Durant més de set dècades, el dòlar dels Estats Units ha estat molt més que una moneda, ha estat una eina de poder global. Des dels acords de Bretton Woods fins al sistema del petrodòlar, el dòlar ha permès als Estats Units finançar dèficits infinits, imposar sancions unilaterals, controlar fluxos comercials i condicionar economies senceres sense necessitat de disparar un sol tret. La moneda com a arma. La divisa com a imperi.
Però aquest ordre monetari global fa aigües i avui,
el món entra en una fase accelerada de desdolarització, no per
romanticisme ideològic, sinó per supervivència econòmica i sobirania
política. Cada vegada més països -especialment al Sud Global-
han entès que dependre del dòlar és acceptar una subordinació estructural als
interessos de Washington.
El sorgiment i consolidació del bloc dels BRICS i les seves monedes
locals -acords energètics fora
del dòlar - Bancs de desenvolupament alternatius al FMI i el Banc
Mundial Propostes de monedes de
compensació pròpies. Aquest procés no és sobtat, però sí irreversible.
Xina paga petroli en iuans. Rússia ven gas fora del sistema
SWIFT. Brasil i Argentina comercien en real i peso. Àfrica
i Àsia busquen vies pròpies. El dòlar ja no és imprescindible; és,
cada cop més, problemàtic i això té conseqüències directes. Menys demanda
de bons del Tresor nord-americà, més pressió inflacionària interna als Estats
Units i un qüestionament frontal del seu lideratge econòmic.
El gran temor de Donald Trump, la recessió
i derrota política
Aquí entra en escena Donald Trump, no com a
estrateg global, sinó com a símptoma d’un sistema en decadència. Donald Trump
entén -instintivament, encara que no ho admeti- que una recessió
econòmica derivada de la pèrdua d’hegemonia del dòlar pot tenir conseqüències
polítiques devastadores als Estats Units.
Menys creixement, més inflació, més endeutament, menys
credibilitat internacional. I, sobretot, més malestar social intern. El
somni americà fa temps que és un miratge, però una crisi profunda pot
convertir-lo en revolta política.
Per això Donald Trump opta pel xantatge,
l’amenaça i l’aïllament amb aranzels, guerres comercials, pressió militar,
discurs nacionalista i menyspreu pels organismes multilaterals. No és força; és
por.
La política exterior trumpista -en bona mesura
compartida per sectors amplis de l’establishment- està portant els Estats
Units cap a un descrèdit global sense precedents. Aliats
tradicionals desconfien. Països de l’OTAN qüestionen compromisos. Acords
bilaterals trontollen. El dret internacional es converteix en paper mullat quan
incomoda Washington.
El món ja no veu els Estats Units com a garant
d’estabilitat, sinó com a factor de desordre. Un estat disposat a
trencar pactes, abandonar aliances i sacrificar la cooperació global per
mantenir un privilegi monetari que s’esvaeix.
La crisi del dòlar no és només
financera. És política, moral i sistèmica. El que està en joc no és
quina moneda lidera el món, sinó quin model de relacions internacionals s’imposa
en un de coerció i domini, o un de pluralitat i sobirania.
Els Estats Units, sota Donald
Trump, han escollit resistir el canvi amb arrogància i amenaces. Però la
història és clara, cap imperi monetari cau per un sol cop, sinó per la
suma de decisions errònies, contradiccions internes i pobles que deixen de
creure en el relat.
I el relat del dòlar com a centre del
món… ja no convenç ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada