En aquests dies de pre-Nadal, a banda de les creences religioses, he volgut fer un repàs a les religions i les seves participacions (directes o indirectes), en el transcurs de les inestabilitat dels pobles i les seves conseqüències. Les guerres.

Pel meu laïcisme, i amb la meva opinió i objectivitat, vull fer palès informacions que pocs s'atreveixen a posar negre sobre blanc de la fosca participació de les religions en les conteses bel·licistes i aquest és el meu argumentari personal i que m'atreveixo a fer-ho públic.

Les religions i les Esglésies sovint actuen com a agents amb capacitat de mediació i construir ponts entre parts en conflicte, gràcies a la seva legitimitat social i moral i a la seva xarxa comunitària i internacional, però la literatura acadèmica assenyala que els actors religiosos poden tenir legitimitat i palanqueig en processos de mediació que no tenen els diplomàtics tradicionals, però depèn de la confiança entre les parts i de la percepció d’imparcialitat, i de vegades, el diàleg interreligiós s’ha utilitzat com a mecanisme de construcció de confiança i reducció de tensions.

Personatges religioses o Esglésies (com per exemple el Vaticà, comunitats protestants o ortodoxes) han jugat un paper de mediació moral o facilitació d’espais de negociació i reconciliació en diversos contextos com en el conflicte Gaza–Israel / Palestina.

Líders cristians com el patriarca catòlic de Jerusalem, Pierbattista Pizzaballa, han fet crides explícites a actuar com a ponts neutrals per la pau, apel·lant a la reconciliació entre israelians i palestins i dient que els cristians, com a minoria, poden fer de mediadors, i també s’han organitzat visites conjuntes de patriarques cristians a llocs de guerra (com la visita a una església bombardejada a Gaza) que, a més de solidaritat, tenen un impacte simbòlic i de pressió internacional per la pau.

Malgrat aquestes crides, l’Església -especialment el Vaticà o grans denominacions- sovint es manté reticent a intervenir directament en negocis d’estat o militar. Això es deu a la seva voluntat de no perdre la percepció de neutralitat i també perquè pot ser acusada de partidisme si s’identifica amb una sola causa, mentre que les pressions dels lobbys polítics a els Estats Units i Europa, han fet pressió política directa sobre el govern i el Congrés per influir en la política exterior (armes, drets humans, etc.) sobre Israel i Palestina. 

La Guerra per el conflicte d’invasió de Rússia a Ucraïna  tot i que té causes geopolítiques i estratègiques, la religió no és la causa central del conflicte, però ha estat un element rellevant, però ai que L’Església ortodoxa russa (Moscou) ha justificat la invasió (fins i tot la descripció com a “guerra sagrada”), cosa que ha intensificat tensions i fracturat comunitats religioses.

L’Església ortodoxa ucraïnesa i altres denominacions han utilitzat les seves xarxes per assistència humanitària, suport a refugiats i per enfortir la cohesió social dins Ucraïna amb Accions Socials directes i les Esglésies han ofert refugi, ajuda material i suport psicològic, demostrant la seva capacitat de resposta comunitària en temps de guerra.

A diferència de Gaza, aquí emergeix una fractura interna dins de la religió (Ortodòxia), l’Església de Moscou dona suport al govern rus i la seva invasió, mentre que altres autoritats ortodoxes (Constantinoble, parts de l’Església ortodoxa ucrainiana) s’hi oposen. Aquesta divisió limita la capacitat d’actuar com a mediador únic. 

Pastors cristians i el conflicte Estats Units–Veneçuela.

L’Església Catòlica, amb una acció diplomàtica indirecta inclòs el Papa, ha participat en gestos diplomàtics de pau o de crida al diàleg entre governs (crides per reactivar el diàleg entre EUA i Veneçuela, o persuadir actors armats a buscar solucions pacífiques), mentre que els pastors i líders religiosos poden servir de pont de diàleg i influència en l’opinió pública més que com a actors diplomàtics oficials. També poden pressionar governs o societats per evitar confrontacions o sancions inhumanes.

Molts governs mantenen relacions institucionals amb Esglésies per assumptes de cohesió social (educació, assistència sanitària, migrants, drets humans) i aquestes relacions poden influir indirectament en política exterior o interior però no sempre impliquen mediació directa en conflictes armats. 

Crítica i limitacions del paper religiós i la seua neutralitat dubtosa

Quan una Església pren partit clar (per un bàndol), això pot polaritzar encara més el conflicte o de legitimar-la com a mediador i fer que la Religió com a font de justificació. Alguns actors religiosos o líders han justificat o donat legitimitat moral a la guerra o a narratives nacionalistes, la qual cosa dificulta la pau, però moltes religions tenen la Dependència d’estats i les  relacions entre Esglésies i governs sovint es transformen en acords de cooperació social o política, amb conflicte d’interessos entre la missió religiosa i l’estat.

Aspecte	Mediació activa	Acció humanitària	Inacció o complicació
Gaza–Israel	Líders cristians com a ponts de pau; pressions polítiques i diàlegs interreligiosos.	Sí, assistència i solidaritat social.	Esglésies reticents a intervenir directament en política militar.
Ucraïna–Rússia	Suport a refugiats i cohesió social.	Sí, ajuda material i social.	Fractures internes i usos geopolítics de religió.
EUA–Veneçuela	Crides al diàleg i diplomàcia moral del papa.	Influència social.	Limitacions institucionals en política exterior.

La pau no pot ser creïble quan depèn de privilegis.

Les Esglésies no són neutrals, o legitimen l’ordre existent o el qüestionen. La “pau abstracta” és una forma de violència simbòlica i quan la religió s’alia amb l’Estat i el capital abandona els pobres, justifica la guerra, i perd autoritat moral i només una religió des Colonial, antiimperialista, i crítica amb el poder, pot tenir un paper real en la construcció de la pau.

Les Esglésies-institucionals no són agents de pau, sinó actors del sistema i quan callen, legitimen. Quan equidisten, protegeixen el poder. Quan beneeixen governs i exèrcits, traïcionen qualsevol ètica humanista.

La pau real no vindrà dels altars, sinó dels pobles organitzats.
Sense anticapitalisme, no hi ha pau.

 Els mitjans de comunicació i el poder invisible del capital sobre la paraula.

Quan la informació deixa de ser un dret, a l’Estat espanyol, la informació ja no pot entendre’s com un dret col·lectiu al servei de la ciutadania, sinó com una mercaderia sotmesa als interessos del gran capital i lluny de complir una funció democràtica, els principals mitjans de comunicació actuen avui com a corretges de transmissió del poder econòmic, financer i polític, condicionant el relat públic, marcant els límits del debat i construint una realitat funcional als interessos de les elits.

La concentració mediàtica no és un accident ni una deriva inevitable del mercat, és una estratègia conscient de dominació ideològica. Qui controla la informació, controla el marc mental de la societat i avui, aquest control està en mans d’uns pocs grups empresarials profundament lligats als fons d’inversió, a la banca i als interessos geopolítics del capital transnacional.

Els grans grups mediàtics de l’Estat espanyol -ATRESMEDIA, MEDIASET i PRISA- constitueixen un oligopoli informatiu que travessa la televisió, la ràdio, la premsa escrita i els entorns digitals. Malgrat la seva aparent pluralitat formal, comparteixen un mateix marc ideològic de fons: defensa del sistema capitalista, normalització del neoliberalisme i alineament amb opcions polítiques de dretes o social-liberals.

ATRESMEDIA, propietària d’Antena 3, La Sexta, Onda Cero i diversos mitjans digitals, ATRESMEDIA construeix un relat aparentment plural però profundament disciplinador. Fins i tot els seus espais que es presenten com a “crítics” operen dins uns límits molt clars. No es qüestiona la propietat privada dels mitjans. No s’assenyala el poder real dels fons d’inversió. No es posa en dubte el règim del 78 ni la monarquia, i no s’obre un debat estructural sobre el capitalisme. La crítica queda reduïda a una escenografia controlada, on tot allò que desborda el marc sistèmic és ridiculitzat, invisibilitzat o criminalitzat.

MEDIASET Espanya, amb Telecinco i Cuatro, ha jugat un paper fonamental en la despolitització massiva de la societat. El seu model es basa en l’espectacle, el conflicte artificial i la banalització permanent. Aquí la manipulació no és tant ideològica com cultural, però substitueix el pensament crític per emoció immediata, es dilueix el conflicte de classe en xafarderia i es converteix la política en un show personalista. Aquest model genera una ciutadania desinformada, fatigada i acrítica, perfecta per a la reproducció del sistema.

El grup PRISA amb el País, la SER representa la cara amable del poder. És el braç mediàtic del liberalisme progressista, aquell que parla de drets mentre legitima les retallades, que invoca la democràcia mentre defensa els interessos de l’IBEX-35, però també PRISA ha estat clau en la legitimació de les polítiques d’austeritat, amb la criminalització de l’esquerra transformadora, amb la construcció del relat de la “responsabilitat d’Estat”, i amb l’erosió de qualsevol projecte de ruptura democràtica. És el mitjà que no crida, però construeix consens; que no insulta, però expulsa del marc.

Cap d’aquests grups és independent. Tots estan fortament condicionats per Fons d’inversió internacionals, Banca privada i creditors, i Publicitat institucional i empresarial i això té conseqüències directes en el contingut principalment sobre el silenci sobre evasió fiscal i paradisos, del tractament favorable a privatitzacions, de la normalització de les retallades socials, de la criminalització de vagues i moviments socials amb un discurs alarmista davant qualsevol proposta redistributiva. La línia editorial no respon a criteris periodístics, sinó a balances comptables.

 La fabricació de l’opinió pública. Consens, por i resignació

Els mitjans no només informen: eduquen ideològicament. Defineixen què és “raonable”, què és “radical”, què és “possible” i què és “utòpic”, i d’aquesta manera les polítiques d’esquerra són presentades com a inviables, les lluites obreres com a molestes, el feminisme i l’antiracisme com a excessos i el conflicte social com una anomalia i amb això s’imposa una pedagogia de la resignació, on el sistema és inevitable i qualsevol alternativa és perillosa.

Quan els mitjans de comunicació responen al capital i no a la ciutadania, la democràcia queda formalment intacta però materialment buida. Sense pluralisme real no hi ha debat honest, no hi ha elecció informada i no hi ha sobirania popular i el  dret a la informació és substituït pel dret del mercat a manipular.

Davant aquest panorama, l’esquerra no pot ser ingènua. Cal denunciar la concentració mediàtica, exigir mitjans públics realment independents, donar suport als mitjans alternatius i comunitaris, construir espais propis de comunicació i entendre la batalla cultural com a part central de la lluita política perquè sense democratitzar la informació, no hi ha transformació social possible i perquè la paraula, quan deixa de ser mercaderia, torna a ser eina d’emancipació.

La concentració mediàtica un cop d’Estat silenciós

A l’Estat espanyol assistim a un cop d’Estat comunicatiu permanent, sense tancs ni soldats, però amb platós, tertúlies i titulars. Els tres grans grups que controlen la major part de la televisió generalista, de la ràdio d’abast estatal, de la premsa escrita de referència i de les principals plataformes digitals d’opinió amb aquesta concentració no és compatible amb la democràcia. Quan la informació es converteix en negoci la veritat molesta, el conflicte social s’amaga i el poder econòmic mai és qüestionat

ATRESMEDIA és l’exemple perfecte del pluralisme fals i de cartró pedra.
Dues cares d’un mateix poder. Antena 3, ordre, por, seguretat, autoritarisme i la Sexta, indignació controlada, crítica sense ruptura i el resultat és devastador. Canalitzen el malestar cap a límits sistèmics,  Neutralitzen l’esquerra anticapitalista i  Blanquegen el règim del 78. La dissidència real no entra al plató i si entra, és per ser ridiculitzada, fragmentada i convertida en espectacle

MEDIASET és l’anestèsia massiva i no necessita ideologia, necessita soroll i la seva funció política és la despolititzar, infantilitzar i desactivar i convertir la classe treballadora en audiència passiva, allunyada de la lluita de classes, la consciència col·lectiva i l’organització popular i aquí  si hi ha la manipulació és cultural amb una política reduïda a xou, amb un conflicte social reduït a drama personal i amb la pobresa reduïda a fracàs individual. La televisió és un esforç del capitalisme tardà, on pensar és un obstacle.

PRISA. El pilar ideològic del règim i el gran legitimador del sistema. El seu paper històric ha estat clau per desactivar ruptures, normalitzar retallades, criminalitzar l’esquerra transformadora i imposar la idea que “no hi ha alternativa”. El País i la SER no defensen la democràcia, defensen l’statu quo,  defensen els creditors,  defensen el mercat i és el mitjà del capital amb rostre amable, el més perillós perquè no crida, però marca doctrina.

Qui mana realment?.  El capital financer, els consells d’administració manen més que les redaccions. Els fons d’inversió manen més que els periodistes i la publicitat mana més que la veritat i amb conseqüències directes sobre el silenci sobre evasió fiscal, la criminalització de vagues, el blanqueig de privatitzacions, els atacs constants a l’esquerra i el discurs de por davant qualsevol redistribució i amb missatge  clar. El capital no es qüestiona i el sistema no es toca, però amb aquesta manera de fer informació, te greus conseqüències amb un democràcia buida, i una ciutadania desarmada i desinformada.

Sense pluralisme real, no hi ha llibertat d’opinió, i no hi ha elecció informada i no hi ha sobirania popular. El que tenim és una democràcia segrestada pel capital, amb mitjans convertits en aparell ideològic del poder, i per això l’esquerra no pot limitar-se a queixar-se. Cal confrontar i fer propostes clau com la desconcentració mediàtica, la regulació estricta de la propietat, amb mitjans públics sota control ciutadà, amb finançament de mitjans comunitaris i xarxes pròpies de comunicació popular. La batalla mediàtica te que ser la  batalla de classe.

Sense trencar el monopoli periodístic i el seu  relat no hi pot haber justícia social, ni  hi haurà democràcia real, i no hi haurà transformació. La informació no pot seguir en mans del capital. La paraula ha de tornar al poble, perquè quan el poble parla amb veu pròpia, el sistema tremola, i mentre els mitjans siguin propietat del capital, la democràcia serà una farsa, la llibertat d’expressió serà selectiva i la veritat serà un luxe.

No hi ha revolució sense ruptura mediàtica. No hi ha justícia social sense prendre la paraula i la lluita de classes també es fa als platós. i és hora d’entrar-hi sense demanar permís.

 El Nobel de la Pau al servei del capital. Julian Assange desemmascara la farsa imperial.

El que estem vivint amb el Premi al Nobel de la Pau, no és un error ni una polèmica puntual. És una operació política conscient. Julian Assange, pres polític del sistema capitalista global, ho ha dit alt i clar, la Fundació Nobel s’ha convertit en una eina més del capitalisme imperial, una corretja de transmissió de l’hegemonia nord-americana i del seu aparell de guerra econòmica, mediàtica i militar. La voluntat d’atorgar el Premi Nobel de la Pau a María Corina Machado no és una provocació innocent, és un acte de guerra ideològica contra els pobles que resisteixen. 

La figura de Julian Assange, fundador de Wikileaks i símbol mundial de la llibertat d’informació perseguida, ha tornat a sacsejar el tauler geopolític internacional amb una denúncia frontal contra la Fundació Nobel, a qui acusa d’haver degradat el sentit històric del Premi Nobel de la Pau fins a convertir-lo en una eina més de la guerra híbrida dels Estats Units contra els governs que no se sotmeten a l’ordre atlàntic.

La denúncia, feta pública a través de canals propers a Wikileaks i a l’entorn d’Assange, s’emmarca en la polèmica generada per l’anunci -o la voluntat manifesta- de reconèixer l’opositora veneçolana María Corina Machado com a figura mereixedora del guardó. Una decisió que, segons Assange, no té res a veure amb la Pau, els drets humans ni la resolució de conflictes, sinó amb la legitimització d’una estratègia d’ingerència política, econòmica i

Assange és taxatiu: María Corina Machado ha expressat reiteradament el seu suport polític a Donald Trump, tant en la seva etapa presidencial com en el seu retorn a l’escena política nord-americana. Un suport que no és retòric ni simbòlic, sinó alineat amb els plans de pressió màxima, bloqueig econòmic, sancions i desestabilització institucional promoguts pels Estats Units contra el govern de Nicolás Maduro, elegit en processos electorals reconeguts per observadors internacionals no alineats amb Washington.

Segons la denúncia, premiar Machado equival a premiar el bloqueig, a normalitzar una política que ha provocat escassetat de medicaments, dificultats alimentàries i un patiment social deliberat sobre la població veneçolana. “No és una defensora de la Pau -assenyala l’entorn d’Assange-, sinó una aliada conscient d’una estratègia de guerra econòmica”.

Un dels punts més durs de la denúncia és l’acusació directa als Estats Units per l’acarnissament militar i policial al mar Carib, una zona convertida en escenari de persecucions, intercepcions armades i execucions extrajudicials de persones que naveguen en barques i llanxes precàries, moltes d’elles migrants, pescadors o treballadors del transport informal.

Segons dades recollides per organitzacions independents i periodistes crítics, quasi un centenar de persones haurien mort en aquests operatius, víctimes de trets, enfonsaments forçats o abandonament deliberat en alta mar. Uns fets greus, silenciats pels grans mitjans occidentals, que no han merescut cap condemna oficial ni cap “preocupació” humanitària per part de les institucions que es proclamen defensores dels drets humans.

Assange denuncia que María Corina Machado mai no ha condemnat aquests crims, ni el bloqueig, ni les operacions militars encobertes al Carib, tot al contrari ha legitimat el relat nord-americà que presenta Veneçuela com un “estat fallit” per justificar qualsevol intervenció.

La denúncia va més enllà d’un nom concret. Wikileaks acusa la Fundació Nobel d’haver pervertit el sentit del Premi de la Pau, que en altres temps va reconèixer figures que s’enfrontaven al poder imperial, però que avui es premia dissidents útils, oposicions tutelades i figures alineades amb els interessos geoestratègics de Washington.

“El Nobel de la Pau ja no incomoda els poderosos, els serveix”, i afegeixen “Mai no serà concedit a qui denuncia els crims de guerra dels Estats Units, com no ho va ser per Wikileaks”.

El Premi Nobel com a arma política amb una pau selectiva, colonial i excloent i amb una oposició alineada amb Trump i la política del càstig

El relat que emergeix d’aquesta denúncia és el d’una pau selectiva, reservada als aliats de l’ordre neoliberal i negada als pobles que resisteixen. Una pau que ignora les víctimes del bloqueig, els morts al Carib, les sancions com a arma de guerra, i que castiga qui revela la veritat.

Julian Assange, perseguit durant anys per haver mostrat al món els crims de l’imperi, posa avui el dit a la nafra, no hi pot haver pau sense veritat, ni premis de la pau que beneeixin la violència estructural. En un món on els premis s’atorguen als obedients i els denunciants són empresonats, la pregunta ja no és qui mereix el Nobel, sinó qui ha segrestat la pau.

María Corina Machado no és cap activista per la pau. No ho ha estat mai. És una dirigent de l’oligarquia veneçolana, hereva directa del poder econòmic que va saquejar el país durant dècades, i una aliada fidel dels interessos dels Estats Units a Amèrica Llatina.

María Corina Machado no ha condemnat aquests crims. No ha dit ni una paraula pels morts al Carib. No ha denunciat el bloqueig. No ha defensat la sobirania dels pobles tot al contrari, ha legitimat el relat que justifica la violència imperial.

María Corina Machado no representa la pau, ni la democràcia, ni els drets humans. Representa l’oligarquia, el capital financer, el neoliberalisme més agressiu i la submissió absoluta a Washington i es una peça clau de l’estratègia imperial contra Veneçuela. Ha defensat el bloqueig econòmic criminal, ha legitimat els intents de cop d’Estat, ha avalat governs titella i ha expressat sense embuts el seu suport a Donald Trump, el màxim exponent del capitalisme depredador, del racisme institucional i de la guerra com a negoci.

El Nobel a Machado no és un premi personal, és un missatge al món, un  avís, una amenaça i una advertència als pobles rebels i no podem permetre que ens robin el llenguatge, que converteixin la pau en propaganda i els drets humans en una coartada per matar.

No podem permetre que ens robin el llenguatge, que converteixin la pau en propaganda i els drets humans en una coartada per matar i la nostra tasca és clara. Cal denunciar el bloqueig, denunciar el Nobel del capital, denunciar els morts del Carib, defensar la sobirania dels pobles, i construir internacionalisme real.

 El paper d’IRENE de MIGUEL al debat de TVE.

Quan la política torna a parlar de la gent.

Irene de Miguel

El debat electoral d’ahir a TVE no va ser només un exercici de confrontació entre candidatures; va ser, sobretot, un mirall de l’estat polític d’Extremadura i de les dues ànimes que avui es disputen el futur de la comunitat. D’una banda, la inèrcia d’un model esgotat, basat en promeses buides, en la gestió tecnocràtica del mínim i en la resignació com a projecte polític. De l’altra, la veu clara, serena però ferma d’Irene de Miguel Pérez, que va representar Unides per Extremadura amb una intervenció que va destacar per la seva coherència, el seu compromís social i la seva capacitat de posar al centre allò que massa sovint queda als marges la vida quotidiana de la gent.

Des del primer torn de paraula, Irene de Miguel va marcar un perfil diferenciat. No va entrar en l’intercanvi d’eslògans ni en el joc de retrets buits. Va parlar d’Extremadura com qui la coneix, com qui l’ha trepitjada poble a poble, com qui sap que darrere de cada estadística hi ha una família, una dona precaritzada, un jove obligat a marxar o un territori espoliat pels interessos de sempre. La seva veu no era la d’una candidata que aspira a administrar el que hi ha, sinó la d’una representant política que vol transformar-ho.

Un dels moments més rellevants del debat va ser quan Irene de Miguel va posar sobre la taula la qüestió del model econòmic i productiu. Amb un discurs clar i sense ambigüitats, va denunciar que Extremadura no pot continuar sent una terra rica en recursos però pobra en drets. Va parlar de l’extractivisme, de com grans empreses energètiques i projectes especulatius s’han beneficiat del territori mentre deixaven poc o res a la població local. En aquest punt, la candidata de PODEMOS va articular una proposta alternativa, una transició ecològica justa, que generi ocupació digna, arrelada al territori i amb retorn social. No com a eslògan verd, sinó com a necessitat urgent.

També va ser especialment significativa la seva intervenció en l’àmbit dels serveis públics. Davant discursos que tendeixen a normalitzar la precarització de la sanitat i l’educació, Irene de Miguel va recordar que els serveis públics no són una despesa, sinó una inversió col·lectiva. Va parlar de centres de salut saturats, de professionals esgotats, de llistes d’espera que condemnen la gent gran i les famílies treballadores. I ho va fer amb una mirada política clara assenyalant responsabilitats, però sobretot proposant reforçar el sistema públic, blindar-lo davant la privatització i garantir que viure en un poble d’Extremadura no signifiqui tenir menys drets que en una gran ciutat.

En el bloc social, la candidata d’Unides per Extremadura va destacar per posar el focus en la igualtat i el feminisme sense concessions. Va parlar de violències masclistes, de desigualtats estructurals i de la necessitat de polítiques públiques valentes que protegeixin les dones, especialment en un context de creixement del discurs reaccionari. La seva intervenció no va ser retòrica: va ser una defensa política clara dels drets conquerits i un advertiment sobre el perill de fer passes enrere.

Un altre element que va reforçar la seva presència al debat va ser el seu to. Irene de Miguel no va cridar, no va simplificar, no va caricaturitzar l’adversari. Va parlar amb convicció, amb arguments i amb una credibilitat que només tenen aquelles persones que no diuen el que convé dir, sinó el que creuen necessari dir. En un debat sovint marcat per la rigidesa dels discursos prefabricats, la seva intervenció va aportar autenticitat.

El debat d’ahir a TVE va evidenciar que Unides per Extremadura no és una força testimonial, sinó una opció política amb projecte, amb idees i amb una candidata capaç de defensar-les amb claredat. Irene de Miguel va representar una Extremadura que no es resigna, que no vol continuar sent perifèria ni mà d’obra barata, que aspira a viure amb dignitat a la seva pròpia terra.

En definitiva, la seva intervenció va ser un recordatori necessari que la política encara pot ser una eina al servei de la gent quan es practica amb honestedat, valentia i compromís social. I en aquest debat, Irene de Miguel va demostrar que aquesta manera de fer política no només és possible, sinó imprescindible.

Amb la Justícia segrestada i la democràcia ferida, les Corts tenen un deure històric. Refundarla con real Servei Públic.

Han passat gairebé cinc dècades des de la proclamació solemne de la Constitució de 1978, presentada com el gran pacte de reconciliació, llibertats i separació de poders. Cinquanta anys després, però, una evidència s’imposa amb cruesa, la democràcia espanyola va néixer tutelada i la Justícia mai no va estat realment democratitzada. Avui, aquest dèficit estructural esclata amb força davant els ulls d’una ciutadania cada vegada més desconfiada, més conscient i més indignada.

Les Corts espanyoles tenen sobre la taula una responsabilitat històrica i donar una nova direcció al Servei Públic de Justícia. No es tracta d’un ajust tècnic, ni d’una reforma cosmètica, sinó d’una refundació democràtica profunda, perquè el que està en joc no és només l’eficiència dels tribunals, sinó la credibilitat mateixa del sistema democràtic. 

Una Justícia hereva del passat, no del poble.

La Transició va deixar intactes els fonaments de l’aparell judicial del règim anterior. No hi va haver depuració, ni revisió estructural, ni democratització real dels tribunals. Magistrats formats sota el franquisme van continuar impartint “justícia” en un nou règim formalment democràtic, però amb inèrcies autoritàries, corporatives i ideològiques intactes.

Aquesta herència pesa encara avui. Es manifesta en un poder judicial endogàmic, impermeable al control democràtic, amb òrgans clau com el Consell General del Poder Judicial bloquejats durant anys, i amb una cultura judicial que sovint confon neutralitat amb conservadorisme militant.

La judicialització de la política com a arma i des de fa més d’una dècada, l’Estat espanyol ha entrat en una fase preocupant de judicialització de la política. Però no qualsevol judicialització, una de selectiva, ideològica i orientada.

El cas de PODEMOS és paradigmàtic. Des de la seva irrupció com a força política que qüestionava els consensos del règim del 78, els privilegis de les elits i les portes giratòries, es va activar un aparell de persecució política revestida de procediments judicials. Denúncies fabricades, causes artificials, filtracions interessades a mitjans afins, i un ús sistemàtic del temps judicial com a eina de desgast.

L’enjudiciament mediàtic i judicial del seu exlíder Pablo Iglesias, així com d’altres dirigents i espais vinculats a l’esquerra transformadora, no responia a delictes reals, sinó a una estratègia de neutralització política. Amb el temps, les causes han anat caient una rere l’altra, arxivades, desmuntades, desacreditades. Però el mal ja estava fet.

Això no és justícia. Això és guerra política per altres mitjans i amb una doble vara de mesurar, per la urgència per a l’esquerra, i la dilació per al poder i las dretes.

Un dels símptomes més greus d’aquesta degradació democràtica és la doble vara de mesurar. Quan els acusats són actors de l’esquerra democràtica, les causes avancen amb una celeritat sospitosa, amb mesures cautelars sobredimensionades, titulars immediats i pressió mediàtica constant.

Quan, en canvi, els assumptes afecten la dreta política, econòmica o institucional, el temps s’alenteix, els procediments s’eternitzen, les responsabilitats es dilueixen i sovint arriben quan ja no tenen conseqüències polítiques reals. La justícia tardana, ja ho sabem, no és justícia. Aquesta asimetria no és anecdòtica. És estructural i erosiona el principi bàsic de qualsevol democràcia. La igualtat davant la llei.

Clavegueres de l’Estat i els poders fàctics

No es pot entendre aquesta situació sense parlar clar de les clavegueres de l’Estat, de la denominada policia patriòtica, i de la connivència entre sectors de l’aparell judicial, cossos de seguretat, mitjans de comunicació i interessos econòmics.

Aquests poders fàctics actuen com un estat profund que no passa per les urnes, però condiciona governs, marca límits i castiga qui els qüestiona. Quan la Justícia deixa de ser un contrapoder i es converteix en una eina al servei d’aquests interessos, la democràcia queda buida de contingut.

Les Corts espanyoles no poden continuar mirant cap a una altra banda. No n’hi ha prou amb discursos solemnes sobre l’Estat de dret mentre el Servei Públic de Justícia funciona com un espai opac, corporatiu i ideologitzat.

Cal, democratitzar l’accés i el funcionament de la carrera judicial. Garantir mecanismes reals de control i rendició de comptes. Posar fi a la utilització política dels tribunals. Blindar la independència judicial també dels poders econòmics i mediàtics, no només del legislatiu i Reparar el dany causat a persones i projectes polítics injustament perseguides.

Perquè això va de democràcia. No és una qüestió partidista. Va de democràcia, i cal saber si l’Estat espanyol vol ser una democràcia madura o continuar funcionant amb les estructures mentals i institucionals d’un règim que mai no va acabar de morir. Sense una Justícia realment democràtica, no hi ha llibertats garantides, ni drets protegits, ni sobirania popular efectiva. Només hi ha una façana institucional darrere la qual operen els de sempre.

El temps de les excuses s’ha acabat. La Justícia o serveix el poble, o deixa de ser justícia.

Extremadura davant les urnes. Corrupció, hipocresia i un poble que comença a dir prou.

Extremadura s’encamina cap a unes noves eleccions enmig d’un clima polític enrarit, crispat i profundament deteriorat, on els grans partits del règim del 78 exhibeixen les seves misèries mentre la ciutadania acumula cansament, ràbia i memòria. Lluny de ser una campanya de propostes i futur, el que es viu és un xoc de relats hipòcrites, amb escàndols, agressions, imputacions i un territori que continua sent tractat com una colònia interior de l’Estat. 

Edifici de l´Assemblea d´Estremdura

El Partit Popular. Lliçons morals amb les mans tacades

El govern del Partit Popular a Extremadura, encapçalat per María Guardiola, s’ha vist sacsejat per greus casos d’agressions sexuals protagonitzats per persones vinculades al seu entorn familiar i polític, posant de manifest una vegada més la doble vara de mesurar de la dreta. El Partit Popular parla de “tolerància zero” mentre minimitza, protegeix o silencia quan els fets esquitxen els seus.

La polèmica pel cessament del xofer -utilitzat com a cortina de fum- ha evidenciat la voluntat de Guardiola de donar lliçons públiques mentre protegia el seu propi cosí acusat de violència masclista, un fet que ha encès la indignació social i les crítiques del PSOE, però també del moviment feminista i de sectors amplis de la societat extremenya.

La dreta extrema i la dreta clàssica comparteixen una mateixa arrel, la hipocresia institucional, discurs dur cap enfora i complicitats cap endins.

Robatoris a Correus. El saqueig del públic continua

En paral·lel, esclata un nou cas de robatoris a Correus, una empresa pública clau, sistemàticament degradada i infrafinançada, convertida en camp de proves del desmantellament dels serveis públics. No és un fet aïllat, sinó el resultat d’anys de precarització, subcontractació i abandonament polític.

Quan es debilita allò públic, apareix la corrupció, el frau i l’espoli, mentre la ciutadania paga el preu d’una gestió orientada al benefici privat.

El PSOE i el cas del germà de Pedro Sánchez. El descrèdit del bipartidisme

El PSOE tampoc se’n surt indemne. El cas del germà del president del Govern, Pedro Sánchez, amb la imputació del cap de llista socialista, ha colpejat durament la credibilitat d’un partit que es presenta com a mur contra la dreta, però que arrossega pràctiques de nepotisme, xarxes de poder i opacitat.

Aquest escàndol alimenta el relat de la dreta, però sobretot reforça la idea que el bipartidisme és incapaç de regenerar res, perquè forma part del mateix problema estructural.

Partit Popular contra Vox, la baralla interna per l’hegemonia reaccionària

El Partit Popular carrega contra Vox, no per diferències ideològiques profundes, sinó per disputar-se el mateix espai electoral, mentre comparteixen agenda en drets socials, immigració, feminisme i memòria democràtica. És una lluita pel control del discurs reaccionari, no pel futur d’Extremadura.

Mentrestant, Vox continua normalitzant l’odi, el masclisme i el negacionisme climàtic, en una comunitat especialment castigada per l’abandonament institucional i els desastres ambientals.

Infraestructures, territori i abandonament per un retard històric

Extremadura arrossega un retard històric en infraestructures, especialment ferroviàries i de comunicació, que condemna el territori a la marginalitat econòmica i a l’èxode juvenil. Promeses electorals repetides, maquetes, estudis i titulars, però cap transformació real.

A Càceres, un barri fantasma és el símbol perfecte del fracàs del model urbanístic. Plans especulatius, sòl degradat, habitatges buits i cap projecte de vida. Urbanisme sense persones, ciment sense futur, i a això s’hi suma la devastació ambiental amb més de 50.000 hectàrees arrasades pels incendis, la pitjor dada registrada mai a Extremadura. Les mesures improvisades, com la construcció de dics en set termes municipals, arriben tard i malament, mentre l’erosió del sòl avança i el canvi climàtic colpeja amb força un territori abandonat per les polítiques estatals i autonòmiques.

Una escletxa d’esperança amb l’ascens d’UNIDAS POR EXTREMADURA (PODEMOS–IU–ALIANZA VERDE)

Enmig d’aquest panorama fosc, creix una alternativa clara i nítida. UNIDAS POR EXTREMADURA – PODEMOS, IZQUIERDA UNIDA i ALIANZA VERDE emergeixen com una opció que connecta amb el malestar social, amb el feminisme real, amb la defensa del territori i amb la necessitat d’un canvi profund. No és només una suma de sigles, sinó un projecte que parla de drets, de serveis públics, de sobirania energètica, de justícia social i ambiental, en una Extremadura cansada de ser terra d’espoli i promeses trencades.

Aquestes eleccions no van només de governs, sinó de dignitat democràtica. Extremadura es juga si continua sent territori oblidat, utilitzat i silenciat, o si obre una escletxa per començar a decidir el seu futur des de baix, amb valentia i memòria.

El poble extremeny té la paraula.
I aquesta vegada, potser ja no creu les mentides de sempre.

Del somni de Simón Bolívar a la Veneçuela assetjada. Dos-centes anys de lluita per la sobirania amb una guerra oberta contra l’imperi del petroli.

La història de Veneçuela no es pot explicar sense la figura colossal de Simón Bolívar, el “Libertador”. Bolívar no només va alliberar territoris del jou colonial espanyol, sinó que va formular una idea revolucionària per al seu temps amb la unitat dels pobles llatinoamericans com a única garantia real de sobirania. Ja al segle XIX, Bolívar advertia que els Estats Units semblaven destinats a “plegar Amèrica de misèria en nom de la llibertat”. Aquella frase, lluny de ser retòrica, ha esdevingut profecia.

Simón Bolívar no va morir derrotat, el van assassinar políticament les oligarquies i l’imperi naixent. El “Libertador” va entendre abans que ningú que la independència formal no serveix de res si els pobles continuen sotmesos al capital estranger. Per això va advertir, amb una lucidesa que avui crema. Els Estats Units semblen destinats a dominar Amèrica en nom de la llibertat. No era una frase, era una sentència històrica.

Bolívar i la traïció de les elits. El pecat original, tenir petroli

Després de la independència, el somni bolivarià va ser esmicolat no tant per enemics externs com per les oligarquies locals, aliades del capital estranger. Veneçuela va quedar atrapada en una successió de governs subordinats als interessos comercials i geopolítics de les grans potències, especialment quan, a principis del segle XX, el país va descobrir que sota el seu sòl hi havia una de les majors reserves de petroli del món.

Veneçuela va cometre un pecat imperdonable: tenir petroli, molt petroli, i voler-lo per al seu poble. Des del moment que el cru va brollar del subsol, el país va deixar de ser una nació i es va convertir, als ulls de Washington, en una estació de servei estratègica.

Durant dècades, governs titella van regalar concessions, van vendre sobirania i van convertir el poble veneçolà en mà d’obra barata mentre les multinacionals nord-americanes saquejaven el país amb contractes “legals” però profundament colonials. Allò no era cooperació, era espoli organitzat.

La ruptura i la Revolució Bolivariana del segle XXI. L’error que l’imperi no perdona

Amb l’arribada d’Hugo Chávez al poder, a finals del segle XX, Veneçuela va reprendre el fil històric interromput de Simon Bolívar. La Revolució Bolivariana va posar el petroli al centre del projecte nacional i PDVSA sota control estatal. Redistribució de la renda, polítiques socials, alfabetització, salut pública i una política exterior independent. Això va convertir Veneçuela en un objectiu estratègic. No per manca de democràcia, sinó per excés de sobirania.

Quan Hugo Chávez va aixecar el fil trencat de Bolívar i va dir que el petroli era del poble, va signar la seva condemna davant l’imperi. Nacionalitzar PDVSA, redistribuir la riquesa, alfabetitzar, garantir salut i dignitat als barris populars i tot això va ser considerat una declaració de guerra, i no perquè fos un fracàs democràtic, sinó perquè era un perillós exemple. Un poble que controla els seus recursos és un poble que no s’agenolla.

Els Estats Units i la guerra no declarada.

Incapacitat per controlar políticament el govern veneçolà, Washington va optar per altres vies. Sancions econòmiques que asfixien el país. Bloqueig financer que impedeix comprar aliments i medicaments. Congelació i apropiació d’actius, incloses empreses petrolieres a l’estranger. Interferències marítimes, confiscació de petroliers, pressió sobre rutes comercials. Aquesta estratègia no és nova. És la mateixa que s’ha aplicat a Cuba, a l’Iran, a l’Iraq o a Líbia. El relat oficial parla de “democràcia”, però el veritable conflicte és el control dels recursos energètics.

Quan Veneçuela denuncia el “robatori del seu petroli”, no ho fa en sentit simbòlic. Parla de barrils confiscats, de comptes bloquejats, de beneficis desviats cap a multinacionals protegides per potències militars. El mar Carib s’ha convertit, de facto, en un espai de pressió geopolítica, on la llibertat de navegació només és respectada si serveix als interessos de l’imperi.

Els Estats Units amb el bloqueig de canons i l’Incapacitat de guanyar Veneçuela a les urnes, l’imperi va activar el seu manual habitual. Sancions criminals que maten més que les bales. Bloqueig financer per impedir comprar aliments i medicaments. Confiscació directa d’actius veneçolans a l’estranger. Interferències marítimes, segrest de petroliers, control de rutes, i Propaganda massiva per presentar l’agressor com a salvador. Això no és diplomàcia. És guerra econòmica, guerra energètica i guerra psicològica, i quan Veneçuela parla de “robatori del petroli”, parla literalment. Petroli requisat, Beneficis desviats, Recursos segrestats sota l’excusa de sancions unilaterals il·legals. El Carib s’ha convertit en un mar vigilat per l’imperi, on només navega lliurement qui obeeix.

De Bolívar a Maduro i la continuïtat històrica. Nicolas Maduro no és el problema, és l’excusa

El relat occidental necessita un rostre per criminalitzar. Avui és Nicolas Maduro i ahir va ser Chávez i demà serà qualsevol govern que gosi dir no. No es tracta de persones, sinó d’un projecte polític que afirma una cosa intolerable per al capital global. El govern actual de la República Bolivariana de Veneçuela, amb totes les seves contradiccions i dificultats internes, no s’enfronta només a una crisi econòmica, s’enfronta a una ofensiva internacional destinada a doblegar un Estat que s’atreveix a dir que el petroli és del poble, i així com Simon Bolívar va lluitar contra l’imperi espanyol, Veneçuela avui lluita contra un imperi financer, militar i energètic, molt més sofisticat però igualment depredador.

Veneçuela no és només Veneçuela. És un símbol global. Representa la pregunta que els pobles del món encara es fan. Qui té dret als recursos naturals? - Els pobles o les multinacionals protegides per portaavions?

Dos segles després de Simón Bolívar, la lluita continua. Canvien les banderes, canvien els discursos, però el conflicte central segueix intacte. Sobirania o Submissió, i mentre el petroli veneçolà continuï sent motiu de disputa, Veneçuela continuarà sent un front avançat de la resistència contra l’ordre imperial global.

Els recursos naturals no són mercaderia, són patrimoni del poble. Veneçuela com a trinxera global

Bolívar viu perquè Veneçuela resisteix, i dos-cents anys després, la lluita de Simon Bolívar no s’ha acabat. Ha canviat de forma, però no de fons. Avui el colonialisme no porta corones, porta fons d’inversió, sancions, flotes militars i discursos hipòcrites sobre drets humans, mentre que Veneçuela resisteix perquè rendir-se significaria tornar a ser colònia. Resisteix perquè el seu petroli no alimenti guerres alienes. Resisteix perquè la dignitat no es negocia.

La gran mentida. “defensar la democracia”

 No estem davant d’una deriva accidental de la política internacional, no estem davant d’errors de càlcul ni de males decisions puntuals, estem davant del funcionament normal de l’imperialisme nord-americà i occidental.

Les sancions, els embargaments, els bloquejos financers, la confiscació de recursos, les intervencions militars i els cops d’estat no són desviacions del sistema capitalista global, sinó les seves eines estructurals de dominació, i quan un poble decideix ser sobirà, l’imperi respon amb violència, primer a l’econòmica. després política i finalment la intervenció militar. 

Els Estats Units no defensen democràcies, defensen els seus interessos. Si realment els importés la democràcia, no protegirien dictadures aliades, no imposarien governs titella, i no castigarien pobles sencers per votar “malament”. El problema no és l’autoritarisme, el problema és la sobirania.

Quan un poble decideix nacionalitzar el petroli, sortir del control del dòlar, i prioritzar drets socials sobre beneficis privats, es converteix automàticament en objectiu de l’imperi.

El petroli no és només energia, és poder geopolític. El control dels recursos energètics garanteix l’hegemonia militar, el domini financer i submissió dels mercats globals, i per això es destrueix l’Iraq, s’ofega Veneçuela, s’asfixia Cuba i es recolonitzen països sencers sota el nom de “lliure mercat” i això no és geopolítica, això és saqueig organitzat.

Les sancions com a crim i contra la humanitat no es casual, cal dir-ho sense ambigüitats. Les sancions econòmiques massives són una forma de terrorisme d’Estat.

Quan un bloqueig impedeix importar medicaments, col·lapsa sistemes sanitaris i condemna pobles sencers a la fam i a la misèria, no estem parlant de diplomàcia, sinó de violència estructural planificada. Cuba, Veneçuela, l’Iraq d’ahir, Palestina avui, es del mateix patró criminal, però amb diferents escenaris.

Els Estats Units no defensen democràcies. Defensen interessos. Si realment els importés la democràcia no protegirien dictadures aliades, no imposarien governs titella i no castigarien pobles sencers per votar “malament”. El problema no és l’autoritarisme, el problema és la sobirania.

Quan un poble decideix nacionalitzar el petroli, sortir del control del dòlar i prioritzar drets socials sobre beneficis privats, es converteix automàticament en objectiu de l’imperi.

L'amenaça, i els recursos com a norma.

No és novetat que l’accés a fonts d’energia (i especialment al petroli) ha estat una variable clau en la formulació de la política exterior nord-americana. Des d’acords bilaterals amb països del Golf Pèrsic fins a l’interès estratègic en Amèrica Llatina, estudis acadèmics i think tanks mostren de manera recurrent com la necessitat energètica, la protecció de rutes comercials i la influència sobre proveïdors globals de petroli han influït en decisions diplomàtiques i militars. Això no implica que cada acció nord-americana sigui únicament motivada per recursos -hi ha un entrellat de valors, seguretat, interessos geopolítics i pressions internes- però la proximitat temporal entre sancions energètiques i la coerció política sovint alimenta la lectura que els recursos són un dels pilars del comportament extern dels Estats Units.

El petroli com a fil conductor de la violència imperial i els Estats Units no actuen a l’atzar. Allà on hi ha Petroli, Gas, Minerals estratègics i rutes comercials clau. La  ingerència, sancions, cops d’estat, guerres “preventives” o bloquejos es un patró és conegut. La demonització mediàtica del govern objectiu, les sancions econòmiques “selectives” que acaben colpejant la població, desestabilització interna, intervenció directa o indirecta i la entrada de multinacionals i fons d’inversió

Això no és política exterior, això és colonialisme del segle XXI, però les sancions imposades també maten. Les sancions no són neutres. Maten, encara que no facin soroll com les bombes. Maten per falta de medicaments, maten per desnutrició, maten per col·lapse dels serveis públics i també maten per desesperació, però  tanmateix, mai se sancionen els responsables reals de les les multinacionals extractives, ni els traficants d’armes, ni els governs que envaeixen, bombardegen i ocupen. La doble vara de mesurar és obscena.

L'Armada veneçolana comença a escortar vaixells petroliers al Carib després de l'amenaça de Trump

Segons The New York Times el Govern  veneçolà prendre la decisió després que els Estat Unuts incautaran una embarcació i Donald Trump ordenarà un "bloqueig total" a la zona als petroliers sancionats

"És il·legal d'acord impedir el lliure comerç naval als mars i oceans del món. No és temps de corsaris", va dir Nicolás Maduro  ahir dimecres a la nit. Prèviament, i segons The New York Times, el Govern  veneçolà havia instruït l'Armada que comenci a escortar vaixells petroliers que es dirigeixen a alta mar. En el  Palau de Miraflores va prendre la decisió després de l'anunci del president dels Estats Units, Donald Trump, de bloquejar tots els vaixells de càrrega sancionats que comerciïn amb el país sud-americà. El magnat republicà va llançar l'amenaça del "bloqueig total" el dimarts a la nit.

La setmana passada havia estat decomissat un vaixell petrolier veneçolà en un acte que Caracas va qualificar de "pirateria". Donald Trump va anar molt més lluny amb el seu desconcertant missatge a Truth Social "ens van treure els nostres drets. Teníem molt petroli allà. Van expulsar les nostres empreses i ho volem de tornada".

Maduro parla amb Guterres

En aquest context, l'empresa estatal Petrolis de Veneçuela (PDVSA) va ratificar la determinació de seguir enviant vaixells amb cru de la seva producció. "Veneçuela seguirà comercialitzant tots els seus productes”. “Seguiren amb el comerç del nostre petroli i les nostres riqueses naturals que pertanyen al seu únic amo legítim pels segles el sobirà poble de veneçolà", va dir també Nicolas Maduro.

Aquest dimecres una conversa telefònica amb el secretari general de les Nacions Unides, de part de Washington. El canal oficial Telesur va consignar que "l'eix central" del contacte es va basar en les recents declaracions del magnat republicà sobre la propietat dels hidrocarburs a Veneçuela. Nicolas Maduro va denunciar que els Estats Units han formulat expressions "de caràcter colonial" que "han de ser rebutjades categòricament pel sistema de les Nacions Unides per constituir una amenaça directa a la sobirania".

Entre la seguretat nacional i la cobdícia geopolítica

Les polítiques dels Estats Units envers Cuba, Iraq i Veneçuela mostren un patró. Sancions i Embargaments s’utilitzen com a instruments de coerció política que, sovint, tenen conseqüències severes per a la població civil i per a la gestió nacional dels recursos. Les recerques i l’experiència històrica indiquen que el petroli ha estat un factor recurrent en l’orientació de l’acció exterior nord-americana, però també que la narrativa oficial (drets humans, seguretat regional) i l’interès material (accés a recursos) conviuen i es retroalimenten.

Aquesta dinàmica genera aprofundides divisions internacionals en matèria de legalitat, ètica i respostes multilateral. En un món on la transició energètica i la multipolaritat s’acceleren, la pregunta central és si l’ús de sancions i la pressió sobre recursos seguirà sent la primera opció de poder o si la comunitat internacional adoptarà mecanismes més equitatius i menys perjudicials per a les poblacions. 

 

 

Quan les sancions són armes i el petroli és el botí, els Embargaments, Saqueig i Guerra, són la imposició.

l’Imperialisme nord-americà contra els pobles sobirans i com els EUA han pressionat Iraq, Cuba i Veneçuela per controlar recursos energètics.

Durant més de quatre dècades, les polítiques de pressió econòmica i les sancions imposades pels Estats Units han estat una eina recurrent en la seva política exterior. Des de l’embargament total a Cuba instaurat als anys 60, passant per les sancions i l’aïllament d’Iraq en la dècada dels 90 fins a les mesures dirigides a Veneçuela en els darrers anys contra la seva indústria petroliera, observadors i crítics acusen Washington d’utilitzar sancions, bloquejos i, quan fa falta, pressió militar per condicionar l’accés als recursos naturals, especialment el petroli. 

Cuba. L’embargament més llarg de l’era moderna. Seixanta anys de càstig col·lectiu

L’embargament nord-americà contra Cuba (origins 1960–1962) es va anar perfilant com una política de “contenció econòmica” després de la Revolució i la nacionalització d’actius nord-americans. Amb el temps s’ha anat reforçant legislativament (Llei Torricelli, Helms-Burton, entre d’altres) i ha incorporat mesures extraterritorials que busquen dissuadir tercers estats i empreses d’invertir o comerciar amb l’illa. Aquesta política ha estat objecte de condemna internacional reiterada des de 1992 l’Assemblea General de l’ONU ha votat anualment resolucions no vinculants contra l’embargament amb majoria aclaparadora. Els crítics -organitzacions dels drets humans, i d’economistes- sostenen que l’embargament ha tingut greus repercussions sobre la salut pública i l’economia cubana, malgrat excepcions puntuals per a medicaments i aliments.

Aquest bloqueig impedeix l’accés normal a medicaments, tecnologia i crèdits internacionals, persegueix empreses de tercers països (extraterritorialitat imperial), i busca explícitament provocar fam, desesperació i col·lapse social.

L’objectiu no ha canviat en sis dècades, rendició o asfíxia. I tot això, malgrat la condemna gairebé unànime de l’ONU any rere any. La “legalitat internacional” només serveix quan beneficia l’imperi.

Iraq. Sancions, oil-for-food i la seqüela humanitària. Sancions que matan abans que les bombes

Després de la invasió del Kuwait, l’ONU va imposar sancions severes a l’Iraq el 1990 (Resolució 661), que prohibien pràcticament tot el comerç amb l’Estat iraquià excepte peces humanitàries estrictament regulades. Aquelles mesures van afectar la capacitat de l’Iraq per exportar petroli i, al mateix temps, van provocar una crisi humanitària que l’ONU va intentar mitigar amb el programa Petroli per aliments (Oil-for-Food) a partir de 1996. El resultat va ser una combinació de sofriment civil, corrupció i controvèrsies internacionals. Alguns analistes assenyalen que les sancions van debilitar la infraestructura civil i van deixar una població vulnerable que, anys després, va ser un factor explorable en el context de la intervenció del 2003.

Les sancions van des de la destrucció de les infraestructures bàsiques, col·lapsar el sistema sanitari i empobrir massivament la població civil, i tot això va preparar el terreny per a la invasió posterior, basada en mentides (armes de destrucció massiva inexistents) i amb un objectiu real clar, el control del petroli iraquià i la reconfiguració geopolítica de l’Orient Mitjà sota tutela nord-americana. Primer sancions, després bombes, finalment privatitzacions.

Veneçuela. Sancions dirigides al petroli i estratègia de pressió política. Petroli, bloqueig i guerra híbrida

Des de l’esclat de la crisi política veneçolana i la contestació internacional a la presidència de Nicolás Maduro, els Estats Units han anat imposant sancions vinculades específicament al sector petrolífer, incloent designacions i sancions contra PDVSA (la companyia petroliera estatal). Aquestes mesures, intensificades a partir del 2019 i amb variants posteriors, han restringit la capacitat de Veneçuela per vendre petroli en els mercats internacionals i per accedir a sistemes financers internacionals. Washington ha argumentat causes polítiques (pressionar per a un canvi de règim o sancionar corrupció i narcotràfic), mentre que els governants veneçolans i molts aliats reclamen un atac a la sobirania i un estrangulament econòmic amb conseqüències humanitàries.

En els últims mesos també hi ha hagut incidents marítims i mesures d’aplicació fronterera que han portat a la retenció o arrossegament de carregaments fets que han elevat la tensió a la regió i han estat denunciats per governs com a “pirateria” o apropiació de recursos en contextos polítics. Aquestes accions, junt amb desplegaments militars puntuals, reforcen la percepció entre països afectats que l’objectiu últim no és només condemnar registres de governs autoritaris, sinó minvar la capacitat del país per gestionar i vendre recursos estratègics. Recentment la premsa internacional ha documentat casos de confiscació de vaixells amb cru portat de Veneçuela i destinats a Cuba, fet que ha encès alarma diplomàtica entre tercers i Caracas.

Les mesures imposades pels EUA contra Veneçuela son el bloquegen la venda de petroli, la congelació dels actius estatals a l’estranger, impedeixen transaccions financeres bàsiques i afecten directament l’accés a aliments, medicaments i energia. No es tracta de “democràcia”, sinó de control energètic. Quan el govern veneçolà no es doblega, l’imperi activa una guerra econòmica i una estratègia de canvi de règim.

Ni Sancions, ni Bloquejos, ni Guerres. Sobirania o Barbàrie.

Les sancions, els embargaments i les “intervencions humanitàries” impulsades pels Estats Units no són errors del sistema, són el sistema mateix. Formen part d’una arquitectura global de dominació dissenyada per sotmetre pobles, destruir economies sobiranes i garantir que els recursos naturals -especialment el petroli- continuïn en mans de les multinacionals i del capital financer occidental.

No estem davant d’excessos puntuals, sinó davant d’una guerra global i  permanent contra qualsevol projecte polític que s’atreveixi a sortir del dogma neoliberal.