La Banya d’Àfrica sota pressió.

La Banya d’Àfrica -Somàlia, Etiòpia, Eritrea i Djibouti- és un punt estratègic del planeta. Aquí convergent rutes marítimes vitals, recursos naturals, interessos militars i conflictes interns. Però darrere de cada port, carretera o base militar, hi ha un patró clar. El continent sota pressió constant dels imperis externs.

Somàlia, la llibertat robada. Somàlia és l’exemple paradigmàtic del que succeeix quan un país és deixat sense sobirania. Des de la caiguda del règim de Siad Barre el 1991, el país ha estat un estat fallit, un espai on totes les potències juguen a imposar el seu ordre. Els Estats Units, França i altres potències hi mantenen bases, financen milícies locals i operen amb drons sota el pretext de la lluita antiterrorista i grups jihadistes, com Al-Shabaab, creixen no per religió, sinó perquè la societat ha estat abandonada, i la guerra és un negoci i els recursos naturals, incloent pesqueres i petroli potencial, són explotats per interessos externs amb beneficis gairebé inexistents per al poble somali.

Somàlia és la prova viva que el caos és instrumental i no casual i que serveix per justificar la presència militar i econòmica estrangera, mentre la població pateix fam, desplaçaments i violència constant.

L’Etiòpia es un estat fracturat i diferent, és un estat històricament poderós, amb capitals antigues, cultura i tradicions polítiques pròpies però avui mostra la cara de l’explotació i de la ingerència externa. El conflicte a Tigray ha exposat com les potències externes poden influir en guerres internes. Armes, finançament i assessorament estratègic arriben d’actors externs que divideixen per governar. El control de recursos -com l’aigua del riu Nil a través del GERD (Grand Ethiopian Renaissance Dam)- és un punt de tensió no només amb Sudan i Egipte, sinó amb interessos globals que pressionen els països africans sobre qui controla la seva energia i a on l’estat intenta mantenir unitat, però la fractura ètnica i regional, amplificada per actors externs, posa a prova la sobirania i la capacitat de govern.

Etiòpia és un cas de poderós que lluita per existir dins d’un sistema global que li imposa restriccions i interferències constants.

Eritrea, amb un règim autoritari i estat militaritzat, ha estat acusada d’aïllament i repressió, però la realitat és més complexa. La seva política independent i sovint contradictòria amb la influència occidental la converteix en una peça incòmoda en la regió. Eritrea ha estat involucrada en conflictes regionals per defensar interessos estratègics al Mar Roig i el Corredor d’Àfrica Oriental i el país controla accés marítim clau, important per al comerç i la presència militar global, i això el converteix en un actor que Occident intenta margina però no pot ignorar.

Eritrea és un exemple d’un estat que ha intentat ser sobirà sota la pressió de tots els blocs globals, pagant un alt preu internament, però mantenint certa autonomia estratègica.

Djibouti és el paradigma de la geopolítica militar i econòmica global en miniatura. En uns pocs quilòmetres quadrats hi conviuen bases militars dels Estats Units, França, Xina, Japó i altres potències. Les rutes marítimes que passen per aquí són vitals per al comerç global i el tràfic de recursos estratègics i la seva sobirania és limitada, però el país obté ingressos econòmics directes de la presència militar, encara que a canvi d’una dependència estructural.

Djibouti mostra la cara més dura del neocolonialisme com, territori petit, però crucial, i convertint-se en actiu estratègic global.

El patró comú de tots aquets pobles, són la intervenció, el saqueig i la resistència

En tots aquests països, el fil és clar, la Intervenció militar i política. França, Estats Units, l’OTAN, l’ONU, i també actors emergents com Rússia i la Xina, per l’Explotació de recursos naturals com: els peixos, el petroli, els ports, les infraestructures i els minerals. La Governança es limitada quan els estats intenten gestionar-se, però depenen de capitals externs, ajuda condicionada i aliances militars.

Molts països busquen allunyar-se de l’hegemonia occidental, tot i les contradiccions. Rússia i els seus mercenaris, la Xina amb infraestructures i crèdits, i aliances africanes regionals són percebudes com alternatives al xantatge de França, Estats Units i la Unió Europea. La sobirania real encara és incipient, però l’estratègia de diversificar aliances és un pas cap a l’autonomia política i econòmica. La Banya d’Àfrica és, doncs, un punt de tensió global, però també un espai de resistència i reapropriació del poder per part dels estats africans.