Hi ha moments en la història política d'un país que es marquen punts d'inflexió i no perquè es produeixi un cop d'Estat, ni perquè es derogui la Constitució, sinó perquè una força política decideix abandonar els seus propis límits per assumir el relat d'una altra i això és, precisament, el que molts observadors interpretem que està succeint a Espanya amb el Partit Popular.
Durant anys, el Partit Popular ha intentat presentar-se com una força conservadora de govern diferenciada de l'extrema dreta però avui, aquesta frontera és cada vegada més difusa i una part del seu discurs incorpora nous plantejaments que fins fa poc eren patrimoni exclusiu de l'extrema dreta i fa que la política espanyola travessi un moment de gran i profunda transformació.
Allò que fa només uns anys semblava una excepció dins
del panorama institucional s'ha convertit en una possibilitat cada vegada més
normalitzada on la col·laboració entre el Partit Popular i Vox (com a fórmula de
govern) va més enllà dels pactes concrets, i el que resulta realment rellevant és el
desplaçament del debat polític cap a posicions cada vegada més conservadores i,
en alguns aspectes, obertament reaccionàries.
Els exemples són prou clars i coneguts. Castella i Lleó, Aragó i Extremadura han estat escenaris de governs i acords entre el Partit Popular i Vox i han situat l'extrema dreta en una posició d'influència institucional i alimentan el debat politic sobre quin model d'Estat es vol construir.
Avui a Andalusia, encapçalada per Juanma Moreno, s'han posat de manifest coincidències importants en matèries com la immigració, la memòria democràtica, la igualtat, l'educació o les polítiques mediambientals i això es una prova del que volem fer al anar més enllà del repartiment de responsabilitats institucionals. El que preocupa és la influència política que Vox que exerceix sobre l'agenda pública obrin i alimentant el debat sobre fins a quin punt el Partit Popular necessita o assumeix el relat de Vox per consolidar la seva hegemonia política.
Un dels exemples més significatius i evidents, és el
concepte de la denominada "prioritat nacional", que es convertit en un dels principals eixos del discurs defensat per Vox sota
una aparença de protecció dels interessos dels ciutadans, espanyols. Aquest
plantejament divideix la societat entre persones que mereixen més drets i
persones que en mereixen menys segons el seu origen o la seva situació
administrativa i aquest discurs estableix una jerarquia entre persones segons
el seu origen o la seva situació administrativa i la solidaritat deixa de ser
un principi universal per convertir-se en un privilegi reservat a uns quants.
Sota aquest plantejament, l'accés a determinats
recursos públics, ajudes socials o polítiques d'ocupació hauria d'afavorir
preferentment les persones amb nacionalitat espanyola. Els seus defensors
argumenten que es tracta de protegir els ciutadans de l'Estat, però tanmateix,
nombroses organitzacions socials, juristes i entitats de defensa dels drets
humans alerten que aquest tipus de propostes poden entrar en conflicte amb els
principis d'igualtat i de no-discriminació reconeguts per la legislació
espanyola i pels tractats internacionals.
Davant l'ofensiva del Partit Popular
i Vox, l'única alternativa és una esquerra valenta.
Cada vegada que el Partit Popular i Vox
consoliden un nou pacte institucional, no només canvien governs, canvia la
manera d'entendre la societat i s'imposa un model que substitueix la
solidaritat per la competència entre persones, que converteix la por en una
eina electoral i que pretén fer creure que els problemes de la majoria
treballadora tenen un culpable fàcil, el més feble.
La denominada "prioritat nacional" és
l'expressió política d'aquest modeli es presenta com una solució als problemes
socials, però, en realitat, desvia l'atenció de les causes profundes de la
precarietat. Les retallades dels serveis públics, l'especulació amb
l'habitatge, la concentració de la riquesa i unes polítiques fiscals que sovint
afavoreixen els qui més tenen.
Quan falten metges als CAP, no és perquè hi hagi massa
pacients. Quan una família espera mesos una intervenció quirúrgica, no
és perquè existeixi una societat diversa. Quan milers de joves no poden
emancipar-se, no és perquè hi hagi persones vulnerables que també
necessiten un sostre. El problema és un altre, per els anys d'infrafinançament
dels serveis públics, privatitzacions, manca de planificació i una
concepció de l'Estat que considera els drets socials una despesa en lloc
d'una inversió col·lectiva.
La dreta necessita construir enemics
perquè així evita parlar dels privilegis econòmics que protegeix. És més senzill alimentar la
confrontació entre persones treballadores que afrontar debats sobre salaris
insuficients, evasió fiscal, especulació immobiliària o desigualtats creixents.
Els d’esquerres no pot caure en aquesta
trampa i hem de recuperar la iniciativa amb propostes que millorin la vida
quotidiana de la gent.
Cal una sanitat pública forta, amb més
professionals, estabilitat laboral, reforç de l'atenció primària, reducció de
les llistes d'espera, una aposta decidida per la salut mental i una gestió
orientada exclusivament a l'interès general.
Cal un gran parc públic d'habitatge assequible,
capaç de garantir que treballar permeti també viure amb dignitat. L'habitatge
no pot continuar sent un instrument d'especulació mentre milers de famílies
destinen una part desproporcionada dels seus ingressos al lloguer.
Cal reforçar els serveis socials, reduir els
terminis de la dependència, ampliar les places públiques de residències,
garantir una atenció digna a les persones grans i desplegar polítiques
efectives contra la pobresa i l'exclusió.
Però també cal parlar de fiscalitat. Sense recursos públics no hi
ha drets socials i qui més capacitat econòmica té ha de contribuir de manera
proporcional al sosteniment dels serveis que cohesionen la societat. La
justícia fiscal és una condició perquè la igualtat d'oportunitats sigui alguna
cosa més que un eslògan.
Aquest és el debat que alguns prefereixen evitar i mentre
es parla insistentment d'identitats i fronteres, es parla menys dels beneficis
extraordinaris d'algunes grans empreses, de l'encariment de l'habitatge, de
la precarietat laboral o de les dificultats que pateixen moltes famílies per arribar
a final de mes.
L'esquerra hem de tornar als barris,
als centres de treball, als moviments socials, als sindicats, a les
associacions veïnals i a tots aquells espais on la política encara significa
organitzar-se per defensar drets col·lectius i no n'hi ha prou amb respondre
als discursos de la dreta, cal construir una esperança creïble basada en
resultats concrets.
La millor resposta davant la "prioritat
nacional" és una prioritat social per que cap infant creixi
en la pobresa, que cap persona gran sigui abandonada, que cap treballador o
treballadora hagi de renunciar a un tractament mèdic, que cap jove hagi
d'abandonar el seu poble o la seva ciutat perquè no pot pagar un habitatge.
La història ens recorda que els grans avenços
socials no van ser concessions espontànies del poder. Van ser el resultat
de la mobilització ciutadana, de l'organització popular i de governs
disposats a ampliar drets.
La sanitat pública, les pensions,
l'educació universal o els drets laborals són conquestes col·lectives que avui
continuen necessitant ser defensades.
Per això, davant l'avenç d'un projecte polític que
posa l'accent en la confrontació i en la restricció de drets, l'esquerra ha
de respondre amb més democràcia, més igualtat, més serveis públics i més
justícia social.
No es tracta només de guanyar unes
eleccions.
Es tracta de decidir quin país volem deixar a les futures generacions, un país
que aixeca murs entre persones o un país que construeix ponts, un país que
converteix els drets en privilegis o un país que entén que la dignitat humana
no depèn del lloc on has nascut, sinó de la voluntat col·lectiva de garantir
oportunitats, llibertats i una vida digna per a tothom.
Perquè quan la política deixa de protegir la majoria social, la democràcia es debilita i quan la política posa les persones al centre, la democràcia es fa més forta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada