Quan les sancions són armes i el petroli és el botí, els Embargaments, Saqueig i Guerra, són la imposició.

l’Imperialisme nord-americà contra els pobles sobirans i com els EUA han pressionat Iraq, Cuba i Veneçuela per controlar recursos energètics.

Durant més de quatre dècades, les polítiques de pressió econòmica i les sancions imposades pels Estats Units han estat una eina recurrent en la seva política exterior. Des de l’embargament total a Cuba instaurat als anys 60, passant per les sancions i l’aïllament d’Iraq en la dècada dels 90 fins a les mesures dirigides a Veneçuela en els darrers anys contra la seva indústria petroliera, observadors i crítics acusen Washington d’utilitzar sancions, bloquejos i, quan fa falta, pressió militar per condicionar l’accés als recursos naturals, especialment el petroli. 

Cuba. L’embargament més llarg de l’era moderna. Seixanta anys de càstig col·lectiu

L’embargament nord-americà contra Cuba (origins 1960–1962) es va anar perfilant com una política de “contenció econòmica” després de la Revolució i la nacionalització d’actius nord-americans. Amb el temps s’ha anat reforçant legislativament (Llei Torricelli, Helms-Burton, entre d’altres) i ha incorporat mesures extraterritorials que busquen dissuadir tercers estats i empreses d’invertir o comerciar amb l’illa. Aquesta política ha estat objecte de condemna internacional reiterada des de 1992 l’Assemblea General de l’ONU ha votat anualment resolucions no vinculants contra l’embargament amb majoria aclaparadora. Els crítics -organitzacions dels drets humans, i d’economistes- sostenen que l’embargament ha tingut greus repercussions sobre la salut pública i l’economia cubana, malgrat excepcions puntuals per a medicaments i aliments.

Aquest bloqueig impedeix l’accés normal a medicaments, tecnologia i crèdits internacionals, persegueix empreses de tercers països (extraterritorialitat imperial), i busca explícitament provocar fam, desesperació i col·lapse social.

L’objectiu no ha canviat en sis dècades, rendició o asfíxia. I tot això, malgrat la condemna gairebé unànime de l’ONU any rere any. La “legalitat internacional” només serveix quan beneficia l’imperi.

Iraq. Sancions, oil-for-food i la seqüela humanitària. Sancions que matan abans que les bombes

Després de la invasió del Kuwait, l’ONU va imposar sancions severes a l’Iraq el 1990 (Resolució 661), que prohibien pràcticament tot el comerç amb l’Estat iraquià excepte peces humanitàries estrictament regulades. Aquelles mesures van afectar la capacitat de l’Iraq per exportar petroli i, al mateix temps, van provocar una crisi humanitària que l’ONU va intentar mitigar amb el programa Petroli per aliments (Oil-for-Food) a partir de 1996. El resultat va ser una combinació de sofriment civil, corrupció i controvèrsies internacionals. Alguns analistes assenyalen que les sancions van debilitar la infraestructura civil i van deixar una població vulnerable que, anys després, va ser un factor explorable en el context de la intervenció del 2003.

Les sancions van des de la destrucció de les infraestructures bàsiques, col·lapsar el sistema sanitari i empobrir massivament la població civil, i tot això va preparar el terreny per a la invasió posterior, basada en mentides (armes de destrucció massiva inexistents) i amb un objectiu real clar, el control del petroli iraquià i la reconfiguració geopolítica de l’Orient Mitjà sota tutela nord-americana. Primer sancions, després bombes, finalment privatitzacions.

Veneçuela. Sancions dirigides al petroli i estratègia de pressió política. Petroli, bloqueig i guerra híbrida

Des de l’esclat de la crisi política veneçolana i la contestació internacional a la presidència de Nicolás Maduro, els Estats Units han anat imposant sancions vinculades específicament al sector petrolífer, incloent designacions i sancions contra PDVSA (la companyia petroliera estatal). Aquestes mesures, intensificades a partir del 2019 i amb variants posteriors, han restringit la capacitat de Veneçuela per vendre petroli en els mercats internacionals i per accedir a sistemes financers internacionals. Washington ha argumentat causes polítiques (pressionar per a un canvi de règim o sancionar corrupció i narcotràfic), mentre que els governants veneçolans i molts aliats reclamen un atac a la sobirania i un estrangulament econòmic amb conseqüències humanitàries.

En els últims mesos també hi ha hagut incidents marítims i mesures d’aplicació fronterera que han portat a la retenció o arrossegament de carregaments fets que han elevat la tensió a la regió i han estat denunciats per governs com a “pirateria” o apropiació de recursos en contextos polítics. Aquestes accions, junt amb desplegaments militars puntuals, reforcen la percepció entre països afectats que l’objectiu últim no és només condemnar registres de governs autoritaris, sinó minvar la capacitat del país per gestionar i vendre recursos estratègics. Recentment la premsa internacional ha documentat casos de confiscació de vaixells amb cru portat de Veneçuela i destinats a Cuba, fet que ha encès alarma diplomàtica entre tercers i Caracas.

Les mesures imposades pels EUA contra Veneçuela son el bloquegen la venda de petroli, la congelació dels actius estatals a l’estranger, impedeixen transaccions financeres bàsiques i afecten directament l’accés a aliments, medicaments i energia. No es tracta de “democràcia”, sinó de control energètic. Quan el govern veneçolà no es doblega, l’imperi activa una guerra econòmica i una estratègia de canvi de règim.

Ni Sancions, ni Bloquejos, ni Guerres. Sobirania o Barbàrie.

Les sancions, els embargaments i les “intervencions humanitàries” impulsades pels Estats Units no són errors del sistema, són el sistema mateix. Formen part d’una arquitectura global de dominació dissenyada per sotmetre pobles, destruir economies sobiranes i garantir que els recursos naturals -especialment el petroli- continuïn en mans de les multinacionals i del capital financer occidental.

No estem davant d’excessos puntuals, sinó davant d’una guerra global i  permanent contra qualsevol projecte polític que s’atreveixi a sortir del dogma neoliberal.