Des de la Transició espanyola, el poder judicial ha estat presentat com un dels tres pilars fonamentals de l’Estat democràtic. Tanmateix, darrere la retòrica de la “independència judicial” s’ha amagat sovint una estructura hereva del franquisme i profundament impermeable a la transformació democràtica real.
El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), nascut amb la Constitució de 1978, ha funcionat més com a mecanisme d’autoprotecció corporativa que no pas com a garantia d’imparcialitat.
Durant dècades, el bipartidisme PP-PSOE ha utilitzat
el CGPJ com a moneda de canvi per garantir quotes de poder, reproduint un
equilibri fals que servia als interessos dels partits majoritaris però no a la
ciutadania. Aquesta realitat ha creat una cultura judicial tancada, on la
jerarquia i la fidelitat política sovint pesen més que la transparència i el
servei públic.
El sistema de “quotes” ha convertit la justícia en una extensió del poder polític, i no en un contrapès democràtic. Els nomenaments al Tribunal Suprem, a l’Audiència Nacional o a les Audiències Territorials han respost massa sovint a equilibris partidistes, i no pas a criteris de mèrits o competència professional.
Els esdeveniments d’aquest octubre de 2025 i principalment dels darrers dies, han estat la culminació d’aquesta deriva. El ple del CGPJ va aprovar una nova composició de les seves comissions internes —Permanente, Calificació, Igualtat i altres— que va trencar l’acord establert entre els blocs progressista i conservador. La presidenta Isabel Perelló va imposar una configuració que deixava el sector progressista en clara minoria, malgrat els equilibris prèviament pactats.
El vocal progressista José María Fernández Seijo va presentar la seva dimissió, denunciant que “s’ha trencat el consens” i que la presidència havia actuat de manera arbitrària. Aquesta decisió simbolitza una fractura profunda dins del CGPJ i deixa clar que l’òrgan viu una crisi de legitimitat i representativitat. No és una simple disputa de càrrecs: és una mostra que el poder judicial espanyol continua presoner de les seves pròpies lògiques de poder.
El conflicte al CGPJ no és un episodi aïllat. És el reflex d’un sistema
judicial que s’ha convertit en eina de control i fre a les majories socials. La
justícia espanyola ha actuat reiteradament com a instrument del bloc
conservador de poder, protegint interessos econòmics i polítics concrets —des
de la monarquia fins a les grans empreses— i bloquejant processos de
democratització.
Aquest “segrest” judicial es manifesta en múltiples fronts: les sentències
contra líders socials i independentistes, la resistència a reformes
progressistes, la persecució judicial de moviments d’esquerres i l’ús
partidista del dret penal per deslegitimar adversaris. El resultat és una
justícia que, lluny de servir el poble, sovint actua com a braç protector del
règim del 78.
L’Estat espanyol mai no ha fet una veritable depuració del seu aparell
judicial. Molts jutges formats durant el franquisme van continuar les seves
carreres sense cap revisió ideològica. Aquesta continuïtat institucional ha
consolidat una cultura judicial autoritària, jeràrquica i desconnectada de la
realitat social. Encara avui, una part significativa del poder judicial opera
sota la lògica del “ordre” i la “unitat d’Espanya”, més que sota els principis
d’igualtat i llibertat.
El règim del 78 ha estat incapaç de garantir un poder judicial democràtic. Cada
crisi política —sigui Catalunya, la corrupció o els conflictes territorials— ha
mostrat que el poder judicial és un pilar de l’establishment, no una eina de
transformació.
La crisi actual del CGPJ no és un accident, sinó el resultat d’una estructura
judicial concebuda per mantenir el control del règim sobre la justícia. Quan un
vocal progressista dimiteix denunciant la manca de consens, no només assenyala
una fractura interna, sinó la fallida d’un model.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada