Quan una
ideologia arriba al poder, es continua transformant el poder o acaba
transformant-se ella mateixa?
Hi ha comparacions polítiques que poden
semblar impossibles a primera vista i, tanmateix, permeten reflexionar sobre
una qüestió comuna, pero el què passa quan una dirigent d'esquerres passa de
representar un projecte polític de transformació a convertir-se en una peça
central de les estructures de poder.
Yolanda Díaz i Delcy Rodríguez provenen de
tradicions polítiques molt diferents, no són trajectòries equivalents ni
representen el mateix model polític, però totes dues permeten parlar de la
relació entre ideologia, poder i transformació social.
Yolanda Díaz procedeix de la
tradició comunista i de l'esquerra gallega i va arribar al Govern
espanyol com una de les figures principals d'Unidas Podemos. Pablo Iglesias
la va situar com a vicepresidenta segona el 2021, però Yolanda Díaz mai
no va militar formalment a PODEMOS. Posteriorment va impulsar Sumar i es
va distanciar políticament de PODEMOS.
Aquí apareix una de les grans
discussions de l'esquerra espanyola: fins a quin punt es pot mantenir un
projecte de transformació quan s'entra plenament en la lògica institucional?
Per als seus partidaris, Yolanda Díaz ha representat una esquerra capaç
de convertir reivindicacions laborals en polítiques de govern. Per als seus
crítics, el procés de Sumar va significar l'allunyament d'una part
important de la cultura política que havia representat el naixement de PODEMOS.
El cas de Delcy Rodríguez és molt
diferent. La seva trajectòria està vinculada directament al chavisme i a la
tradició revolucionària veneçolana. Filla del dirigent marxista Jorge
Antonio Rodríguez, es va incorporar a les estructures del poder chavista
durant el govern d'Hugo Chávez i posteriorment va ocupar
responsabilitats de primer nivell amb Nicolás Maduro, ministra,
canceller, presidenta de l'Assemblea Nacional Constituent i
vicepresidenta.
Delcy Rodríguez representa, per
tant, una esquerra que es reivindica explícitament hereva del procés bolivarià,
però la seva trajectòria també mostra una contradicció característica dels
processos polítics que acumulen molts anys de poder i la distància que pot
arribar a existir entre l'ideari revolucionari original i les pràctiques
concretes d'un Estat consolidat. Fonts periodístiques han assenyalat,
alhora, la seva defensa del chavisme i l'aplicació durant els darrers anys de
mesures econòmiques més ortodoxes i una relació més estreta amb el sector
privat.
És aquí on la comparació resulta
interessant. Yolanda Díaz representa la transformació d'una part de
l'esquerra espanyola dins de les institucions democràtiques. Delcy Rodríguez
representa la continuïtat d'un projecte revolucionari dins d'un Estat
profundament polaritzat.
Una va passar del govern de coalició a
construir un espai propi, Sumar, mentre l'altra ha mantingut la seva
trajectòria dins del nucli del poder chavista. La qüestió de fons, però, és la
mateixa per a qualsevol esquerra: què queda de la ideologia quan arriba el
moment d'administrar el poder?
Per als qui varem viure el naixement de PODEMOS
com una ruptura amb la política tradicional, la trajectòria posterior de Yolanda
Díaz pot ser llegida com un debat sobre la institucionalització d'aquell
projecte. En el cas veneçolà, el debat és encara més profund i fins a quin punt
un moviment que es proclama revolucionari pot mantenir els seus principis
mentre governa durant dècades i afronta una economia, una oposició i unes
relacions internacionals extraordinàriament conflictives.
No són dues
històries iguals. Però sí dues històries que plantegen una mateixa pregunta
incòmoda:
Quan una ideologia arriba al poder, continua transformant el poder o acaba transformant-se ella mateixa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada