Sobre la intromissió dels Estats Units a la política de Colòmbia a l'època del govern de Gustavo Petro i centrant-me en els tres principals factors que ha portat la ingerència de Trump a la política de Colòmbia, són: el discurs de Petro a les Nacions Unides (ONU) sobre Palestina, els atacs a vaixells al Carib amb interdicció marítima el narcotràfic.
El 23 de setembre de 2025, Gustavo Petro va
intervenir a l’Assemblea General de l’ONU i va pronunciar un
discurs que va tenir components molt explícits de confrontació amb els EUA
i amb la política global de defensa dels drets humans, incloent la guerra a Gaza
i la situació de Palestina.
Entre les seves afirmacions
cabdals. Va qualificar la situació de Palestina com un “genocidi” que
la comunitat internacional (i per extensió l’ONU) estava
facilitant o permetent. Va proposar la creació d’una força armada internacional
—no exactament sota el paraigua tradicional dels Cascos Blau— per
«alliberar Palestina».
En aquest marc, va afirmar
que “no només bombegen Gaza, no només el Carib com ja ho fan,
sinó la humanitat que exigeix llibertat.” , i amb tot això, També va deixar
clar que Colòmbia no permetria que els EUA dictessin la seva
política exterior: «Els EUA no manegen la nostra política exterior».
La Implicacions per a la
relació Colòmbia-EUA, aquest posicionament de Petro comporta
diversos efectes polítics. En primer lloc, trenca l’ortodòxia que Colòmbia
havia mantingut tradicionalment com a aliat dels EUA a l’Amèrica Llatina. En
segon lloc, l’aposta de Petro per una “fora de la política exterior
dictada des de Washington” suposa un canvi de paradigma que genera
tensió, i la vinculació que fa entre la intervenció militar dels EUA-NATO a
nivell global (i al Carib) amb la guerra a Palestina implica una
ampliació del marc de crítica a la política exterior nord-americana que va més
enllà de Colòmbia, i tot això dona marge als EUA per reaccionar (o
contra-reaccionar) al que perceben com un desafiament de la seva esfera
d’influència.
Des d’una visió crítica,
convé posar de relleu com aquesta al·locució reflecteix una ruptura valorativa
amb l’ordre internacional tradicional dominat pels EUA, i per tant, com Colòmbia
sota Petro es desplaça cap a una lògica de sobirania i multipolaritat, com
això pot haver comportat una «punició» diplomàtica, financera i
militar (o coacció) per part dels EUA, que s’insereix en la
línia de “destituir” la narrativa de “l’aliat fiable” que Colòmbia havia
estat, per exemple en la lluita antidroga, en seguretat, en defensa.
En les darreres setmanes, ha sorgit una controvèrsia important. El govern colombià va condemnar operacions nord-americanes de bombardeig (i aviat naval) contra embarcacions presumptament involucrades en narcotràfic, a la costa pacífica i caribenya de Colòmbia. El canal principal dels EUA presenten aquestes intervencions com part de la guerra contra les drogues i el crim organitzat, la Colòmbia sota Petro, les considera violació de sobirania i del dret internacional marítim.
L’ús de vaixells, operacions marítimes i bombardejos
en àrees pròximes a Colòmbia reflecteix una expansió de la presència militar
nord-americana a l’Àrea Caribenya que tradicionalment havia estat enfocada al
narcotràfic, però que amb Petro es torna tema de sobirania nacional i polèmica
diplomàtica.
Petro parla directament de “Carib” com espai en què EUA actua sense control, vinculant-ho al seu discurs sobre l’ONU i la política exterior nord-americana. Aquesta qüestió és rellevant per al dossier de què parles perquè mostra una «intromissió» explícita, no solament una banal relació de cooperació, sinó accions militars/paramilitars amb efectes directes al territori marítim colombià.
Atacs a vaixells a la zona del Carib
i pressions marítimes
Aspectes crítics a destacar son
com la tensió entre sobirania nacional i «aliat» tradicional: Colòmbia afirma
que no vol que els EUA “dicten” la seva política de seguretat marítima i l’episodi
fixa un precedent que pot afectar la cooperació futura en seguretat, índex
d’ajuda militar, base d’operacions, etc.
Des d’una perspectiva
d’esquerra es pot plantejar que aquestes operacions s’emmarquen en una lògica
dels EUA d’hegemonia regional, sota el paraigua de la “guerra contra les
drogues”, que serveix també per raons geopolítiques (control sobre l’energia,
rutes marítimes, influència al Carib), també importa plantejar l’impacte a la
ciutadania colombiana: les morts atribuïdes a aquests atacs (com en el cas dels
vaixells) generen una narrativa de mort sobirana, de qualsevol manera que
reforça la crítica del govern Petro.
La intervenció nord-americana
en el narcotràfic i l’ombra de Trump. Històricament, Colòmbia havia estat el
«gran soci» dels EUA en la lluita contra la droga, per exemple, en març de 2020
els EUA i Colòmbia van acordar un pla bilateral global per reduir la producció
de coca en un 50 % fins al 2023, malgrat això, en els últims anys amb Petro la
relació es va deteriorar que el 16 de setembre de 2025, els EUA van
«descertificar» Colòmbia com a país cooperador en antidroga, per primer cop en
gairebé 30 anys.
El discurs de Trump va descriure Colòmbia com “un paria del narcotràfic” i va acusar directament el govern de Petro d’ineficàcia en la reducció de cultius de coca (que el 2023 van arribar a 253.000 hectàrees) i en la producció de cocaïna (2.664 tonelades potencials), i en data més recent, segons informacions de premsa, Trump va suspendre tota ajuda dels EUA a Colòmbia acusant Petro de ser “un líder del narcotràfic”.
Dinàmica geopolítica i crítica
d’esquerra
Des d’una mirada crítica, això mostra com els EUA
utilitzen la «guerra contra la droga» com a palanca d’influència sobre governs
aliats, quan un govern (com el de Petro) no s’alinea a la lògica nord-americana
(erradicació agressiva, fumigació, cooperació militar) es genera una sanció
diplomàtica i una reducció de l’ajuda.
La referència de Trump a Colòmbia com a país principal en el narcotràfic també reflecteix un gir ja no només cooperació, sinó amenaça i castiga. Això minora la sobirania colombiana. Petro, per la seva banda, acusa els EUA de no entendre la complexitat de la reaitat de Colòmbia i de mantenir una política imperialista de «fumigació forçada» que va sobre el govern anterior (Iván Duque) i no resol els fonaments estructurals de la coca-economia.
L’esquerra crítica pot veure aquí un patró. Els EUA
imposen el paradigma “seguretat/drugs militaritzada”, mentre que un govern
progressista com el de Petro vol canviar el rumb (alternativa de
desenvolupament rural, regulació de la coca, sobirania) cosa que genera xoc.
Els impactes pràctics per a Colòmbia com la pèrdua de recursos de cooperació antinarcòtica amb els EUA, La amenaça de perdre finançament, com ajuda en suport militar o tècnic pot afectar “aproximadament 400 m$ anuals” segons estimacions, la pressió perquè el govern Petro reverti la política exterior independent i s’alineï més amb Washington, i la potenciació de l’aliança de Colòmbia amb altres blocs (Amèrica Llatina, multipolaritat) com a resposta.
Les confluències transversals ue ha adoptat la administracióp Trump han sigut a partir del discurs de Petro sobre Palestina, l’actuació al Carib i el conflicte amb els EUA en matèria de drogues no són tres coses desconnectades formen part d’un canvi de paradigma de Colòmbia —cap a una política exterior assertiva, de sobirania i crítica amb l’hegemonia nord-americana— que topa frontalment amb l’ordre establert per EUA a la regió.
La intromissió dels EUA no es limita a la cooperació, i inclou accions militars o quasi-militars (vaixells, atacs), condicionament de la política de seguretat, sancions diplomàtiques i pressupostàries, narrativa mediàtica (Colòmbia com “problema de drogues”), etc. La intervenció dels EUA també té un rerefons econòmic i geopolític, el control de rutes del narcotràfic que impacten al mercat intern dels EUA, amb influència al Carib i Amèrica Llatina, l'accés als recursos naturals i zones estratègiques. Tots temes que encaixen bé amb la lògica de poder i de domini.
Des del punt de vista de l’esquerra, caldrà analitzar també com aquesta intervenció afecta la sobirania popular, la democratització real, la integració regional, i si hi ha instruments alternatius de cooperació Sud-Sud que Colòmbia pugui explorar.
Quin paper tenen els EUA en la configuració de l’ordre
a Amèrica Llatina?
Quina és la relació entre la política antidroga, la
militarització i l’imperialisme nord-americà?
Per sintetitzar com aquesta interacció EUA-Colòmbia s’evidencia una “intromissió” que s’expressa tant en la política exterior, la seguretat marítima i la guerra contra la droga, i plantejar quina possible sortida democràtica i sobirana té Colòmbia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada