Què estem fent amb la nostra Terra Mare?. Avui faig una reflexió personal, però també col·lectiva. Una reflexió sincera, necessària i contundent.

Aquest article no neix avui només perquè aquests dies els incendis tornen a devastar boscos i pobles de l'Estat espanyol. El podria haver escrit en qualsevol altre moment de l'any, perquè el problema és permanent i cada vegada més greu. L'escric com una crida a la consciència de totes i tots. Ens hi juguem molt més que el paisatge que ens envolta, ens hi juguem el futur del planeta, la qualitat de vida de les generacions presents i el llegat que deixarem als nostres fills, filles, nets i netes.

Durant massa temps hem explotat els recursos naturals com si fossin infinits, hem convertit el benefici econòmic immediat en la mesura de totes les coses i hem ignorat els advertiments de la comunitat científica i dels moviments ecologistes. Avui ja no podem mirar cap a una altra banda i si no som capaços d'adoptar mesures valentes, compartides i consensuades a escala mundial, posant la vida i el bé comú per davant dels interessos econòmics, la Terra continuarà degradant-se fins a un punt de no retorn. I quan la Terra emmalalteix, també ho fa la humanitat.

Encara hi som a temps, però el temps s'esgota. La responsabilitat és de tots, però sobretot d'aquells governs i grans poders econòmics que continuen anteposant els beneficis d'una minoria al futur del conjunt del planeta.

Quan la Terra diu prou

Cada any arriba una data que hauria de fer-nos reflexionar molt més del que ho fa. El 30 de juliol, el Dia de la Sobrecapacitat de la Terra, ens recorda que la humanitat ja ha consumit tots els recursos naturals que el planeta és capaç de regenerar en un any. A partir d'aquell moment, vivim ecològicament a crèdit, hipotecant el futur de les generacions que vindran.

No és només una efemèride ambiental. És el reflex d'un model econòmic que ha convertit el creixement il·limitat i el benefici privat en dogmes intocables, ignorant els límits físics del planeta. La Terra té una capacitat limitada per regenerar boscos, aigua, sòls fèrtils, biodiversitat i recursos naturals. En canvi, el nostre model de producció i consum continua actuant com si aquests recursos fossin infinits.

El problema no és la ciutadania que intenta arribar a final de mes. La responsabilitat principal recau en un sistema econòmic que incentiva el consum desmesurat, l'obsolescència programada, la dependència dels combustibles fòssils, la sobreexplotació dels ecosistemes i una economia globalitzada que prioritza els beneficis de les grans corporacions per damunt de l'interès general.

És cert que cadascú de nosaltres pot adoptar hàbits més sostenibles amb reduir residus, reutilitzar, consumir productes de proximitat, estalviar energia o apostar pel transport públic, però seria profundament injust carregar tota la responsabilitat sobre les espatlles dels ciutadans mentre els grans focus de contaminació continuen operant amb una regulació insuficient.

La crisi ecològica exigeix decisions polítiques valentes. Cal transformar el model energètic, apostar decididament per les energies renovables, protegir els serveis públics, impulsar una economia circular, reforçar el transport col·lectiu i garantir una fiscalitat ambiental que faci que qui més contamina assumeixi també una part més gran dels costos.

L'endemà d'aquesta jornada, el 31 de juliol, se celebra el Dia Mundial de les Guardes Forestals, un reconeixement a homes i dones que treballen, moltes vegades amb discreció i escassos recursos, per protegir els nostres boscos, espais naturals i parcs protegits.

La seva feina va molt més enllà d'actuar quan es declara un incendi. Fan prevenció, vigilància, conservació del patrimoni natural, seguiment dels ecosistemes i educació ambiental i representen una de les primeres línies de defensa davant una emergència climàtica que cada estiu ens recorda la seva duresa.

Malauradament, massa sovint aquests professionals pateixen manca de personal, d'inversions i de planificació. La prevenció continua sent la gran oblidada de moltes administracions i quan arriben els grans incendis, tots reclamem més mitjans, però els boscos es protegeixen durant els dotze mesos de l'any, no només quan apareixen les flames.

Precisament aquesta era la reflexió que plantejava en l'article que vaig publicar el passat 13 de juliol, titulat "El foc no entén d'ideologies, però d'irresponsabilitat política sí" (https://josepmondelraval.blogspot.com/2026/07/el-foc-no-enten-dideologies-pero-la.html). Hi defensava que els grans incendis no són només conseqüència de les altes temperatures o de la sequera, també són el resultat de dècades de manca de gestió forestal, d'abandonament del món rural i de polítiques que sovint han prioritzat altres interessos abans que la protecció del territori.

Aquella reflexió continua plenament vigent. El canvi climàtic incrementa el risc, però la vulnerabilitat dels nostres boscos també depèn de les decisions polítiques. Invertir en prevenció, en gestió forestal sostenible, en personal especialitzat i en coordinació entre administracions és molt més eficient que limitar-se a actuar quan el desastre ja és inevitable.

La crisi climàtica i la sobreexplotació dels recursos naturals són dues cares d'un mateix problema, per això les respostes també han de ser compartides, i no n'hi ha prou amb apel·lar a la responsabilitat individual si no s'afronten les causes estructurals que ens han conduït fins aquí.

Necessitem governs capaços de posar la vida, la justícia social i la sostenibilitat al centre de les seves polítiques. Protegir el medi ambient no és un luxe ni un caprici. És una obligació envers les generacions presents i futures. Els serveis públics, la recerca científica, la gestió forestal, l'agricultura sostenible i una transició ecològica justa han de deixar de considerar-se una despesa per convertir-se en una inversió imprescindible.

La Terra fa temps que ens envia senyals inequívocs. Cada any que avancem el Dia de la Sobrecapacitat és una advertència més. Cada incendi devastador ens recorda les conseqüències de la inacció i la pregunta ja no és si podem continuar vivint per sobre dels límits del planeta. La resposta és evident. 

La veritable pregunta és si tindrem la voluntat política i la responsabilitat col·lectiva per canviar de rumb abans que sigui massa tard.