La hipocresia reaccionària del Partit Popular i Vox, davant la regularització de la immigracio i quan els hereus del franquisme neguen drets als qui avui busquen dignitat.

Partido Popular i Vox no han tardat ni vint-i-quatre hores a posar en marxa la seva maquinària de propaganda basada en la por, la manipulació i el racisme institucional. 

El seu pretext és la regularització de persones migrants, pero la realitat és molt més profunda i te a veure als que tenen por per aquells que avui sostenen l’economia des de la invisibilitat deixin de ser esclaus moderns.

La dreta espanyola torna a mostrar, una vegada més, la seva veritable cara i la proposta de regularització extraordinària de milers de persones migrants que viuen, treballen i sostenen sectors sencers de l’economia a l’Estat espanyol ha provocat una reacció furibunda del nou de Alberto Núñez Feijóo i d’un Partit Popular que, lluny de construir una alternativa política pròpia, continua presoner dels sectors més reaccionaris del vell aparell conservador i de la pressió ultra de Vox.

Una vegada més, la màscara cau i quan semblava que la societat espanyola avançava cap a una mínima reparació democràtica amb la regularització de centenars de milers de persones migrants explotades durant anys per un sistema econòmic depredador, la dreta i l’extrema dreta han reaccionat exactament com sempre han fet al llarg de la història, defensant privilegis, sembrant odi i atacant els sectors més vulnerables de la societat.

El suposat nou lideratge d’Alberto Núñez Feijóo ja no enganya ningú. Darrere d’una falsa aparença de moderació, el Partit Popular continua sotmès als sectors més obscurs de la dreta espanyola, als guardians ideològics d’una Espanya autoritària que mai no ha trencat realment amb el llegat del franquisme.

Feijóo  ja no lidera res, simplement administra un partit segrestat per la nostàlgia franquista i per la competició permanent amb Vox per veure qui construeix el discurs més xenòfob, més excloent i més perillós.

Cada vegada que a l’Estat espanyol s’obre un debat sobre drets socials, memòria democràtica o ampliació de garanties per als sectors més vulnerables, amb una dreta política que respon de manera previsible activant la por, recuperant discursos excloents i situant els sectors més febles com a responsables dels problemes col·lectius.

Però el nivell màxim d’hipocresia apareix quan aquests sectors qüestionen també l’aplicació de la denominada Llei de Néts, posant en dubte que molts descendents d’espanyols residents fora del país puguin accedir a drets de nacionalitat i aquí arriba la gran pregunta que el Partit Popular  i Vox no volen escoltar.

Mentrestant, els mateixos partits que criminalitzen la immigració callen davant l’explotació laboral que pateixen milers de treballadors migrants als camps, a l’hostaleria, a la construcció o en les cures. Els volen invisibles, sense papers, sense drets i vulnerables perquè així resulten més fàcils d’explotar. Aquesta és la seva autèntica política migratòria amb mà d’obra barata, por social i divisió entre pobres perquè ningú qüestioni els privilegis de les elits econòmiques.

La regularització no és caritat. És justícia social. És reconèixer que cap societat democràtica pot sostenir-se mantenint centenars de milers de persones en situació d’irregularitat administrativa mentre contribueixen diàriament a generar riquesa col·lectiva.

Quan Partit Popular i Vox ataquen els migrants no estan defensant Espanya, estan defensant un model de país basat en l’exclusió, en la memòria selectiva i en l’herència ideològica d’un passat autoritari que mai no han condemnat de manera real.

 I perquè hi ha néts que viuen fora d’Espanya?

La resposta és simple i brutal. Perquè els seus avis van haver de fugir d’un règim criminal que durant quaranta anys va sembrar repressió, exili, assassinats i persecució sota la dictadura de Francisco Franco, i perquè centenars de milers de famílies republicanes, sindicalistes, intel·lectuals, pagesos, obrers i militants democràtics van ser expulsats del seu propi país i van reconstruir les seves vides a Mèxic, Argentina, Veneçuela, França, Cuba o Xile ja que la dictadura franquista els condemnava a la presó, a la tortura o directament a la mort.

I qui són els que avui volen negar  els drets als seus descendents?

Exactament els hereus polítics del franquisme i responsables d’aquella barbàrie i no s’ha d’oblidar mai que el mateix Partido Popular prové directament d’Alianza Popular, una estructura creada per antics ministres de la dictadura franquista com Manuel Fraga (amb mans brutes de sang), Laureano López Rodó, Federico Silva Muñoz, Gonzalo Fernández de la Mora, Licinio de la Fuente o Cruz Martínez Esteruelas, tots ells homes del règim franquista i que mai no han respost políticament pel sosteniment de quaranta anys de dictadura.

Parlem clar, doncs des de d’una dreta construïda per polítics del franquisme ara pretenen negar drets als descendents d’aquells espanyols que precisament van haver d’exiliar-se per culpa del règim que els seus fundadors van defensar. És una perversió històrica intolerable.

Mentrestant, els mateixos partits que criminalitzen la immigració callen davant l’explotació laboral que pateixen milers de treballadors migrants als camps, a l’hostaleria, a la construcció o en les cures. Els volen invisibles, sense papers, sense drets i vulnerables perquè així resulten més fàcils d’explotar i aquesta és la seva autèntica política migratòria, mà d’obra barata, por social i divisió entre pobres perquè ningú qüestioni els privilegis de les elits econòmiques.

S’està intentant blanquejar una continuïtat històrica que mai no ha desaparegut del tot i quan sectors hereus del vell franquisme pretenen decidir qui mereix drets i qui no, la societat democràtica té l’obligació moral de respondre.

La dignitat humana no pot estar sotmesa a interessos partidistes i els drets no poden dependre de discursos d’odi i la memòria històrica no pot continuar sent manipulada per aquells mateixos sectors polítics que mai no han volgut condemnar plenament el passat del qual provenen.

La democràcia real no es mesura per la força dels qui exclouen, es mesura per la capacitat col·lectiva de protegir els qui més necessiten drets, justícia i reconeixement i aquesta batalla, avui, continua plenament oberta.