Els mitjans de comunicació i el poder invisible del capital sobre la paraula.

Quan la informació deixa de ser un dret, a l’Estat espanyol, la informació ja no pot entendre’s com un dret col·lectiu al servei de la ciutadania, sinó com una mercaderia sotmesa als interessos del gran capital i lluny de complir una funció democràtica, els principals mitjans de comunicació actuen avui com a corretges de transmissió del poder econòmic, financer i polític, condicionant el relat públic, marcant els límits del debat i construint una realitat funcional als interessos de les elits.

La concentració mediàtica no és un accident ni una deriva inevitable del mercat, és una estratègia conscient de dominació ideològica. Qui controla la informació, controla el marc mental de la societat i avui, aquest control està en mans d’uns pocs grups empresarials profundament lligats als fons d’inversió, a la banca i als interessos geopolítics del capital transnacional.

Els grans grups mediàtics de l’Estat espanyol -ATRESMEDIA, MEDIASET i PRISA- constitueixen un oligopoli informatiu que travessa la televisió, la ràdio, la premsa escrita i els entorns digitals. Malgrat la seva aparent pluralitat formal, comparteixen un mateix marc ideològic de fons: defensa del sistema capitalista, normalització del neoliberalisme i alineament amb opcions polítiques de dretes o social-liberals.

ATRESMEDIA, propietària d’Antena 3, La Sexta, Onda Cero i diversos mitjans digitals, ATRESMEDIA construeix un relat aparentment plural però profundament disciplinador. Fins i tot els seus espais que es presenten com a “crítics” operen dins uns límits molt clars. No es qüestiona la propietat privada dels mitjans. No s’assenyala el poder real dels fons d’inversió. No es posa en dubte el règim del 78 ni la monarquia, i no s’obre un debat estructural sobre el capitalisme. La crítica queda reduïda a una escenografia controlada, on tot allò que desborda el marc sistèmic és ridiculitzat, invisibilitzat o criminalitzat.

MEDIASET Espanya, amb Telecinco i Cuatro, ha jugat un paper fonamental en la despolitització massiva de la societat. El seu model es basa en l’espectacle, el conflicte artificial i la banalització permanent. Aquí la manipulació no és tant ideològica com cultural, però substitueix el pensament crític per emoció immediata, es dilueix el conflicte de classe en xafarderia i es converteix la política en un show personalista. Aquest model genera una ciutadania desinformada, fatigada i acrítica, perfecta per a la reproducció del sistema.

El grup PRISA amb el País, la SER representa la cara amable del poder. És el braç mediàtic del liberalisme progressista, aquell que parla de drets mentre legitima les retallades, que invoca la democràcia mentre defensa els interessos de l’IBEX-35, però també PRISA ha estat clau en la legitimació de les polítiques d’austeritat, amb la criminalització de l’esquerra transformadora, amb la construcció del relat de la “responsabilitat d’Estat”, i amb l’erosió de qualsevol projecte de ruptura democràtica. És el mitjà que no crida, però construeix consens; que no insulta, però expulsa del marc.

Cap d’aquests grups és independent. Tots estan fortament condicionats per Fons d’inversió internacionals, Banca privada i creditors, i Publicitat institucional i empresarial i això té conseqüències directes en el contingut principalment sobre el silenci sobre evasió fiscal i paradisos, del tractament favorable a privatitzacions, de la normalització de les retallades socials, de la criminalització de vagues i moviments socials amb un discurs alarmista davant qualsevol proposta redistributiva. La línia editorial no respon a criteris periodístics, sinó a balances comptables.

 La fabricació de l’opinió pública. Consens, por i resignació

Els mitjans no només informen: eduquen ideològicament. Defineixen què és “raonable”, què és “radical”, què és “possible” i què és “utòpic”, i d’aquesta manera les polítiques d’esquerra són presentades com a inviables, les lluites obreres com a molestes, el feminisme i l’antiracisme com a excessos i el conflicte social com una anomalia i amb això s’imposa una pedagogia de la resignació, on el sistema és inevitable i qualsevol alternativa és perillosa.

Quan els mitjans de comunicació responen al capital i no a la ciutadania, la democràcia queda formalment intacta però materialment buida. Sense pluralisme real no hi ha debat honest, no hi ha elecció informada i no hi ha sobirania popular i el  dret a la informació és substituït pel dret del mercat a manipular.

Davant aquest panorama, l’esquerra no pot ser ingènua. Cal denunciar la concentració mediàtica, exigir mitjans públics realment independents, donar suport als mitjans alternatius i comunitaris, construir espais propis de comunicació i entendre la batalla cultural com a part central de la lluita política perquè sense democratitzar la informació, no hi ha transformació social possible i perquè la paraula, quan deixa de ser mercaderia, torna a ser eina d’emancipació.

La concentració mediàtica un cop d’Estat silenciós

A l’Estat espanyol assistim a un cop d’Estat comunicatiu permanent, sense tancs ni soldats, però amb platós, tertúlies i titulars. Els tres grans grups que controlen la major part de la televisió generalista, de la ràdio d’abast estatal, de la premsa escrita de referència i de les principals plataformes digitals d’opinió amb aquesta concentració no és compatible amb la democràcia. Quan la informació es converteix en negoci la veritat molesta, el conflicte social s’amaga i el poder econòmic mai és qüestionat

ATRESMEDIA és l’exemple perfecte del pluralisme fals i de cartró pedra.
Dues cares d’un mateix poder. Antena 3, ordre, por, seguretat, autoritarisme i la Sexta, indignació controlada, crítica sense ruptura i el resultat és devastador. Canalitzen el malestar cap a límits sistèmics,  Neutralitzen l’esquerra anticapitalista i  Blanquegen el règim del 78. La dissidència real no entra al plató i si entra, és per ser ridiculitzada, fragmentada i convertida en espectacle

MEDIASET és l’anestèsia massiva i no necessita ideologia, necessita soroll i la seva funció política és la despolititzar, infantilitzar i desactivar i convertir la classe treballadora en audiència passiva, allunyada de la lluita de classes, la consciència col·lectiva i l’organització popular i aquí  si hi ha la manipulació és cultural amb una política reduïda a xou, amb un conflicte social reduït a drama personal i amb la pobresa reduïda a fracàs individual. La televisió és un esforç del capitalisme tardà, on pensar és un obstacle.

PRISA. El pilar ideològic del règim i el gran legitimador del sistema. El seu paper històric ha estat clau per desactivar ruptures, normalitzar retallades, criminalitzar l’esquerra transformadora i imposar la idea que “no hi ha alternativa”. El País i la SER no defensen la democràcia, defensen l’statu quo,  defensen els creditors,  defensen el mercat i és el mitjà del capital amb rostre amable, el més perillós perquè no crida, però marca doctrina.

Qui mana realment?.  El capital financer, els consells d’administració manen més que les redaccions. Els fons d’inversió manen més que els periodistes i la publicitat mana més que la veritat i amb conseqüències directes sobre el silenci sobre evasió fiscal, la criminalització de vagues, el blanqueig de privatitzacions, els atacs constants a l’esquerra i el discurs de por davant qualsevol redistribució i amb missatge  clar. El capital no es qüestiona i el sistema no es toca, però amb aquesta manera de fer informació, te greus conseqüències amb un democràcia buida, i una ciutadania desarmada i desinformada.

Sense pluralisme real, no hi ha llibertat d’opinió, i no hi ha elecció informada i no hi ha sobirania popular. El que tenim és una democràcia segrestada pel capital, amb mitjans convertits en aparell ideològic del poder, i per això l’esquerra no pot limitar-se a queixar-se. Cal confrontar i fer propostes clau com la desconcentració mediàtica, la regulació estricta de la propietat, amb mitjans públics sota control ciutadà, amb finançament de mitjans comunitaris i xarxes pròpies de comunicació popular. La batalla mediàtica te que ser la  batalla de classe.

Sense trencar el monopoli periodístic i el seu  relat no hi pot haber justícia social, ni  hi haurà democràcia real, i no hi haurà transformació. La informació no pot seguir en mans del capital. La paraula ha de tornar al poble, perquè quan el poble parla amb veu pròpia, el sistema tremola, i mentre els mitjans siguin propietat del capital, la democràcia serà una farsa, la llibertat d’expressió serà selectiva i la veritat serà un luxe.

No hi ha revolució sense ruptura mediàtica. No hi ha justícia social sense prendre la paraula i la lluita de classes també es fa als platós. i és hora d’entrar-hi sense demanar permís.