dimarts, 6 de gener del 2026

Veneçuela

Veneçuela, la Xina i l’imperi. Quan la sobirania es converteix en delicte.

Hi ha països als quals no se’ls perdona una cosa molt concreta, voler decidir per si mateixos. Veneçuela és un d’ells. I la seva aliança estratègica amb la Xina ha estat, per a Washington, una línia vermella intolerable. No per democràcia, no per drets humans -paraules buides en boca imperial- sinó perquè trenca el monopoli polític, energètic i financer que els Estats Units han exercit durant dècades sobre Amèrica Llatina.

Quan un país decideix vendre el seu petroli fora del dòlar, quan aposta per infraestructures públiques i no per privatitzacions dictades pel FMI, quan entra en l’òrbita dels BRICS i mira cap a Pequín en lloc de cap a Wall Street, passa automàticament a la llista negra de l’imperi.

I aleshores comença la guerra. Una guerra que no sempre porta uniforme.

Però avui ja arribat l’era del neoimperialisme descarat amb la intervenció militar a Veneçuela i el secrets del seu president Nicolas Maduro i la seva esposa Cilia Flores.

Contra Veneçuela no hi ha hagut mai pau. Hi ha hagut guerra econòmicasancions criminals, bloqueig financer, sabotatges interns, intents de cop d’Estat, mercenaris, intents d’assassinat, i una campanya mediàtica global dissenyada per presentar la víctima com a culpable.

Cap d’aquests mecanismes és nou. Els Estats Units els han aplicat a Cuba, Xile, Nicaragua, Grenada, Panamà, Iraq, Líbia o Síria. El manual és conegut. Asfixiar econòmicament. Demonitzar el govern. Finançar l’oposició obedient. Criminalitzar judicialment el lideratge i Preparar el terreny per a una “solució final”.

La persecució judicial internacional contra Nicolás Maduro no és una anècdota legal, és una estratègia política deliberada. Convertir un cap d’Estat en “delinqüent” és la condició prèvia per justificar qualsevol barbaritat posterior.

Així es va fer amb Manuel Noriega, també es va fer amb Saddam Hussein, i també així es va fer amb Muammar al-Gaddafi.

Quan un president és presentat com a “narcotraficant” o “terrorista”, l’imperi es dona a si mateix la llicència moral per detenir-lo, segrestar-lo o eliminar-lo, encara que hagi estat escollit pel seu poble i això no és dret internacional, és colonialisme judicial.

Veneçuela, la Xina i els BRICS

La Xina i Veneçuela, no és només un front geopolític clàssic -és una guerra pel que queda de dignitat a l’Amèrica Llatina i al Sud Global. Durant anys, Veneçuela i la Xina han construït una aliança de resistència en inversions massives en infraestructures socials i productives, cooperació militar defensiva i acords energètics que desafien el monopoli del dòlar- incloent pagaments de petroli en iens, una jugada estratègica i disruptiva contra el sistema financer del capitalisme global ianqui. Una aliança que parla de sobirania, de multipolaritat i de ruptura amb el xantatge històric dels Estats Units.

Veneçuela, país castigat durant dècades per sancions, bloquejos i intents de cop d’Estat teledirigits des de Washington, ha trobat a Pequín no un amo, sinó un soci. I això, en el món actual, ja és una revolució.

Mentre els Estats Units impulsen l’FMI, sancions, bloquejos econòmics i tipus d’interès per asfixiar els governs sobirans, Pequín aposta per relacions de mutu respecte amb estats que volen decidir per si mateixos. La Xina -que ha convertit la cooperació amb Veneçuela en un exemple de intercanvi sud-sud- entén que només una economia veritablement sobirana pot construir infraestructures al servei de la gent i no dels bancs internacionals.

En contrast amb l’hegemonia destructiva de Washington, la Xina ha ofert a Veneçuela una aliança basada en cooperació i sobirania real amb infraestructures, crèdit per a projectes de país, tecnologia i un acord clau per liquidar petroli en iens, escapant així al control absolut del dòlar i debilitant l’aparell financer que ha sostingut l’imperialisme durant dècades.

Aquests acords energètics i financers amb la Xina, posats com un far per altres països del Sud Global, han donat a Veneçuela eines reals per resistir l’aïllament econòmic i construir alternatives reals al model neoliberal tradicional.

Això és el que realment enfureix els senyors de Wall Street que països del Sud puguin dir no al dòlar, no a l’FMI, no a la ingerència, i construir sobirania real amb aliats iguals i no dominants.

El Petroli, energia per al poble i no per Wall Street.

El petroli veneçolà -un dels més abundants del planeta- ha estat durant dècades una maledicció sota domini ianqui. Amb la Xina, aquesta relació canvia de signe. Acords de subministrament a llarg termini, inversions en refinatge, tecnologia i exploració, i -això és clau- intercanvis que no passen pel dòlar. Aquí és on l’imperi  ianqui tremola.

El pagament del petroli en iens (i en altres monedes alternatives al dòlar) no és un simple detall tècnic, és una declaració de guerra econòmica al sistema financer imperial. És dir-li a Washington que el món ja no accepta que una sola moneda, controlada per la Reserva Federal, decideixi qui pot viure i qui pot ofegar-se sota sancions.

Cada barril pagat fora del dòlar és un clau més al taüt del petrodòlar, aquest mecanisme que ha permès als Estats Units viure per sobre de les seves possibilitats mentre bombardegen, sancionen i saquegen pobles sencers.

Donald Trump -amb la seva retòrica grollera, supremacista i colonial- ho va entendre perfectament. Per això va intensificar les sancions, per això va intentar asfixiar PDVSA, per això va apostar per titelles com Guaidó, per por a perdre el control.

Avís final. El món ja ha vist aquesta pel·lícula.

Avui, denunciar no és exagerar. És prevenir i els antecedents existeixen. El patró es repeteix. El perill és real.

El passat dia 3 de gener es va consumar una agressió directa, un segrest polític d’alt nivell, el cap d’Estat de Veneçuela Nicolas Maduro en una intervenció militar oberta contra Veneçuela, i que ningú  digui que no ho sabia. S’havia anunciat pas a pas, sanció a sanció, acusació a acusació i el nom ha estat distret, però això de defensar Veneçuela no és defensar un govern, és defensar un principi que cap potència té dret a decidir qui governa un poble, que el petroli no justifica guerres i  que el món no pot seguir sotmès a una sola moneda, un sol imperi, una sola veu.

Les informacions preliminars confirmen que, en l’operació nord-americana, van morir més de 80 persones, segons informes inicials del govern veneçolà, entre militars (veneçolans i cubans) i civils que defensaven la seva sobirania. Aquest saldo humà -homes i dones que no eren una “amenaça terrorista mundial”- posa en evidència el cinisme amb què l’imperialisme justifica la seva violència: parla de “guerra contra les drogues” mentre colpeja poblacions senceres, obre fronteres per empreses petrolieres i bombardeja ciutats. 

Les forces nord-americanes van segrestar Nicolas Maduro i Cilia Flores a Caracas, sense reconèixer la legitimitat de les institucions veneçolanes ni la voluntat popular expressada legítimament en eleccions. Tots dos van ser portats a Nova York, i ahir dilluns ja van fer la seva primera compareixença judicial davant d’un tribunal federal acusats de “narcoterrorisme”, “conspiració per importar cocaïna” i altres càrrecs mèdia­centricament fabricats per justificar un acte que, en realitat, és una declaració oberta de guerra política i econòmica.

Davant el jutge, Nicolas Maduro va declarar-se totalment innocent i “segrestat”, reafirmant que segueix essent el president de Veneçuela i denunciant aquest procediment com una violació de la seva sobirania i de la dignitat del poble veneçolà. La seva esposa, Cilia Flores, també es va declarar no culpable i ha mostrat signes d’haver estat ferida durant la captura. 

Rebuig global, por i doble moral

La comunitat internacional no s’ha quedat de braços plegats. Líders de països diversos han denunciat que aquest atac contravé el dret internacional, que viola la Carta de les Nacions Unides i que estableix un precedent que pot destrossar el fràgil ordre multilateral.

Fins i tot governs europeus i llatinoamericans han expressat preocupació perquè una potència com els Estats Units decideixi unilateralment sobre la vida o mort d’un poble sobirà.

Però en terra nord-americana, Donald Trump ho celebra com un triomf imperial, com si una corporació financera pogués decidir sobre l’avenir de països sencers i com si el petroli veneçolà fos un botí legítim. 

Veneçuela resisteix, i el món observa. La  batalla de Veneçuela és la batalla del segle XXI. Imperi o multi-polaritat, i en aquesta batalla, la Xina, els BRICS i el Sud Global obren una escletxa d’esperança real, però l’imperi té armes i els pobles tenen memòria i aquesta vegada, no tornaran a passar desapercebuts.

La batalla de Veneçuela és la de tots i aquesta és la batalla entre dues visions de món. Una que l’imperi imposi violència, dictats econòmics i saqueig a la resta de països que no li segueixin les seves observacions, o l'altra un Sud Global que lluiti per un ordre multipolar, sobirà i solidari

La captura de Nicolas Maduro no és només un cas legal als Estats Units sinó que és un atac directe a l’autodeterminació de poble veneçolà i al dret de cada nació a decidir el seu futur. La seva resistència, recolzada per aliances com la que teixeix amb la Xina i altres països BRICS, representa una esperança per a tots els pobles que no volen ser marionetes d’un centre imperial.

I com va dir Maduro al tribunal “Estic segrestat, però la nostra causa és lliure.”

dilluns, 5 de gener del 2026

Europa ja no em representa I no es una afirmació feta des de la lleugeresa, ni des de la desafecció còmoda, sinó des del dolor polític i moral d’aquells que encara creiem que un altre continent era possible. Un continent de pobles, de drets, de pau i de dignitat. El que avui s’anomena Unió Europea no es això, es una arquitectura institucional buida de cor, subordinada als interessos del capital financer, als dictats geopolítics de Washington i a una lògica militarista que trenca amb qualsevol rastre d’humanisme. 

Una Europa sense unió real

La Unió Europea mai no ha estat una unió de pobles, sinó una confederació d’estats egoistes, incapaços de construir una sobirania compartida que no passi pels mercats. Quan arriben les crisis -econòmiques, sanitàries, migratòries o bèl·liques-, Europa desapareix com a subjecte polític. Cada estat mira cap endins, protegeix els seus interessos nacionals i deixa en evidència la gran mentida fundacional: no hi ha una veu europea, només un cor de veus desafinades sotmeses a les potències dominants.

Alemanya marca el ritme econòmic, França juga a potència militar, els països del nord imposen austeritat i els del sud paguem la factura social. Aquesta no és una unió, és una jerarquia.

Europa s’omple la boca parlant de Drets Humans mentre internalitza fronteres, permet que el Mediterrani sigui una fossa comuna i negocia amb règims autoritaris perquè facin la feina bruta. Milers de persones migrants moren cada any, i Brussel·les respon amb silencis tècnics, informes burocràtics i polítiques de contenció indignes.

Quan els drets humans entren en conflicte amb els interessos econòmics o geoestratègics, Europa sempre tria el benefici, el gas, el petroli i les armes.

La hipocresia militar i la manca d’unanimitat

No hi ha unanimitat sobre la pau perquè no hi ha voluntat de pau. Les intervencions militars es decideixen fora d’Europa, i aquí només es ratifiquen. L’OTAN dicta, i la Unió obeeix. No hi ha debat real, ni control democràtic, ni oposició ferma.

Europa no és un actor de pau, és un actor subsidiari del militarisme nord-americà. Quan convé, es parla de “defensa de la democràcia”; quan no, es mira cap a una altra banda.

No existeix una Europa social real. No hi ha salaris mínims homologables, ni dret universal a l’habitatge, ni pensions garantides, ni serveis públics blindats. Tot queda en recomanacions, en marcs flexibles, en paraules buides. Els drets socials no poden dependre del codi postal. I, tanmateix, a Europa depenen del mercat, del dèficit i de la voluntat política dels governs més conservadors. Aquesta és una Europa classista, que protegeix el capital i abandona la ciutadania.

Gaza, el silenci còmplice davant el genocidi

El cas de Gaza és la taca moral més gran de la Unió Europea en dècades. Davant el genocidi del poble palestí, Europa no només ha estat covarda, ha estat còmplice. No ha trencat relacions amb Israel, no ha imposat sancions, no ha suspès acords comercials ni militars.

Mentre infants són massacrats, hospitals destruïts i un poble sencer condemnat a l’extermini, Europa parla de “contenció”, de “dret a defensar-se” i de “complexitat del conflicte”. Aquesta equidistància és criminal.

Ucraïna, Rússia i el doble raser

La invasió russa d’Ucraïna és una violació del dret internacional, sí però la resposta europea no és pacifista: és bel·licista i subordinada. Més armes, més despesa militar, més dependència de l’OTAN. Cap aposta seriosa per la diplomàcia, cap autocrítica sobre l’expansió militar occidental a l’est d’Europa. Europa no vol la pau, vol posicionar-se dins el tauler imperial.

L’ombra de Trump i l’imperialisme desacomplexat

Les declaracions de Donald Trump sobre Groenlàndia, les amenaces constants sobre Amèrica Llatina, les operacions encobertes, les ingerències i les detencions extraterritorials -reals o anunciades- mostren un imperialisme nord-americà sense màscara. I Europa? calla i obeeix.

Quan els Estats Units assenyalen Veneçuela, Colòmbia o Mèxic, Europa no defensa la sobirania dels pobles, sinó que espera ordres.

OTAN. Sí o No?

La pregunta no és retòrica.  L’OTAN no és compatible amb una Europa de la Pau. Mentre Europa formi part d’una aliança militar liderada pels Estats Units, no hi haurà sobirania, ni neutralitat, ni política exterior pròpia. L’OTAN és una eina d’intervenció, no de defensa. És una estructura de guerra, no de seguretat humana.

Des d’una perspectiva d’esquerra radical, humanista i internacionalista, la resposta és clara. Europa ha de sortir de l’OTAN i construir un sistema de seguretat col·lectiva basat en la diplomàcia, la cooperació i el desarmament.

Aquesta Europa ja no em representa perquè ha renunciat als seus valors fundacionals.  Perquè ha triat el capital davant la vida.  La guerra davant la pau i l’imperi davant els pobles. No es tracta de reformar-la amb maquillatge socialdemòcrata, sinó de refundar-la des de baix o desobeir-la políticament.

Europa només tindrà sentit si esdevé una eina al servei dels pobles, no dels mercats ni dels imperis.