Històrica, sobre la Dignitat, la Veritat i la Reparació, exigim el compliment íntegre de la Llei de Memòria Democràtica amb un Pla Públic per exhumar totes les fosses, identificar restes i reparar les víctimes, la eliminació definitiva de simbologia feixista i catalogació de tots els espais pendents, amb el suport institucional a les associacions de memòria i testimonis de la repressió, i la Creació de la Casa de la Memòria de la Gent Gran, amb arxiu, exposicions i tallers de transmissió generacional.

Els Serveis Sanitaris com la  Salut Universal i Prioritat per a Majors amb l’Increment urgent de plantilles en atenció primària, geriatria i salut mental amb una garantia legal que cap persona gran més de 72 hores sense visita mèdica.

L’Eliminació de copagaments en medicació i material ortopèdic amb la Incorporació del servei públic de dentista i optometrista per a majors i persones vulnerables amb Plans de detecció precoç de malalties neurodegeneratives, i amb Hospitals de dia Geriàtrics a tots els districtes i comarques.

Els Serveis de Benestar Social per una Vida Digna, i al No Assistencialisme, amb un complement social universal per a persones grans amb pensions baixes amb Programes Comunitaris contra la soledat no desitjada, amb una Xarxa Pública de suport a cuidadores (formació, descans, ajuts), i amb Oficines del Dret a l’Energia amb atenció prioritària a majors, i amb Plans Municipals de convivència intergeneracional en Habitatges Públics.

Infraestructures amb Barris vius i accessibles, i amb l’eliminació de totes les barreres arquitectòniques en espais públics, amb l’adaptació progressiva de habitatges antics a la normativa d’accessibilitat, amb un nou Pla d’ascensors als edificis sense mobilitat vertical, amb Nous Centres de Dia, Consultoris, Biblioteques i Espais Comunitaris, i amb el manteniment real i no cosmètic de voreres, enllumenat i parcs.

Les Pensions, son un Dret Garantit, i No de Caritat, amb unes Pensions mínimes equiparades al Salari Mínim Interprofessional, amb una Revaloració anual segons l’IPC real i blindatge constitucional, i amb la Recuperació del Fons de Reserva (“la guardiola”) i auditoria pública del seu ús, la Eliminació dels Incentius Fiscals a les Pensions Privades, el Reconeixement del Treball de Cures no remunerat com a temps cotitza. Renda i Economia, Justícia Social, la Creació de la Renda Garantida de la Gent Gran, compatible amb pensions baixes i un Canvi Fiscal Progressiu, perquè els que més tenen, més aporten, amb un Programa de Consum responsable i arrelat als barris i un Impuls d’un model productiu orientat a Serveis Públics, Cures i Economia Verda.

Habitatges públics per a persones grans a les Casernes de Sant Andreu

L’Habitatge per viure sense por a perdre la llar amb Lloguer social per a totes les persones grans amb ingressos baixos amb un Parc públic d’habitatge adaptat a necessitats de mobilitat una Moratòria total de desnonaments de majors de 65 anys i amb Ajuts per rehabilitació, climatització i adaptacions domèstiques.

Que els Centres Assistencials i Cuidados, siguin un  Dret, no negoci, amb la Moratòria de residències privades de fons voltor. La Creació d’un Sistema Públic de Cures amb Residències 100% públiques o comunitàries i amb estàndards obligatoris i amb ràtios realistes, personal qualificat, protocols d’atenció digna. Reversió de privatitzacions i fiscalització de centres concertats, i amb suport públic a models alternatius, com cooperatives de cures, cohousing sènior, pisos tutelats.

La Formació Professional i Ocupació en Treballs Socials essencial per una FP pública específica en geriatria, dependència i treball comunitari, amb Programes d’ocupació per a majors de 55 anys basats en mentoratge, oficis, artesania i tasques de comunitat, i el reconèixer la experiència vital com a competència professional, i amb el reforç de la universitat per a majors, amb beques i convenis públics.

El Transport i Mobilitat, com Ciutats amigables amb Tarifes gratuïtes o reduïdes per a majors a tot el Transport Públic i Parades de Bus a demanda per evitar caminades llargues de nit. Adaptació universal d’estacions, rampes i ascensors, en Zones 30 i camins segurs per a persones amb mobilitat reduïda, i amb Taxis Socials subvencionats per motius mèdics i socials.

La Independència Personal i Participació amb Dret a Decidir com i on viure durant tota la vida i participació en Assemblees de Gent Gran vinculants als ajuntaments, i en els Consells de Barri amb representació obligatòria de majors, amb Pressupostos Participatius específics per a programes de la Gent Gran, i amb el Foment del Voluntariat intergeneracional.

La redacció de la Carta de Drets de la Gent Gran amb rang municipal o autonòmic amb un Protocol contra els maltractaments, negligències i abusos econòmics, i amb l’Accés universal a cultura, esport i activitats de barri.

Digitalització sense excloure amb oficines presencials obligatòries en tots els serveis públics, i amb la Participació directa en Plataformes contra la pobresa i la desigualtat.

 

La Gent Gran no som un cost, som memòria, esforç acumulat, responsabilitat i futur i és una aposta per recuperar el control polític per defensar els Drets Socials i posar al centre el Benestar de les Persones.