Han passat gairebé cinc dècades des de la proclamació
solemne de la Constitució de 1978, presentada com el gran pacte de
reconciliació, llibertats i separació de poders. Cinquanta anys després, però,
una evidència s’imposa amb cruesa, la democràcia espanyola va néixer
tutelada i la Justícia mai no va estat realment democratitzada. Avui,
aquest dèficit estructural esclata amb força davant els ulls d’una ciutadania
cada vegada més desconfiada, més conscient i més indignada.
Les Corts espanyoles tenen sobre la taula una responsabilitat històrica i donar una nova direcció al Servei Públic de Justícia. No es tracta d’un ajust tècnic, ni d’una reforma cosmètica, sinó d’una refundació democràtica profunda, perquè el que està en joc no és només l’eficiència dels tribunals, sinó la credibilitat mateixa del sistema democràtic.
Una Justícia hereva del passat, no
del poble.
La Transició va deixar intactes els fonaments de
l’aparell judicial del règim anterior. No hi va haver depuració, ni revisió
estructural, ni democratització real dels tribunals. Magistrats formats
sota el franquisme van continuar impartint “justícia” en un nou
règim formalment democràtic, però amb inèrcies autoritàries, corporatives i
ideològiques intactes.
Aquesta herència pesa encara avui. Es manifesta en un poder judicial endogàmic, impermeable al control democràtic, amb òrgans clau com el Consell General del Poder Judicial bloquejats durant anys, i amb una cultura judicial que sovint confon neutralitat amb conservadorisme militant.
La judicialització de la política com
a arma i des
de fa més d’una dècada, l’Estat espanyol ha entrat en una fase
preocupant de judicialització de la política. Però no qualsevol
judicialització, una de selectiva, ideològica i orientada.
El cas de PODEMOS és paradigmàtic. Des de la
seva irrupció com a força política que qüestionava els consensos del règim
del 78, els privilegis de les elits i les portes giratòries, es va activar
un aparell de persecució política revestida de procediments judicials. Denúncies
fabricades, causes artificials, filtracions interessades a mitjans afins, i un
ús sistemàtic del temps judicial com a eina de desgast.
L’enjudiciament mediàtic i judicial del seu exlíder Pablo
Iglesias, així com d’altres dirigents i espais vinculats a l’esquerra
transformadora, no responia a delictes reals, sinó a una estratègia de neutralització
política. Amb el temps, les causes han anat caient una rere l’altra,
arxivades, desmuntades, desacreditades. Però el mal ja estava fet.
Això no és justícia. Això és guerra política per
altres mitjans i amb una doble vara de mesurar, per la urgència per a
l’esquerra, i la dilació per al poder i las dretes.
Un dels símptomes més greus d’aquesta degradació
democràtica és la doble vara de mesurar. Quan els acusats són actors de
l’esquerra democràtica, les causes avancen amb una celeritat sospitosa,
amb mesures cautelars sobredimensionades, titulars immediats i pressió
mediàtica constant.
Quan, en canvi, els assumptes afecten la dreta
política, econòmica o institucional, el temps s’alenteix, els procediments
s’eternitzen, les responsabilitats es dilueixen i sovint arriben quan ja no
tenen conseqüències polítiques reals. La justícia tardana, ja ho sabem, no és
justícia. Aquesta asimetria no és anecdòtica. És estructural i
erosiona el principi bàsic de qualsevol democràcia. La igualtat davant la
llei.
Clavegueres de l’Estat i els poders
fàctics
No es pot entendre aquesta situació sense parlar clar
de les clavegueres de l’Estat, de la denominada policia patriòtica,
i de la connivència entre sectors de l’aparell judicial, cossos de
seguretat, mitjans de comunicació i interessos econòmics.
Aquests poders fàctics actuen com un estat
profund que no passa per les urnes, però condiciona governs, marca límits i
castiga qui els qüestiona. Quan la Justícia deixa de ser un contrapoder i es
converteix en una eina al servei d’aquests interessos, la democràcia queda
buida de contingut.
Les Corts espanyoles no poden continuar mirant
cap a una altra banda. No n’hi ha prou amb discursos solemnes sobre l’Estat
de dret mentre el Servei Públic de Justícia funciona com un espai opac,
corporatiu i ideologitzat.
Cal, democratitzar l’accés i
el funcionament de la carrera judicial. Garantir mecanismes reals de control i
rendició de comptes. Posar fi a la utilització política dels tribunals. Blindar
la independència judicial també dels poders econòmics i mediàtics, no
només del legislatiu i Reparar el dany causat a persones i projectes polítics
injustament perseguides.
Perquè això va de democràcia. No és una qüestió partidista.
Va de democràcia, i cal saber si l’Estat espanyol vol ser una
democràcia madura o continuar funcionant amb les estructures mentals i
institucionals d’un règim que mai no va acabar de morir. Sense una Justícia
realment democràtica, no hi ha llibertats garantides, ni drets protegits, ni
sobirania popular efectiva. Només hi ha una façana institucional darrere la
qual operen els de sempre.
El temps de les excuses s’ha acabat. La Justícia o serveix el poble, o deixa de ser justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada