Del somni de Simón Bolívar a la Veneçuela assetjada. Dos-centes anys de lluita per la sobirania amb una guerra oberta contra l’imperi del petroli.

La història de Veneçuela no es pot explicar sense la figura colossal de Simón Bolívar, el “Libertador”. Bolívar no només va alliberar territoris del jou colonial espanyol, sinó que va formular una idea revolucionària per al seu temps amb la unitat dels pobles llatinoamericans com a única garantia real de sobirania. Ja al segle XIX, Bolívar advertia que els Estats Units semblaven destinats a “plegar Amèrica de misèria en nom de la llibertat”. Aquella frase, lluny de ser retòrica, ha esdevingut profecia.

Simón Bolívar no va morir derrotat, el van assassinar políticament les oligarquies i l’imperi naixent. El “Libertador” va entendre abans que ningú que la independència formal no serveix de res si els pobles continuen sotmesos al capital estranger. Per això va advertir, amb una lucidesa que avui crema. Els Estats Units semblen destinats a dominar Amèrica en nom de la llibertat. No era una frase, era una sentència històrica.

Bolívar i la traïció de les elits. El pecat original, tenir petroli

Després de la independència, el somni bolivarià va ser esmicolat no tant per enemics externs com per les oligarquies locals, aliades del capital estranger. Veneçuela va quedar atrapada en una successió de governs subordinats als interessos comercials i geopolítics de les grans potències, especialment quan, a principis del segle XX, el país va descobrir que sota el seu sòl hi havia una de les majors reserves de petroli del món.

Veneçuela va cometre un pecat imperdonable: tenir petroli, molt petroli, i voler-lo per al seu poble. Des del moment que el cru va brollar del subsol, el país va deixar de ser una nació i es va convertir, als ulls de Washington, en una estació de servei estratègica.

Durant dècades, governs titella van regalar concessions, van vendre sobirania i van convertir el poble veneçolà en mà d’obra barata mentre les multinacionals nord-americanes saquejaven el país amb contractes “legals” però profundament colonials. Allò no era cooperació, era espoli organitzat.

La ruptura i la Revolució Bolivariana del segle XXI. L’error que l’imperi no perdona

Amb l’arribada d’Hugo Chávez al poder, a finals del segle XX, Veneçuela va reprendre el fil històric interromput de Simon Bolívar. La Revolució Bolivariana va posar el petroli al centre del projecte nacional i PDVSA sota control estatal. Redistribució de la renda, polítiques socials, alfabetització, salut pública i una política exterior independent. Això va convertir Veneçuela en un objectiu estratègic. No per manca de democràcia, sinó per excés de sobirania.

Quan Hugo Chávez va aixecar el fil trencat de Bolívar i va dir que el petroli era del poble, va signar la seva condemna davant l’imperi. Nacionalitzar PDVSA, redistribuir la riquesa, alfabetitzar, garantir salut i dignitat als barris populars i tot això va ser considerat una declaració de guerra, i no perquè fos un fracàs democràtic, sinó perquè era un perillós exemple. Un poble que controla els seus recursos és un poble que no s’agenolla.

Els Estats Units i la guerra no declarada.

Incapacitat per controlar políticament el govern veneçolà, Washington va optar per altres vies. Sancions econòmiques que asfixien el país. Bloqueig financer que impedeix comprar aliments i medicaments. Congelació i apropiació d’actius, incloses empreses petrolieres a l’estranger. Interferències marítimes, confiscació de petroliers, pressió sobre rutes comercials. Aquesta estratègia no és nova. És la mateixa que s’ha aplicat a Cuba, a l’Iran, a l’Iraq o a Líbia. El relat oficial parla de “democràcia”, però el veritable conflicte és el control dels recursos energètics.

Quan Veneçuela denuncia el “robatori del seu petroli”, no ho fa en sentit simbòlic. Parla de barrils confiscats, de comptes bloquejats, de beneficis desviats cap a multinacionals protegides per potències militars. El mar Carib s’ha convertit, de facto, en un espai de pressió geopolítica, on la llibertat de navegació només és respectada si serveix als interessos de l’imperi.

Els Estats Units amb el bloqueig de canons i l’Incapacitat de guanyar Veneçuela a les urnes, l’imperi va activar el seu manual habitual. Sancions criminals que maten més que les bales. Bloqueig financer per impedir comprar aliments i medicaments. Confiscació directa d’actius veneçolans a l’estranger. Interferències marítimes, segrest de petroliers, control de rutes, i Propaganda massiva per presentar l’agressor com a salvador. Això no és diplomàcia. És guerra econòmica, guerra energètica i guerra psicològica, i quan Veneçuela parla de “robatori del petroli”, parla literalment. Petroli requisat, Beneficis desviats, Recursos segrestats sota l’excusa de sancions unilaterals il·legals. El Carib s’ha convertit en un mar vigilat per l’imperi, on només navega lliurement qui obeeix.

De Bolívar a Maduro i la continuïtat històrica. Nicolas Maduro no és el problema, és l’excusa

El relat occidental necessita un rostre per criminalitzar. Avui és Nicolas Maduro i ahir va ser Chávez i demà serà qualsevol govern que gosi dir no. No es tracta de persones, sinó d’un projecte polític que afirma una cosa intolerable per al capital global. El govern actual de la República Bolivariana de Veneçuela, amb totes les seves contradiccions i dificultats internes, no s’enfronta només a una crisi econòmica, s’enfronta a una ofensiva internacional destinada a doblegar un Estat que s’atreveix a dir que el petroli és del poble, i així com Simon Bolívar va lluitar contra l’imperi espanyol, Veneçuela avui lluita contra un imperi financer, militar i energètic, molt més sofisticat però igualment depredador.

Veneçuela no és només Veneçuela. És un símbol global. Representa la pregunta que els pobles del món encara es fan. Qui té dret als recursos naturals? - Els pobles o les multinacionals protegides per portaavions?

Dos segles després de Simón Bolívar, la lluita continua. Canvien les banderes, canvien els discursos, però el conflicte central segueix intacte. Sobirania o Submissió, i mentre el petroli veneçolà continuï sent motiu de disputa, Veneçuela continuarà sent un front avançat de la resistència contra l’ordre imperial global.

Els recursos naturals no són mercaderia, són patrimoni del poble. Veneçuela com a trinxera global

Bolívar viu perquè Veneçuela resisteix, i dos-cents anys després, la lluita de Simon Bolívar no s’ha acabat. Ha canviat de forma, però no de fons. Avui el colonialisme no porta corones, porta fons d’inversió, sancions, flotes militars i discursos hipòcrites sobre drets humans, mentre que Veneçuela resisteix perquè rendir-se significaria tornar a ser colònia. Resisteix perquè el seu petroli no alimenti guerres alienes. Resisteix perquè la dignitat no es negocia.