Donald Trump. Involucionista als governs progressistes de les Amèriques.

La derrota de la legislatura passada que va donar vencedor Joseph Robinette Biden Jr (Joe Biden) com a president dels Estats Units, Donald Trump ja va voler involucionar el seu fracàs amb un atemptat a la democràcia. La sublevació i assalt al Capitoli dels Estats Units amb l'intent de cop d'Estat el 6 de gener del 2021.

A la seva segona presidència (47 presidència dels Estats Units) iniciada el 20 de gener de 2025, Donald Trump ha iniciat primerament una guerra comercial amb les pujades inaudites dels aranzels però el més preocupant és la ingerència en països progressistes, ja sigui amb augments desmesurats d'aranzels o d'involució política promovent de intents involucionistes contra Veneçuela i Colòmbia.

Des de la Guerra Freda, els EUA han considerat l’Amèrica Llatina com a part central del seu pati del darrere (“backyard”) geopolítica i econòmica, incloent polítiques de “seguretat nacional”, intervencions encobertes i suport a forces anticomunistes o neoliberals.

En el cas de Veneçuela i Colòmbia, els interessos dels EUA inclouen, l’accés a recursos naturals (o petroli, gas, mineria), control de rutes de narcotràfic, estabilitat per a inversions transnacionals, pressió sobre governs d’esquerra o “populistes” (com el cas veneçolà), així com mantenir aliats a l’hemisferi que recolzin les seves polítiques.

La fallida operació coneguda com a Operació Gedeón (3-4 maig 2020), que consistia en un desembarcament marítim des de Colòmbia cap a la costa veneçolana per intentar enderrocar el govern de Nicolás Maduro, és un cas clàssic. Segons informacions, un dels implicats, el general veneçolà exiliat Clíver Alcalá Cordones, va afirmar que l’operació comptava amb el suport de Washington i que havia tingut col·laboració colombiana.

S’ha assenyalat que la CIA i altres agències nord-americanes sabien dels plans o en van tenir coneixement previ, hi ha més s’ha publicat que el president dels EUA, Donald Trump, va confirmar que havia autoritzat operacions encobertes de la CIA a Veneçuela per combatre el narcotràfic i, segons ell, perquè Veneçuela “va buidar les seves presons cap als EUA”.

Aspectes de la intervenció indirecta

Una part de la ingerència es canalitza pel discurs del “narcotràfic” i el rang de “macroestat”. Per exemple, document de l’Estat dels EUA assenyala que la frontera veneçolana (amb Colòmbia) era utilitzada per grups insurgents, tràfic de drogues i armes. També s’han denunciat relacions entre antics alts comandaments veneçolans i operacions de tràfic, amb al·legacions que la CIA havia estat còmplice o que havia facilitats d’alguna manera. Per exemple, s’ha afirmat que a finals dels anys 80 principis dels 90 la CIA va col·laborar amb el general veneçolà Ramón Guillén Dávila per al tràfic de cocaïna des de Colòmbia a EUA.

Des de la mirada crí­tica, aquestes operacions no només responen a la lluita contra el narcotràfic, sinó també a la intenció de debilitar un govern bolivarià, restringir la seva sobirania, afavorir empreses transnacionals i reconfigurar l’hegemonia nord‐americana a la regió. El fet que col·laboradors de Veneçuela (o exmilitars) estiguin a Colòmbia, que hi hagi formacions paramilitars, i que els EUA tinguin bases i operacions d’intel·ligència a la regió apunten a un entramat de pressió multilineal.

Ingerència a Colòmbia. Les Bases, cooperació militar i intel·ligència

Segons diverses fonts, els EUA tenen diverses bases militars a Colòmbia, algunes molt properes a la frontera amb Veneçuela, cosa que permet la projecció de força i vigilància sobre la regió.

Colòmbia ha estat també un aliat central dels EUA en la denominada “Guerra contra les drogues” i en operacions d’intel·ligència, entrenament i assistència militar. Des de la mirada crítica, això implica que la sobirania nacional es redueix, i que les polítiques internes poden quedar condicionades per interessos forans.

La participació colombiana en operacions contra Veneçuela (com la referida Operació Gedeón) posa de manifest com Colòmbia actua sovint com a plataforma per a la ingerència nord‐americana. Per exemple, la testimoni de Yacsy Álvarez afirma que el govern del llavors president Iván Duque i l’ex-president Álvaro Uribe van prometre suport (pista d’aterratge, entrenament, lliure pas) per a la intervenció contra Veneçuela.

Això té implicacions per al desenvolupament democràtic, normalitza el rol de l’exèrcit i les operacions encobertes, disminueix el control civil, i reforça la interdependència de Colòmbia amb els EUA.

Les dinàmiques comunes i línies d’anàlisi, son; les operacions encobertes. S’utilitza mercenaris, empreses militars privades (com més amunt esmentada Silvercorp USA) i actor externs per operar sense declaracions obertes, i la narrativa del “narcotràfic” com a justificació. Tot i que hi ha problemes reals de droga i violència, la crítica assenyala que aquesta narrativa serveix per legitimar intervencions que tenen altres objectius geopolítics. Per exemple, a Veneçuela s’ha usat per justificar autoritzacions de la CIA.

La violació de sobirania i dret internacional, els casos mostren operacions dins d’estats sobirans (Veneçuela, part de Colòmbia) sense declaració formal de guerra o autorització internacional, fet que posa en qüestió normes de no‐intervenció, per la “guerra” pels recursos naturals i geopolítica. Veneçuela té enormes reserves de petroli, minerals i està en una regió estratègica. La participació dels EUA no pot dissociar‐se dels seus interessos econòmics i energètics. Colòmbia, per la seva banda, és clau com aliat regional dels EUA, però amb l’actitud del president Gustavo Petro (primer president progressista de Colòmbia)

Militarització i seguretat interna, son les polítiques d’intervenció i solen anar acompanyades de reforç de l’aparell militar i de control intern, que pot tenir conseqüències negatives per a l’esquerra i els moviments socials.

Crítica des de l’esquerra i de l’extrema esquerra

La ingerència estrangera sovint es presenta com a “protecció democràtica” o “guerra contra el narcotràfic”, però en realitat moltes vegades actua com a instrument imperialista per mantenir el domini econòmic i geopolític dels EUA. Les operacions encobertes són antidemocràtiques: no passen per controls parlamentaris, no s’informa la població, i normalment invisibilitzen la resposta popular o els efectes col·laterals.

Aquesta política té costos socials i humans elevats i en la repressió interna, en vulneració de drets humans, en desplaçaments i en la inseguretat estructural, i des de la sobirania nacional i l’autodeterminació, l’intervencionisme viola principis bàsics. 

Els pobles i països tenen el dret de decidir el seu destí sense pressions externes.

L’esquerra ha de recordar que la col·laboració internacional, la solidaritat entre pobles, no pot confondre’s amb suport a intervencions militars de països dominants.