Veneçuela, país que es veu compromès amb la pressió dels Estats Units pel seu estadi polític sorgit després de les passades eleccions generals en què Nicolas Maduro.

L'imperialisme comercial i l'intervencionisme nord-americana estan aconseguint un notable ascens en desenvolupament en el segon mandat de Donald Trump, principalment a Amèrica Llatina. Tot i això, cal dir que aquesta tendència imperialista va començar a finals de segle passat en el moment en què els EUA es van veure afectats per periòdiques depressions econòmiques.

Avui, dedico aquest espai a la Veneçuela, país que es veu compromès amb la pressió dels Estats Units pel seu estadi polític sorgit després de les passades eleccions generals en què Nicolas Maduro es va perpetuar a la presidència del Govern.

Bandera de l'Esperit Colonial, dels EUA

Les mesures i l’estratègia aplicades pels mandats de Donald Trump contra el govern de Nicolás Maduro —la pressió econòmica, les opcions militars que es van plantejar, la temptació d’apoderament de recursos (especialment petroli)— i l’estat actual de forces nord-americanes al Carib amb la seva repercussió en una possible invasió.

Des del primer mandat que Donald Trump va fer servir retòrica bel·licosa contra Caracas —«no descarto una opció militar»— fins a l’escalada sancionadora posterior, la política nord-americana contra el règim de Maduro ha barrejat dues línies, una la d’asfixiar econòmicament l’Estat veneçolà i reduir la capacitat del seu aparell (i de la cúpula militar) per sostenir-se, i dos, la d’intentar accelerar una sortida política favorable a l’oposició —incloent-hi, en moments concrets, suport diplomàtic a líders alternatius. Aquest marc va justificar sancions dirigides al sector petrolier de l’Estat i a les empreses i individus que canalitzen ingressos cap al règim. 

La peça clau de la pressió va ser el bloqueig parcial del principal flux d’ingressos de l’Estat veneçolà. El seu petroli (PDVSA). Entre 2017 i 2019 l’administració Trump va emetre ordres executives i sancions que van limitar l’accés de PDVSA als mercats financers i van congelar actius, i alhora van buscar tallar la capacitat de vendre cru a destí nord-americà o de recobrar ingressos fàcils. Això es va complementar amb sancions a empreses intermèdies i a aliats energètics (per exemple sancions a operadors o a firmes que facilitaven exportacions), la qual cosa va fer que Veneçuela hagués de redireccionar vendes —moltes vegades cap a la Xina o amb intermediaris— i que la producció caigués.

Cal afegir que, en períodes posteriors, l’administració nord-americana (i també l’administració Biden) va usar un instrument més matisat: l’emissió de llicències administratives a companyies (per exemple a Chevron en 2022) que permetien exportacions regulades amb l’objectiu de condicionar ingressos i influir en transicions polítiques. A finals de la segona presidència de Trump (2025) una decisió inversa —la cancel·lació de llicències clau— va ser anunciada com a mesura de pressió addicional, amb impactes ràpids en la fragilitat de la producció i en les finances públiques veneçolanes. 

A l'occident veneçolà es compta amb vuit camps petroliers

La temptació de “robar” petroli, un realitat.

En l’àmbit públic i en algunes narratives polítiques s’ha parlat o insinuat que una intervenció militar nord-americana podria tenir, com a objectiu pràctic o col·lateral, el control dels jaciments o dels fluxos petrolífers. Històricament, però, una invasió oberta per apoderar-se directament d’un recurs nacional en el segle XXI topa amb moltes barreres legals, logístiques i diplomàtiques. El dret internacional, la necessitat d’un govern d’ocupació sostenible, la resistència armada i la pressió d’aliats internacionals. La política nord-americana ha preferit, majoritàriament, eines financeres —sancions, bloqueig d’actius, pressió sobre companyies i diplomàcia per canviar fluxos comercials— en lloc d’una ocupació per expropiar recursos, però això no exclou que actors diversos (estats o multinacionals) busquin avantatges comercials quan el règim és més feble. Per tant, la noció de “robar el petroli” com a objectiu explícit d’una invasió és més aviat una simplificació retòrica d'una realitat que ha estat una combinació de sancions, llicències condicionals i pressió geopolítica per redirigir ingrés i influència.

Durant el primer mandat de Trump ja es van escoltar anuncis i declaracions que «no descartaven» accions militars. Segons informes públics, al més alt nivell de la Casa Blanca es van fer consultes i es van valorar opcions —algunes fonts periodístiques i posteriors resums expliquen que assessors militars i de seguretat nacional van desaconsellar una invasió oberta per riscos i costos—. Això va deixar damunt la taula dues conseqüències: (1) una funció dissuasiva (Mostrar la capacitat de força) i (2) una escalada asimètrica (major presència naval i manobres, suport logístic i sancions econòmiques) sense desembocar en un desembarcament terrestre ampli. 

Estat actual de forces nord-americanes al Carib i al sud del Carib.

En els darrers mesos hi ha hagut una concentració notable d’actius navals i aeris nord-americans en la zona meridional del Carib i el mar de la Gran Antilla. Grups de portaavions, vaixells de la IV Flota i subministraments logístics que operen des de bases regionals (incloent-hi Puerto Rico i altres punts d’aprovisionament) i des del comandament de l’US Southern Command. Aquest reforç s’ha justificat oficialment per la lluita contra el narcotràfic i la seguretat regional, però la mateixa proximitat és precisa per ser usada com a instrument de pressió política sobre Caracas. Les presències navals (grups d’atac de portaavions i destructors) incrementen la capacitat de bloqueig marí, control de plataformes marítimes i projectilitat aèria, però no obstant això, una possible operació d’ocupació massiva continuaria exigint desenes de milers de tropes, cadenes de subministrament i un pla d’administració post conflicte. 

Portavions de l'exèrcit dels EUA i més gran del món.

Què implica una invasió militar, i per què és improbable a curt termini.

Una possible invasió terrestre dels EUA suposaria alts costos en tropes i en víctimes i tindria costos diplomàtics enormes. Crisi regionals i sancions en sentit contrari podrien esgarrapar la legitimitat internacional dels EUA, i fins i tot controlant infraestructures petrolieres, la recuperació i explotació del complex petroquímic veneçolà (infraestructura degradada, manca d’inversió, problemes tècnics) no és automàtica ni rendible a curt termini.

Mentre que Veneçuela té una estructura militar i milícia popular mobilitzable, i aliances amb actors com Rússia, Cuba i Iran —que podrien donar suport intel·lectual, logístic o material– complicarien un atac i allargarien el conflicte.

Per tot això, la informació pública assenyala que els Estats Units han optat —de moment— per una estratègia de doble pressió. Militaritzacions dissuasives (presències navals, exercicis) i fortes sancions econòmiques per estrangular ingressos. Aquesta combinació busca forçar canvis polítics sense assumir els costos d’una ocupació.

Mentre que les conseqüències observables sobre el terreny (econòmiques i humanitàries), de les sancions i la inestabilitat han reduït la capacitat de l’Estat per mantenir serveis i importar bé essencials. La caiguda de la producció petroliera i la pèrdua d’ingressos han empitjorat la recessió i accelerat l’èxode de població. En paral·lel, cada moviment administratiu —com la revocació de llicències d’empreses estrangeres— té impactes immediats sobre la producció i la divisa. Això crea un cercle on la pressió externa debilita l’economia, però no garanteix un canvi polític ràpid ni ordenat, i obre espais per a l’entrega d’actius o influència a actors externs (empreses russes, xineses o índies) quan l’espai nord-americà s’encercla per decisions polítiques.

 Avaluació crítica i escenaris plausibles.

L’escenari més probable a curt/mitjà termini, es el del  manteniment de la pressió econòmica i militaritzacions regionals per forçar concessions polítiques o negociacions, amb usos selectius de llicències per “col·lapsar” o condicionar ingressos, mentre que l’escenari menys probable però possible es la crisi de escalada amb incidents militars (enfrontaments amb embarcacions, atacs a vaixells sospitosos de tràfic) que podrien escalar i provocar operacions limitades —sense desembarcament massiu— per assegurar punts estratègics o bloquejar infraestructures. Ja hi ha hagut operacions navals i intercepcions que mostren com un enfrontament menor pot degenerar, i l’escenari d’ocupació total, seria molt costós i amb enormes riscos geopolítics i no és la via preferida ni la més factible per la suma d’obstacles esmentats.

La política durant els mandats de Trump ha combinar retòrica i amenaces militars amb una política de sancions i bloqueig econòmic orientada a asfixiar el règim de Maduro i tallar-li la principal font de finançament, el petroli.

L’objectiu geopolític de controlar els fluxos d’energia ha estat present, però la seva consecució no es resol mitjançant una simple invasió per «robar petroli» en el món real les sancions, les llicències condicionals i la pressió naval són els instruments escollits perquè la captura directa de recursos implicaria costos i resistències majors que no compensa la rendibilitat immediata. La forta presència militar nord-americana al Carib augmenta el risc d’incidents i constitueix, en si mateixa, una eina de coacció, però no elimina les conseqüències humanes d’una política que augmenta la fragilitat d’un país que ja pateix una crisi social profunda. 

I per incidir amb més incertesa a la zona, diumenge passat, Veneçuela va denunciar una "provocació militar" per part de Trinitat i Tobago "en coordinació amb" l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) dels EUA per "instal·lar una guerra al Carib".

Per part seva, el Ministeri d'Afers Estrangers de Trinitat i Tobago ha negat que els exercicis militars que realitza aquests dies l'Armada nord-americana al seu territori contra el narcotràfic al Carib siguin per provocar hostilitats contra Veneçuela, i en aquest context, Maduro va suspendre la cooperació en matèria de gas amb la nació insular, en acusar Persad-Bissessar de convertir el seu territori "al portaavions" dels EUA contra Sud-Amèrica.

En definitiva, hem de dir alt i clar NO A LA GUERRA, ni a l'intervencionisme de l'imperialisme dels Estats Units. I ja n'hi ha prou d'ingerències de Dolant Trump a altres països.