Quan la democràcia es tutelada i es posa al servei del poder, l'Estat deixa de ser neutral.

Durant dècades se'ns ha repetit que la separació de poders és la garantia fonamental de la democràcia, que la justícia és independent, que els mitjans de comunicació exerceixen lliurement la seva funció de control, que les forces de seguretat actuen exclusivament al servei de la llei, però la realitat vista des de l'esquerra social, sindical i transformadora, s’ofereix massa exemples que qüestionen aquesta imatge idealitzada.

Hi ha moments en què la democràcia deixa de deteriorar-se de manera silenciosa i mostra, sense màscares, les seves contradiccions. L'Estat espanyol travessa un d'aquests moments. Hi ha una pregunta que cada vegada més persones es fan:

És realment igual la justícia per a tothom a l'Estat espanyol? 

La teoria diu que sí, i la Constitució proclama que totes les persones som iguals davant la llei, però la pràctica, massa sovint, dibuixa un panorama ben diferent. Quan es tracta dels poderosos, dels grans interessos econòmics o de determinats sectors de la dreta política, la maquinària institucional sembla avançar amb una lentitud exasperant i quan l'objectiu són activistes, sindicalistes, moviments socials o dirigents de l'esquerra, la resposta acostuma a ser molt més ràpida, més espectacular i molt més mediàtica.

Una democràcia no es mesura només per la celebració periòdica d'eleccions. Es mesura, sobretot, per la igualtat de tota la ciutadania davant la llei, per la independència efectiva de la justícia, per la pluralitat dels mitjans de comunicació i per la neutralitat dels cossos policials i quan algun d'aquests pilars es debilita, la democràcia perd qualitat.

Els casos de corrupció que han afectat el Partit Popular durant les darreres dècades constitueixen un dels episodis més greus de la història democràtica espanyola. Les trames Gürtel, Púnica, Lezo, Taula, Kitchen o les condemnes derivades del finançament il·legal del partit van demostrar l'existència de xarxes de corrupció que van arribar a les més altes instàncies institucionals. La sentència del cas Gürtel va ser tan contundent que va provocar la moció de censura que va posar fi al govern de Mariano Rajoy.

Tanmateix, la percepció social és que les conseqüències polítiques d'aquests casos han estat limitades, i molts responsables van abandonar temporalment la primera línia, però les estructures de poder del partit van continuar funcionant, i bona part del relat públic va acabar desplaçant el debat cap a altres qüestions.

La renovació pendent del Consell General del Poder Judicial durant anys, bloquejada principalment per la negativa del Partit Popular a renovar-lo mentre no controlés les majories, va generar una greu crisi institucional, i diversos organismes europeus van advertir que aquesta situació deteriorava la confiança en la independència judicial i debilitava la separació de poders.

També resulta preocupant el fenomen conegut com a lawfare, és a dir, la possible utilització instrumental dels tribunals amb finalitats polítiques. Sense afirmar que tota actuació judicial respongui a aquest patró, sí que és legítim observar que determinades investigacions contra dirigents progressistes han tingut una enorme repercussió mediàtica des del primer dia, mentre que altres causes que afectaven responsables conservadors han tingut una projecció pública molt inferior o han trigat anys a arribar a judici.

Un altre element imprescindible és el paper dels mitjans de comunicació.

Els governs autonòmics i municipals gestionen cada any desenes de milions d'euros en campanyes institucionals, convenis de comunicació i publicitat institucional. Aquests recursos públics haurien de distribuir-se sota criteris objectius, transparents i pluralistes. No obstant això, nombroses organitzacions professionals de periodistes han denunciat reiteradament que aquests recursos poden generar dependències econòmiques que condicionin la línia editorial d'alguns mitjans.

Quan un govern reparteix grans quantitats de diners públics entre empreses de comunicació que, posteriorment, mantenen una cobertura especialment favorable a les seves polítiques o minimitzen els seus escàndols, la ciutadania té dret a preguntar-se fins a quin punt aquella informació continua essent completament independent.

La situació esdevé encara més preocupant quan alguns mitjans amplifiquen sistemàticament discursos de l'extrema dreta sobre immigració, ocupació, feminisme o memòria democràtica sense contrastar suficientment les dades, contribuint a normalitzar relats basats en la por, els prejudicis o la desinformació.

La responsabilitat dels mitjans no és actuar com a aparell propagandístic de cap govern, sinó fiscalitzar el poder, sigui quin sigui el seu color polític.

També cal abordar el paper dels cossos policials.

La immensa majoria de professionals de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil desenvolupen la seva feina amb professionalitat i respecte pels drets fonamentals. Això, però, no impedeix denunciar actuacions concretes que han estat qüestionades pels tribunals o per organismes de drets humans. Les càrregues policials contra el referèndum de l'1 d'octubre de 2017 van provocar centenars de persones ferides i van generar una forta condemna internacional pel seu ús desproporcionat de la força.

Organitzacions com Amnistia Internacional han criticat en diverses ocasions l'aplicació de la coneguda "Llei Mordassa", especialment pel seu impacte sobre el dret de manifestació, la llibertat d'expressió i la protesta social.

No és casualitat que moltes mobilitzacions ecologistes, sindicals, estudiantils o en defensa del dret a l'habitatge acabin envoltades d'importants dispositius policials, mentre que concentracions convocades per grups d'extrema dreta en determinades ocasions han generat una percepció pública de menor intervenció policial. Aquesta percepció, encara que pugui variar segons cada cas concret, alimenta un debat legítim sobre la necessitat que els cossos de seguretat actuïn amb criteris estrictament igualitaris i sense cap mena de biaix ideològic.

Igualment preocupant és la presència reiterada de simbologia franquista o d'extrema dreta protagonitzada per alguns membres individuals dels cossos policials, casos que han transcendit públicament en diferents moments, tot i ser conductes minoritàries, exigeixen una resposta disciplinària contundent perquè erosionen la confiança ciutadana en la neutralitat institucional.

La democràcia necessita institucions imparcials. Necessita una justícia que investigui amb el mateix rigor qualsevol govern, una policia que protegeixi els drets de tota la ciutadania sense discriminacions ideològiques i uns mitjans de comunicació que no depenguin econòmicament del poder polític que haurien de fiscalitzar.

L'esquerra no hem de reclamar privilegis davant la llei. Hem d'exigir exactament el contrari i que desapareguin els privilegis de qualsevol elit política, econòmica o mediàtica.

La lluita contra la corrupció, la defensa dels serveis públics, la transparència institucional, la pluralitat informativa i la garantia efectiva dels drets humans són condicions imprescindibles per construir una democràcia madura i quan la justícia sembla actuar amb dues velocitats, quan la informació deixa de ser un servei públic per convertir-se en una eina de propaganda i quan la repressió recau de manera desproporcionada sobre els moviments socials, la democràcia deixa de ser plena.

Defensar una societat més justa implica denunciar qualsevol ús partidista de les institucions. Perquè la democràcia només és real quan el poder també respon davant la ciutadania, sense excepcions, sense impunitats i sense dobles estàndards.