Uruguai. (V). Seguidor de l´incomparable José Mujica (epd).

Els principals avenços, projectes i reptes de les polítiques de benestar social del Govern d’Uruguai sota Yamandú Orsi i el seu programa polític com a base principalen les àrees de la infància, la salut, i les pensions, etc.).

Yamandú Orsi, del Frente Amplio, va assumir la presidència el 1 de març de 2025 i en la seva plataforma política i discurs, els punts centrals del seu programa de benestar social inclouen reforç, revisió i millores que tot seguit intentaré fer-ne un resum.

Yamandú Orsi, president d'Uruguai.

L’Uruguai ha estat considerat durant les darreres dècades un dels països més estables i equitatius de la regió. Durant el mandat de José Mujica (2010–2015), es van consolidar polítiques de redistribució, programes de cooperatives productives i una reforma agrària moderada. Amb Tabaré Vázquez (2015–2020), es van ampliar les polítiques públiques en salut i educació, i es va reforçar el sistema d’habitatge social.

Amb Yamandú Orsi, president des del 2025 i també membre del Frente Amplio, el govern uruguaià ha plantejat una nova agenda de desenvolupament sostenible i de benestar social basada en tres eixos fonamentals, la igualtat d’oportunitats, la transició ecològica i la participació ciutadana. El seu programa incorpora una ampliació del Pla d’Inversió Social, la creació d’un sistema nacional de cures i l’enfortiment dels serveis públics de salut amb major presència a zones rurals i perifèriques.

Reforçar la Protecció Social, amb especial èmfasi en pobresa infantil, desigualtats, cura de persones vulnerables, i revisions al sistema de Pensions i Jubilacions reduir l'edat de jubilació, reformar encarregats com les "Administradora de Fondos de Ahorro Previsional" (AFAP), garantir accessos iguals, on els reptes i crítiques fins ara com les reformes estructurals com les Pensions i Jubilacions són complexes i requereixen temps, concertació política i recursos. Estan entre les que menys s’han concretat fins ara.

L’habitatge ha estat un dels pilars del nou pla social. El govern ha impulsat cooperatives d’autoconstrucció amb suport estatal i finançament a llarg termini, especialment destinades a joves i famílies monoparentals. En matèria de salut, l’Uruguai manté un sistema mixt però fortament públic, on s’ha reforçat l’atenció primària i els programes de salut mental. També s’ha consolidat una política transversal d’igualtat que inclou mesures contra la violència masclista, la discriminació racial i la inclusió de persones amb diversitat funcional.

Millores en Educació (augment de beques, suport a estudiants més vulnerables, ampliació de cobertura de temps pedagògic, possiblement una “Universitat de l’Educació”) i també una major universalització de l’educació inicial. En la Salut Pública el projecte es  reduir les llistes d’espera, garantir l’accés a medicaments, construir nous hospitals de referència, i estímuls per repartir professionals al interior del país,  atenent salut mental i qualsevol tipus de vacunacions.

En el desenvolupament econòmic, incloent suport a les Petites i Pitjanes Empreses (MiPyMEs), inversió, infraestructura (com un pla nacional de reg), estímuls fiscals, sense pujar impostos o només si les circumstàncies obliguen) per mantenir estabilitat amb el Diàleg Social i Participació com per exemple un “Diàleg Social” per revisar la “matriu de protecció social” que inclou pensions, sistema de cures, protecció a la infància i persones actives.

La Seguretat Pública és una demanda forta i urgent s’han promès molts recursos i mesures, però la percepció ciutadana d’aquest tema encara és de insatisfacció i la Pobresa Infantil i Desigualtat encara que hi ha polítiques, les xifres dels que viuen en pobresa “multidimensional” són rellevants, i es requeriran polítiques sostingudes. Cap al 100% de compliment de promeses de campanya hi ha una preocupació sobre la velocitat i l’abast de les reformes estructurals (transport, jubilacions, pensions, reforma fiscal si escau).

El govern ha iniciat un procés de Diàleg Social (amb poder executiu, partits polítics, i la societat) per produir un document final que serveixi de base per reformes en protecció social i seguretat social. El primer exemple, la protecció infantil, el sistema de cures, les pensions, etc. El govern vol que la reforma sigui participativa, amb acords amplis, per evitar polaritzacions. 

L’Uruguai, amb Yamandú Orsi, representa la maduresa del progressisme llatinoamericà, un model basat en l’equilibri entre justícia social, sostenibilitat i estabilitat institucional. El repte principal serà mantenir el creixement econòmic sense renunciar a la redistribució, tot adaptant-se als nous desafiaments globals com l’automatització, el canvi climàtic i la migració. Si aconsegueix mantenir la cohesió social i l’eficiència administrativa, l’Uruguai continuarà essent un referent per a tota la regió.

José Mujica, la humilitat al seu periple presidencial de l'Uruguai

El Brasil de Lula da Silda (IV). Fort contra la desigualtat.

 Aquí et faig un resum actualitzat fins a 2025 dels principals avenços i reformes en polítiques de benestar social al Brasil sota el president Luiz Inácio Lula da Silva, així com algunes de les crítiques i reptes.

Lula da Silva, va tornar a la presidència al gener de 2023 amb un fort compromís de revertir els efectes de la desigualtat, de l’augment de la pobresa i de la inseguretat alimentària que havien empitjorat durant el mandat anterior. Un govern que s’ha centrat no només en transferències monetàries, sinó també en polítiques estructurals com la salut, la educació, l’habitatge, la energia, la connectivitat, i en restablir programes socials suprimits o debilitats en el anterior govern de Jair Bolsonaro

Luiz Inácio Lula da Silva, president de Brasil

Uns dels resultats mes significatius fins ara es que la pobresa i extrema pobresa amb caiguda significativa. Per exemple, entre maig de 2023 i juliol 2025, el nombre de famílies en situació de pobresa ha caigut un 25%, passant de 26,1 milions a 19,56 milions i la insegurança alimentària greu amb una reducció des de 33 milions de persones en 2022 a 8,7 milions en 2023 i la desocupació i la taxa d’atur està en els nivells més baixos de la sèrie històrica.

Però no tot és positiu, i aquí exposo els principals límits i riscos trobats fins avui con la Sostenibilitat fiscal.  Moltes d’aquestes polítiques impliquen grans costos públics. Hi ha preocupació sobre com es finançaran les mesures (per exemple, l’exempció de l’impost sobre la renda per a amplis grups, subsidis d’energia i gas). Es requerirà equilibrar entre despesa social i disciplina fiscal.

També amb l’eficiència administrativa i corrupció cal assegurar que els beneficis arribin efectivament als qui més ho necessiten, evitar fraus, duplicacions, gestió deficitària. La modernització i la integració de dades van en aquesta direcció, però és un repte logística gran.

La inflació i costos de vida, si bé hi ha subsidis i ajudes, els preus dels aliments, energia, transport, habitatge segueixen i son un problema per moltes famílies, i les polítiques de benestar han de compensar això i no ser neutralitzades per inflació amb desigualtats regionals i estructurals per les diferències entre estats (Norte/Amazônia versus Sud/Sudeste) que segueixen sent fortes. Les zones rurals i comunitats indígenes, “quilombolas” sovint tenen menys cobertura de serveis que algunes polítiques específiques que busquen atendre aquests grups.

La Implementació de molts dels anuncis ja fets, con la qualitat i la rapidesa de la implantació varia segons l’estat, municipis, en les infraestructuras prèvies a la capacitat local.

 

Església al quilombo d'Ivaporunduva, d'Eldorado, Són Paulo.

El govern Lula ha posat l’èmfasi en la recuperació i expansió de les polítiques socials molt malmeses o des finançades en mandats anteriors, i en la lluita contra la pobresa, la fam i la desigualtat. Alguns dels eixos clau com a marc general i eixos estratègics con la Reactivació de programes socials que havien estat reduïts o desmantellats, com Bolsa Família, la Millora i modernització del sistema de registre i identificació de famílies vulnerables, concretament el Cadastro Único (CadÚnico), que és la base de moltes polítiques socials per saber qui i com rebre els beneficis les Polítiques de seguretat alimentària i nutricional amb lleis, programes, regulacions alimentàries, suport a l’agricultura familiar, etc., això com les Reformes fiscals i impositives que busquen alleugerir la càrrega sobre les rendes baixes i mitjanes, i recaptar millor dels rendiments alts i l’Expansió de serveis públics bàsics con la Salut, Educació, Habitatge, accés a Subministraments (energia, i gas), i l’increment del Salari Mínim.

Cal posar com a pal de paller de les polítiques de Lula, els principals reformes i projectes aprovats / implementats entre 2023-2025.

Aquests són alguns dels projectes, lleis i mesures concretes que el govern ha aprovat o començat a executar con la Bolsa Família restablert i revisat amb la reimplantació del programa de transferències condicionals, amb obligations com l’escolaritat dels fills, vacunacions, cures prèvies de les embarassades.

La inclusió d’un “baskèt” o paquet de beneficis addicionals per  les famílies amb infants menors de 6 anys, embarassades o mares lactants reben imports més alts i també s’ha aconseguit que milers de famílies surtin de l’absoluta pobresa mitjançant aquestes transferències.

La llei de Seguretat alimentària, “Brasil sem Fome” i polítiques associades contra la pèrdua i desaprofitament dels aliments, regulació del “basket” bàsic d’aliments perquè contingui més productes frescos i mínimament processats, i programes com “Cozinha Solidária” (cuines solidàries) per garantir menjar a persones sense llar o amb inseguretat alimentària.

El Pla Brasil sense Fam (Brasil sem Fome) ha reunit diverses polítiques amb l’adquisició d’aliments de l’agricultura familiar, menjadors escolars, suport a la nutrició, bancs d’aliments, etc., amb protocols per detectar persones en risc alimentari per sistemes de salut pública (SUS) i assistència social, integració amb el registre unificat per assegurar cobertura.

El Registre Únic s’està reconstruint i modernitzant el sistema tecnològic del CadÚnico per tenir dades més exactes, cobrir millor les famílies vulnerables, fer que els beneficis arribin on realment es necessiten i el registre serveix de “porta d’entrada” per a moltes polítiques socials. En 2024, més de 40,4 milions de famílies estan registrades de les quals un 28,1 milions d’aquestes perceben ingressos per sota de mig salari mínim per persona. 

La Cambra Baixa ha aprovat una mesura sobre les Reformes Fiscals que puja el llindar d’exempció de l’impost sobre la renda per a les persones de baix i mitjà ingressos fins a 5.000 reals al mes serà exempta. Aquesta era una promesa de campanya i per compensar la pèrdua de recaptació, el govern proposa noves taxes als ingressos alts, potser un impost efectiu mínim per a qui guanyi molt.

La igualtat racial i acció afirmativa son lleis aprovades per expandir quotes (“quotas”) en llocs de treball públics per persones negres, indígenes i descendents d’esclaus, incrementant la quota del 20 % al 30% amb polítiques que busquen que l’administració pública sigui més representativa quant a raça i gènere.

L’Increment del salari mínim real ha crescut per sobre de la inflació en diverses regions, beneficiant treballadors de baixos ingressos i la recuperació amb el reforç de programes de salut (“Mais Médicos”) i farmàcies públiques subsidiades, augment de vacunes, millora de l’accés als serveis en zones remotes.  

L’habitatge social i inversió d’infraestructura amb la reimplantació de programa d’habitatge “Minha Casa, Minha Vida” amb objectiu de construir habitatges per famílies de baixos ingressos amb inversió en infraestructura — transport, energia, serveis bàsics — per millorar les condicions de vida, facilitar la connexió, reduir desigualtats regionals (entre nord, nord-est vs sud i sud-est). 

En definitiva el govern de Lula ha aconseguit resultats visibles en la reducció de la pobresa i la pobresa extrema, en la seguretat alimentària, en la recuperació de programes socials i moltes de les mesures no són només assistencials, sinó que busquen transformar estructures com el registre únic, accés a serveis, igualtat racial, condicions laborals, etc., no obstant això, el camí segueix sent difícil es d'assegurar la sostenibilitat, evitar que la inflació i preus reverteixin guanys, combatre desigualtats regionals, garantir l’eficàcia de l’administració pública.

Xile. La nova onada progressista (III).

La panoràmica i actual i els avenços, reformes polítiques i socials son clau en el govern de Gabriel Boric a Xile.  Algunes de les seves propostes inicials, els assoliments ja han estat aprovats, i els reptes que encara queden son de gran importància con les pensions, la salut, les famílies, i el treball, etc.

Gabriel Boric, president de Xile.

El Programa polític i de govern de Gabriel Boric en matèria de benestar social es planteja amb una sèrie de transformacions de gran abast i com l’objectiu de reforçar l’Estat del benestar de reduir les desigualtats i augmentar els drets socials., i algunes d’aquestes línies principals son les que incloïen la Reforma del sistema de Pensions per superar el model privat (AFP) instaurat durant la dictadura de Pinochet i crear una Pensions Bàsica Universal o, almenys, assegurar una pensió mínima molt més alta per a les persones jubilades. 

El gener de 2025, el Congrés xilè va aprovar una reforma al sistema de pensions privades (AFP). Aquesta reforma introdueix un sistema mixt on els empleadors aporten un percentatge (8,5 %) addicional, manté les cotitzacions dels treballadors (10 %) i incorpora un component d’assegurança social estatal, i s’estableix que les pensions milloraran entre un 14 % i un 35 % per a uns 2,8 milions de pensionistes.  La pensió garantida universal (o bàsica garantida) s’ha fixat progressivament en un límit aproximat de 250.000 pesos xilens.  

La reducció progressiva de la jornada laboral fins a 40 hores setmanals i l’augment del salari mínim, incloent perspectives de gènere i cercar que sigui una renda que permeti cobrir les necessitats bàsiques, i desenvolupar polítiques de cures, per la família i infància combinant la responsabilitat social i de l’Estat per reduir la càrrega sobre dones, sobre famílies, etc., amb drets en salut amb un  augment de la cobertura, millorar el sistema públic de salut, i reduir les desigualtats en salut. 

Llei de la jornada laboral de 40 hores setmanals, promulgada el 14 d’abril de 2023. La jornada laboral passa gradualment de 45 hores a 40 hores setmanes en un període de fins a cinc anys, incloent disposicions per al descans eficaç, jornades especials, possibilitat de modalitats com la “4x3” (quatre dies de treball i tres de descans) i altres normals per sectors amb regulacions especials, etc., amb un augment del salari mínim. El salari mínim ha estat augmentat progressivament i el 1 de juliol de 2024 va arribar als 500.000 pesos xilens, i en el gener de 2025 hi ha hagut un reajust seguint l’IPC, portant el salari mínim a 510.636 pesos, i a més, va incloure subsidis per a les micro, petites i mitjanes empreses (MiPymes) per compensar l’impacte del augment del salari en els costos i també mesures per compensar l’augment del preu de la cistella bàsica d’aliments.

La Primera Política Nacional de Apoyos y Cuidados (2025-2030), va ser presentada el març de 2025, amb un pla d’acció que inclou unes 100 mesures de diferents ministeris. Té per objectiu establir línies de base de polítiques públiques de cures i suports, que abasten la infància, persones majors, discapacitat, etc., amb altres iniciatives i lleis rellevants con La “Llei Karin”, contra l’assetjament laboral, sexual i violència en el treball, que reforça la legislació per investigar i sancionar aquests casos, promulgada el gener de 2024 amb ajustos pressupostaris que incrementen despesa social en els pressupostos anuals, incloent salut, pensions i habitatge. Per exemple, el pressupost 2026 que es presenta amb augments destinats a pensions, salut, habitatge, etc.

Tot i els avenços, hi ha diversos reptes, límits, qüestions pendents on la implementació és parcial con la finançament i sostenibilitat fiscal amb algunes reformes les voltes requereixen més ingressos públics o reorganitzar despesa, cosa que ha estat complicat donada la manca d’una majoria parlamentària clara pel bloc del president  Gabriel Boric. 

L’impacte de la inflació i costos de vida i els increments de salari mínim, pensions i mesures de protecció social han de compensar l’augment dels preus; hi ha preocupacions que no sempre cobriran completament la pèrdua de poder adquisitiu com la implementació gradual amb reformes com la de les 40 hores requereixen terminis de 5 anys per a implementar-se plenament, cosa que pot retardar la percepció dels beneficis.

Les desigualtats persistents, on encara hi ha disparitats de gènere, regionals (especialment zones rurals i territoris indígenes), i en accés a serveis bàsics (salut, educació, mobilitat) que no sempre es resolen amb les mesures generals, i la proposta constitucional i drets socials que  Gabriel Boric  va impulsar un nou projecte de Constitució que incloïa drets socials més amplis, però el primer intent va ser rebutjat en referèndum. Això limita l’avantatge de tenir una base constitucional forta per aquests drets. 

Estàtues de Moai a l'Illa de Pasqua.

Mèxic (II). Els governs llatinoamericans,

Avenços de les polítiques de Benestar Social a Mèxic amb la presidenta Claudia Sheinbaum, i el seu context polític i marc de polítiques socials

Claudia Sheinbaum Pardo va prendre possessió com a Presidenta de Mèxic el 1 de desembre de 2024 amb un escenari polític de continuïtat de la “Cuarta Transformación” encapçalada per Andrés Manuel López Obrador, però amb promeses de novetats i profunditzacio en drets socials.

Claudia Sheinbaum, presidenta de Mèxic.

Durant l’etapa inicial del govern de Claudia Sheinbaum (2024–2025) s’ha produït una continuïtat i ampliació de l’arquitectura de programes socials heretada de l’etapa anterior, més algunes iniciatives pròpies, reforç de pensions (garantia de pagaments més elevats per a jubilats), llançament de pensions específiques per a dones, consolidació d’inversions en salut pública (ampliació d’hospitals i IMSS-Bienestar), mesures de suport a l’habitatge i reformes laborals que inclouen drets per a treballadors de plataformes digitals. Diverses propostes legislatives i paquets de reforma social —inclòs el “Plan México”— marquen l’agenda d’inversió i polítiques contra la pobresa i la desigualtat.

La reforma de pensions aprovada (abril–maig 2024/2025) busca garantir una prestació més alta i més propera al salari final per als pensionats regulats per l’IMSS/ISSSTE i l’objectiu es arribar a cobrir fins al 100% de l’últim salari dins d’uns límits. Aquesta reforma, aprovada pel Congrés durant la transició, ha estat presentada i desenvolupada com a part de la política de seguretat social que el nou govern adopta i amplia, i les Pensions específiques per a dones, iniciatives com la Pensión Mujeres Bienestar (o programes similars) per a dones d’entre 60 i 64 anys han estat anunciades i s’han començat a desplegar, amb registres i pagaments pilot previstos el 2024–2025. Aquest tipus de pensions busquen reduir la bretxa de gènere en pobresa en edats avançades. 

La Salut pública s’amplia la infraestructura i IMSS-Bienestar. L’administració ha prioritzat inversió en salut pública obertura i rehabilitació d’hospitals sota IMSS, ISSSTE i el programa IMSS-Bienestar, i programes com “Laboratori a la teva clínica” per millorar capacitats diagnòstiques locals. El pressupost 2025 s’ha presentat amb augments destinats a salut i educació, i el manteniment i ampliació de programes socials prèviament establerts

El govern manté programes socials creats durant l’etapa anterior (llocs de formació per a joves, programes d’ocupació i de suport rural/mediambiental) i ha afegit diversos suplements i nous programes orientats a reduir la pobresa i l’exclusió. Informes d’avaluació inicial indiquen una major cobertura d’alguns rams vulnerables.

Centre de Salut de l'IMSS-Mèxic

L’habitatge i suport a deutors. El Govern ha  anunciat mesures per a alleujar càrregues de deute hipotecari de treballadors i facilitar suport a deutors d’institucions públiques de crèdit d’habitatge (FOVISSSTE, INFONAVIT). També hi ha propostes de reforma normativa al Instituto del Fondo Nacional de la Vivienda para los Trabajadores (l’INFONAVIT).

I un altre tema de real importància es la Reforma laboral per a treballadors de plataformes digitals, una reforma important que recent reconeix els drets laborals i de seguretat social per a repartidors i conductors de plataformes (Uber, Rappi, Didi), al dret a assistència mèdica, cotització a pensions, vacances i assegurances —amb un període pilot i fases d’implementació que arriben fins al 2026 per a la seva aplicació completa —. És una peça rellevant perquè amplia la protecció social a treballs atípics i precaris. 

Sheinbaum ha presentat un paquet de propostes legislatives deintre de marc legislatiu com el “Plan México” (amb objectius de desenvolupament i inversió) orientat a combinar creixement econòmic amb reducció de la pobresa i política industrial i això condiciona l’assignació pressupostària a programes socials i a projectes d’infraestructura amb impacte en ocupació. Moltes d’aquestes iniciatives requereixen l’aprovació parlamentària i temps d’implementació. 

Acte de presentació del Pla Mèxic l 3 d'abril a Ciudad d México

Els principals Impactes observats son, l’ampliació i cobertura de pensions i millors prestacions per a diversos col·lectius de pensionistes (encara que l’impacte final dependrà de l’operativitat i de la suficiència pressupostària), la millora de les Infraestructuras Sanitàries amb inauguracions i plans per més hospitals i laboratoris a nivell estatal, i també dels nous Drets Laborals per a treballadors de plataforma gran potencial per a reduir vulnerabilitat laboral, però la implementació ha generat debat sobre límits d’ingressos i càrregues per als operadors i sensibilitat del preu al consumidor. 

La Sostenibilitat pressupostària depenen de les moltes promeses d’un pressupost ampli i d’una execució eficient i cal vigilar l’assignació real i el control del dèficit. La Desigualtat Territorial i l’impacte del desplegament estatal/municipal. La Implementació Administrativa i els processos d’inscripció, modulació de pagaments i capacitat institucional (IMSS/ISSSTE/Secretaries) són factor clau i font habitual de retards.

La interacció del Sector Privat en algunes mesures (habitatge, energia, indústria) impliquen compromisos amb inversió privada que poden condicionar el disseny social de polítiques.

El govern de Claudia Sheinbaum ha continuat i ampliat el gruix de polítiques de benestar social amb èmfasi en pensions més generoses, programes de suport a dones grans, inversió en salut pública i la intenció d’incloure treballadors atípics dins de la protecció social tot dins d’un marc nacional (“Plan México”) que combina inversió, ocupació i política social. Hi ha avanços importants ja implementats i altres en procés legislatiu; la clau serà la implementació efectiva i la sostenibilitat financera a mitjà termini.

Tanmateix, els reptes no són menors, pero fer realitat la promesa de cobertura universal i drets plens, garantir finançament suficient, i reduir desigualtats territorials i assegurar que les reformes no es quedin en l’anunci ni en la lletra sinó que arribin de manera tangible a la gent.  

Avui, Colòmbia (I).

En aquests temps convulsos en què vivim, vull fer un seguiment en la primera etapa, als governs llatinoamericans, en els seus comportaments i avenços dels serveis socials cap als seus ciutadans com a base del progressisme i democràcia.

En aquesta primera entrega, Colòmbia.

Gustavo Petro, president de Colòmbia.

El context polític — Colòmbia Humana / Pacte Històric. 

El Govern encapçalat per Gustavo Petro prové d’una coalició ampla (Pacto Histórico) que aglutina forces com Colòmbia Humana. La cohesió de la coalició i les tensions internes influeixen directament en l’avenç legislatiu i en la capacitat de negociació amb altres partits.

El govern de Gustavo Petro ha prioritzat des de 2022 polítiques socials amb dos eixos clau, la “reforma pensional” (aprovada i en desplegament) i una intensa iniciativa per reformar el sistema de salut (canvi estructural de les EPS) que al 2025 està en disputa política al Congrés. Al mateix temps s’han impulsat instruments de transferències monetàries (pilar solidari / renda bàsica) i polítiques d’ampliació de cobertura social, però la implementació i la resistència política/empresarial condicionen ritme i abast. 

La “Llei de la Reforma Pensional” què s’ha fet,  es va aprovar el  juliol 2024. La reforma del sistema de pensions que crea un pilar solidari gestionat per l’Estat amb pagaments mínims subsidiats a persones en situació de pobresa i vulnerabilitat, contempla mecanismes per ampliar cobertura i paga una renda/bono per adults majors. Aquesta reforma ha estat promulgada directament pel President.

Aquesta reforma s'ha implementat la seva pràctica en aquets any  2025. El Govern ha fixat que Prosperitat Social coordinarà la Renda Bàsica Solidària (quantia informada ~230.000 COP mensual) i s'estan fent registres i "escombrades" per identificar beneficiaris. Això suposa ampliar la protecció sobre col·lectius com a persones grans en situació de pobresa, i la Reforma de la Salut i modificació de les EPS (estat i objectiu).

L’objectiu del Govern de transformar el paper de les EPS (Entitats Promotores de Salut) —reduir/eliminar el seu rol com a asseguradores-financeres i convertir-les en gestors/administradors o auditores—, centralitzar pagaments i reforçar l’ADRES (Administrador de Recursos del Sistema) i els centres d’atenció primària públics. Aquesta és la gran "aposta legislativa" del mandat per transformar l’accés i la finança del sistema.

Situació a octubre 2025. La reforma ha trobat resistències fortes (sector privat, algunes fraccions del Congrés, controvèrsies sobre ponències alternatives). El Govern torna a impulsar la iniciativa com a prioritat legislativa el 2025, però encara no està completament aprovada amb el redactat executiu que proposa el Govern. Hi ha debat sobre terminis, controls d’endeutament i gestió de deutes de les EPS. 

Rendes bàsiques i altres transferències. El Govern de Petro, ha proposat, la Llei de Rendes bàsiques i altres transferències  —i en alguns casos legislat o regulat— la creació o ampliació de transferències no condicionades (conceptes de Renta Bàsica Solidària / Renta Bàsica Universal en projectes o propostes legislatives) que buscaven unificar o subsumir programes existents (Colombia Mayor, Renta Ciudadana, etc.). A data recent hi ha projectes de llei i debats sobre com finançar i harmonitzar aquests instruments.

Altres avanços socials rellevants en polítiques públiques complementàries amb augment de subvencions per a grups vulnerables (ex.: increments puntuals a Colombia Mayor en períodes anteriors), iniciatives de cobertura educativa i programes laborals associats a l’agenda social del Govern. Però l’impacte complet depèn de recursos i coordinació territorial. 

Principals reptes i riscos.

La Resistència política i tècnica. La reforma de salut topa amb interessos del sector privat, lobby d’EPS i dificultats d’aprovació parlamentària. Això condiciona la viabilitat i ritme.

El Finançament. Ampliar transferències i garantir pagaments sostinguts exigeix recursos (ingressos, reassignacions pressupostàries i control de frau). El Govern ha anat explicant fonts i entitats responsables (p.ex. Prosperidad Social per al Pilar Solidari), i L’execució a nivell territorial, per la cobertura real per a poblacions Rurals, Indígenes i Afrodescendents dependrà de desplegament logístic i accés als serveis primaris.

El president de Colòmbia, Gustavo Petro, en visita als indígenes arhuacs de Santa Marta.

La injustícia de les togues.

Cada dia es fa més evident que una part de la justícia a l’Estat espanyol camina d’esquena a la ciutadania i a la voluntat democràtica expressada a les urnes. Les togues, que haurien de ser garants de l’equitat i de la imparcialitat, s’han convertit massa sovint en eines de poder que actuen com a contrapès reaccionari, frenant lleis, retorçant-ne el sentit o imposant criteris polítics sota l’aparença de neutralitat jurídica.

En tenim exemples recents i clamorosos. La Llei de l’Habitatge, aprovada pel Congrés dels Diputats amb l’objectiu de posar fre a l’especulació i protegir el dret a sostre, topa amb un mur judicial cada cop que es pretén aplicar amb rigor. Són massa habituals les sentències que acaben beneficiant grans fons d’inversió o entitats bancàries, mentre milers de famílies són desnonades sense alternativa habitacional.

On queda, doncs, el mandat constitucional de garantir un habitatge digne?

Un altre cas és la Llei d’Amnistia, fruit d’un acord polític i democràtic que, en lloc de ser aplicada amb normalitat institucional, es veu torpedinada per magistrats que actuen més com a activistes polítics que com a servidors públics. L’ús abusiu de les cautelars, les interpretacions restrictives i fins i tot la invenció de delictes “inexistents” posen en evidència que hi ha jutges que pretenen condicionar la vida política i mantenir obertes ferides socials que el legislador ja ha volgut cicatritzar.

I què dir dels grans casos de corrupció o dels litigis contra multinacionals?

Amb massa freqüència, la balança cau del costat del poder econòmic. Les causes s’allarguen fins a la prescripció, les diligències es dilaten quan afecten grans fortunes, i la impunitat esdevé la norma. En canvi, els ciutadans corrents pateixen la rapidesa implacable d’un sistema que no té contemplacions quan es tracta de multes, embargaments o petits delictes.

En aquest context, el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ), òrgan encarregat de vetllar per l’ètica i el funcionament correcte de la magistratura, es mostra incapaç —o potser desinteressat— d’actuar. Fa anys que viu en pròrroga, bloquejat per interessos partidistes, i això li resta tota autoritat moral per sancionar les males praxis i corregir desviacions greus dels seus membres. Mentrestant, els errors judicials continuen destruint vides, les resolucions arbitràries continuen marcant el destí de comunitats senceres, i la desconfiança de la societat envers la justícia no para de créixer.

La justícia hauria de ser la columna vertebral de qualsevol democràcia. Però quan es converteix en un espai corporatiu, opac i impermeable a la crítica social, deixa de complir la seva funció. No és admissible que un poder de l’Estat actuï per damunt del legislador ni que utilitzi la seva posició privilegiada per imposar una agenda ideològica.

La independència judicial no pot ser excusa per a la impunitat judicial.

Avui, més que mai, cal exigir transparència, renovació i rendició de comptes. Perquè sense justícia justa, sense togues al servei del poble i no dels poderosos, la democràcia esdevé una façana buida.

Qui governa el món avui? Una mirada crítica als actors polítics i econòmics.

El món del segle XXI sembla governat per una multiplicitat d’actors, aparentment diversos, però amb un punt en comú, el control del poder i dels recursos. Des de governs estatals fins a institucions supranacionals, des de grans corporacions fins a grups financers, i des de “lobbies” fins a màfies disfressades de legalitat, la pregunta de qui governa realment el món es fa més urgent quan veiem l’avenç de l’extrema dreta i la normalització de pràctiques que recorden les pitjors èpoques del feixisme i del nazisme.

La política mundial continua marcada pels Estats i els grans imperis contemporanis. Els Estats Units mantenen la seva hegemonia militar i financera, amb l’OTAN com a instrument de pressió i intervenció. La seva influència s’exerceix no sols per la força militar, sinó també a través del dòlar com a moneda de reserva mundial i la capacitat de sancionar països. La Xina ha emergit com a superpotència econòmica i tecnològica, amb projectes globals com la “Nova Ruta de la Seda”, però alhora amb un model autoritari que combina capitalisme d’Estat amb control social i repressió interna. Rússia, malgrat la seva debilitat econòmica comparada, juga el paper de potència militar i energètica, mantenint guerres i zones d’influència sota un nacionalisme imperial, i la Unió Europea, atrapada en les seves contradiccions, es veu sovint més com un mercat que com un projecte polític emancipador, i massa sovint s’alinea amb els interessos dels EUA i els mercats financers abans que amb els drets socials dels seus pobles.

Més enllà dels estats, existeixen organismes e  institucions supranacionals i financeres  que marquen el rumb de les polítiques globals con El Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial, que continuen imposant receptes neoliberals als països endeutats, retallant serveis públics i augmentant desigualtats, L’Organització Mundial del Comerç (OMC), que fixa regles de mercat en benefici de les multinacionals. El Fòrum Econòmic Mundial de Davos, que reuneix les elits econòmiques i polítiques per decidir l’agenda global sota l’aparença de debat neutral, i amb relacions i sense complexos amb els paradisos fiscals i els grans bancs globals (Goldman Sachs, JP Morgan, HSBC…), que mouen capitals opacs i condicionen governs sencers. Aquestes institucions, tot i presentar-se com a neutrals, són part d’una arquitectura del poder que subordina la democràcia a l’economia especulativa.

Les empreses transnacionals (rans corporacions i les noves oligarquies) exerceixen un poder que supera molts governs. Les corporacions de tecnologia (Google, Apple, Meta, Amazon, Microsoft, Tencent, Huawei) no sols dominen mercats, sinó que controlen informació, dades personals i la infraestructura digital que vertebra el món.

Les petrolieres i energètiques (ExxonMobil, Chevron, Shell, Saudi Aramco, Gazprom) continuen dictant les polítiques climàtiques i influint en conflictes armats, les multinacionals de l’armament (Lockheed Martin, Raytheon, BAE Systems) alimenten guerres mentre en treuen beneficis multimilionaris, a més, els fons d’inversió com BlackRock o Vanguard, invisibles per a la majoria de la ciutadania, tenen participacions en quasi totes les grans empreses del planeta, des de farmacèutiques fins a mitjans de comunicació.

L’auge de l’extrema dreta i les pràctiques mafioses

En paral·lel a aquest domini econòmic, s’ha estès una onada d’extrema dreta que avança electoralment a Europa, Amèrica i altres continents. Es tracta de partits i líders que, sota discursos populistes i nacionalistes, legitimen el racisme, el masclisme i l’autoritarisme. Figures com Donald Trump als EUA, Jair Bolsonaro al Brasil, Viktor Orbán a Hongria, Giorgia Meloni a Itàlia o Marine Le Pen a França, en són exemples.

Aquest corrent no sorgeix del no-res, és funcional al sistema. Quan les desigualtats socials creixen i el descontent augmenta, l’extrema dreta ofereix falses respostes, desviant la ira cap als migrants o minories en comptes de qüestionar els veritables responsables: el capitalisme global i les seves elits.

Alhora, s’estenen pràctiques mafioses i corruptes dins de governs i empreses, on els interessos privats i els lobbies escriuen lleis a mida. L’ús de fake news, la compra de voluntats polítiques i la connivència amb sectors de les forces de seguretat recorden patrons que ja coneixem del feixisme i del nazisme del segle XX.

L’alternativa humanista

Davant d’aquest panorama, cal preguntar-se, on queda l’humanisme? L’humanisme polític i social que defensa la dignitat de totes les persones, els drets humans universals, la pau i la justícia social sembla arraconat per discursos de l’odi i l’afany de lucre.

Però també hi ha resistències. Moviments socials, organitzacions comunitàries, sindicats, feminismes, ecologismes i lluites indígenes continuen alçant la veu. Governs progressistes a Amèrica Llatina, experiències municipalistes i iniciatives de cooperació solidària mostren que és possible construir altres formes de governança basades en la democràcia real, la transparència i la defensa del bé comú. 

El món no està governat només pels parlaments i els presidents que votem. Està governat per una xarxa complexa de estats potents, corporacions gegants, fons financers, institucions supranacionals i actors de l’ombra que defensen interessos concrets.

L’avenç de l’extrema dreta i la legitimització de pràctiques mafioses i autoritàries posen en risc els avenços socials i els valors democràtics. El repte és recuperar l’humanisme com a principi rector, posar la vida i les persones al centre, i construir governs i estructures econòmiques que serveixin als pobles, no a les elits.

En definitiva, qui governa avui el món no són els pobles, sinó els poders econòmics i polítics que s’han apropiat de la democràcia. Però la història encara està per escriure, i depèn de nosaltres cap a on volem caminar.

Espanya ingovernable i escenaris de pacte.

La meva visió en la política a l’Estat Espanyol,  mostra una fragmentació creixent amb un VOX que capta votants conservadors i de sectors descontents, amb un  P.P., que perd centralitat, amb un PSOE que manté un lleuger creixement però sense capacitat per garantir majories sòlides, un PODEMOS  que  recupera empenta en sectors i moviments socials i que va pujant, i un SUMAR amb les seves aliances progressistes que s’erosionen com a marca agregada.  

Amb quest mapa electoral s’obre la porta a un mecanisme de gestió impulsat pels poders fàctics (econòmics i mediàtics), en una gran coalició o govern de consens progressisme i liberalisme amb un PSOE + PP o variants, i amb un president de transició no identificat amb Sánchez ni Feijóo.

Palau de la Moncloa

Hi ha una crisi de representació amb una abstenció creixent, una polarització de blocs i una manca de lideratges consensuats. El context econòmic (inflació, mercat de lloguer tens, atur juvenil) alimenta el malestar social i amb un VOX creix en el segment jove i masculí, amb un P.P., que  perd la centralitat per la seva ambigüitat, amb un  PSOE que puja tímidament però sense convèncer, amb un PODEMOS que es revifa amb discurs social i SUMAR pateix desgast institucional.

Els poders econòmics i mediàtics pressionen per una estabilitat que pot materialitzar-se en un pacte de sistema. Un govern de consens amb polítiques neoliberals i gestos socials podria ser el resultat, on en la politica catalana que també te el seu futur inser ab un Junts que es debilita, amb el PSC que perd base, amb els Comuns que s’estanquen i amb un nou PODEM a Catalunya que pot entrar amb força davant de l’ Aliança Catalana que creix amb un discurs anti-immigració, es configura un nou eix de polarització a la política catalana.

La crisi de governabilitat a l’Estat, s’agreuja amb l’avenç imparable de 

VOX i el retrocés del P.P.

La desafecció cap al P.P. amb un votant conservador que veu en el seu  Partit Popular una força desgastada, sense discurs renovador i atrapada en la figura de Núñez Feijóo, que no ha aconseguit ni lideratge ferm ni projecte atractiu davant la radicalització de  VOX capitalitza pels malestars socials  amb un relat simple i contundent, ocupant un espai que el P.P. no pot abraçar sense es debiliten, atrapats en la contradicció de voler ser el “centre progressista” mentre perden base militant i territorial El PSOE amb  una pujada feble tot i mantenir un lleuger ascens, pateix un esgotament de cicle polític. El lideratge de Pedro Sánchez està qüestionat i els avanços són més producte del vot útil davant la dreta radical que d’una il·lusió real. El "sanchisme" genera tant adhesions com rebuig, i això bloqueja la seva capacitat de teixir majories sòlides.

I a l’esquerra del PSOE, amb un PODEMOS que mostra una recuperació notable gràcies a un discurs més clarament d’esquerres, tornant a connectar amb sectors populars i moviments socials que veien en Sumar i satèl·lits (IU, Más País, Compromís, etc.)   una deriva massa institucional i difusa es debiliten, atrapats en la contradicció de voler ser el “centre progressista” mentre perden base militant i territorial.

Espanya pot arribar a ser un país ingovernable vista la fragmentació extrema i els vetos creuats entre blocs generen un escenari d’ingovernabilitat crònica. La dreta no suma per governar sense VOX, però VOX és cada vegada més tòxic per als grans poders econòmics amb una esquerra que tampoc suma prou, i el desgast de Sánchez fa difícil reeditar aliances que completant amb les tensions territorials (Catalunya, Euskadi, Canàries) accentuen encara més la fragilitat per tornar a reeditar l’actual model de confrontació de govern.

El paper dels poders fàctics cap a un pacte PSOE-PP

Davant aquest bloqueig que en el nou govern podria surguir desprès de les eleccions, els poders fàctics (econòmics, financers i mediàtics) podrien empènyer cap a un pacte d’Estat PSOE-PP en tres nivells.

En el Govern central amb un president de consens que no sigui ni Sánchez ni Feijóo (una figura “tècnica” o “independent” amb perfil institucional). Amb unes Autonomies i grans Ajuntaments amb acords puntuals per assegurar governabilitat i excloure VOX de les cotes de poder i amb una Agenda política amb polítiques neoliberals en economia i socials amb retocs progressistes (transició ecològica controlada, igualtat formal, digitalització, U.E. i OTAN com a marcs inamovibles).

Aquesta “gran coalició a l’espanyola” buscaria una Estabilitzar el sistema reduint la tensió social i institucional i restaurar la confiança dels mercats i la UE. 

Parlament de Catalunya.

Catalunya, amb canvi d’escenari

L’enfonsament de Junts i PSC, amb un Junts desgastat pel seu discurs ambigu i la lluita interna entre pragmatisme i independentisme dur i amb un PSC que pateix la mateixa erosió que el PSOE, sumada al rebuig d’un votant sobiranista que veu en el partit un simple apèndix de Madrid, es situa a  Aliança Catalana con el nou actor disruptiu. El caudal de vots a Aliança Catalana respon a una combinació perillosa, amb un discurs d’antiimmigració i amb un independentisme identitari i desafecció de sectors populars, es pot convertir-se en la “VOX catalana” amb arrelament local i projecció parlamentària.

I el paisatge de l’esquerra del PSC, amb els Comuns estancats, atrapats en el seu rol de crossa del PSC,  i amb un nou PODEM a Catalunya que podria entrar al Parlament català amb força pròpia, recuperant l’eix social i la connexió amb els moviments ciutadans, desmarcant-se del marc institucionalista dels Comuns i amb una situació que ens deixaria una nova composició parlamentària, amb un  Parlament català es configuraria amb un bloc independentista dividit i feble (ERC tocada, Junts en caiguda, irrupció d’Aliança Catalana), amb un espai d’esquerres fragmentat (PSC a la baixa, Comuns estancats, PODEM entrant), i amb una dreta espanyola que pot créixer amb el PP i VOX a Catalunya això esdevindria amb una Catalunya ingovernable

 Aquest panorama ens dibuixa una crisi de representació profunda que podria desembocar en un tancament autoritari i tecnocràtic (el gran pacte del sistema), o bé una explosió social davant la manca de respostes reals a les demandes populars.

Transformar la Sociedad des de la Immigració. Debat Ideològic.

Avui escric sobre la immigració, perquè demà, dimarts, 23 de setembre es debatrà en el Congrés del Diputats, el primer debat i votació de la iniciativa que Junts i el PSOE acordessin la llei per delegar les competències en immigració a la Generalitat de Catalunya. Massa sovint es fan debats  sobre la immigració des de la por o des del discurs de l’odi i alimentant  la idea que les persones migrades són una amenaça, un problema, una càrrega per a les societats acollidores, però la realitat és ben diferent, la immigració és una oportunitat col·lectiva per transformar la societat en clau de justícia, solidaritat i progrés.

La immigració ha esdevingut, al llarg de la història, una força transformadora. Des de les grans migracions humanes en temps antics fins als moviments actuals de persones que travessen fronteres buscant dignitat, la mobilitat humana sempre ha estat un gran debat i motor de canvi. No és només una qüestió demogràfica, sinó cultural, econòmica, social i política.

La immigració i la lluita per la justícia social

Els col·lectius migrants han estat i són protagonistes de lluites laborals, socials i polítiques. A les manifestacions contra el racisme, en la defensa dels drets de les treballadores de la llar, en la denúncia de les morts al Mediterrani, hi trobem sempre la veu i la presència d’aquells que pateixen la frontera en primera persona, pro de masses vegades el discurs de l’odi.

La participació activa de les persones migrades ens interpel·la com a societat, o bé acceptem viure en un règim d’apartheid social, o bé assumim que la igualtat no té fronteres. Transformar la societat des de la immigració vol dir també que els migrants no siguin només receptors de caritat, sinó subjectes polítics amb veu pròpia.

Per avançar cap a una societat realment transformada, cal replantejar la idea mateixa de ciutadania. Per què una persona que viu, treballa i contribueix a una comunitat no ha de tenir els mateixos drets polítics i socials que qualsevol altre?

La regularització massiva de persones migrants, el dret a vot, l’accés universal a serveis públics, la protecció davant l’explotació són mesures concretes que transformen no només la vida de les persones migrades, sinó el conjunt de la societat. Una societat amb més drets per a tothom és una societat més justa i cohesionada.

La força transformadora de la convivència quotidiana no es dóna només a les grans institucions, sinó també als barris, a les escoles, a les places. Allà on infants de diferents orígens juguen junts, allà on veïnes de cultures diverses comparteixen preocupacions i lluites, allà es construeix la nova societat. Amb aquestes experiències quotidianes, sovint invisibles, trenquen estereotips i desmunten discursos d’odi. És en el contacte diari on s’aprèn que la diferència no és amenaça, sinó una oportunitat per créixer col·lectivament.

Els migrants aporten bona part de la mà d'obra al camp.

Transformar la societat des de la immigració

Vivim temps convulsos, marcats per la crisi climàtica, les guerres i les desigualtats socials. En aquest context, la immigració es presenta, massa sovint, com un problema. Polítics i mitjans repeteixen fins a la sacietat discursos de por, d’odi i de control. Però la realitat és tossuda, la immigració no és cap amenaça. És, en canvi, una força capaç de transformar profundament les nostres societats.

La mobilitat humana ha estat constant al llarg de la història. La diferència és que avui les fronteres s’han convertit en murs de desigualtat. Milions de persones es veuen obligades a deixar la seva terra per fugir de la pobresa, la guerra o la manca d’oportunitats. No marxen perquè volen, sinó perquè no tenen alternativa. Aquesta és la primera veritat incòmoda, la immigració és conseqüència directa d’un sistema global injust.

I, tanmateix, quan arriben a la societat d’acollida, les persones migrades esdevenen motor econòmic i social. Treballen als camps, a la construcció, a les cures, als serveis que sostenen la vida. Sense elles, molts sectors senzillament no funcionarien. Però alhora són les que més pateixen explotació, racisme i precarietat. Aquí rau la contradicció, volem la seva mà d’obra, però els neguem drets i ciutadania.

Transformar la societat des de la immigració vol dir posar fi a aquesta hipocresia. Vol dir reconèixer que els drets no tenen fronteres i que la igualtat ha de ser real i universal. Una persona que viu, treballa i contribueix a la comunitat ha de tenir el mateix reconeixement polític i social que qualsevol altre. La regularització massiva, el dret a vot i l’accés ple als serveis públics són passos imprescindibles.

Però la transformació no és només legal. És també cultural. Cada migrant aporta llengua, costums, música, cuina, visions del món. L’encontre de cultures ens enriqueix, ens obre la ment i ens fa més humans. La societat del futur serà mestissa o no serà. I això no és una amenaça, sinó una oportunitat.

A més, les persones migrades no són subjectes passius, i formen part de les lluites socials, lideren mobilitzacions contra el racisme i en defensa dels drets laborals. La seva veu ens recorda que la democràcia no pot ser patrimoni d’uns pocs, sinó que ha d’incloure tothom.

En definitiva, la immigració ens obliga a repensar qui som i què volem ser com a societat. Podem triar la via de la por i del tancament, que només porta a més desigualtat i conflicte. O podem triar la via de la solidaritat i la convivència, que transforma les nostres comunitats en espais més justos i cohesionats. 

L'arribada d'immigrants a Catalunya als anys 60

La immigració no destrueix la societat. La renova, la revitalitza i l’empeny cap a un futur més inclusiu. Ens recorda que la dignitat no entén de passaports i que el dret a una vida plena és universal.

Per això, avui més que mai, cal afirmar amb claredat:.

Transformar la societat des de la immigració és possible, i és l’únic camí digne per avançar.