SUMAR. Quan l’ambició personal destrueix l’esperança col·lectiva de l’esquerra.

La política acostuma a tenir una llei inevitable que ningú pot esquivar i tard o d’hora, el temps acaba desemmascarant les operacions artificials i situa cadascú exactament al lloc que li correspon.

Es poden construir relats mediàtics, monopolitzar tertúlies televisives, fabricar lideratges a cop de màrqueting i vendre una imatge amable davant l’opinió pública, però la realitat política sempre acaba imposant-se i avui aquesta realitat deixa una conclusió cada vegada més evident,

Sumar ha fracassat abans fins i tot de consolidar-se.

 

Sumar va néixer prometent ser l’eina definitiva per reunificar l’espai polític de l’esquerra alternativa a l’Estat espanyol. Se’ns venia una nova etapa, una política suposadament més madura, més dialogant, més moderna i més eficaç, però des del primer moment es va veure que aquell projecte no aspirava a construir unitat real, sinó a executar una operació de substitució política i de derrotar a PODEMOS.

No es tractava d’aglutinar sensibilitats diverses ni de construir pluralitat dins l’esquerra transformadora, l’objectiu era un altre. Controlar l’espai polític, Centralitzar el poder, Eliminar contrapoders interns i Apartar qualsevol actor polític que qüestionés l’hegemonia del nou projecte.

La primera gran decisió i el primer moviment de Moviment de Sumar ho va deixar absolutament clar i no va ser construir ponts amb les forces progressistes existents, sinó imposar un veto directe a PODEMOS.

I aquí va començar la seva decadència. No van començar sumant, van començar destruint. No van començar ampliant l’espai polític de canvi,  van començar fragmentant-lo. No van venir a reforçar l’esquerra transformadora, van venir a disputar-ne el control intern però el seu error estratègic, va anar encara més lluny.

Sumar va assumir una concepció profundament ingènua o profundament funcional al sistema segons la qual es podia transformar la societat sense confrontar els poders que l’han dominada durant dècades i van actuar com si els grans grups financers, l’oligarquia empresarial, els monopolis energètics, les elits mediàtiques i els sectors privilegiats haguessin de cedir voluntàriament una part del seu poder simplement perquè algú pronunciava discursos moderats dins les institucions, però la història de les conquestes socials desmenteix aquesta fantasia.

La jornada laboral de vuit hores no va ser un regal, ni la sanitat, ni les pensions, ni els drets laborals no van ser concessions espontànies del capital ni van ser un regal. Cada avanç social ha estat arrencat després de dècades de conflicte, de lluita sindical, de mobilització popular i de confrontació directa contra els interessos de les classes dominants.

Mentre la dreta neoliberal i l’extrema dreta consolidaven les seves estructures autoritària per recuperar el poder, una part de l’esquerra institucional decidia que el seu principal enemic no era el sistema econòmic que genera desigualtat, precarietat i exclusió social i van decidir que l’adversari principal era casa seva.

Sumar va invertir més energia combatent aliats naturals que enfrontant-se als responsables de les privatitzacions, de l’empobriment progressiu de la classe treballadora i del creixement del discurs reaccionari, i aquest ha estat el gran fracàs històric de Sumar.

Quan un projecte polític deixa de tenir com a prioritat la transformació social i converteix tota la seva energia en controlar sigles, quotes institucionals, càrrecs públics i ministeris, deixa de ser una eina col·lectiva i es converteix en una estructura al servei d’ambicions personals.

I avui el resultat és devastador amb una esquerra electoralment més petita i  profundament dividida. Una esquerra socialment debilitada amb una ofensiva conservadora cada vegada més preparada per recuperar el govern i ningú podrà dir que no era previsible.

Moltes veus ja advertim del desastre des del primer moment. La unitat popular no es construeix expulsant qui pensa diferent. La unitat no s’imposa mitjançant vetos. La unitat no consisteix a exigir sacrificis als altres mentre uns quants monopolitzen el poder intern.

La història acostuma a ser especialment severa amb aquells que invoquen constantment la paraula “unitat” mentre treballen exactament per destruir-la. Existeixen errors polítics corregibles, però existeixen errors que modifiquen profundament el futur d’un país.

Si en els pròxims anys el bloc reaccionari format pel Partido Popular i Vox aconsegueix tornar a controlar les institucions, evidentment la responsabilitat principal serà de Sumar,  però també caldrà recordar qui els va facilitar el camí.

Qui es va convertir aliats polítics en enemics. Qui va prioritzar càlculs personals abans que l’interès col·lectiu. Qui va decidir que el sectarisme intern era més important que construir una alternativa sòlida davant l’avenç reaccionari també és el responsable.

L’esquerra no necessita noves operacions de màrqueting electoral fabricades als grans platós de televisió i no necessita lideratges construïts pels mateixos grups mediàtics que mai defensaran una transformació real i tampoc necessita projectes dissenyats en despatxos per tranquil·litzar els mercats. El que es necessita es tornar als seus fonaments històrics d’escoltar la classe treballadora. Reconstruir organització popular i defensar sense concessions els serveis públics. Protegir els drets socials davant el neoliberalisme i garantir justícia fiscal davant les grans fortunes, i defensar un feminisme emancipador, un ecologisme popular i un model econòmic orientat al bé comú.

I entendre una veritat essencial, es que cap sigla política, cap lideratge personal i cap projecte electoral és més important que la necessitat urgent de transformar radicalment una societat profundament desigual.

Perquè la història no oblida i quan en el futur s’analitzi per què l’esquerra espanyola va perdre una oportunitat històrica per consolidar un projecte popular i transformador, Sumar apareixerà com una advertència política i no serà recordat com el projecte que havia d’unir les forces progressistes. Serà recordat com l’operació política que, sota el discurs fals de la unitat, va acabar fent exactament el contrari.

Sumar ha restar força. Ha restar credibilitat i ha restar esperança, però sobretot, ha restar possibilitats reals de continuar construint una societat més justa, més igualitària i alliberada dels interessos de les elits que continuen governant a l’ombra.