La gran mentida. “defensar la democracia”

 No estem davant d’una deriva accidental de la política internacional, no estem davant d’errors de càlcul ni de males decisions puntuals, estem davant del funcionament normal de l’imperialisme nord-americà i occidental.

Les sancions, els embargaments, els bloquejos financers, la confiscació de recursos, les intervencions militars i els cops d’estat no són desviacions del sistema capitalista global, sinó les seves eines estructurals de dominació, i quan un poble decideix ser sobirà, l’imperi respon amb violència, primer a l’econòmica. després política i finalment la intervenció militar. 

Els Estats Units no defensen democràcies, defensen els seus interessos. Si realment els importés la democràcia, no protegirien dictadures aliades, no imposarien governs titella, i no castigarien pobles sencers per votar “malament”. El problema no és l’autoritarisme, el problema és la sobirania.

Quan un poble decideix nacionalitzar el petroli, sortir del control del dòlar, i prioritzar drets socials sobre beneficis privats, es converteix automàticament en objectiu de l’imperi.

El petroli no és només energia, és poder geopolític. El control dels recursos energètics garanteix l’hegemonia militar, el domini financer i submissió dels mercats globals, i per això es destrueix l’Iraq, s’ofega Veneçuela, s’asfixia Cuba i es recolonitzen països sencers sota el nom de “lliure mercat” i això no és geopolítica, això és saqueig organitzat.

Les sancions com a crim i contra la humanitat no es casual, cal dir-ho sense ambigüitats. Les sancions econòmiques massives són una forma de terrorisme d’Estat.

Quan un bloqueig impedeix importar medicaments, col·lapsa sistemes sanitaris i condemna pobles sencers a la fam i a la misèria, no estem parlant de diplomàcia, sinó de violència estructural planificada. Cuba, Veneçuela, l’Iraq d’ahir, Palestina avui, es del mateix patró criminal, però amb diferents escenaris.

Els Estats Units no defensen democràcies. Defensen interessos. Si realment els importés la democràcia no protegirien dictadures aliades, no imposarien governs titella i no castigarien pobles sencers per votar “malament”. El problema no és l’autoritarisme, el problema és la sobirania.

Quan un poble decideix nacionalitzar el petroli, sortir del control del dòlar i prioritzar drets socials sobre beneficis privats, es converteix automàticament en objectiu de l’imperi.

L'amenaça, i els recursos com a norma.

No és novetat que l’accés a fonts d’energia (i especialment al petroli) ha estat una variable clau en la formulació de la política exterior nord-americana. Des d’acords bilaterals amb països del Golf Pèrsic fins a l’interès estratègic en Amèrica Llatina, estudis acadèmics i think tanks mostren de manera recurrent com la necessitat energètica, la protecció de rutes comercials i la influència sobre proveïdors globals de petroli han influït en decisions diplomàtiques i militars. Això no implica que cada acció nord-americana sigui únicament motivada per recursos -hi ha un entrellat de valors, seguretat, interessos geopolítics i pressions internes- però la proximitat temporal entre sancions energètiques i la coerció política sovint alimenta la lectura que els recursos són un dels pilars del comportament extern dels Estats Units.

El petroli com a fil conductor de la violència imperial i els Estats Units no actuen a l’atzar. Allà on hi ha Petroli, Gas, Minerals estratègics i rutes comercials clau. La  ingerència, sancions, cops d’estat, guerres “preventives” o bloquejos es un patró és conegut. La demonització mediàtica del govern objectiu, les sancions econòmiques “selectives” que acaben colpejant la població, desestabilització interna, intervenció directa o indirecta i la entrada de multinacionals i fons d’inversió

Això no és política exterior, això és colonialisme del segle XXI, però les sancions imposades també maten. Les sancions no són neutres. Maten, encara que no facin soroll com les bombes. Maten per falta de medicaments, maten per desnutrició, maten per col·lapse dels serveis públics i també maten per desesperació, però  tanmateix, mai se sancionen els responsables reals de les les multinacionals extractives, ni els traficants d’armes, ni els governs que envaeixen, bombardegen i ocupen. La doble vara de mesurar és obscena.

L'Armada veneçolana comença a escortar vaixells petroliers al Carib després de l'amenaça de Trump

Segons The New York Times el Govern  veneçolà prendre la decisió després que els Estat Unuts incautaran una embarcació i Donald Trump ordenarà un "bloqueig total" a la zona als petroliers sancionats

"És il·legal d'acord impedir el lliure comerç naval als mars i oceans del món. No és temps de corsaris", va dir Nicolás Maduro  ahir dimecres a la nit. Prèviament, i segons The New York Times, el Govern  veneçolà havia instruït l'Armada que comenci a escortar vaixells petroliers que es dirigeixen a alta mar. En el  Palau de Miraflores va prendre la decisió després de l'anunci del president dels Estats Units, Donald Trump, de bloquejar tots els vaixells de càrrega sancionats que comerciïn amb el país sud-americà. El magnat republicà va llançar l'amenaça del "bloqueig total" el dimarts a la nit.

La setmana passada havia estat decomissat un vaixell petrolier veneçolà en un acte que Caracas va qualificar de "pirateria". Donald Trump va anar molt més lluny amb el seu desconcertant missatge a Truth Social "ens van treure els nostres drets. Teníem molt petroli allà. Van expulsar les nostres empreses i ho volem de tornada".

Maduro parla amb Guterres

En aquest context, l'empresa estatal Petrolis de Veneçuela (PDVSA) va ratificar la determinació de seguir enviant vaixells amb cru de la seva producció. "Veneçuela seguirà comercialitzant tots els seus productes”. “Seguiren amb el comerç del nostre petroli i les nostres riqueses naturals que pertanyen al seu únic amo legítim pels segles el sobirà poble de veneçolà", va dir també Nicolas Maduro.

Aquest dimecres una conversa telefònica amb el secretari general de les Nacions Unides, de part de Washington. El canal oficial Telesur va consignar que "l'eix central" del contacte es va basar en les recents declaracions del magnat republicà sobre la propietat dels hidrocarburs a Veneçuela. Nicolas Maduro va denunciar que els Estats Units han formulat expressions "de caràcter colonial" que "han de ser rebutjades categòricament pel sistema de les Nacions Unides per constituir una amenaça directa a la sobirania".

Entre la seguretat nacional i la cobdícia geopolítica

Les polítiques dels Estats Units envers Cuba, Iraq i Veneçuela mostren un patró. Sancions i Embargaments s’utilitzen com a instruments de coerció política que, sovint, tenen conseqüències severes per a la població civil i per a la gestió nacional dels recursos. Les recerques i l’experiència històrica indiquen que el petroli ha estat un factor recurrent en l’orientació de l’acció exterior nord-americana, però també que la narrativa oficial (drets humans, seguretat regional) i l’interès material (accés a recursos) conviuen i es retroalimenten.

Aquesta dinàmica genera aprofundides divisions internacionals en matèria de legalitat, ètica i respostes multilateral. En un món on la transició energètica i la multipolaritat s’acceleren, la pregunta central és si l’ús de sancions i la pressió sobre recursos seguirà sent la primera opció de poder o si la comunitat internacional adoptarà mecanismes més equitatius i menys perjudicials per a les poblacions.