Les paraules del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, acusant el Govern espanyol d'actuar com una «banda de lladres» arran dels casos de corrupció que afecten persones del seu entorn polític, no només són desafortunades. Són profundament imprudents, improcedents i carregades d'una enorme manca d'autocrítica.
Naturalment, qualsevol institució té dret a denunciar
la corrupció, també l'Església. Però abans d'assenyalar amb el dit els altres
convé mirar-se al mirall i aquest mirall reflecteix una institució que encara
avui arrossega una greu crisi de credibilitat per la seva actuació davant els
abusos sexuals comesos durant dècades per membres del clergat, pels silencis
institucionals, pels encobriments i per una autocrítica que, per a moltes
víctimes, continua arribant tard i de manera insuficient.
Sorprèn també que la contundència verbal del senyor
Argüello aparegui amb tanta facilitat davant la política institucional mentre,
durant massa anys, el to va ser molt més discret quan es tractava de denunciar
injustícies que afectaven directament els més vulnerables o de reconèixer
errors propis. El llenguatge de l'Evangeli és el de la compassió, la justícia i
el servei; no pas el de la desqualificació política.
Aquestes declaracions tornen a posar damunt la taula
un debat que a Espanya continua sent una assignatura pendent amb la necessitat
d'una separació real entre l'Església i l'Estat.
Fa més d'un any ja defensava aquesta idea en l'article «Enderroquem el Concordat amb la Santa Seu. El pacte que, amb aroma de franquisme, encara privilegia l'Església a l'Estat espanyol», publicat l’11 d’abril de 2025 amb:
https://josepmondelraval.blogspot.com/2025/04/enderroquem-el-concordat-amb-la-santa.html
En aquell article denunciava que els acords vigents
amb la Santa Seu són d'una etapa històrica que una democràcia madura hauria
d'haver superat fa temps, i encara més tenint en compte que a l'Estat espanyol
és un Estat aconfessional segons la nostra Constitució al seu article 16.3.
No és acceptable que una confessió religiosa continuï
gaudint de privilegis fiscals, econòmics, educatius i institucionals que la
situen en una posició de privilegi respecte a la resta de conviccions
religioses o filosòfiques presents en la nostra societat. Un Estat social i
democràtic de dret ha de garantir la llibertat religiosa, però també la
neutralitat institucional. La laïcitat no és una amenaça per a la fe és la
millor garantia perquè totes les creences siguin igualment respectades.
L'Església Catòlica desenvolupa una valuosa tasca
social a través de moltes parròquies, comunitats i entitats que treballen
diàriament amb persones vulnerables i aquesta realitat mereix reconeixement, però aquesta feina no pot servir per esquivar el debat sobre els privilegis
institucionals ni per evitar una revisió crítica del paper que la jerarquia
eclesiàstica ha tingut al llarg de la història contemporània espanyola.
Quan alguns bisbes decideixen intervenir en la
confrontació partidista, també han d'acceptar que la ciutadania valori les
seves paraules amb el mateix esperit crític amb què ells jutgen els
representants públics. Ningú no és propietari exclusiu de la moral.
La regeneració democràtica exigeix exemplaritat de
totes les institucions, des de governs, dels partits polítics, dels sindicats, de
les empreses, dels mitjans de comunicació i també de les confessions
religioses. L'ètica no pot ser selectiva ni utilitzar-se com una arma
llancívola només contra l'adversari polític.
Potser ha arribat el moment que la Conferència
Episcopal dediqui menys esforços a intervenir en el debat partidista i més a
culminar la seva pròpia regeneració interna. La societat espanyola necessita
institucions transparents, responsables i capaces de reconèixer els seus errors
abans de convertir-se en jutges dels errors dels altres.
Perquè només qui practica la coherència està en
condicions de reclamar-la als altres. I aquesta és una lliçó que també
interpel·la l'Església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada