Xina i Rússia. El trencament de l’hegemonia única i el malson de Washington.

En aquest context, la Xina i Rússia emergeixen com a actors clau en la ruptura del món unipolar. No per altruisme, sinó per una coincidència estratègica. Trencar el monopoli dels EUA sobre l’ordre mundial. El que realment espanta els EUA no és la “dictadura” ni els “drets humans”. El que espanta és perdre el monopoli del poder global. 

Xina ofereix inversions, comerç infraestructures sense imposar canvis de règim ni cops d’Estat, i Rússia aporta suport energètic, diplomàtic i militar a governs assetjats, i trenca bloquejos i dona oxigen als països assetjats.

Veneçuela resisteix gràcies a aquest eix i Colòmbia obre escletxes cap a un món multipolar i  això és imperdonable per a un imperi acostumat a manar sol i aquestes aliances han permès, Resistir sancions, Diversificar mercats, Reduir la dependència del dòlar i Blindar sobiranies nacionals. Aquesta nova arquitectura multipolar és el que més tem Washington.

Cancel·lació de visats i  llista negra del segle XXI

Donald Trump una institucionalitzar la llista negra ideològica. La cancel·lació de visats no és burocràcia: és repressió política internacional. Qui no obeeix, qui denuncia l’espoli, qui defensa el seu poble, és expulsat del circuit occidental. És la caça de bruixes del capitalisme tardà.

Donald Trump és el president dels fons voltors, el portaveu de les petrolieres, el defensor dels murs i de les presons i l’enemic declarat dels pobles del Sud Global i amb ell, els EUA van mostrar la seva veritable cara: racista, colonial, depredadora i violenta.

La cancel·lació de visats es l’arma política i càstig ideològic i que s’ha convertit en una eina habitual de coerció. No és una mesura administrativa, sinó un acte polític de càstig. Cancel·lacions contra ministres, contra parlamentaris, contra dirigents socials i contra intel·lectuals crítics. És la nova llista negra del segle XXI. Qui no s’alinea, qui qüestiona l’espoli, qui defensa la sobirania, és expulsat del circuit diplomàtic occidental.

Resistir l’imperi, es construir sobiranies.

El conflicte actual no és només geopolític, és un xoc entre models de món. D’una banda, un imperi en decadència que necessita saquejar per sobreviure. De l’altra, pobles i governs que reclamen dret a decidir, control dels recursos i dignitat política.

Llatinoamèrica no vol ser colònia, Grenlàndia no vol ser mercaderia, Europa no hauria de ser un vassall, i el món ja no accepta un sol amo.

Amb l’imperi no es negocia, se’l combat políticament.
Amb el capitalisme no s’hi pacta, se’l supera.
Amb el colonialisme no s’hi conviu, se’l derrota ideològicament.

Donald Trump no és el futur, és l’últim crit d’un sistema moribund.

Llatinoamèrica el “pati del darrere” dels Estats Units que es resisteix.

En ple segle XXI, quan el discurs oficial parla de democràcia, drets humans i ordre internacional basat en normes, els Estats Units continuen actuant com una potència colonial clàssica, adaptant els mecanismes d’espoli i dominació als temps moderns. Ja no calen virreis ni governs militars directes, avui l’imperialisme es construeix a través de sancions econòmiques, bloquejos financers, control del sistema de visats, ingerència política, lawfare i pressió diplomàtica, sempre amb un objectiu clar: controlar recursos naturals, rutes estratègiques i governs no alineats. 

Els Estats Units no són una democràcia exportadora de llibertats sinó que es un imperi en decadència que només sap sobreviure robant, sancionant, amenaçant i destruint, i Donald Trump n’és la caricatura perfecta, però també la seva expressió més crua i obscena. Trump no és una anomalia del sistema, és el sistema despullat, sense màscares liberals ni discursos humanitaris.

Amb Trump, l’imperialisme nord-americà ha abandonat tota hipocresia i ha tornat al llenguatge colonial pur els recursos són nostres, els governs s’obeeixen o es derroquen, i els pobles que resisteixen són castigats.

Llatinoamèrica sota atac. Saqueig, Càstig i Submissió

Llatinoamèrica continua sent percebuda per Washington com el seu espai natural d’explotació. Des de la Doctrina Monroe fins a l’actual guerra híbrida, el relat no ha canviat: qualsevol país que decideixi sobirania econòmica, control públic dels recursos o aliances alternatives és automàticament etiquetat com a “amenaça”.

Llatinoamèrica continua sent tractada com una mina oberta i un mercat forçat. Trump Ha intensificar una política històrica i convertir el continent en un espai sense sobirania real, governat per oligarquies servils i multinacionals extractives.

Veneçuela és el cas paradigmàtic. Amb les reserves de petroli més grans del món, el país esta patint Sancions econòmiques devastadores, Confiscació d’actius a l’estranger, Robatori directe de filials petrolieres i Pressió constant per a un canvi de règim i tot això en nom d’una “democràcia” que només sembla legítima quan els resultats electorals beneficien els interessos de les multinacionals nord-americanes.

Veneçuela és el gran enemic perquè va cometre el pecat imperdonable de Controlar el seu petroli, no agenollar-se davant Wall Street i construir aliances fora del jou nord-americà, mentre que Donald Trump ha ordenar el robatori descarat d’actius veneçolans amb sancions que provocant el patiment massiu a la població amb intents oberts de cop d’Estat i reconeixement de titelles polítics sense cap legitimitat popular i tot en nom de la “llibertat”, mentre els seus amics multimilionaris feien negoci amb la fam.

A Colòmbia i amb l’arribada de Gustavo Petro, a la presidència del país, es va començar a trencar el paper de portaavions terrestre dels EUA. Petro parla de pau, de justícia social, de sobirania energètica. I això, per Washington, és una declaració de guerra. Les pressions, les amenaces i la utilització del visat com a arma de xantatge polític són la resposta d’un imperi que no tolera dissidències.

Colòmbia, que fins ara era el tradicional aliat militar dels EUA, viu avui una situació diferent. Amb l’arribada de Gustavo Petro, el país ha iniciat un gir incòmode per a Washington i aposta per la revisió del model extractivista amb l’acostament a governs progressistes i amb l’obertura de relacions amb la Xina i altres actors globals, i la resposta no ha trigat amb pressions diplomàtiques, i advertiments velats contra dirigents, funcionaris i representants que s’allunyen de la línia imposada per Trump.

Groenlàndia és clau a la carrera per les matèries primeres.

Groenlàndia. Del colonialisme del fred, als minerals i al control geoestratègic del segle XXI.

L’obsessió dels EUA amb Groenlàndia no és anecdòtica ni folklòrica. No es tracta d’una excentricitat diplomàtica, sinó d’una estratègia colonial clara. Groenlàndia concentra minerals crítics (terres rares, urani) amb una posició clau en el control de l’Àrtic i amb un futur estratègic en un món marcat pel canvi climàtic

Els Estats Units no amaguen la seva voluntat de desplaçar Europa (i especialment Dinamarca) del control efectiu del territori, militaritzar la zona i garantir-se l’accés exclusiu als recursos. És una nova fase del colonialisme fred, silenciós i revestit de seguretat internacional.

Quan Donald Trump va dir que volia “comprar Groenlàndia”, no ho feia broma i declarava obertament un projecte colonial per ferse amb les terres rares, l’urani, el control de l’Àrtic i la militarització del territori. Groenlàndia no és vista com un poble, sinó com un magatzem de recursos, i es exactament la mateixa lògica que te amb Veneçuela, amb  l’Àfrica ho amb l’Orient Mitjà.

Quan Dolant Trump va dir que volia comprar Groenlàndia com qui compra empreses,  va voler fer història i va verbalitzar el colonialisme pur. Comprar pobles, militaritzar territoris, saquejar minerals i controlar el futur. Groenlàndia no és una nació per a l’imperi dels Estats Units, és un magatzem, un actiu, i un botí exactament igual que vol de Veneçuela igual que l’Àfrica i igual que qualsevol lloc amb recursos.

 Europa. Aliada subordinada, no sobirana i colònia rica, però colònia

La Unió Europea tampoc escapa a l’arrogància imperial. Tot i presentar-se com a aliats, molts països europeus pateixen, Espionatge sistemàtic, Pressions per trencar acords energètics, Sancions indirectes que perjudiquen economies locals i Amenaces diplomàtiques contra polítics crítics.

Els casos de dirigents europeus vetats, espiats o desacreditats per no seguir fil per randa l’agenda atlàntica són cada cop més freqüents. La UE actua sovint com una estructura subordinada, incapaç de defensar una política exterior pròpia davant els interessos de Washington.

Europa no és sobirana, però és obedient i Donald Trump sap humiliar als governs europeus en públic impost sancions perquè s’enfonsin les  economies europees i utilitza l’OTAN com una corretja militar, mentre que Europa paga guerres que no decideix, Europa compra gas més car per obeir i Europa calla mentre és espiada i això no és una aliança, això és vassallatge.

L’imperi cau, i els pobles resisteixen. L’imperialisme nord-americà no és etern i cap imperi ho és. El conflicte actual no és només geopolític, és un xoc entre models de món. D’una banda, un imperi en decadència que necessita saquejar per sobreviure. De l’altra, pobles i governs que reclamen dret a decidir, control dels recursos i dignitat política.

Llatinoamèrica no vol ser colònia i Groenlàndia no vol ser mercaderia.
Europa no hauria de ser un vassall i el món ja no té amo.

La història, un cop més, està en disputa.

 En aquests dies de pre-Nadal, a banda de les creences religioses, he volgut fer un repàs a les religions i les seves participacions (directes o indirectes), en el transcurs de les inestabilitat dels pobles i les seves conseqüències. Les guerres.

Pel meu laïcisme, i amb la meva opinió i objectivitat, vull fer palès informacions que pocs s'atreveixen a posar negre sobre blanc de la fosca participació de les religions en les conteses bel·licistes i aquest és el meu argumentari personal i que m'atreveixo a fer-ho públic.

Les religions i les Esglésies sovint actuen com a agents amb capacitat de mediació i construir ponts entre parts en conflicte, gràcies a la seva legitimitat social i moral i a la seva xarxa comunitària i internacional, però la literatura acadèmica assenyala que els actors religiosos poden tenir legitimitat i palanqueig en processos de mediació que no tenen els diplomàtics tradicionals, però depèn de la confiança entre les parts i de la percepció d’imparcialitat, i de vegades, el diàleg interreligiós s’ha utilitzat com a mecanisme de construcció de confiança i reducció de tensions.

Personatges religioses o Esglésies (com per exemple el Vaticà, comunitats protestants o ortodoxes) han jugat un paper de mediació moral o facilitació d’espais de negociació i reconciliació en diversos contextos com en el conflicte Gaza–Israel / Palestina.

Líders cristians com el patriarca catòlic de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, han fet crides explícites a actuar com a ponts neutrals per la pau, apel·lant a la reconciliació entre israelians i palestins i dient que els cristians, com a minoria, poden fer de mediadors, i també s’han organitzat visites conjuntes de patriarques cristians a llocs de guerra (com la visita a una església bombardejada a Gaza) que, a més de solidaritat, tenen un impacte simbòlic i de pressió internacional per la pau.

Malgrat aquestes crides, l’Església -especialment el Vaticà o grans denominacions- sovint es manté reticent a intervenir directament en negocis d’estat o militar. Això es deu a la seva voluntat de no perdre la percepció de neutralitat i també perquè pot ser acusada de partidisme si s’identifica amb una sola causa, mentre que les pressions dels lobbys polítics a els Estats Units i Europa, han fet pressió política directa sobre el govern i el Congrés per influir en la política exterior (armes, drets humans, etc.) sobre Israel i Palestina. 

La Guerra per el conflicte d’invasió de Rússia a Ucraïna  tot i que té causes geopolítiques i estratègiques, la religió no és la causa central del conflicte, però ha estat un element rellevant, però ai que L’Església ortodoxa russa (Moscou) ha justificat la invasió (fins i tot la descripció com a “guerra sagrada”), cosa que ha intensificat tensions i fracturat comunitats religioses.

L’Església ortodoxa ucraïnesa i altres denominacions han utilitzat les seves xarxes per assistència humanitària, suport a refugiats i per enfortir la cohesió social dins Ucraïna amb Accions Socials directes i les Esglésies han ofert refugi, ajuda material i suport psicològic, demostrant la seva capacitat de resposta comunitària en temps de guerra.

A diferència de Gaza, aquí emergeix una fractura interna dins de la religió (Ortodòxia), l’Església de Moscou dona suport al govern rus i la seva invasió, mentre que altres autoritats ortodoxes (Constantinoble, parts de l’Església ortodoxa ucrainiana) s’hi oposen. Aquesta divisió limita la capacitat d’actuar com a mediador únic. 

Pastors cristians i el conflicte Estats Units–Veneçuela.

L’Església Catòlica, amb una acció diplomàtica indirecta inclòs el Papa, ha participat en gestos diplomàtics de pau o de crida al diàleg entre governs (crides per reactivar el diàleg entre EUA i Veneçuela, o persuadir actors armats a buscar solucions pacífiques), mentre que els pastors i líders religiosos poden servir de pont de diàleg i influència en l’opinió pública més que com a actors diplomàtics oficials. També poden pressionar governs o societats per evitar confrontacions o sancions inhumanes.

Molts governs mantenen relacions institucionals amb Esglésies per assumptes de cohesió social (educació, assistència sanitària, migrants, drets humans) i aquestes relacions poden influir indirectament en política exterior o interior però no sempre impliquen mediació directa en conflictes armats. 

Crítica i limitacions del paper religiós i la seua neutralitat dubtosa

Quan una Església pren partit clar (per un bàndol), això pot polaritzar encara més el conflicte o de legitimar-la com a mediador i fer que la Religió com a font de justificació. Alguns actors religiosos o líders han justificat o donat legitimitat moral a la guerra o a narratives nacionalistes, la qual cosa dificulta la pau, però moltes religions tenen la Dependència d’estats i les  relacions entre Esglésies i governs sovint es transformen en acords de cooperació social o política, amb conflicte d’interessos entre la missió religiosa i l’estat.

Aspecte	Mediació activa	Acció humanitària	Inacció o complicació
Gaza–Israel	Líders cristians com a ponts de pau; pressions polítiques i diàlegs interreligiosos.	Sí, assistència i solidaritat social.	Esglésies reticents a intervenir directament en política militar.
Ucraïna–Rússia	Suport a refugiats i cohesió social.	Sí, ajuda material i social.	Fractures internes i usos geopolítics de religió.
EUA–Veneçuela	Crides al diàleg i diplomàcia moral del papa.	Influència social.	Limitacions institucionals en política exterior.

La pau no pot ser creïble quan depèn de privilegis.

Les Esglésies no són neutrals, o legitimen l’ordre existent o el qüestionen. La “pau abstracta” és una forma de violència simbòlica i quan la religió s’alia amb l’Estat i el capital abandona els pobres, justifica la guerra, i perd autoritat moral i només una religió des Colonial, antiimperialista, i crítica amb el poder, pot tenir un paper real en la construcció de la pau.

Les Esglésies-institucionals no són agents de pau, sinó actors del sistema i quan callen, legitimen. Quan equidisten, protegeixen el poder. Quan beneeixen governs i exèrcits, traïcionen qualsevol ètica humanista.

La pau real no vindrà dels altars, sinó dels pobles organitzats.
Sense anticapitalisme, no hi ha pau.

 Els mitjans de comunicació i el poder invisible del capital sobre la paraula.

Quan la informació deixa de ser un dret, a l’Estat espanyol, la informació ja no pot entendre’s com un dret col·lectiu al servei de la ciutadania, sinó com una mercaderia sotmesa als interessos del gran capital i lluny de complir una funció democràtica, els principals mitjans de comunicació actuen avui com a corretges de transmissió del poder econòmic, financer i polític, condicionant el relat públic, marcant els límits del debat i construint una realitat funcional als interessos de les elits.

La concentració mediàtica no és un accident ni una deriva inevitable del mercat, és una estratègia conscient de dominació ideològica. Qui controla la informació, controla el marc mental de la societat i avui, aquest control està en mans d’uns pocs grups empresarials profundament lligats als fons d’inversió, a la banca i als interessos geopolítics del capital transnacional.

Els grans grups mediàtics de l’Estat espanyol -ATRESMEDIA, MEDIASET i PRISA- constitueixen un oligopoli informatiu que travessa la televisió, la ràdio, la premsa escrita i els entorns digitals. Malgrat la seva aparent pluralitat formal, comparteixen un mateix marc ideològic de fons: defensa del sistema capitalista, normalització del neoliberalisme i alineament amb opcions polítiques de dretes o social-liberals.

ATRESMEDIA, propietària d’Antena 3, La Sexta, Onda Cero i diversos mitjans digitals, ATRESMEDIA construeix un relat aparentment plural però profundament disciplinador. Fins i tot els seus espais que es presenten com a “crítics” operen dins uns límits molt clars. No es qüestiona la propietat privada dels mitjans. No s’assenyala el poder real dels fons d’inversió. No es posa en dubte el règim del 78 ni la monarquia, i no s’obre un debat estructural sobre el capitalisme. La crítica queda reduïda a una escenografia controlada, on tot allò que desborda el marc sistèmic és ridiculitzat, invisibilitzat o criminalitzat.

MEDIASET Espanya, amb Telecinco i Cuatro, ha jugat un paper fonamental en la despolitització massiva de la societat. El seu model es basa en l’espectacle, el conflicte artificial i la banalització permanent. Aquí la manipulació no és tant ideològica com cultural, però substitueix el pensament crític per emoció immediata, es dilueix el conflicte de classe en xafarderia i es converteix la política en un show personalista. Aquest model genera una ciutadania desinformada, fatigada i acrítica, perfecta per a la reproducció del sistema.

El grup PRISA amb el País, la SER representa la cara amable del poder. És el braç mediàtic del liberalisme progressista, aquell que parla de drets mentre legitima les retallades, que invoca la democràcia mentre defensa els interessos de l’IBEX-35, però també PRISA ha estat clau en la legitimació de les polítiques d’austeritat, amb la criminalització de l’esquerra transformadora, amb la construcció del relat de la “responsabilitat d’Estat”, i amb l’erosió de qualsevol projecte de ruptura democràtica. És el mitjà que no crida, però construeix consens; que no insulta, però expulsa del marc.

Cap d’aquests grups és independent. Tots estan fortament condicionats per Fons d’inversió internacionals, Banca privada i creditors, i Publicitat institucional i empresarial i això té conseqüències directes en el contingut principalment sobre el silenci sobre evasió fiscal i paradisos, del tractament favorable a privatitzacions, de la normalització de les retallades socials, de la criminalització de vagues i moviments socials amb un discurs alarmista davant qualsevol proposta redistributiva. La línia editorial no respon a criteris periodístics, sinó a balances comptables.

 La fabricació de l’opinió pública. Consens, por i resignació

Els mitjans no només informen: eduquen ideològicament. Defineixen què és “raonable”, què és “radical”, què és “possible” i què és “utòpic”, i d’aquesta manera les polítiques d’esquerra són presentades com a inviables, les lluites obreres com a molestes, el feminisme i l’antiracisme com a excessos i el conflicte social com una anomalia i amb això s’imposa una pedagogia de la resignació, on el sistema és inevitable i qualsevol alternativa és perillosa.

Quan els mitjans de comunicació responen al capital i no a la ciutadania, la democràcia queda formalment intacta però materialment buida. Sense pluralisme real no hi ha debat honest, no hi ha elecció informada i no hi ha sobirania popular i el  dret a la informació és substituït pel dret del mercat a manipular.

Davant aquest panorama, l’esquerra no pot ser ingènua. Cal denunciar la concentració mediàtica, exigir mitjans públics realment independents, donar suport als mitjans alternatius i comunitaris, construir espais propis de comunicació i entendre la batalla cultural com a part central de la lluita política perquè sense democratitzar la informació, no hi ha transformació social possible i perquè la paraula, quan deixa de ser mercaderia, torna a ser eina d’emancipació.

La concentració mediàtica un cop d’Estat silenciós

A l’Estat espanyol assistim a un cop d’Estat comunicatiu permanent, sense tancs ni soldats, però amb platós, tertúlies i titulars. Els tres grans grups que controlen la major part de la televisió generalista, de la ràdio d’abast estatal, de la premsa escrita de referència i de les principals plataformes digitals d’opinió amb aquesta concentració no és compatible amb la democràcia. Quan la informació es converteix en negoci la veritat molesta, el conflicte social s’amaga i el poder econòmic mai és qüestionat

ATRESMEDIA és l’exemple perfecte del pluralisme fals i de cartró pedra.
Dues cares d’un mateix poder. Antena 3, ordre, por, seguretat, autoritarisme i la Sexta, indignació controlada, crítica sense ruptura i el resultat és devastador. Canalitzen el malestar cap a límits sistèmics,  Neutralitzen l’esquerra anticapitalista i  Blanquegen el règim del 78. La dissidència real no entra al plató i si entra, és per ser ridiculitzada, fragmentada i convertida en espectacle

MEDIASET és l’anestèsia massiva i no necessita ideologia, necessita soroll i la seva funció política és la despolititzar, infantilitzar i desactivar i convertir la classe treballadora en audiència passiva, allunyada de la lluita de classes, la consciència col·lectiva i l’organització popular i aquí  si hi ha la manipulació és cultural amb una política reduïda a xou, amb un conflicte social reduït a drama personal i amb la pobresa reduïda a fracàs individual. La televisió és un esforç del capitalisme tardà, on pensar és un obstacle.

PRISA. El pilar ideològic del règim i el gran legitimador del sistema. El seu paper històric ha estat clau per desactivar ruptures, normalitzar retallades, criminalitzar l’esquerra transformadora i imposar la idea que “no hi ha alternativa”. El País i la SER no defensen la democràcia, defensen l’statu quo,  defensen els creditors,  defensen el mercat i és el mitjà del capital amb rostre amable, el més perillós perquè no crida, però marca doctrina.

Qui mana realment?.  El capital financer, els consells d’administració manen més que les redaccions. Els fons d’inversió manen més que els periodistes i la publicitat mana més que la veritat i amb conseqüències directes sobre el silenci sobre evasió fiscal, la criminalització de vagues, el blanqueig de privatitzacions, els atacs constants a l’esquerra i el discurs de por davant qualsevol redistribució i amb missatge  clar. El capital no es qüestiona i el sistema no es toca, però amb aquesta manera de fer informació, te greus conseqüències amb un democràcia buida, i una ciutadania desarmada i desinformada.

Sense pluralisme real, no hi ha llibertat d’opinió, i no hi ha elecció informada i no hi ha sobirania popular. El que tenim és una democràcia segrestada pel capital, amb mitjans convertits en aparell ideològic del poder, i per això l’esquerra no pot limitar-se a queixar-se. Cal confrontar i fer propostes clau com la desconcentració mediàtica, la regulació estricta de la propietat, amb mitjans públics sota control ciutadà, amb finançament de mitjans comunitaris i xarxes pròpies de comunicació popular. La batalla mediàtica te que ser la  batalla de classe.

Sense trencar el monopoli periodístic i el seu  relat no hi pot haber justícia social, ni  hi haurà democràcia real, i no hi haurà transformació. La informació no pot seguir en mans del capital. La paraula ha de tornar al poble, perquè quan el poble parla amb veu pròpia, el sistema tremola, i mentre els mitjans siguin propietat del capital, la democràcia serà una farsa, la llibertat d’expressió serà selectiva i la veritat serà un luxe.

No hi ha revolució sense ruptura mediàtica. No hi ha justícia social sense prendre la paraula i la lluita de classes també es fa als platós. i és hora d’entrar-hi sense demanar permís.

 El Nobel de la Pau al servei del capital. Julian Assange desemmascara la farsa imperial.

El que estem vivint amb el Premi al Nobel de la Pau, no és un error ni una polèmica puntual. És una operació política conscient. Julian Assange, pres polític del sistema capitalista global, ho ha dit alt i clar, la Fundació Nobel s’ha convertit en una eina més del capitalisme imperial, una corretja de transmissió de l’hegemonia nord-americana i del seu aparell de guerra econòmica, mediàtica i militar. La voluntat d’atorgar el Premi Nobel de la Pau a María Corina Machado no és una provocació innocent, és un acte de guerra ideològica contra els pobles que resisteixen. 

La figura de Julian Assange, fundador de Wikileaks i símbol mundial de la llibertat d’informació perseguida, ha tornat a sacsejar el tauler geopolític internacional amb una denúncia frontal contra la Fundació Nobel, a qui acusa d’haver degradat el sentit històric del Premi Nobel de la Pau fins a convertir-lo en una eina més de la guerra híbrida dels Estats Units contra els governs que no se sotmeten a l’ordre atlàntic.

La denúncia, feta pública a través de canals propers a Wikileaks i a l’entorn d’Assange, s’emmarca en la polèmica generada per l’anunci -o la voluntat manifesta- de reconèixer l’opositora veneçolana María Corina Machado com a figura mereixedora del guardó. Una decisió que, segons Assange, no té res a veure amb la Pau, els drets humans ni la resolució de conflictes, sinó amb la legitimització d’una estratègia d’ingerència política, econòmica i

Assange és taxatiu: María Corina Machado ha expressat reiteradament el seu suport polític a Donald Trump, tant en la seva etapa presidencial com en el seu retorn a l’escena política nord-americana. Un suport que no és retòric ni simbòlic, sinó alineat amb els plans de pressió màxima, bloqueig econòmic, sancions i desestabilització institucional promoguts pels Estats Units contra el govern de Nicolás Maduro, elegit en processos electorals reconeguts per observadors internacionals no alineats amb Washington.

Segons la denúncia, premiar Machado equival a premiar el bloqueig, a normalitzar una política que ha provocat escassetat de medicaments, dificultats alimentàries i un patiment social deliberat sobre la població veneçolana. “No és una defensora de la Pau -assenyala l’entorn d’Assange-, sinó una aliada conscient d’una estratègia de guerra econòmica”.

Un dels punts més durs de la denúncia és l’acusació directa als Estats Units per l’acarnissament militar i policial al mar Carib, una zona convertida en escenari de persecucions, intercepcions armades i execucions extrajudicials de persones que naveguen en barques i llanxes precàries, moltes d’elles migrants, pescadors o treballadors del transport informal.

Segons dades recollides per organitzacions independents i periodistes crítics, quasi un centenar de persones haurien mort en aquests operatius, víctimes de trets, enfonsaments forçats o abandonament deliberat en alta mar. Uns fets greus, silenciats pels grans mitjans occidentals, que no han merescut cap condemna oficial ni cap “preocupació” humanitària per part de les institucions que es proclamen defensores dels drets humans.

Assange denuncia que María Corina Machado mai no ha condemnat aquests crims, ni el bloqueig, ni les operacions militars encobertes al Carib, tot al contrari ha legitimat el relat nord-americà que presenta Veneçuela com un “estat fallit” per justificar qualsevol intervenció.

La denúncia va més enllà d’un nom concret. Wikileaks acusa la Fundació Nobel d’haver pervertit el sentit del Premi de la Pau, que en altres temps va reconèixer figures que s’enfrontaven al poder imperial, però que avui es premia dissidents útils, oposicions tutelades i figures alineades amb els interessos geoestratègics de Washington.

“El Nobel de la Pau ja no incomoda els poderosos, els serveix”, i afegeixen “Mai no serà concedit a qui denuncia els crims de guerra dels Estats Units, com no ho va ser per Wikileaks”.

El Premi Nobel com a arma política amb una pau selectiva, colonial i excloent i amb una oposició alineada amb Trump i la política del càstig

El relat que emergeix d’aquesta denúncia és el d’una pau selectiva, reservada als aliats de l’ordre neoliberal i negada als pobles que resisteixen. Una pau que ignora les víctimes del bloqueig, els morts al Carib, les sancions com a arma de guerra, i que castiga qui revela la veritat.

Julian Assange, perseguit durant anys per haver mostrat al món els crims de l’imperi, posa avui el dit a la nafra, no hi pot haver pau sense veritat, ni premis de la pau que beneeixin la violència estructural. En un món on els premis s’atorguen als obedients i els denunciants són empresonats, la pregunta ja no és qui mereix el Nobel, sinó qui ha segrestat la pau.

María Corina Machado no és cap activista per la pau. No ho ha estat mai. És una dirigent de l’oligarquia veneçolana, hereva directa del poder econòmic que va saquejar el país durant dècades, i una aliada fidel dels interessos dels Estats Units a Amèrica Llatina.

María Corina Machado no ha condemnat aquests crims. No ha dit ni una paraula pels morts al Carib. No ha denunciat el bloqueig. No ha defensat la sobirania dels pobles tot al contrari, ha legitimat el relat que justifica la violència imperial.

María Corina Machado no representa la pau, ni la democràcia, ni els drets humans. Representa l’oligarquia, el capital financer, el neoliberalisme més agressiu i la submissió absoluta a Washington i es una peça clau de l’estratègia imperial contra Veneçuela. Ha defensat el bloqueig econòmic criminal, ha legitimat els intents de cop d’Estat, ha avalat governs titella i ha expressat sense embuts el seu suport a Donald Trump, el màxim exponent del capitalisme depredador, del racisme institucional i de la guerra com a negoci.

El Nobel a Machado no és un premi personal, és un missatge al món, un  avís, una amenaça i una advertència als pobles rebels i no podem permetre que ens robin el llenguatge, que converteixin la pau en propaganda i els drets humans en una coartada per matar.

No podem permetre que ens robin el llenguatge, que converteixin la pau en propaganda i els drets humans en una coartada per matar i la nostra tasca és clara. Cal denunciar el bloqueig, denunciar el Nobel del capital, denunciar els morts del Carib, defensar la sobirania dels pobles, i construir internacionalisme real.

 El paper d’IRENE de MIGUEL al debat de TVE.

Quan la política torna a parlar de la gent.

Irene de Miguel

El debat electoral d’ahir a TVE no va ser només un exercici de confrontació entre candidatures; va ser, sobretot, un mirall de l’estat polític d’Extremadura i de les dues ànimes que avui es disputen el futur de la comunitat. D’una banda, la inèrcia d’un model esgotat, basat en promeses buides, en la gestió tecnocràtica del mínim i en la resignació com a projecte polític. De l’altra, la veu clara, serena però ferma d’Irene de Miguel Pérez, que va representar Unides per Extremadura amb una intervenció que va destacar per la seva coherència, el seu compromís social i la seva capacitat de posar al centre allò que massa sovint queda als marges la vida quotidiana de la gent.

Des del primer torn de paraula, Irene de Miguel va marcar un perfil diferenciat. No va entrar en l’intercanvi d’eslògans ni en el joc de retrets buits. Va parlar d’Extremadura com qui la coneix, com qui l’ha trepitjada poble a poble, com qui sap que darrere de cada estadística hi ha una família, una dona precaritzada, un jove obligat a marxar o un territori espoliat pels interessos de sempre. La seva veu no era la d’una candidata que aspira a administrar el que hi ha, sinó la d’una representant política que vol transformar-ho.

Un dels moments més rellevants del debat va ser quan Irene de Miguel va posar sobre la taula la qüestió del model econòmic i productiu. Amb un discurs clar i sense ambigüitats, va denunciar que Extremadura no pot continuar sent una terra rica en recursos però pobra en drets. Va parlar de l’extractivisme, de com grans empreses energètiques i projectes especulatius s’han beneficiat del territori mentre deixaven poc o res a la població local. En aquest punt, la candidata de PODEMOS va articular una proposta alternativa, una transició ecològica justa, que generi ocupació digna, arrelada al territori i amb retorn social. No com a eslògan verd, sinó com a necessitat urgent.

També va ser especialment significativa la seva intervenció en l’àmbit dels serveis públics. Davant discursos que tendeixen a normalitzar la precarització de la sanitat i l’educació, Irene de Miguel va recordar que els serveis públics no són una despesa, sinó una inversió col·lectiva. Va parlar de centres de salut saturats, de professionals esgotats, de llistes d’espera que condemnen la gent gran i les famílies treballadores. I ho va fer amb una mirada política clara assenyalant responsabilitats, però sobretot proposant reforçar el sistema públic, blindar-lo davant la privatització i garantir que viure en un poble d’Extremadura no signifiqui tenir menys drets que en una gran ciutat.

En el bloc social, la candidata d’Unides per Extremadura va destacar per posar el focus en la igualtat i el feminisme sense concessions. Va parlar de violències masclistes, de desigualtats estructurals i de la necessitat de polítiques públiques valentes que protegeixin les dones, especialment en un context de creixement del discurs reaccionari. La seva intervenció no va ser retòrica: va ser una defensa política clara dels drets conquerits i un advertiment sobre el perill de fer passes enrere.

Un altre element que va reforçar la seva presència al debat va ser el seu to. Irene de Miguel no va cridar, no va simplificar, no va caricaturitzar l’adversari. Va parlar amb convicció, amb arguments i amb una credibilitat que només tenen aquelles persones que no diuen el que convé dir, sinó el que creuen necessari dir. En un debat sovint marcat per la rigidesa dels discursos prefabricats, la seva intervenció va aportar autenticitat.

El debat d’ahir a TVE va evidenciar que Unides per Extremadura no és una força testimonial, sinó una opció política amb projecte, amb idees i amb una candidata capaç de defensar-les amb claredat. Irene de Miguel va representar una Extremadura que no es resigna, que no vol continuar sent perifèria ni mà d’obra barata, que aspira a viure amb dignitat a la seva pròpia terra.

En definitiva, la seva intervenció va ser un recordatori necessari que la política encara pot ser una eina al servei de la gent quan es practica amb honestedat, valentia i compromís social. I en aquest debat, Irene de Miguel va demostrar que aquesta manera de fer política no només és possible, sinó imprescindible.

Amb la Justícia segrestada i la democràcia ferida, les Corts tenen un deure històric. Refundarla con real Servei Públic.

Han passat gairebé cinc dècades des de la proclamació solemne de la Constitució de 1978, presentada com el gran pacte de reconciliació, llibertats i separació de poders. Cinquanta anys després, però, una evidència s’imposa amb cruesa, la democràcia espanyola va néixer tutelada i la Justícia mai no va estat realment democratitzada. Avui, aquest dèficit estructural esclata amb força davant els ulls d’una ciutadania cada vegada més desconfiada, més conscient i més indignada.

Les Corts espanyoles tenen sobre la taula una responsabilitat històrica i donar una nova direcció al Servei Públic de Justícia. No es tracta d’un ajust tècnic, ni d’una reforma cosmètica, sinó d’una refundació democràtica profunda, perquè el que està en joc no és només l’eficiència dels tribunals, sinó la credibilitat mateixa del sistema democràtic. 

Una Justícia hereva del passat, no del poble.

La Transició va deixar intactes els fonaments de l’aparell judicial del règim anterior. No hi va haver depuració, ni revisió estructural, ni democratització real dels tribunals. Magistrats formats sota el franquisme van continuar impartint “justícia” en un nou règim formalment democràtic, però amb inèrcies autoritàries, corporatives i ideològiques intactes.

Aquesta herència pesa encara avui. Es manifesta en un poder judicial endogàmic, impermeable al control democràtic, amb òrgans clau com el Consell General del Poder Judicial bloquejats durant anys, i amb una cultura judicial que sovint confon neutralitat amb conservadorisme militant.

La judicialització de la política com a arma i des de fa més d’una dècada, l’Estat espanyol ha entrat en una fase preocupant de judicialització de la política. Però no qualsevol judicialització, una de selectiva, ideològica i orientada.

El cas de PODEMOS és paradigmàtic. Des de la seva irrupció com a força política que qüestionava els consensos del règim del 78, els privilegis de les elits i les portes giratòries, es va activar un aparell de persecució política revestida de procediments judicials. Denúncies fabricades, causes artificials, filtracions interessades a mitjans afins, i un ús sistemàtic del temps judicial com a eina de desgast.

L’enjudiciament mediàtic i judicial del seu exlíder Pablo Iglesias, així com d’altres dirigents i espais vinculats a l’esquerra transformadora, no responia a delictes reals, sinó a una estratègia de neutralització política. Amb el temps, les causes han anat caient una rere l’altra, arxivades, desmuntades, desacreditades. Però el mal ja estava fet.

Això no és justícia. Això és guerra política per altres mitjans i amb una doble vara de mesurar, per la urgència per a l’esquerra, i la dilació per al poder i las dretes.

Un dels símptomes més greus d’aquesta degradació democràtica és la doble vara de mesurar. Quan els acusats són actors de l’esquerra democràtica, les causes avancen amb una celeritat sospitosa, amb mesures cautelars sobredimensionades, titulars immediats i pressió mediàtica constant.

Quan, en canvi, els assumptes afecten la dreta política, econòmica o institucional, el temps s’alenteix, els procediments s’eternitzen, les responsabilitats es dilueixen i sovint arriben quan ja no tenen conseqüències polítiques reals. La justícia tardana, ja ho sabem, no és justícia. Aquesta asimetria no és anecdòtica. És estructural i erosiona el principi bàsic de qualsevol democràcia. La igualtat davant la llei.

Clavegueres de l’Estat i els poders fàctics

No es pot entendre aquesta situació sense parlar clar de les clavegueres de l’Estat, de la denominada policia patriòtica, i de la connivència entre sectors de l’aparell judicial, cossos de seguretat, mitjans de comunicació i interessos econòmics.

Aquests poders fàctics actuen com un estat profund que no passa per les urnes, però condiciona governs, marca límits i castiga qui els qüestiona. Quan la Justícia deixa de ser un contrapoder i es converteix en una eina al servei d’aquests interessos, la democràcia queda buida de contingut.

Les Corts espanyoles no poden continuar mirant cap a una altra banda. No n’hi ha prou amb discursos solemnes sobre l’Estat de dret mentre el Servei Públic de Justícia funciona com un espai opac, corporatiu i ideologitzat.

Cal, democratitzar l’accés i el funcionament de la carrera judicial. Garantir mecanismes reals de control i rendició de comptes. Posar fi a la utilització política dels tribunals. Blindar la independència judicial també dels poders econòmics i mediàtics, no només del legislatiu i Reparar el dany causat a persones i projectes polítics injustament perseguides.

Perquè això va de democràcia. No és una qüestió partidista. Va de democràcia, i cal saber si l’Estat espanyol vol ser una democràcia madura o continuar funcionant amb les estructures mentals i institucionals d’un règim que mai no va acabar de morir. Sense una Justícia realment democràtica, no hi ha llibertats garantides, ni drets protegits, ni sobirania popular efectiva. Només hi ha una façana institucional darrere la qual operen els de sempre.

El temps de les excuses s’ha acabat. La Justícia o serveix el poble, o deixa de ser justícia.

Extremadura davant les urnes. Corrupció, hipocresia i un poble que comença a dir prou.

Extremadura s’encamina cap a unes noves eleccions enmig d’un clima polític enrarit, crispat i profundament deteriorat, on els grans partits del règim del 78 exhibeixen les seves misèries mentre la ciutadania acumula cansament, ràbia i memòria. Lluny de ser una campanya de propostes i futur, el que es viu és un xoc de relats hipòcrites, amb escàndols, agressions, imputacions i un territori que continua sent tractat com una colònia interior de l’Estat. 

Edifici de l´Assemblea d´Estremdura

El Partit Popular. Lliçons morals amb les mans tacades

El govern del Partit Popular a Extremadura, encapçalat per María Guardiola, s’ha vist sacsejat per greus casos d’agressions sexuals protagonitzats per persones vinculades al seu entorn familiar i polític, posant de manifest una vegada més la doble vara de mesurar de la dreta. El Partit Popular parla de “tolerància zero” mentre minimitza, protegeix o silencia quan els fets esquitxen els seus.

La polèmica pel cessament del xofer -utilitzat com a cortina de fum- ha evidenciat la voluntat de Guardiola de donar lliçons públiques mentre protegia el seu propi cosí acusat de violència masclista, un fet que ha encès la indignació social i les crítiques del PSOE, però també del moviment feminista i de sectors amplis de la societat extremenya.

La dreta extrema i la dreta clàssica comparteixen una mateixa arrel, la hipocresia institucional, discurs dur cap enfora i complicitats cap endins.

Robatoris a Correus. El saqueig del públic continua

En paral·lel, esclata un nou cas de robatoris a Correus, una empresa pública clau, sistemàticament degradada i infrafinançada, convertida en camp de proves del desmantellament dels serveis públics. No és un fet aïllat, sinó el resultat d’anys de precarització, subcontractació i abandonament polític.

Quan es debilita allò públic, apareix la corrupció, el frau i l’espoli, mentre la ciutadania paga el preu d’una gestió orientada al benefici privat.

El PSOE i el cas del germà de Pedro Sánchez. El descrèdit del bipartidisme

El PSOE tampoc se’n surt indemne. El cas del germà del president del Govern, Pedro Sánchez, amb la imputació del cap de llista socialista, ha colpejat durament la credibilitat d’un partit que es presenta com a mur contra la dreta, però que arrossega pràctiques de nepotisme, xarxes de poder i opacitat.

Aquest escàndol alimenta el relat de la dreta, però sobretot reforça la idea que el bipartidisme és incapaç de regenerar res, perquè forma part del mateix problema estructural.

Partit Popular contra Vox, la baralla interna per l’hegemonia reaccionària

El Partit Popular carrega contra Vox, no per diferències ideològiques profundes, sinó per disputar-se el mateix espai electoral, mentre comparteixen agenda en drets socials, immigració, feminisme i memòria democràtica. És una lluita pel control del discurs reaccionari, no pel futur d’Extremadura.

Mentrestant, Vox continua normalitzant l’odi, el masclisme i el negacionisme climàtic, en una comunitat especialment castigada per l’abandonament institucional i els desastres ambientals.

Infraestructures, territori i abandonament per un retard històric

Extremadura arrossega un retard històric en infraestructures, especialment ferroviàries i de comunicació, que condemna el territori a la marginalitat econòmica i a l’èxode juvenil. Promeses electorals repetides, maquetes, estudis i titulars, però cap transformació real.

A Càceres, un barri fantasma és el símbol perfecte del fracàs del model urbanístic. Plans especulatius, sòl degradat, habitatges buits i cap projecte de vida. Urbanisme sense persones, ciment sense futur, i a això s’hi suma la devastació ambiental amb més de 50.000 hectàrees arrasades pels incendis, la pitjor dada registrada mai a Extremadura. Les mesures improvisades, com la construcció de dics en set termes municipals, arriben tard i malament, mentre l’erosió del sòl avança i el canvi climàtic colpeja amb força un territori abandonat per les polítiques estatals i autonòmiques.

Una escletxa d’esperança amb l’ascens d’UNIDAS POR EXTREMADURA (PODEMOS–IU–ALIANZA VERDE)

Enmig d’aquest panorama fosc, creix una alternativa clara i nítida. UNIDAS POR EXTREMADURA – PODEMOS, IZQUIERDA UNIDA i ALIANZA VERDE emergeixen com una opció que connecta amb el malestar social, amb el feminisme real, amb la defensa del territori i amb la necessitat d’un canvi profund. No és només una suma de sigles, sinó un projecte que parla de drets, de serveis públics, de sobirania energètica, de justícia social i ambiental, en una Extremadura cansada de ser terra d’espoli i promeses trencades.

Aquestes eleccions no van només de governs, sinó de dignitat democràtica. Extremadura es juga si continua sent territori oblidat, utilitzat i silenciat, o si obre una escletxa per començar a decidir el seu futur des de baix, amb valentia i memòria.

El poble extremeny té la paraula.
I aquesta vegada, potser ja no creu les mentides de sempre.

Del somni de Simón Bolívar a la Veneçuela assetjada. Dos-centes anys de lluita per la sobirania amb una guerra oberta contra l’imperi del petroli.

La història de Veneçuela no es pot explicar sense la figura colossal de Simón Bolívar, el “Libertador”. Bolívar no només va alliberar territoris del jou colonial espanyol, sinó que va formular una idea revolucionària per al seu temps amb la unitat dels pobles llatinoamericans com a única garantia real de sobirania. Ja al segle XIX, Bolívar advertia que els Estats Units semblaven destinats a “plegar Amèrica de misèria en nom de la llibertat”. Aquella frase, lluny de ser retòrica, ha esdevingut profecia.

Simón Bolívar no va morir derrotat, el van assassinar políticament les oligarquies i l’imperi naixent. El “Libertador” va entendre abans que ningú que la independència formal no serveix de res si els pobles continuen sotmesos al capital estranger. Per això va advertir, amb una lucidesa que avui crema. Els Estats Units semblen destinats a dominar Amèrica en nom de la llibertat. No era una frase, era una sentència històrica.

Bolívar i la traïció de les elits. El pecat original, tenir petroli

Després de la independència, el somni bolivarià va ser esmicolat no tant per enemics externs com per les oligarquies locals, aliades del capital estranger. Veneçuela va quedar atrapada en una successió de governs subordinats als interessos comercials i geopolítics de les grans potències, especialment quan, a principis del segle XX, el país va descobrir que sota el seu sòl hi havia una de les majors reserves de petroli del món.

Veneçuela va cometre un pecat imperdonable: tenir petroli, molt petroli, i voler-lo per al seu poble. Des del moment que el cru va brollar del subsol, el país va deixar de ser una nació i es va convertir, als ulls de Washington, en una estació de servei estratègica.

Durant dècades, governs titella van regalar concessions, van vendre sobirania i van convertir el poble veneçolà en mà d’obra barata mentre les multinacionals nord-americanes saquejaven el país amb contractes “legals” però profundament colonials. Allò no era cooperació, era espoli organitzat.

La ruptura i la Revolució Bolivariana del segle XXI. L’error que l’imperi no perdona

Amb l’arribada d’Hugo Chávez al poder, a finals del segle XX, Veneçuela va reprendre el fil històric interromput de Simon Bolívar. La Revolució Bolivariana va posar el petroli al centre del projecte nacional i PDVSA sota control estatal. Redistribució de la renda, polítiques socials, alfabetització, salut pública i una política exterior independent. Això va convertir Veneçuela en un objectiu estratègic. No per manca de democràcia, sinó per excés de sobirania.

Quan Hugo Chávez va aixecar el fil trencat de Bolívar i va dir que el petroli era del poble, va signar la seva condemna davant l’imperi. Nacionalitzar PDVSA, redistribuir la riquesa, alfabetitzar, garantir salut i dignitat als barris populars i tot això va ser considerat una declaració de guerra, i no perquè fos un fracàs democràtic, sinó perquè era un perillós exemple. Un poble que controla els seus recursos és un poble que no s’agenolla.

Els Estats Units i la guerra no declarada.

Incapacitat per controlar políticament el govern veneçolà, Washington va optar per altres vies. Sancions econòmiques que asfixien el país. Bloqueig financer que impedeix comprar aliments i medicaments. Congelació i apropiació d’actius, incloses empreses petrolieres a l’estranger. Interferències marítimes, confiscació de petroliers, pressió sobre rutes comercials. Aquesta estratègia no és nova. És la mateixa que s’ha aplicat a Cuba, a l’Iran, a l’Iraq o a Líbia. El relat oficial parla de “democràcia”, però el veritable conflicte és el control dels recursos energètics.

Quan Veneçuela denuncia el “robatori del seu petroli”, no ho fa en sentit simbòlic. Parla de barrils confiscats, de comptes bloquejats, de beneficis desviats cap a multinacionals protegides per potències militars. El mar Carib s’ha convertit, de facto, en un espai de pressió geopolítica, on la llibertat de navegació només és respectada si serveix als interessos de l’imperi.

Els Estats Units amb el bloqueig de canons i l’Incapacitat de guanyar Veneçuela a les urnes, l’imperi va activar el seu manual habitual. Sancions criminals que maten més que les bales. Bloqueig financer per impedir comprar aliments i medicaments. Confiscació directa d’actius veneçolans a l’estranger. Interferències marítimes, segrest de petroliers, control de rutes, i Propaganda massiva per presentar l’agressor com a salvador. Això no és diplomàcia. És guerra econòmica, guerra energètica i guerra psicològica, i quan Veneçuela parla de “robatori del petroli”, parla literalment. Petroli requisat, Beneficis desviats, Recursos segrestats sota l’excusa de sancions unilaterals il·legals. El Carib s’ha convertit en un mar vigilat per l’imperi, on només navega lliurement qui obeeix.

De Bolívar a Maduro i la continuïtat històrica. Nicolas Maduro no és el problema, és l’excusa

El relat occidental necessita un rostre per criminalitzar. Avui és Nicolas Maduro i ahir va ser Chávez i demà serà qualsevol govern que gosi dir no. No es tracta de persones, sinó d’un projecte polític que afirma una cosa intolerable per al capital global. El govern actual de la República Bolivariana de Veneçuela, amb totes les seves contradiccions i dificultats internes, no s’enfronta només a una crisi econòmica, s’enfronta a una ofensiva internacional destinada a doblegar un Estat que s’atreveix a dir que el petroli és del poble, i així com Simon Bolívar va lluitar contra l’imperi espanyol, Veneçuela avui lluita contra un imperi financer, militar i energètic, molt més sofisticat però igualment depredador.

Veneçuela no és només Veneçuela. És un símbol global. Representa la pregunta que els pobles del món encara es fan. Qui té dret als recursos naturals? - Els pobles o les multinacionals protegides per portaavions?

Dos segles després de Simón Bolívar, la lluita continua. Canvien les banderes, canvien els discursos, però el conflicte central segueix intacte. Sobirania o Submissió, i mentre el petroli veneçolà continuï sent motiu de disputa, Veneçuela continuarà sent un front avançat de la resistència contra l’ordre imperial global.

Els recursos naturals no són mercaderia, són patrimoni del poble. Veneçuela com a trinxera global

Bolívar viu perquè Veneçuela resisteix, i dos-cents anys després, la lluita de Simon Bolívar no s’ha acabat. Ha canviat de forma, però no de fons. Avui el colonialisme no porta corones, porta fons d’inversió, sancions, flotes militars i discursos hipòcrites sobre drets humans, mentre que Veneçuela resisteix perquè rendir-se significaria tornar a ser colònia. Resisteix perquè el seu petroli no alimenti guerres alienes. Resisteix perquè la dignitat no es negocia.