La història ens ensenya que quan els poders polítics i econòmics se senten qüestionats, sovint intenten convertir la discrepància en una amenaça. Al llarg del segle XX, el macartisme als Estats Units va perseguir milers de persones sota l'acusació de simpatitzar amb el comunisme, erosionant drets fonamentals com la llibertat d'expressió, la llibertat ideològica i el pluralisme polític. Avui, molts observadors veuen amb preocupació que determinats discursos tornen a situar l'esquerra transformadora sota sospita.
En aquest context, figures com Pablo Iglesias,
fundador de PODEMOS, exvicepresident del Govern d'Espanya i actual director de
Canal Red, s'han convertit en objecte d'una intensa confrontació política i
mediàtica. També altres dirigents europeus, com l'exlíder laborista britànic
Jeremy Corbyn, han estat objecte de campanyes molt dures de crítica i
deslegitimació, i sens dubte, cadascun d'aquests casos respon a contextos
diferents i no poden equiparar-se automàticament, però comparteixen un element
comú “representen projectes polítics que desafien determinats consensos
econòmics i geopolítics establerts”.
La democràcia només és plena quan totes les opcions
polítiques que respecten els principis democràtics poden expressar-se en
igualtat de condicions i quan el debat polític és substituït per la
desqualificació permanent, la sospita o la criminalització de l'adversari, és
la qualitat democràtica la que es debilita.
En els darrers anys, s'ha consolidat un discurs
que associa amb excessiva facilitat qualsevol posició crítica amb l'OTAN,
amb determinades polítiques dels Estats Units o amb el model econòmic
dominant a una presumpta amenaça per a la seguretat occidental, i amb aquest
marc interpretatiu es contribueix a polaritzar el debat públic i
dificulta la discussió serena sobre qüestions tan rellevants com la despesa
militar, les desigualtats socials, la sobirania dels pobles o la política
internacional.
Des d'una perspectiva d'esquerres, resulta preocupant que les
diferències ideològiques puguin acabar sent presentades com un problema de
seguretat, perquè la lluita política este que desenvolupar-se a les urnes,
als parlaments i als mitjans de comunicació, no mitjançant narratives que
deslegitimin de manera preventiva l'adversari polític.
Aquesta tendència també es produeix en un context
internacional marcat per l'augment de les polítiques de control fronterer, la
securitització dels moviments migratoris i l'expansió de discursos que
prioritzen la confrontació geopolítica per damunt de la cooperació
internacional i alguns analistes interpreten que aquestes dinàmiques
contribueixen a reforçar una visió del món basada en la por, la confrontació
permanent i la identificació d'enemics interns i externs.
L'esquerra europea té avui el repte
de defensar amb fermesa les llibertats democràtiques, els drets socials i la
pau, i això
implica rebutjar qualsevol intent de limitar el pluralisme polític o
d'identificar les idees transformadores amb una amenaça per al sistema
democràtic simplement perquè qüestionen els interessos dels grans poders
econòmics o militars.
La democràcia no consisteix a
garantir únicament la llibertat de qui pensa igual que nosaltres. La seva força resideix,
precisament, en protegir el dret a discrepar i quan la dissidència política es
converteix en objectiu de sospita permanent, el risc no és només per a
l'esquerra, és per al conjunt de la
societat.
Des del meu posicionament reivindico una Europa
sobirana, social i profundament democràtica, que sigui capaç de defensar la
seva autonomia política davant qualsevol ingerència exterior, vingui d'on
vingui, i que es comprometi amb el respecte als drets humans, la
llibertat d'expressió i el pluralisme polític com a pilars irrenunciables de
qualsevol democràcia madura.
La meva solidaritat amb el company
Pablo Iglesias i amb tots els citats a la vergonyosa llista de Marco Rubio.
Salut i endavant amb la lluita.
QUE SI ES POT.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada