23 de setembre. Eleccions al Marroc.

La jornada del 23 de setembre renova els 395 escons de la Cambra de Representants, però com recorden tots els analistes el govern real del Marroc no es decideix a les urnes, sinó al palau reial i això fa que les eleccions siguin, en la pràctica, un mecanisme de selecció d’elits, i no un canvi de rumb polític profund.

Els marroquins escolliran els 395 diputats de la Cambra de Representants. No és una elecció directa del primer ministre hi ha que el resultat parlamentari condiciona qui pot formar govern, però el sistema polític marroquí manté un paper molt important de la monarquia de Mohammed VI que es qui escull el primer ministre (d’entre el partit més votat), el ministre d’Interior, el ministre d’Exteriors, i el ministre de Defensa.

Hi ha dos partits que tenen possibilitats de formar govern al Marroc, l’Agrupació Nacional d’Independents (RNI), i com a líder,  Aziz Akhannouch, actual primer ministre. De perfil: liberal/conservador i centrista, pro-monarquia, pro-empresariat. Amb expectatives favorables per repetir victòria o quedar segon i en el 2021 va guanyar amb 102 escons.

I el Partit Autenticitat i Modernitat (PAM), de perfil d’influència directa del cercle del rei, fundat per Fouad Ali El Himma, amic íntim de Mohamed VI, de perfil tecnocràtic, centralista, molt alineat amb el palau i amb expectatives: podria superar el RNI segons analistes.

També es presenten, el partit Istiqlal i com a líder en  Nizar Baraka de perfil: nacionalista conservador, històric i amb l’expectatives de mantenir-se com a soci de coalició.

Partit Justícia i Desenvolupament (PJD),  islamista moderat que  va governar 10 anys fins al 2021; ara en declivi. Les seves expectatives previstas son de de cap sorpresa i resultats modestos, l’Unió Socialista de Forces Populars (USFP), partit històric de l’esquerra marroquina amb un paper secundari i amb discurs social, i el Partit del Progrés i el Socialisme (PPS), de l’esquerra reformista i amb una influència limitada però coherent amb l’esquerra.

Què pot passar el 23-S?

Aquí cal ser prudent. No hi ha una enquesta pública fiable que permeti dir "aquest partit obtindrà X%". Una simulació que circula en mitjans polítics marroquins planteja, però, un escenari amb el PAM aproximadament 91 diputats, Istiqlal: 81, el RNI entre 63 i 69 i el PJD entre 66 i 76.

Aquesta dada no és un sondeig i no s'ha de presentar com una predicció electoral que el sistema electoral marroquí, a més, dificulta les majories absolutes i afavoreix un Parlament fragmentat i un  dels grans interrogants és precisament l'abstenció. Entre els joves existeix una forta desconfiança envers els partits i només una petita proporció dels joves de 18-24 anys figura en el cens electoral, mentre que l'atur juvenil continua sent molt elevat.

Ceuta entra directament en la campanya

Aquest és probablement l'aspecte més interessant de les eleccions des d'una perspectiva crítica. La crisi de Ceuta de juliol de 2026, quan més de 70.000 persones van intentar entrar massivament a la ciutat, ha tingut conseqüències polítiques al Marroc i a Espanya. L’Agencia de noticies “Reuters” assenyala que l'episodi va posar de manifest el malestar d'una part important de la joventut marroquina i la manca d'expectatives econòmiques.

Però no hi ha proves que els partits polítics marroquins organitzessin o provoquessin aquella mobilització. La relació que sí es pot documentar és una altra. La crisi migratòria ha estat incorporada al debat electoral i alguns partits han utilitzat la qüestió de Ceuta i Melilla per reforçar el discurs nacional com per exemple

El RNI/Akhannouch ha mantingut una posició molt més discreta sobre Ceuta, probablement també per la necessitat de preservar les relacions amb Espanya.

El PAM/Ouahbi ha reivindicat el que considera el "dret històric i geogràfic" del Marroc sobre Ceuta i Melilla.

Istiqlal/Baraka ha afirmat que el Marroc no renunciarà a cap territori que considera propi, PJD/Benkirane ha utilitzat un discurs més contundent sobre la qüestió territorial, el USFP/Lachgar ha mantingut una posició més moderada i ha demanat evitar una escalada amb Espanya.

PPS/Benabdallah, malgrat ser un partit d'esquerres, també manté la reivindicació territorial marroquina sobre Ceuta i Melilla i la coalició de l'esquerra ha relacionat directament l'èxode juvenil cap a Ceuta amb la frustració social i la falta d'expectatives.

Des d'una perspectiva d'esquerres, el més rellevant de les eleccions no és només qui guanyarà, sinó el que revela la crisi de Ceuta i el problema de fons és una contradicció del model marroquí. El país ha experimentat una important modernització econòmica, industrial i d'infraestructures, però aquesta transformació no ha beneficiat de la mateixa manera tota la població. L'atur juvenil i la precarietat continuen sent problemes importants I es aquí que apareix Ceuta com un símbol.

I un últim element important, es que avui mateix, 21 de setembre, el Marroc ha reforçat extraordinàriament la frontera de Ceuta amb més de 3.000 efectius, vehicles policials, canons d'aigua i barreres, davant el temor que es pugui produir un nou intent de pas massiu coincidint amb la jornada electoral.

Per tant, Ceuta no és un element marginal d'aquestes eleccions, hi ha entrat en plena campanya, però tambè convé diferenciar tres coses: 

La mobilització migratòria de juliol. El malestar social que l'alimenta, i la utilització política posterior de la qüestió territorial que no són necessàriament el mateix fenomen.