Hi ha una guerra silenciosa que fa anys que s’estén per l’Estat espanyol. Una guerra sense trets, però amb víctimes amb un ciutadania Treballadora, la Gent Gran, els Joves sense futur, les Famílies esgotades i els Barris empobrits. La batalla es lliura a Hospitals, Escoles i Centres Socials, i el botí és immens. El Negoci del Benestar, estimat en desenes de milers de milions d’euros.
Des de fa dècades i especialment allà on governa el Partit Popular els grans Grups Privats, els Fons d’Inversió i les Multinacionals han anat conquerint el
que era patrimoni col·lectiu, el que havia estat construït amb els impostos de
tots com la Sanitat, l’Educació i els Serveis Socials.
Aquest relat explica com, darrere el discurs de
l’eficiència, la llibertat d’elecció i la modernització, s’amaga una operació
calculada per desmantellar l’Estat del Benestar i convertir-lo en un negoci
embrutidor i subordinar les necessitats de la població a l’avarícia d’uns pocs.
La Gran Operació. Privatitzar el que és públic
Durant anys, la dreta espanyola i singularment el Partit Popular a Madrid, el País Valencià en el seu moment altres comunitats s’ha imposat un model de fer creure que el públic és ineficient i que la solució és donar-ho tot a empreses privades. Aquesta operació no és ideològicament neutra, forma part de l’agenda neoliberal global imposada per think tanks, de les conselleries d’economia i lobbys que pressionen per convertir cada dret en un negoci.
El resultat és que els Hospitals, les Escoles i els Serveis d’Atenció Social han deixat de ser drets universals per passar a gestionar-se com si fossin centres comercials i els grups beneficiats són sempre els mateixos. Riveira, Quirón, HM, Viamed, els Fons Voltor com Centene, Blackstone o CVC. Grups que no entenen de Salut, sinó de rendibilitat, i que no entenen d’Ensenyament, sinó d’expansió, i que no entenen de Servei Públic, sinó de dividends per als seus accionistes. L’exemple més recent i escandalós ès el de la Sanitat amb l’Hospital de Torrejón d’Ardoz.
Aquest hospital va ser construït amb diners públics però lliurat a mans privades i gestionat per Ribera Salut (un gegant privat amb vincles amb fons buitor internacionals).
Un dels exemples més flagrants del desgast del model
constitucional és el que està passant amb la Sanitat Pública. El cas de
l’Hospital de Torrejón d’Ardoz -gestió privada disfressada de servei públic- s’ha convertit en un símbol de com s’ha anat desballestant el que havia estat
un dels grans pilars del benestar.
Aquest hospital, com tants altres, opera sota el model de
“col·laboració publicoprivada”: un eufemisme per dir externalització,
precarització i negoci assegurat per a les empreses sanitàries. Els
resultats són clars:
Què ha passat? - El que passa sempre:
• Retalls de personal i menys recursos mentre augmentin els beneficis corporatius.
• Temps d’espera que es disparin mentre derivin pacients “no rendibles” a la sanitat pública.
• Precarització del personal sanitari, amb sous més baixos i càrregues de treball insostenibles.
• Priorització de tractaments curts i rendibles, mentre la cronicitat i la geriatria –no tan lucratives– són menystingudes, i després, quan el model fa aigües, el govern del Partit Popular no assumeix cap responsabilitat, i simplement renova contractes, maquilla informes i protegeix les empreses, encara que això signifiqui condenar la població a una peor atenció oa pagar-se mútues privades.
Riveira, Quiró i el negoci de la vida i la mort.
Aquests grups empresarials han construït un imperi gràcies a concessions públiques, i ho han fet amb una lògica despietada en maximitzar beneficis, minimitzar costos, assegurar ingressos públics garantits i socialitzar riscos i les seves pràctiques són clares i repetitives a tot arreu:
• Cobrin més diners públics del que costa el servei real.
• Retallin personal fins a límits insostenibles.
• Externalitzen serveis per rebaixar salaris.
• Pressioneu polítics perquè els ampliïn concessions.
• Bloquegen auditories independents amb clàusuls contractuals opacs.
• I, encara més greu, influeixen en polítiques públiques a través de fundacions i portes giratòries. Riveira i Quirón són el paradigma de què passa quan el benestar col·lectiu s'entrega a mercantils: els ciutadans deixen de ser persones i es converteixen en línies d'ingressos.
L’Educació en venda. Concerts, segregació i “llibertat d’elecció” falsa i el mateix procés es dóna a l’educació. El Partit Popular repetix el mantra de la “llibertat d'elecció”, però tothom sap que aquesta llibertat només és real quan tens diners, cotxes i temps.
Les Escoles concertades -molts en mans d'ordres religiosos o fundacions privades-reben diners públics, però seleccionen alumnat de manera encoberta, segreguen per classe social i perpetuen desigualtats estructurals, i ara, amb l’avanç dels governs conservadors, s’impulsa una nova fase, impulsar xarxes privades low-cost que competeixen amb la pública i l’asfixien.
Les conseqüències són devastadors:
Centres públics amb menys recursos i més complexitat social.
Famílies expulsades cap a barris o escoles estigmatitzats.
El professorat públic carregat, desgastat i retallat.
I, en paral·lel, els grups privats acumulant diners públics sense control democràtic.
Els Serveis Socials -dependència, atenció domiciliària, centres de dia- són l'última gran tarta per als mercantils i els fons voltor.
La Gent Gran és un negoci. Les Curacions són un negoci. La Vulnerabilitat és un negoci, i l'objectiu és clar, convertir la dependència en una indústria rendible i per aconseguir-ho, els governs neoliberals retallin el públic fins que les famílies es veuen obligades a recórrer a empreses privades i això crea un sistema dual amb una protecció pública mínima, dèbil i burocratitzada, i un mercat privat agressiu on qui paga té atenció i qui no, espera.
La responsabilitat política es que els governs que treballan per les empreses. No hi ha privatització sense polítics que l'impulsin i en aquest punt, el Partit Popular té una responsabilitat directa i innegable i la seva estratègia és coneguda:
Asfixiar el sector públic amb retalls.
Presentar-ho com a ineficient.
Oferir el sector privat com a “solució moderna”.
Signar concessions i contractes milionaris.
Col·locar exalts càrrecs a consells d’administració quan deixin la política.
Això no és mala gestió, és corrupció estructural, una forma de saqueig organitzat, legalitzat i normalitzat.
Què queda del somni del Benestar Social?
Queda l’essència. La idea que ningú no ha de morir per no poder pagar un tractament, i que cap infant ha de quedar fora d’una educació digna. Que cap persona gran ha d'estar abandonada perquè la seva cura no en dóna beneficis, però aquell somni és desmunta a cada concessió privada, a cada hospital venut, a cada escola concertada que creix ia cada servei social externalitzat.
Qui era un dret universal s'està convertint en un privilegi de classe, i cal una insurrecció democràtica del comú amb la defensa de la Sanitat, l’Ensenyament i els Serveis Socials no és una reivindicació sectorial, és una batalla pel futur del país i el model privatitzador del Partit Popular, de Riveira, de Quirón i dels Fons Voltor és un projecte de país, un país on els rics viuen millor i que els pobres callin, s'esperin i paguin, i la resposta ha de ser igual de contundent:
• Reversió immediata de totes les concessions privades.
• Nacionalització de serveis essencials.
• Prohibició de contractes públics amb empreses que hagin especulat amb la salut i les cures.
Cal un transparència absoluta amb auditories ciutadanes i contractació massiva de personal i amb un finançament estructural del públic.
No hi ha democràcia, si els Drets essencials estan en venda.
No hi ha llibertat, si la Salut depèn del compte corrent.
No hi ha justícia social, si els Serveis Públics es converteixen en negoci.
El Benestar Social no es negocia, el Benestar Social es defensa, es recupera i es reconstrueix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada