Rodrigo Paz converteix Bolívia en un laboratori autoritari al servei de l’imperialisme dels Estats Units.

No han calgut ni sis mesos perquè la disfressa democràtica caigués definitivament i deixés al descobert la veritable naturalesa del nou règim bolivià. Rodrigo Paz Pereira ha demostrat en temps rècord que darrere del discurs de moderació i falsa estabilitat només s’amagava un projecte de submissió absoluta als interessos del capital internacional i de l’imperialisme nord-americà. El que alguns sectors van voler presentar com una “transició democràtica” s’ha convertit en una ofensiva brutal contra el mateix poble bolivià.

Les primeres decisions del govern han estat una declaració de guerra social. Les receptes neoliberals imposades per Rodrigo Paz amb retallades dels subsidis energètics, liberalització de preus i l’escandalosa importació de combustibles de baixa qualitat que han destruït milers de motors de vehicles utilitzats per treballadors i transportistes han desencadenat una crisi econòmica devastadora. La inflació s’ha disparat, els aliments escassegen, els salaris perden poder adquisitiu cada setmana i les famílies treballadores tornen a viure sota l’amenaça permanent de la pobresa.

Davant aquesta agressió social, el poble ha respost com sempre responen els pobles dignes organitzant-se i sortint al carrer. Sindicats, moviments camperols, organitzacions populars i comunitats indígenes han iniciat mobilitzacions massives contra un govern que ja no representa la majoria, sinó exclusivament els interessos d’una oligarquia disposada a vendre el país peça per peça.

La careta del fals centrisme ha desaparegut ràpidament. Rodrigo Paz s’ha alineat sense complexos amb el bloc reaccionari continental impulsat per Donald Trump, establint aliances polítiques amb figures de l’extrema dreta com Javier Milei o José Antonio Kast. Bolívia ha deixat de ser un projecte de sobirania popular per convertir-se en una peça més dins l’estratègia nord-americana de control sobre l’Amèrica Llatina.

Com tot govern autoritari que tem la veritat, el règim ha començat a silenciar qualsevol observador incòmode i diverses organitzacions de defensa dels drets humans han denunciat obstacles imposats pel govern per impedir investigacions independents sobre la repressió. Quan un govern necessita ocultar el que passa dins les seves fronteres, és perquè ja ha començat a actuar contra el seu propi poble.

La deriva repressiva ha arribat a un nou nivell amb la declaració de l’estat d’excepció i aquesta decisió significa, en la pràctica, suspendre drets civils fonamentals i militaritzar la vida pública. L’exèrcit i les forces policials han rebut carta blanca per actuar contra qualsevol expressió de protesta popular. El govern no governa, imposa, reprimeix i castiga.

El deteriorament polític de Rodrigo Paz sembla irreversible. Però darrere d’ell hi ha interessos molt més grans. Washington no permetrà fàcilment que caigui un govern que ha arribat precisament per revertir els avanços socials i sobiranistes construïts durant els anys de Evo Morales. La seva exclusió política, facilitada amb maniobres judicials i operacions polítiques amb la complicitat de sectors vinculats a Luis Arce, representa un nou exemple del conegut “cop tou”  impedir per vies judicials allò que no poden guanyar a les urnes.

La realitat és incontestable. Amb Evo Morales, Bolívia va experimentar un dels períodes de major estabilitat econòmica, reducció de pobresa i recuperació de sobirania nacional de la seva història recent. La nacionalització dels recursos naturals i el protagonisme de les comunitats indígenes van convertir el país en un referent per a molts pobles del Sud Global i precisament per això es va convertir en objectiu prioritari dels grans poders econòmics internacionals.

Ara el projecte és exactament l’oposat amb  privatitzar empreses públiques, entregar el liti, el gas i els recursos estratègics a multinacionals estrangeres, destruir l’agricultura camperola i sotmetre el país als préstecs condicionats del Fons Monetari Internacional. La recepta és la de sempre com retallar despesa pública, empobrir la majoria i convertir l’Estat en gestor obedient dels interessos corporatius.

Mentrestant, els grans mitjans controlats per les elits intenten criminalitzar Evo Morales per desviar l’atenció del veritable origen del conflicte social. Es construeix un relat artificial on el responsable del caos seria el líder indígena, quan en realitat les protestes són la resposta directa a les polítiques devastadores del govern actual. Evo Morales continua sotmès a persecució judicial i pràcticament confinat a la regió del Chapare, mentre els sectors més radicals del règim amenacen obertament amb intervenir militarment aquesta zona camperola.

El veritable objectiu és clar. Controlar els recursos naturals llatinoamericans en un moment de crisi global del model de dominació dels Estats Units. El liti bolivià, el gas i les reserves estratègiques del continent s’han convertit en objectius centrals d’una nova ofensiva colonial disfressada de democràcia.

Els bloquejos i les mobilitzacions han patit moments de desgast per la repressió i l’esgotament físic dels manifestants, però la tensió social continua intacta. Quan finalitzi aquest període excepcional imposat pel govern, les conseqüències socials de les seves polítiques seran encara més devastadores i aleshores tornarà la resposta popular.

Quan un govern decideix governar per als bancs, per a les multinacionals i per als interessos estrangers, tard o d’hora acaba topant amb la força col·lectiva d’un poble que no està disposat a agenollar-se.

Bolívia viu avui una batalla que va molt més enllà de la seva frontera nacional és la confrontació entre sobirania o submissió, entre justícia social o saqueig neoliberal, entre dignitat popular o colonialisme del segle XXI.

I la història d’Amèrica Llatina ens ha ensenyat una lliçó immutable on els pobles poden caure, poden ser colpejats, poden ser perseguit però quan decideixen aixecar-se, cap imperi és etern.