El bloqueig. Arma contra els pobles

Quan els Estats Units parlen de democràcia i drets humans mentre imposen bloquejos i sancions econòmiques, és inevitable preguntar-se:

de quina diplomàcia estem parlant? 

Cuba és probablement el cas més conegut. Des de fa més de sis dècades pateix un bloqueig econòmic, comercial i financer que dificulta l'accés a aliments, medicaments, combustible, tecnologia i finançament internacional. Però Cuba no és un cas aïllat. Washington aplica també severes sancions contra Veneçuela, l'Iran, Síria, Corea del Nord i Rússia, així com mesures coercitives contra Belarús, Nicaragua, Myanmar, l'Afganistan i altres països i en molts casos, aquestes sancions també afecten empreses i governs de tercers estats que mantenen relacions comercials amb aquests països.

Aquestes mesures es presenten com una defensa de la democràcia, però la realitat és que sovint acaben castigant la població civil. Les restriccions dificulten la compra de medicaments, aliments, equips sanitaris, combustible i matèries primeres, agreujant la pobresa i les desigualtats. Els pobles són els primers a pagar les conseqüències d'una estratègia basada en la pressió econòmica.

En el cas de Cuba, l'enduriment de les sancions, defensat per sectors de l'administració nord-americana i per figures com Marco Rubio, respon més a interessos geopolítics que a una veritable voluntat de promoure la democràcia. L'objectiu continua sent provocar l'asfíxia econòmica per afavorir un canvi polític intern.

Aquesta política no és nova. Els Estats Units també han utilitzat embargaments i sancions contra països com l'Iraq, Líbia o Iugoslàvia en diferents períodes històrics, amb conseqüències devastadores per a les seves poblacions i lluny de construir Pau, aquestes estratègies han contribuït a generar més pobresa, inestabilitat i conflictes.

Cada any, l'Assemblea General de les Nacions Unides reclama de manera aclaparadora la fi del bloqueig contra Cuba. Igualment, nombroses organitzacions humanitàries i la Santa Seu han defensat que els conflictes internacionals només poden resoldre's mitjançant el diàleg, la cooperació i el respecte al dret internacional.

Des d'una perspectiva d'esquerres, la defensa dels drets humans ha de ser coherent. No es pot condemnar només la violència mentre s'utilitza la fam, la pobresa o l'aïllament econòmic com a eines de pressió política. Les sancions unilaterals s'han convertit en una forma de guerra econòmica que castiga sobretot els sectors més vulnerables.

 Cap poble hauria de veure condicionat el seu futur per interessos geopolítics o econòmics de les grans potències. El respecte a la sobirania, la cooperació entre estats, la solidaritat internacional i el diàleg continuen sent les úniques eines capaces de construir un món més just. El bloqueig i les sancions només perpetuen el sofriment i allunyen qualsevol possibilitat d'una Pau duradora.