Els principals sindicats espanyols, CCOO i UGT fa temps que han deixat de ser el mur de contenció de la classe treballadora. El que abans era una força de pressió, una veu incòmoda i un instrument de defensa col·lectiva, avui sembla una estructura burocratitzada, acomodada i més pendent de mantenir privilegis que de plantar cara als abusos laborals.
Durant tot el govern de Pedro Sánchez, ni una sola vaga general. Ni una, i això, malgrat que els problemes que afecten els treballadors no han fet més que multiplicar-se.
El silenci sindical és tan sorollós que ja ningú pot fingir que no el sent.
Però observant la realitat actual, una pregunta es fa cada vegada més evident: continuen avui els grans sindicats defensant realment els treballadors o s’han convertit en estructures excessivament institucionalitzades i allunyades de la realitat quotidiana de la classe obrera?
Durant tot el mandat del Govern presidit per Pedro Sánchez no s’ha convocat cap vaga general per part dels grans sindicats majoritaris i això succeeix en un context on els problemes estructurals que afecten milions de treballadors no només persisteixen, sinó que en molts casos s’agreugen de manera silenciosa.
L’Habitatge, una emergència que els sindicats ignoren
La crisi de l’habitatge és brutal. Treballadors expulsats de les ciutats, obligats a viure a desenes de quilòmetres del seu lloc de feina, hipotecant temps, diners i salut. I què han fet els sindicats?. Res que hagi tingut impacte real, cap mobilització massiva, cap pressió sostinguda, i cap proposta ambiciosa. La crisi de l’habitatge no és només un problema social, sinó que tambè és un problema laboral. Però els sindicats actuen com si no fos amb ells.
Un dels exemples més evidents és la crisi de l’habitatge. Avui milers de treballadors es veuen expulsats de les grans ciutats on es concentra bona part de l’activitat econòmica. Els preus del lloguer a ciutats com Madrid, Barcelona, València o Girona fan impossible que moltes persones treballadores puguin viure a prop del seu centre de treball. Això obliga milers de famílies a assumir desplaçaments diaris interminables, augmentant despeses, esgotament físic i reduint notablement la qualitat de vida. Malgrat això, aquesta qüestió central per al món laboral gairebé no ocupa espai en l’agenda sindical.
La Salut Laboral, un sistema que deixa el treballador a la desesperada.
La Salut Laboral hauria de ser un terreny de batalla sindical però quan un treballador pateix un accident, una malaltia professional o una baixa, sovint es troba sol davant d’un laberint de mútues, retards i sospites injustificades.
Les mútues protegeixen l’empresa. Les administracions miren cap a una altra banda i els sindicats?. Callen.
No hi ha pressió real per reduir els temps d’espera, per garantir diagnòstics ràpids, per protegir el treballador davant de l’arbitrarietat i aixó ens demostra que és una renúncia en tota regla.
El Transport, una necessitat bàsica que ningú defensa
Sense un transport digne, no hi ha feina digna, però els treballadors continuen patint retards, saturació, preus abusius i creixents, connexions insuficients i i dependència absoluta d’infraestructures insuficients Els sindicats podrien convertir el transport laboral en una reivindicació central, però no ho fan i és com si la mobilitat dels treballadors no formés part de les seves preocupacions.
Hores extres impagades, un l’abús normalitzat
Milers d’empreses continuen beneficiant-se de jornades laborals prolongades sense remuneració justa. La patronal continua obtenint enormes beneficis gràcies a una pràctica il·legal que perjudica directament aquells que sostenen amb el seu esforç diari el funcionament de l’economia. La inspecció laboral continua sent insuficient i les organitzacions sindicals semblen haver reduït considerablement la seva capacitat de confrontació.
Les hores extres no pagades són un escàndol estructural i milers de treballadors regalen hores a la patronal, sota pressió o per por de perdre la feina. I els sindicats? On són?
Pensionistes amb més de 40 anys cotitzats i els sacrificats de sempre
Els treballadors que han cotitzat més de quaranta anys i es jubilen anticipadament pateixen penalitzacions injustes. Han sostingut el sistema durant dècades i, quan arriba el moment de descansar, se’ls castiga. Els sindicats haurien de defensar-los amb dents i ungles. Però no ho fan.
Els pensionistes, que van ser el cor del moviment sindical, avui són tractats com un tema secundari, i aquest asumpte mereix un capítol apart la situació dels pensionistes, pero el deixo aquí per constancia.
Milers de treballadors que van començar a treballar molt joves, que han cotitzat més de quaranta anys i que es veuen obligats a acceptar penalitzacions per accedir a una jubilació anticipada continuen reclamant justícia social. Resulta difícil entendre com aquells que han sostingut durant dècades el sistema públic de pensions continuen essent castigats econòmicament, i tampoc aquí es percep una mobilització clara i contundent dels grans sindicats.
El sindicalisme está domesticat?
La sensació creixent és que una part important del sindicalisme espanyol ha deixat de ser una eina de lluita per convertir-se en un actor institucional excessivament acomodat a les taules permanents de diàleg social, allunyant-se progressivament del conflicte real que viu la majoria treballadora.
Un sindicat no pot limitar-se a signar acords puntuals o aparèixer en rodes de premsa institucionals. Ha d’estar present en el conflicte diari en al centre de treball, en la precarietat de l’Habitatge, en la defensa de la Salut Pública, en la lluita contra l’explotació silenciosa de les hores extres i en la defensa d’unes Pensions realment dignes.
Potser ha arribat el moment de preguntar-nos si el sindicalisme majoritari a Espanya necessita una profunda regeneració interna. Perquè quan els treballadors deixen de sentir-se representats, quan desapareix la protesta i quan la mobilització es substitueix per la burocràcia, es corre un risc enorme que la classe treballadora quedi òrfena d’instruments reals de defensa col·lectiva.
Quan una democràcia on el treballador perd capacitat d’organitzar-se i defensar-se sempre acaba reforçant aquells que concentren el poder econòmic.
I perquè sense sindicats combatius no existeix equilibri social I sense equilibri social, la desigualtat acaba imposant la seva pròpia llei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada