El Mèxic de Claudia Sheinbaum enfront del president dels Estats Units, Donald Trump pels aranzels, drogues i immigració.

Claudia Sheinbaum, presidenta de Mèxic des de l’octubre de 2024, ha heretat una relació complexa amb els Estats Units marcada per les pressions comercials, el narcotràfic i la crisi migratòria. L’arribada de Donald Trump novament a la Casa Blanca ha reactivat els conflictes amb el seu veí del sud, especialment en tres fronts, els aranzels sobre productes mexicans, la lluita contra les drogues i el control de la frontera.

Claudia Sheinbaum , presidenta de Mèxic

Des de la seva presa de possessió, Sheinbaum ha defensat una política de sobirania nacional i cooperació equilibrada amb Washington, rebutjant el to amenaçador i les mesures unilaterals de Trump. Aquesta postura ha estat ben rebuda a Llatinoamèrica, però ha provocat tensions comercials i diplomàtiques amb el govern nord-americà.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha confirmat aquest dimarts que hi haurà una pròrroga als aranzels que Washington per a Mèxic a aplicar una tarifa del 30% a les exportacions mexicanes fora del Tractat entre Mèxic, Estats Units i Canadà (TMEC). Aquell augment va ser ajornat fins avui 1 de novembre, però tot i això, ni la presidenta mexicana ni Trump han donat a conèixer aquests dies els detalls exactes sobre quantes setmanes més quedarà suspès l'augment aranzelari ni a quins productes exactament s'aplicarien les noves tarifes.

Trump ha reactivat la seva política d’aranzels com a eina de pressió. A finals de 2024 va anunciar l’aplicació d’impostos a determinades importacions mexicanes, vinculant-ho amb la “manca de control del narcotràfic i la immigració”. Aquesta mesura, altament criticada per economistes i empreses, amenaçava milions de llocs de treball a les dues bandes de la frontera, però Sheinbaum va respondre que els aranzels no resolen ni la migració ni el consum de drogues, i que Mèxic no acceptarà xantatges comercials. En converses bilaterals de març de 2025, es va aconseguir una pausa mentre es negociava un acord. Mèxic, per la seva banda, va desplegar 10.000 efectius de la Guàrdia Nacional per controlar el tràfic de substàncies i les rutes migratòries.

Tot i això, Sheinbaum ha advertit que si els EUA mantenen una política proteccionista, Mèxic respondrà amb mesures equivalents, buscant també diversificar el seu comerç cap a altres mercats internacionals, especialment la Xina i l’Amèrica del Sud.

El narcotràfic i la sobirania mexicana

El debat sobre les drogues ha esdevingut un dels punts més sensibles entre Mèxic i els Estats Units. Washington acusa Mèxic de no fer prou per frenar el tràfic de fentanil, mentre Sheinbaum sosté que el problema principal és el consum massiu d’opioides als EUA i el flux d’armes nord-americanes cap al sud.

Sheinbaum ha rebutjat fermament la proposta de Trump d’enviar tropes nord-americanes a territori mexicà per combatre els càrtels, declarant que “la sobirania no es negocia”. Aquesta afirmació ha estat celebrada dins Mèxic com un acte de dignitat nacional i ha reforçat la seva imatge progressista.

Les polítiques de Sheinbaum en seguretat es basen en la cooperació policial, però també en el desenvolupament social i la reducció de la pobresa, abordant el narcotràfic com un fenomen estructural i no només criminal.

El fenomen migratori i el control de fronteres continua sent el principal punt de tensió. Milers de persones travessen Mèxic cap als Estats Units fugint de la pobresa o la violència, i Trump ha exigit que Mèxic actuï com a “mur de contenció”, amenaçant amb nous aranzels si no redueix els fluxos migratoris.

Sheinbaum ha defensat que Mèxic no tancarà les seves fronteres, sinó que promourà vies regulars, segures i humanes per a la migració. Ha insistit que la responsabilitat és compartida i que el problema no es pot resoldre només amb murs ni deportacions massives. En aquest sentit, ha rebut el suport de governs progressistes Amèrica Llatina, que veuen en ella una continuadora del multilateralisme d’Andrés Manuel López Obrador.

Policies mexicans intentant barrar el pas d'una família centreamericana a l'estat de Chiapas

Reaccions internacionals i posicionament polític

Les relacions Sheinbaum-Trump simbolitzen la tensió entre dues visions del món per una banda la d’una de cooperació sobirana i una altra de domini econòmic i polític. Els mitjans europeus han subratllat que Mèxic manté una posició digna però fràgil davant la dependència comercial dels EUA, però des de l’esquerra mexicana i llatinoamericana, Sheinbaum és percebuda com una dirigent capaç de plantar cara als abusos de Washington sense trencar la cooperació regional. Mentrestant, Trump utilitza el discurs antimexicà com a arma electoral interna, apel·lant al nacionalisme econòmic i al control de fronteres.

La relació entre Sheinbaum i Trump exemplifica la complexitat de la dependència econòmica i política entre Mèxic i els Estats Units. Tot i la pressió, Sheinbaum ha defensat amb fermesa la sobirania i el dret del seu país a decidir les seves pròpies polítiques. Els aranzels, la lluita contra el narcotràfic i la gestió migratòria continuaran sent camps de disputa. Però Mèxic, sota la seva direcció, sembla voler projectar una imatge de país independent i solidari, capaç de dialogar sense sotmetre’s, i amb aquest nou equilibri, tot i fràgil, pot marcar una nova etapa per a l’Amèrica Llatina, més unida davant la ingerència i la coerció econòmica dels Estats Units.
    

Amb aquestes paraules que Trump va dir amb un simple: 

“M'agrada l'extensió amb Mèxic, perquè ens està anant molt bé”, 

haurien de tenir una resposta ferma i no haurien de ser avalades per cap altre país sobirà.

El BRASIL de Lula enfront al llegat autoritari de Jair Bolsonaro.

 Després d’un període marcat per la polarització i la des estructuració institucional del Brasil sota el mandat de Jair Bolsonaro, el retorn de Luiz Inácio Lula da Silva ha representar un canvi substancial en la direcció política, social i ambiental del país. 

Bolsonaro, qualificat per molts sectors socials com un líder autoritari i reaccionari, va afavorir els interessos de l’agroindústria, la mineria i les grans corporacions extractives, a costa dels drets dels pobles indígenes i de la protecció de l’Amazònia.

Lula da Silva

Amb Lula, el govern federal va recuperar una orientació basada en la justícia social, la sostenibilitat i la defensa dels béns comuns. La seva victòria electoral fou interpretada com una resposta popular davant les polítiques negacionistes i destructives de Bolsonaro, que havien situat el Brasil en el centre de les denúncies internacionals per destrucció ambiental i genocidi indígena. El govern de Lula ha impulsat una sèrie de mesures per revertir la devastació ambiental acumulada durant el període bolsonarista. Entre les primeres accions hi ha la reactivació del Fons Amazònia —suspès sota Bolsonaro—, destinat al finançament de projectes de conservació, vigilància i desenvolupament sostenible.

En una al·locució el 10 d’abril de 2024, Lula va afirmar: «Cuidar l’Amazònia és cuidar la vida». Aquesta frase resumeix la seva visió d’un Brasil que lideri la defensa del medi ambient sense renunciar al progrés social. El govern ha impulsat acords amb municipis per combatre la tala i els incendis forestals, concentrant-se en zones responsables del 78% de la desforestació registrada el 2022 i avui s’han restituït organismes desmantellats, com l’Institut Brasiler de Medi Ambient (IBAMA), i s’ha reforçat la vigilància aèria i fluvial sobre zones protegides. El resultat inicial és una reducció notable de la desforestació: segons dades de 2024, la pèrdua de bosc tropical s’ha reduït en més d’un 40% respecte als nivells màxims assolits durant Bolsonaro.

La desforestació, el dolor de les tribus de l'Amazones.

Els drets dels pobles indígenes, la tala i mineria il·legal, son uns dels gestos més significatius de Lula da Silva, ha estat amb la creació del Ministeri dels Pobles Indígenes, encapçalat per líders originaris, així com la demarcació de noves terres protegides. Aquestes zones, que sumen més de 1.200 km², representen un pas històric cap al reconeixement dels drets territorials i culturals dels pobles amazònics.

El contrast amb el govern de Bolsonaro és absolut. El seu mandat va negar qualsevol nova demarcació i va permetre la penetració de miners i taladors il·legals dins de territoris sagrats. Les conseqüències van ser dramàtiques, especialment al territori “yanomami”, on s’han documentat desenes de morts infantils i crisis humanitàries greus per contaminació i malalties. Lula da Silva ha autoritzat operacions per expulsar miners il·legals, tancar pistes d’aterratge clandestines i sancionar empreses implicades en la compra d’or o fusta il·legal. Tot i aquests esforços, la pressió sobre l’Amazònia continua alta a causa dels interessos econòmics del sector agroexportador i miner, fortament arrelats a l’estructura política brasilera.

Des d’una òptica d’esquerres, el gir de Lula da Silva representa una recuperació de l’Estat com a garant del bé comú i dels drets ambientals i socials. La seva política exterior reforça aquesta línia, amb una defensa explícita de la sobirania dels pobles i la denúncia del genocidi indígena en fòrums internacionals com Nacions Unides.

Tanmateix, el model econòmic brasiler continua fortament lligat a l’exportació de matèries primeres i a l’expansió agrícola. Aquest fet posa en risc la coherència ecològica del projecte. La veritable transformació exigirà una reforma estructural que situï la sostenibilitat, l’autonomia dels pobles indígenes i la redistribució de la riquesa al centre del desenvolupament.

En conclusió, Lula da Silva ha restablert l’esperança d’un Brasil verd i just, però el camí encara és llarg. La defensa de l’Amazònia i dels seus pobles no pot dependre només de voluntats polítiques i necessita institucions fortes, participació comunitària i una ruptura definitiva amb les lògiques extractivistes que han marcat la història del país.

Sobre la intromissió dels Estats Units a la política de Colòmbia de Gustavo Petro.

 Sobre la intromissió dels Estats Units a la política de Colòmbia a l'època del govern de Gustavo Petro i centrant-me en els tres principals factors que ha portat la ingerència de Trump a la política de Colòmbia, són: el discurs de Petro a les Nacions Unides (ONU) sobre Palestina, els atacs a vaixells al Carib amb interdicció marítima el narcotràfic.

Gustavo Petro a l'ONU

El 23 de setembre de 2025, Gustavo Petro va intervenir a l’Assemblea General de l’ONU i va pronunciar un discurs que va tenir components molt explícits de confrontació amb els EUA i amb la política global de defensa dels drets humans, incloent la guerra a Gaza i la situació de Palestina.

Entre les seves afirmacions cabdals. Va qualificar la situació de Palestina com un “genocidi” que la comunitat internacional (i per extensió l’ONU) estava facilitant o permetent. Va proposar la creació d’una força armada internacional —no exactament sota el paraigua tradicional dels Cascos Blau— per «alliberar Palestina».

En aquest marc, va afirmar que “no només bombegen Gaza, no només el Carib com ja ho fan, sinó la humanitat que exigeix llibertat.” , i amb tot això, També va deixar clar que Colòmbia no permetria que els EUA dictessin la seva política exterior: «Els EUA no manegen la nostra política exterior». 

La Implicacions per a la relació Colòmbia-EUA, aquest posicionament de Petro comporta diversos efectes polítics. En primer lloc, trenca l’ortodòxia que Colòmbia havia mantingut tradicionalment com a aliat dels EUA a l’Amèrica Llatina. En segon lloc, l’aposta de Petro per una “fora de la política exterior dictada des de Washington” suposa un canvi de paradigma que genera tensió, i la vinculació que fa entre la intervenció militar dels EUA-NATO a nivell global (i al Carib) amb la guerra a Palestina implica una ampliació del marc de crítica a la política exterior nord-americana que va més enllà de Colòmbia, i tot això dona marge als EUA per reaccionar (o contra-reaccionar) al que perceben com un desafiament de la seva esfera d’influència.

Des d’una visió crítica, convé posar de relleu com aquesta al·locució reflecteix una ruptura valorativa amb l’ordre internacional tradicional dominat pels EUA, i per tant, com Colòmbia sota Petro es desplaça cap a una lògica de sobirania i multipolaritat, com això pot haver comportat una «punició» diplomàtica, financera i militar (o coacció) per part dels EUA, que s’insereix en la línia de “destituir” la narrativa de “l’aliat fiable” que Colòmbia havia estat, per exemple en la lluita antidroga, en seguretat, en defensa.

Atacs a vaixells a la zona del Carib i pressions marítimes.

En les darreres setmanes, ha sorgit una controvèrsia important. El govern colombià va condemnar operacions nord-americanes de bombardeig (i aviat naval) contra embarcacions presumptament involucrades en narcotràfic, a la costa pacífica i caribenya de Colòmbia. El canal principal dels EUA presenten aquestes intervencions com part de la guerra contra les drogues i el crim organitzat, la Colòmbia sota Petro, les considera violació de sobirania i del dret internacional marítim.

L’ús de vaixells, operacions marítimes i bombardejos en àrees pròximes a Colòmbia reflecteix una expansió de la presència militar nord-americana a l’Àrea Caribenya que tradicionalment havia estat enfocada al narcotràfic, però que amb Petro es torna tema de sobirania nacional i polèmica diplomàtica.

Petro parla directament de “Carib” com espai en què EUA actua sense control, vinculant-ho al seu discurs sobre l’ONU i la política exterior nord-americana. Aquesta qüestió és rellevant per al dossier de què parles perquè mostra una «intromissió» explícita, no solament una banal relació de cooperació, sinó accions militars/paramilitars amb efectes directes al territori marítim colombià.

Atacs a vaixells a la zona del Carib i pressions marítimes

Aspectes crítics a destacar son com la tensió entre sobirania nacional i «aliat» tradicional: Colòmbia afirma que no vol que els EUA “dicten” la seva política de seguretat marítima i l’episodi fixa un precedent que pot afectar la cooperació futura en seguretat, índex d’ajuda militar, base d’operacions, etc.

Des d’una perspectiva d’esquerra es pot plantejar que aquestes operacions s’emmarquen en una lògica dels EUA d’hegemonia regional, sota el paraigua de la “guerra contra les drogues”, que serveix també per raons geopolítiques (control sobre l’energia, rutes marítimes, influència al Carib), també importa plantejar l’impacte a la ciutadania colombiana: les morts atribuïdes a aquests atacs (com en el cas dels vaixells) generen una narrativa de mort sobirana, de qualsevol manera que reforça la crítica del govern Petro.

La intervenció nord-americana en el narcotràfic i l’ombra de Trump. Històricament, Colòmbia havia estat el «gran soci» dels EUA en la lluita contra la droga, per exemple, en març de 2020 els EUA i Colòmbia van acordar un pla bilateral global per reduir la producció de coca en un 50 % fins al 2023, malgrat això, en els últims anys amb Petro la relació es va deteriorar que el 16 de setembre de 2025, els EUA van «descertificar» Colòmbia com a país cooperador en antidroga, per primer cop en gairebé 30 anys.

El discurs de Trump va descriure Colòmbia com “un paria del narcotràfic” i va acusar directament el govern de Petro d’ineficàcia en la reducció de cultius de coca (que el 2023 van arribar a 253.000 hectàrees) i en la producció de cocaïna (2.664 tonelades potencials), i en data més recent, segons informacions de premsa, Trump va suspendre tota ajuda dels EUA a Colòmbia acusant Petro de ser “un líder del narcotràfic”. 

La guerra contra les drogues a Colòmbia.

Dinàmica geopolítica i crítica d’esquerra

Des d’una mirada crítica, això mostra com els EUA utilitzen la «guerra contra la droga» com a palanca d’influència sobre governs aliats, quan un govern (com el de Petro) no s’alinea a la lògica nord-americana (erradicació agressiva, fumigació, cooperació militar) es genera una sanció diplomàtica i una reducció de l’ajuda.

La referència de Trump a Colòmbia com a país principal en el narcotràfic també reflecteix un gir ja no només cooperació, sinó amenaça i castiga. Això minora la sobirania colombiana. Petro, per la seva banda, acusa els EUA de no entendre la complexitat de la reaitat de Colòmbia i de mantenir una política imperialista de «fumigació forçada» que va sobre el govern anterior (Iván Duque) i no resol els fonaments estructurals de la coca-economia.

L’esquerra crítica pot veure aquí un patró. Els EUA imposen el paradigma “seguretat/drugs militaritzada”, mentre que un govern progressista com el de Petro vol canviar el rumb (alternativa de desenvolupament rural, regulació de la coca, sobirania) cosa que genera xoc.

Els impactes pràctics per a Colòmbia com la pèrdua de recursos de cooperació antinarcòtica amb els EUA, La amenaça de perdre finançament, com ajuda en suport militar o tècnic pot afectar “aproximadament 400 m$ anuals” segons estimacions, la pressió perquè el govern Petro reverti la política exterior independent i s’alineï més amb Washington, i la potenciació de l’aliança de Colòmbia amb altres blocs (Amèrica Llatina, multipolaritat) com a resposta.

Les confluències transversals ue ha adoptat la administracióp Trump han sigut a partir del discurs de Petro sobre Palestina, l’actuació al Carib i el conflicte amb els EUA en matèria de drogues no són tres coses desconnectades formen part d’un canvi de paradigma de Colòmbia —cap a una política exterior assertiva, de sobirania i crítica amb l’hegemonia nord-americana— que topa frontalment amb l’ordre establert per EUA a la regió.

La intromissió dels EUA no es limita a la cooperació, i inclou accions militars o quasi-militars (vaixells, atacs), condicionament de la política de seguretat, sancions diplomàtiques i pressupostàries, narrativa mediàtica (Colòmbia com “problema de drogues”), etc. La intervenció dels EUA també té un rerefons econòmic i geopolític, el control de rutes del narcotràfic que impacten al mercat intern dels EUA, amb influència al Carib i Amèrica Llatina, l'accés als recursos naturals i zones estratègiques. Tots temes que encaixen bé amb la lògica de poder i de domini.

Des del punt de vista de l’esquerra, caldrà analitzar també com aquesta intervenció afecta la sobirania popular, la democratització real, la integració regional, i si hi ha instruments alternatius de cooperació Sud-Sud que Colòmbia pugui explorar.

Quin paper tenen els EUA en la configuració de l’ordre a Amèrica Llatina?

Quina és la relació entre la política antidroga, la militarització i l’imperialisme nord-americà?

Per sintetitzar com aquesta interacció EUA-Colòmbia s’evidencia una “intromissió” que s’expressa tant en la política exterior, la seguretat marítima i la guerra contra la droga, i plantejar quina possible sortida democràtica i sobirana té Colòmbia.

Veneçuela, país que es veu compromès amb la pressió dels Estats Units pel seu estadi polític sorgit després de les passades eleccions generals en què Nicolas Maduro.

L'imperialisme comercial i l'intervencionisme nord-americana estan aconseguint un notable ascens en desenvolupament en el segon mandat de Donald Trump, principalment a Amèrica Llatina. Tot i això, cal dir que aquesta tendència imperialista va començar a finals de segle passat en el moment en què els EUA es van veure afectats per periòdiques depressions econòmiques.

Avui, dedico aquest espai a la Veneçuela, país que es veu compromès amb la pressió dels Estats Units pel seu estadi polític sorgit després de les passades eleccions generals en què Nicolas Maduro es va perpetuar a la presidència del Govern.

Bandera de l'Esperit Colonial, dels EUA

Les mesures i l’estratègia aplicades pels mandats de Donald Trump contra el govern de Nicolás Maduro —la pressió econòmica, les opcions militars que es van plantejar, la temptació d’apoderament de recursos (especialment petroli)— i l’estat actual de forces nord-americanes al Carib amb la seva repercussió en una possible invasió.

Des del primer mandat que Donald Trump va fer servir retòrica bel·licosa contra Caracas —«no descarto una opció militar»— fins a l’escalada sancionadora posterior, la política nord-americana contra el règim de Maduro ha barrejat dues línies, una la d’asfixiar econòmicament l’Estat veneçolà i reduir la capacitat del seu aparell (i de la cúpula militar) per sostenir-se, i dos, la d’intentar accelerar una sortida política favorable a l’oposició —incloent-hi, en moments concrets, suport diplomàtic a líders alternatius. Aquest marc va justificar sancions dirigides al sector petrolier de l’Estat i a les empreses i individus que canalitzen ingressos cap al règim. 

La peça clau de la pressió va ser el bloqueig parcial del principal flux d’ingressos de l’Estat veneçolà. El seu petroli (PDVSA). Entre 2017 i 2019 l’administració Trump va emetre ordres executives i sancions que van limitar l’accés de PDVSA als mercats financers i van congelar actius, i alhora van buscar tallar la capacitat de vendre cru a destí nord-americà o de recobrar ingressos fàcils. Això es va complementar amb sancions a empreses intermèdies i a aliats energètics (per exemple sancions a operadors o a firmes que facilitaven exportacions), la qual cosa va fer que Veneçuela hagués de redireccionar vendes —moltes vegades cap a la Xina o amb intermediaris— i que la producció caigués.

Cal afegir que, en períodes posteriors, l’administració nord-americana (i també l’administració Biden) va usar un instrument més matisat: l’emissió de llicències administratives a companyies (per exemple a Chevron en 2022) que permetien exportacions regulades amb l’objectiu de condicionar ingressos i influir en transicions polítiques. A finals de la segona presidència de Trump (2025) una decisió inversa —la cancel·lació de llicències clau— va ser anunciada com a mesura de pressió addicional, amb impactes ràpids en la fragilitat de la producció i en les finances públiques veneçolanes. 

A l'occident veneçolà es compta amb vuit camps petroliers

La temptació de “robar” petroli, un realitat.

En l’àmbit públic i en algunes narratives polítiques s’ha parlat o insinuat que una intervenció militar nord-americana podria tenir, com a objectiu pràctic o col·lateral, el control dels jaciments o dels fluxos petrolífers. Històricament, però, una invasió oberta per apoderar-se directament d’un recurs nacional en el segle XXI topa amb moltes barreres legals, logístiques i diplomàtiques. El dret internacional, la necessitat d’un govern d’ocupació sostenible, la resistència armada i la pressió d’aliats internacionals. La política nord-americana ha preferit, majoritàriament, eines financeres —sancions, bloqueig d’actius, pressió sobre companyies i diplomàcia per canviar fluxos comercials— en lloc d’una ocupació per expropiar recursos, però això no exclou que actors diversos (estats o multinacionals) busquin avantatges comercials quan el règim és més feble. Per tant, la noció de “robar el petroli” com a objectiu explícit d’una invasió és més aviat una simplificació retòrica d'una realitat que ha estat una combinació de sancions, llicències condicionals i pressió geopolítica per redirigir ingrés i influència.

Durant el primer mandat de Trump ja es van escoltar anuncis i declaracions que «no descartaven» accions militars. Segons informes públics, al més alt nivell de la Casa Blanca es van fer consultes i es van valorar opcions —algunes fonts periodístiques i posteriors resums expliquen que assessors militars i de seguretat nacional van desaconsellar una invasió oberta per riscos i costos—. Això va deixar damunt la taula dues conseqüències: (1) una funció dissuasiva (Mostrar la capacitat de força) i (2) una escalada asimètrica (major presència naval i manobres, suport logístic i sancions econòmiques) sense desembocar en un desembarcament terrestre ampli. 

Estat actual de forces nord-americanes al Carib i al sud del Carib.

En els darrers mesos hi ha hagut una concentració notable d’actius navals i aeris nord-americans en la zona meridional del Carib i el mar de la Gran Antilla. Grups de portaavions, vaixells de la IV Flota i subministraments logístics que operen des de bases regionals (incloent-hi Puerto Rico i altres punts d’aprovisionament) i des del comandament de l’US Southern Command. Aquest reforç s’ha justificat oficialment per la lluita contra el narcotràfic i la seguretat regional, però la mateixa proximitat és precisa per ser usada com a instrument de pressió política sobre Caracas. Les presències navals (grups d’atac de portaavions i destructors) incrementen la capacitat de bloqueig marí, control de plataformes marítimes i projectilitat aèria, però no obstant això, una possible operació d’ocupació massiva continuaria exigint desenes de milers de tropes, cadenes de subministrament i un pla d’administració post conflicte. 

Portavions de l'exèrcit dels EUA i més gran del món.

Què implica una invasió militar, i per què és improbable a curt termini.

Una possible invasió terrestre dels EUA suposaria alts costos en tropes i en víctimes i tindria costos diplomàtics enormes. Crisi regionals i sancions en sentit contrari podrien esgarrapar la legitimitat internacional dels EUA, i fins i tot controlant infraestructures petrolieres, la recuperació i explotació del complex petroquímic veneçolà (infraestructura degradada, manca d’inversió, problemes tècnics) no és automàtica ni rendible a curt termini.

Mentre que Veneçuela té una estructura militar i milícia popular mobilitzable, i aliances amb actors com Rússia, Cuba i Iran —que podrien donar suport intel·lectual, logístic o material– complicarien un atac i allargarien el conflicte.

Per tot això, la informació pública assenyala que els Estats Units han optat —de moment— per una estratègia de doble pressió. Militaritzacions dissuasives (presències navals, exercicis) i fortes sancions econòmiques per estrangular ingressos. Aquesta combinació busca forçar canvis polítics sense assumir els costos d’una ocupació.

Mentre que les conseqüències observables sobre el terreny (econòmiques i humanitàries), de les sancions i la inestabilitat han reduït la capacitat de l’Estat per mantenir serveis i importar bé essencials. La caiguda de la producció petroliera i la pèrdua d’ingressos han empitjorat la recessió i accelerat l’èxode de població. En paral·lel, cada moviment administratiu —com la revocació de llicències d’empreses estrangeres— té impactes immediats sobre la producció i la divisa. Això crea un cercle on la pressió externa debilita l’economia, però no garanteix un canvi polític ràpid ni ordenat, i obre espais per a l’entrega d’actius o influència a actors externs (empreses russes, xineses o índies) quan l’espai nord-americà s’encercla per decisions polítiques.

 Avaluació crítica i escenaris plausibles.

L’escenari més probable a curt/mitjà termini, es el del  manteniment de la pressió econòmica i militaritzacions regionals per forçar concessions polítiques o negociacions, amb usos selectius de llicències per “col·lapsar” o condicionar ingressos, mentre que l’escenari menys probable però possible es la crisi de escalada amb incidents militars (enfrontaments amb embarcacions, atacs a vaixells sospitosos de tràfic) que podrien escalar i provocar operacions limitades —sense desembarcament massiu— per assegurar punts estratègics o bloquejar infraestructures. Ja hi ha hagut operacions navals i intercepcions que mostren com un enfrontament menor pot degenerar, i l’escenari d’ocupació total, seria molt costós i amb enormes riscos geopolítics i no és la via preferida ni la més factible per la suma d’obstacles esmentats.

La política durant els mandats de Trump ha combinar retòrica i amenaces militars amb una política de sancions i bloqueig econòmic orientada a asfixiar el règim de Maduro i tallar-li la principal font de finançament, el petroli.

L’objectiu geopolític de controlar els fluxos d’energia ha estat present, però la seva consecució no es resol mitjançant una simple invasió per «robar petroli» en el món real les sancions, les llicències condicionals i la pressió naval són els instruments escollits perquè la captura directa de recursos implicaria costos i resistències majors que no compensa la rendibilitat immediata. La forta presència militar nord-americana al Carib augmenta el risc d’incidents i constitueix, en si mateixa, una eina de coacció, però no elimina les conseqüències humanes d’una política que augmenta la fragilitat d’un país que ja pateix una crisi social profunda. 

I per incidir amb més incertesa a la zona, diumenge passat, Veneçuela va denunciar una "provocació militar" per part de Trinitat i Tobago "en coordinació amb" l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) dels EUA per "instal·lar una guerra al Carib".

Per part seva, el Ministeri d'Afers Estrangers de Trinitat i Tobago ha negat que els exercicis militars que realitza aquests dies l'Armada nord-americana al seu territori contra el narcotràfic al Carib siguin per provocar hostilitats contra Veneçuela, i en aquest context, Maduro va suspendre la cooperació en matèria de gas amb la nació insular, en acusar Persad-Bissessar de convertir el seu territori "al portaavions" dels EUA contra Sud-Amèrica.

En definitiva, hem de dir alt i clar NO A LA GUERRA, ni a l'intervencionisme de l'imperialisme dels Estats Units. I ja n'hi ha prou d'ingerències de Dolant Trump a altres països.

Donald Trump. Involucionista als governs progressistes de les Amèriques.

La derrota de la legislatura passada que va donar vencedor Joseph Robinette Biden Jr (Joe Biden) com a president dels Estats Units, Donald Trump ja va voler involucionar el seu fracàs amb un atemptat a la democràcia. La sublevació i assalt al Capitoli dels Estats Units amb l'intent de cop d'Estat el 6 de gener del 2021.

A la seva segona presidència (47 presidència dels Estats Units) iniciada el 20 de gener de 2025, Donald Trump ha iniciat primerament una guerra comercial amb les pujades inaudites dels aranzels però el més preocupant és la ingerència en països progressistes, ja sigui amb augments desmesurats d'aranzels o d'involució política promovent de intents involucionistes contra Veneçuela i Colòmbia.

Des de la Guerra Freda, els EUA han considerat l’Amèrica Llatina com a part central del seu pati del darrere (“backyard”) geopolítica i econòmica, incloent polítiques de “seguretat nacional”, intervencions encobertes i suport a forces anticomunistes o neoliberals.

En el cas de Veneçuela i Colòmbia, els interessos dels EUA inclouen, l’accés a recursos naturals (o petroli, gas, mineria), control de rutes de narcotràfic, estabilitat per a inversions transnacionals, pressió sobre governs d’esquerra o “populistes” (com el cas veneçolà), així com mantenir aliats a l’hemisferi que recolzin les seves polítiques.

La fallida operació coneguda com a Operació Gedeón (3-4 maig 2020), que consistia en un desembarcament marítim des de Colòmbia cap a la costa veneçolana per intentar enderrocar el govern de Nicolás Maduro, és un cas clàssic. Segons informacions, un dels implicats, el general veneçolà exiliat Clíver Alcalá Cordones, va afirmar que l’operació comptava amb el suport de Washington i que havia tingut col·laboració colombiana.

S’ha assenyalat que la CIA i altres agències nord-americanes sabien dels plans o en van tenir coneixement previ, hi ha més s’ha publicat que el president dels EUA, Donald Trump, va confirmar que havia autoritzat operacions encobertes de la CIA a Veneçuela per combatre el narcotràfic i, segons ell, perquè Veneçuela “va buidar les seves presons cap als EUA”.

Aspectes de la intervenció indirecta

Una part de la ingerència es canalitza pel discurs del “narcotràfic” i el rang de “macroestat”. Per exemple, document de l’Estat dels EUA assenyala que la frontera veneçolana (amb Colòmbia) era utilitzada per grups insurgents, tràfic de drogues i armes. També s’han denunciat relacions entre antics alts comandaments veneçolans i operacions de tràfic, amb al·legacions que la CIA havia estat còmplice o que havia facilitats d’alguna manera. Per exemple, s’ha afirmat que a finals dels anys 80 principis dels 90 la CIA va col·laborar amb el general veneçolà Ramón Guillén Dávila per al tràfic de cocaïna des de Colòmbia a EUA.

Des de la mirada crí­tica, aquestes operacions no només responen a la lluita contra el narcotràfic, sinó també a la intenció de debilitar un govern bolivarià, restringir la seva sobirania, afavorir empreses transnacionals i reconfigurar l’hegemonia nord‐americana a la regió. El fet que col·laboradors de Veneçuela (o exmilitars) estiguin a Colòmbia, que hi hagi formacions paramilitars, i que els EUA tinguin bases i operacions d’intel·ligència a la regió apunten a un entramat de pressió multilineal.

Ingerència a Colòmbia. Les Bases, cooperació militar i intel·ligència

Segons diverses fonts, els EUA tenen diverses bases militars a Colòmbia, algunes molt properes a la frontera amb Veneçuela, cosa que permet la projecció de força i vigilància sobre la regió.

Colòmbia ha estat també un aliat central dels EUA en la denominada “Guerra contra les drogues” i en operacions d’intel·ligència, entrenament i assistència militar. Des de la mirada crítica, això implica que la sobirania nacional es redueix, i que les polítiques internes poden quedar condicionades per interessos forans.

La participació colombiana en operacions contra Veneçuela (com la referida Operació Gedeón) posa de manifest com Colòmbia actua sovint com a plataforma per a la ingerència nord‐americana. Per exemple, la testimoni de Yacsy Álvarez afirma que el govern del llavors president Iván Duque i l’ex-president Álvaro Uribe van prometre suport (pista d’aterratge, entrenament, lliure pas) per a la intervenció contra Veneçuela.

Això té implicacions per al desenvolupament democràtic, normalitza el rol de l’exèrcit i les operacions encobertes, disminueix el control civil, i reforça la interdependència de Colòmbia amb els EUA.

Les dinàmiques comunes i línies d’anàlisi, son; les operacions encobertes. S’utilitza mercenaris, empreses militars privades (com més amunt esmentada Silvercorp USA) i actor externs per operar sense declaracions obertes, i la narrativa del “narcotràfic” com a justificació. Tot i que hi ha problemes reals de droga i violència, la crítica assenyala que aquesta narrativa serveix per legitimar intervencions que tenen altres objectius geopolítics. Per exemple, a Veneçuela s’ha usat per justificar autoritzacions de la CIA.

La violació de sobirania i dret internacional, els casos mostren operacions dins d’estats sobirans (Veneçuela, part de Colòmbia) sense declaració formal de guerra o autorització internacional, fet que posa en qüestió normes de no‐intervenció, per la “guerra” pels recursos naturals i geopolítica. Veneçuela té enormes reserves de petroli, minerals i està en una regió estratègica. La participació dels EUA no pot dissociar‐se dels seus interessos econòmics i energètics. Colòmbia, per la seva banda, és clau com aliat regional dels EUA, però amb l’actitud del president Gustavo Petro (primer president progressista de Colòmbia)

Militarització i seguretat interna, son les polítiques d’intervenció i solen anar acompanyades de reforç de l’aparell militar i de control intern, que pot tenir conseqüències negatives per a l’esquerra i els moviments socials.

Crítica des de l’esquerra i de l’extrema esquerra

La ingerència estrangera sovint es presenta com a “protecció democràtica” o “guerra contra el narcotràfic”, però en realitat moltes vegades actua com a instrument imperialista per mantenir el domini econòmic i geopolític dels EUA. Les operacions encobertes són antidemocràtiques: no passen per controls parlamentaris, no s’informa la població, i normalment invisibilitzen la resposta popular o els efectes col·laterals.

Aquesta política té costos socials i humans elevats i en la repressió interna, en vulneració de drets humans, en desplaçaments i en la inseguretat estructural, i des de la sobirania nacional i l’autodeterminació, l’intervencionisme viola principis bàsics. 

Els pobles i països tenen el dret de decidir el seu destí sense pressions externes.

L’esquerra ha de recordar que la col·laboració internacional, la solidaritat entre pobles, no pot confondre’s amb suport a intervencions militars de països dominants.

La justícia segrestada. Opinió sobre la crisi del poder judicial a l’Estat espanyol

Des de la Transició espanyola, el poder judicial ha estat presentat com un dels tres pilars fonamentals de l’Estat democràtic. Tanmateix, darrere la retòrica de la “independència judicial” s’ha amagat sovint una estructura hereva del franquisme i profundament impermeable a la transformació democràtica real. 

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), nascut amb la Constitució de 1978, ha funcionat més com a mecanisme d’autoprotecció corporativa que no pas com a garantia d’imparcialitat.

Durant dècades, el bipartidisme PP-PSOE ha utilitzat el CGPJ com a moneda de canvi per garantir quotes de poder, reproduint un equilibri fals que servia als interessos dels partits majoritaris però no a la ciutadania. Aquesta realitat ha creat una cultura judicial tancada, on la jerarquia i la fidelitat política sovint pesen més que la transparència i el servei públic.

El CGPJ és el cor institucional del poder judicial espanyol. Però avui és un òrgan bloquejat, amb una legitimitat greument erosionada. Des de fa anys, el seu mandat va estar caducat i el seu funcionament s’ha convertit en símbol de la crisi estructural de l’Estat. Les associacions conservadores, com l’Associació Professional de la Magistratura, continuen imposant la seva hegemonia dins dels espais clau de decisió, mentre les propostes de reforma real queden encallades per la por dels partits a perdre control.

El sistema de “quotes” ha convertit la justícia en una extensió del poder polític, i no en un contrapès democràtic. Els nomenaments al Tribunal Suprem, a l’Audiència Nacional o a les Audiències Territorials han respost massa sovint a equilibris partidistes, i no pas a criteris de mèrits o competència professional.

Els esdeveniments d’aquest octubre de 2025 i principalment dels darrers dies, han estat la culminació d’aquesta deriva. El ple del CGPJ va aprovar una nova composició de les seves comissions internes —Permanente, Calificació, Igualtat i altres— que va trencar l’acord establert entre els blocs progressista i conservador. La presidenta Isabel Perelló va imposar una configuració que deixava el sector progressista en clara minoria, malgrat els equilibris prèviament pactats.

El vocal progressista José María Fernández Seijo va presentar la seva dimissió, denunciant que “s’ha trencat el consens” i que la presidència havia actuat de manera arbitrària. Aquesta decisió simbolitza una fractura profunda dins del CGPJ i deixa clar que l’òrgan viu una crisi de legitimitat i representativitat. No és una simple disputa de càrrecs: és una mostra que el poder judicial espanyol continua presoner de les seves pròpies lògiques de poder.

El conflicte al CGPJ no és un episodi aïllat. És el reflex d’un sistema judicial que s’ha convertit en eina de control i fre a les majories socials. La justícia espanyola ha actuat reiteradament com a instrument del bloc conservador de poder, protegint interessos econòmics i polítics concrets —des de la monarquia fins a les grans empreses— i bloquejant processos de democratització.

Aquest “segrest” judicial es manifesta en múltiples fronts: les sentències contra líders socials i independentistes, la resistència a reformes progressistes, la persecució judicial de moviments d’esquerres i l’ús partidista del dret penal per deslegitimar adversaris. El resultat és una justícia que, lluny de servir el poble, sovint actua com a braç protector del règim del 78.

L’Estat espanyol mai no ha fet una veritable depuració del seu aparell judicial. Molts jutges formats durant el franquisme van continuar les seves carreres sense cap revisió ideològica. Aquesta continuïtat institucional ha consolidat una cultura judicial autoritària, jeràrquica i desconnectada de la realitat social. Encara avui, una part significativa del poder judicial opera sota la lògica del “ordre” i la “unitat d’Espanya”, més que sota els principis d’igualtat i llibertat.

El règim del 78 ha estat incapaç de garantir un poder judicial democràtic. Cada crisi política —sigui Catalunya, la corrupció o els conflictes territorials— ha mostrat que el poder judicial és un pilar de l’establishment, no una eina de transformació.

La crisi actual del CGPJ no és un accident, sinó el resultat d’una estructura judicial concebuda per mantenir el control del règim sobre la justícia. Quan un vocal progressista dimiteix denunciant la manca de consens, no només assenyala una fractura interna, sinó la fallida d’un model.

La justícia espanyola continua segrestada per interessos polítics, econòmics i corporatius. Alliberar-la exigeix una revolució democràtica dins el propi sistema judicial. 

Només una justícia arrelada en els valors d’igualtat, transparència i compromís amb el poble pot servir com a veritable instrument de llibertat col·lectiva.

 Avui faig una narració crítica i documentada sobre María Corina Machado, premi Nobel de la Pau 2025, i sobre el context familiar i social que la circumscriu ha aquesta veneçolana líder política i binomi del candidat a les passades eleccions nacional a Veneçuela amb Edmundo González, qui va ser el candidat opositor davant de Nicolas Maduro.

Per fer aquest escrit, he consultat fonts periodístiques i perfils públics per evitar difondre acusacions no verificades, i puc indicar clarament què està documentat i què són interpretacions i crítiques polítiques.

María Corina Machado.

El Premi del Nobel per la Pau concedit a María Corina Machado és el que sembla. El premi ha estat l'avançada per afavorir la intromissió imperialista dels Estats Units a la vida política de Veneçuela davant dels silencis, però confusos, d'una intervenció de la CIA contra el Govern de Nicolas Maduro.

El premi de María Corina Machado, del Premi Nobel de la Pau 2025, ha estat celebrada internacionalment per la seva lluita per la democràcia a Veneçuela, però també ha estat criticat i qüestionat per molts personatges públics i polítics  en ser objecte de sospites, especialment pel seu origen familiar, les connexions amb l’elit econòmica del país i per la seva tendència política ultraconservadora i propera al president dels Estats Units, Donald Trump.

Entre la resistència democràtica i l’herència oligàrquica.

Els orígens familiars i entorn social de María Corina Machado prové de  Caracas, d’una família de l’alta burgesia veneçolana. El seu pare, Henrique Machado Zuloaga, prové d’una nissaga vinculada a sectors industrials i financers del país. La família Zuloaga ha estat històricament associada a empreses metal·lúrgiques, manufactureres i de serveis, amb influència durant els governs democràtics d’ala conservadora i també en l’era prechavista. Les connexions de la Corina Machado abans d’entrar en política, va tenir una trajectòria estudiantins i de treball en centres vinculats a les classes dirigents polítiques.

Corina Machado, és una figura complexa, per uns, una heroïna de la resistència democràtica i per altres, una representant de l’elit tradicional que no ha trencat amb les estructures d’espoli històric. El seu Premi Nobel de la Pau reconeix la seva lluita contra l’autoritarisme, però no eximeix d’un debat profund sobre el paper de les elits en la crisi veneçolana..

Les crítiques sobre l’espoli i privilegis que la familia Machado que ha tingut en els darrers anys, prové de diversos analistes que han assenyalat que, tot i el seu discurs de renovació democràtica, Machado representa una part de l’oposició veneçolana que no qüestiona profundament el model econòmic extractivista que ha beneficiat les elits durant dècades. La seva família ha estat acusada informalment en cercles crítics d’haver-se beneficiat de contractes públics, concessions industrials i privilegis durant els governs conservadors anteriors a Hugo Chávez. No obstant això, no hi ha proves judicials concloents que vinculin directament Machado amb casos d’espoli o corrupció.

Al llarg dels anys, des del govern i certs columnistes s’ha acusat Machado i l’elit econòmica a què representa d’haver participat —directa o indirectament— en pràctiques d’apropiació de riquesa nacional, en altres paraules, s’acusa «l’oligarquia» d’espoli. 

Les contradiccions polítiques de Corina Machado tot i defensar la llibertat i la democràcia, el seu partit Vente Venezuela ha estat criticat per tenir una visió neoliberal que podria perpetuar desigualtats estructurals, i alguns sectors de l’esquerra veneçolana la veuen com una figura que canalitza el descontentament popular però que no representa un canvi profund en el model econòmic ni en la redistribució de la riquesa. 

Súmate,  la política d’oposició

El 2002, Machado cofundà Súmate, una ONG (organització civil) dedicada a la transparència electoral, i  finançada parcialment per entitats internacionals, en connexió amb sectors empresarials i conservadors oposats al chavisme.

Tot i ser presentada com una iniciativa ciutadana, va rebre finançament de l’USAID, cosa que va generar acusacions de ingerència estrangera, i siguem una de les veus més crítiques contra Hugo Chávez, defensant la democràcia liberal i el mercat lliure. El seu partit, Vente Venezuela, representa una oposició dura, amb un discurs frontal contra el chavisme però també contra sectors moderats de l’oposició. 

Machado defensa la llibertat, la propietat privada i el lliure mercat, però ha estat criticada per no abordar les desigualtats estructurals ni proposar un model econòmic inclusiu, i el seu discurs sovint ignora les causes profundes de la pobresa i la marginalització, centrant-se en la lluita contra el règim chavista.

Diversos sectors de l’esquerra veneçolana i analistes crítics han assenyalat que Machado, tot i el seu discurs renovador, representa una continuïtat de l’elit que ha dominat Veneçuela des de l’era petrolera. No hi ha proves judicials que impliquin directament Machado en corrupció, però el seu entorn familiar ha estat vinculat a pràctiques de concentració de riquesa i influència política.

María Corina Machado és una figura polaritzadora i per uns, una líder valenta que planta cara a l’autoritarisme i per altres, una representant de l’elit tradicional que no ha trencat amb les estructures d’espoli històric. La seva trajectòria posa en evidència les tensions entre la lluita per la democràcia i la persistència de privilegis de classe.

 A la Machado se la acusa de complicitat amb agents externs i principalment dels Estats Units. Altres crítiques —sobretot a l’esquerra regional i en mitjans crítics— sostenen que la seva política s’ha alineat massa amb actors internacionals i amb opcions d’intervenció externa, cosa que pot explicar rumors i teories sobre favors a interessos forans. Aquestes crítiques han estat subratllades en editorials i articles d’opinió que qüestionen l’enfocament “promercat” i pro-aliances amb figures com Donald Trump, però cal diferenciar opinió (que existeix i és abundant) d’evidència judicial.

Les Residències per a la Gent Gran. Anàlisi sobre la situació a Espanya, Catalunya i Comarques Gironines. (Segona part i final).

La qualitat assistencial a les residències de Gent Gran és un dels aspectes més crítics i debatuts del sistema sociosanitari a Catalunya i Espanya.

A continuació presento una anàlisi detallat i crític basat en informes oficials, estudis acadèmics i propostes de millora.

La Situació general sobre les Residències de Gent Gran a Espanya que hi ha 6.831 residències i de les quals 76% són geriàtriques, un 75% de les residències són privades, mentre que només el 25% són de titularitat pública, i si es considera la gestió, només 14% són completament públiques.

A tot l’Estat, hi ha 395.065 places per a persones grans, però es calcula que en caldrien 125.000 més per cobrir la demanda actual, acumulant un dèficit del 25%.

Les crítiques mes freqüents a la gestió de les Residencies, son la falta de planificació ja que no disposa d’un cens actualitzat, llistes d’espera llargues amb més de  71.000 persones amb gran dependència que esperen plaça, i que l’Impacte de la COVID-19 va evidenciar greus deficiències en la gestió, transparència i qualitat assistencial.

Les Residències a Catalunya comptant amb  63.213 places (2024), distribuïdes en Iniciativa pública 10.519, Iniciativa social (sense ànim de lucre) 13.453 i privades (iniciativa mercantil)  39.241 places. El 73% de la població catalana viu a la província de Barcelona, però les comarques gironines tenen una proporció significativa de població gran.

Catalunya té un dèficit de 8.038 places per arribar a la ràtio recomanada de 5 places per cada 100 persones majors de 65 anys, i les principals crítiques son, la reducció de places públiques de 66.205 el 2013 a 64.367 actualment, i la concertació de centres privats ja que moltes residències públiques són gestionades per empreses privades i les desigualtats territorials, ja que les comarques menys poblades tenen menys accés a serveis residencials.

A les Comarques Gironines la capacitat  i distribució es la seguent. Total de places 5.643 de les quals son d’Iniciativa pública 1.558, d’Iniciativa social 1.333 i de iniciativa privada  2.752 desglosades amb la participació comarcal de el Gironès 1.438 places, Baix Empordà 976 places, Garrotxa 640 places i Alt Empordà: 787 places.

En el 2023 es van anunciar 264 noves places públiques a la regió de Girona com a part d’un pla per reduir les llistes d’espera. (Aquesta dada no la he pogut comprovar les que ja s'han executat avui dia).

 

Els Capitals i els Fons d’inversió en les Residencies.

La presència dels  fons d’inversió estatals i dels fons d’inversió internacionals ja controlen 25% de les places de residencies a Catalunya. Els grups com DomusVi, Clece, Vitalia Home, Colisée, Orpea (Emeis), Sanitas, Ballesol i Amavir ja gestionen més de 96.800 places a tot l’Estat. La rendibilitat del sector i els contractes de llarga durada han atret inversors que busquen diversificar els seus negocis.

La crítica estructural que fem i fam alguns actors en l’estudi de la situació actual en les Residencies per la Gent Gran, es la de la privatització creixent, en el sector residencial que ha esdevingut un negoci lucratiu, amb una concentració empresarial que pot comprometre la qualitat assistencial i amb una dependència del finançament públic on moltes residències privades operen o tenen que operar amb fons públics a través de concerts o prestacions vinculades.

Les avaluacions en la qualitat de l’Atenció i Serveis, també requereix una especial atenció i els informes de la Unió i la  proposen un model d’atenció integrada social i sanitària, però alerten de mancances en la coordinació entre serveis, la manca de formació del personal i la generalització dels diferents protocols d’atenció pal·liativa i cronicitat.

Els actuals reptes son, l’alta complexitat clínica on els residents tenen una mitjana de 9,2 malalties cròniques i un 97% amb alt grau de dependència, i la mortalitat elevada ja que un  20% dels residents moren anualment, i el 50% requereixen atenció pal·liativa.

En definitiva les conclusions generals son de crítiques per la Insuficiència estructural on el sistema no cobreix la demanda actual ni futura amb una privatització accelerada, i massa pes dels fons d’inversió que  comprometen la qualitat i l’accessibilitat, i també la desigualtat territorial on les Comarques Gironines tenen menys places públiques per habitant que altres zones.

Les dimensions clau de la qualitat assistencial i segons la Fundació Avedis Donabedian i l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS), la qualitat assistencial es mesura en cinc dimensions bàsiques con l’Atenció a la persona amb el respecte a la dignitat, intimitat i autonomia amb un Pla d’atenció individualitzat (PAI) i d’un seguiment mèdic i emocional.

També cal ressaltar les relacions i drets del resident amb la participació en decisions amb un accés a informació clara i una clara protecció contra maltractaments amb condicions de l’habitació, neteja, alimentació i espais comuns segurs i agradables.

L’organització a de ser clara amb una coordinació entre professionals, amb protocols d’actuació i registres i amb una supervisió i formació continuada amb una gestió del personal on els ràtios siguin els adequades pels  d’auxiliars, infermers i metges i amb una estabilitat laboral i reconeixement professional.

Els  problemes detectats i que caldria posar en evidencia son que els ràtios son  insuficients. A Catalunya, la normativa estableix mínims molt baixos i que són el de  1 auxiliar per cada 35 residents a la nit, que només augmenta lleugerament en centres més grans. Aquesta situació genera estrès laboral, rotació elevada i atenció superficial.

La fragmentació de l’atenció i la separació entre serveis socials i sanitaris dificulta una atenció integral i caldria posar en evidencia el Pla d’Atenció Integrada Social i Sanitària (2023) proposa coordinar els Equips d’Atenció Primària (EAP) amb les residències, però encara no s’ha desplegat completament.

Les condicions laborals son precàries i especialment en residències privades, el personal sovint pateix pressió empresarial, sous baixos i falta de reconeixement, i amb una desigualtat territorial on les Comarques Gironines tenen menys presència de professionals especialitzats per habitant que Barcelona o Tarragona.

Recomanacions per millorar el servei de les Residencies

Augmentar les ràtios de personal, especialment en els  auxiliars de geriatria i infermeria. Implantar el model d’atenció centrada en la persona, amb plans individualitzats i participació activa del resident.

Formació continuada, en geriatria, demències, cures pal·liatives i comunicació, i Protocols clars i registres sistemàtics, per garantir traçabilitat i qualitat en l’atenció.

Auditories externes anuals, amb la participació de familiars i entitats independents i una Millora de l’alimentació i entorn, amb la adaptació a dificultats de masticació, nutrició equilibrada i espais segurs.

I DIGUEM PROU 

a les Residències de Gent Gran com negoci a costa de la vida i la dignitat.