Cada cimera de l'OTAN es presenta davant l'opinió pública com una reunió destinada a garantir la seguretat internacional, però rere els discursos solemnes, les fotografies oficials i les declaracions sobre la defensa de la democràcia, s'amaga una realitat molt menys amable com la consolidació d'un model polític, econòmic i militar que converteix la guerra en un immens negoci.
La cimera d'enguany torna a posar
damunt la taula una exigència clara, gastar
encara més diners en armes, i no en hospitals, no en habitatge públic, no en
educació, no en la lluita contra el canvi climàtic i no en serveis socials.
Mentre milions de persones arreu del
món continuen patint les conseqüències de la guerra, de la pobresa, de
l'emergència climàtica i de les retallades socials, els dirigents de l'OTAN
es tornen a reunir en una nova cimera amb un objectiu que sembla haver
esdevingut prioritari, en incrementar encara més la despesa militar dels
seus Estats membres.
El president dels Estats Units, Donald Trump,
ha tornat a exigir als governs europeus que incrementin la despesa militar fins
a nivells sense precedents, i no és una petició innocent. És una aposta
estratègica que reforça el lideratge militar dels Estats Units i,
alhora, beneficia una poderosa indústria armamentística que mou centenars de
milers de milions d'euros cada any.
I davant d'aquesta estratègia apareix la figura del secretari
general de l'OTAN, Mark Rutte, assumint amb entusiasme el paper de
portaveu d'aquest projecte militarista. La figura del secretari general de
l'OTAN, Mark Rutte, ha estat objecte de crítiques per part de
diversos sectors pacifistes i de l'esquerra europea, que consideren que
l'organització manté una forta alineació amb les prioritats estratègiques dels Estats
Units. Aquesta percepció alimenta el debat sobre fins a quin punt els
països europeus disposen d'una política de seguretat realment autònoma o
continuen condicionats pel lideratge nord-americà.
La proposta impulsada pel president nord-americà Donald
Trump perquè els aliats augmentin significativament la inversió en defensa
representa una aposta decidida per aprofundir en una lògica de rearmament. Des
d'una perspectiva d'esquerres, aquesta orientació mereix una crítica profunda
perquè prioritza la capacitat militar per damunt de les necessitats socials,
sanitàries, educatives i ambientals.
Des de la seva fundació el 1949,
l'OTAN ha
evolucionat d'una aliança concebuda en el context de la Guerra Freda cap
a una organització amb una capacitat d'intervenció molt més àmplia. Les
operacions desenvolupades a l'antiga Iugoslàvia, l'Afganistan o Líbia
continuen generant un debat intens sobre els seus resultats i sobre les
conseqüències humanitàries i geopolítiques que van comportar i mentrestant, Europa
continua convertint-se en un enorme portaavions militar dels interessos
atlàntics.
Quan esclata una guerra, les primeres
víctimes són sempre les persones civils, però també hi ha qui obté grans
beneficis. Els fabricants de míssils, de blindats, de munició, de drons, de
sistemes electrònics i de tecnologia militar. Les guerres destrueixen pobles
sencers, però també poden generar contractes multimilionaris per al sector de
la defensa.
A Espanya aquesta realitat també és ben
visible amb La Base Naval de Rota, la Base Aèria de Morón, el Centre
d'Operacions de Torrejón o el Quarter General de Bétera formen part d'una
xarxa militar estratègica dins l'Aliança Atlàntica.
Europa corre el risc de convertir-se en una
gran plataforma logística i militar al servei d'una estratègia global de
confrontació permanent mentre que el territori espanyol és una peça
rellevant de l'arquitectura militar occidental
Les bases militars s'expandeixen, els pressupostos de
defensa augmenten any rere any i la indústria de les armes consolida una
influència creixent sobre les decisions polítiques i aquest son els actors
principals con:
Mons (Bèlgica) Quarter General Suprem de
les Forces Aliades a Europa (SHAPE). Brussel·les (Bèlgica) Seu política de l'OTAN. Ramstein
(Alemanya) Base principal aèria nord-americana i centre logístic europeu.
Stuttgart (Alemanya) Comandament
dels EUA per a Europa i Àfrica. Aviano (Itàlia) Base aèria
estratègica. Sigonella (Sicília) Base naval i de drons. Nàpols
(Itàlia) Comandament Aliat Conjunt. Incirlik (Turquia) Base d'importància estratègica. Lask
(Polònia) Plataforma de
desplegament cap a l'est europeu i Mihail Kogălniceanu (Romania) En
procés d'ampliació com una de les principals bases de l'Aliança.
Les principals instal·lacions
militars relacionades amb l'OTAN a Espanya i com país amb més pes
estratègic dins l'Aliança amb Base Naval de Rota (Cadis). Base
Aèria de Morón (Sevilla). Quarter General Terrestre d'Alta
Disponibilitat de Bétera (País Valencià). Centre d'Operacions Aèries
Combinades de Torrejón de Ardoz (Madrid). Base de Retamares
(Madrid). Arsenal de Cartagena i amb diverses instal·lacions logístiques
repartides pel territori estatal.
I a l'Estat espanyol es
disposa d'una indústria militar amb una forta presència internacional com Navantia,
Indra, Airbus Defence and Space, Santa Bárbara Sistemas, Expal Systems, Escribano
Mechanical & Engineering, GMV i Sener
I les Empreses amb activitat al sector de
defensa a Catalunya que participen en projectes de defensa, aeroespai o
tecnologies de doble ús com GTD, Mier Comunicaciones i Pangea Aerospace (amb
activitat principal en propulsió espacial) així com diverses empreses de
components electrònics, sistemes òptics, programari i materials avançats que
participen en programes europeus de defensa.
La PAU no es construeix amb més armes
i la
pregunta que hauria de formular-se qualsevol societat democràtica és senzilla:
fins on estem disposats a arribar en
aquesta carrera armamentística?
La història europea ens recorda que les grans
acumulacions d'armes rarament han garantit una PAU duradora per si
soles. La prevenció dels conflictes, la diplomàcia, el dret internacional, el
desarmament progressiu i la cooperació entre pobles continuen sent eines
essencials per reduir el risc de noves guerres.
Des d'una perspectiva d'esquerres, defensar la PAU
implica qüestionar un model que converteix la guerra en una oportunitat
econòmica i quan la indústria armamentística obté beneficis creixents en un
context de conflictes oberts, és legítim preguntar-se quin paper juguen els
interessos econòmics en les decisions polítiques.
Europa necessita menys dependència de la lògica militar i més capacitat per construir una arquitectura de seguretat basada en la cooperació internacional, la resolució pacífica dels conflictes i la defensa efectiva dels drets humans, perquè la millor inversió per al futur no és fabricar més armes, sinó construir més justícia social, més democràcia i més PAU.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada