Com que he escrit molt sobre la problemàtica de les Ameriques i de les polítiques imperialistes de Donald Trump, ara vull començar uns escrits sobre l'Àfrica que conec i de la seva posició en la política global.

Començaré per una recopilació genèrica d'Àfrica i en els propers escrits els dedicaré primer a les Zones com el Sahel, l’Àfrica Central, Banya d’Àfrica, i tot seguit per altres amb determinació als país clau com el  Congo, Mali, Nigèria, Ghana, Sudan, et). Espero que siguin del vostre interès.

Àfrica no és pobra. Àfrica ha estat empobrida.

Aquesta és la primera veritat que cal deixar clara abans de parlar de l’Àfrica actual. Un continent immens, jove, ric en terres fèrtils, minerals estratègics, energia, biodiversitat i cultures mil·lenàries, convertit deliberadament en un camp d’extracció global, en una reserva de mà d’obra barata i en un espai de guerra permanent al servei d’interessos externs.

El colonialisme clàssic va desaparèixer formalment, però el colonialisme real mai no va marxar. Avui opera sota formes més sofisticades com el deute, tractats comercials desiguals, presència militar “antiterrorista”, ONG instrumentalitzades, multinacionals extractives i el control de les elits locals.

França continua exercint un domini neocolonial brutal a través del franc CFA, una moneda colonial que encara sotmet catorze països africans a la tutela del Tresor francès. Els Estats Units han convertit Àfrica en un tauler militar, amb AFRICOM, bases encobertes, drons i operacions “de seguretat” que sovint desestabilitzen més del que protegeixen. La Unió Europea utilitza l’Àfrica com a mur de contenció migratori i paga governs i milícies perquè facin la feina bruta que Europa no vol assumir, i el  FMI i el Banc Mundial imposen polítiques d’austeritat, privatitzacions i retallades que destrueixen serveis públics i sobirania. La dependència no és un accident, és una arquitectura planificada.

Terres riques, pobles empobrits

Àfrica concentra una part fonamental de les riqueses del planeta amb Coltan, cobalt i liti (essencials per a bateries, mòbils i transició energètica), Or, diamants, urani, bauxita, petroli i gas al Golf de Guinea, el Sahel, el nord d’Àfrica, i Terres agrícoles fèrtils, acaparades per fons d’inversió estrangers però aquestes riqueses no serveixen els pobles africans. Serveixen a les multinacionals occidentals, empreses xineses (amb una lògica diferent però no exempta de tensions), elits locals corruptes, i xarxes criminals globals.

La mineria il·legal -especialment al Congo, Mali, Burkina Faso, Nigèria- finança guerres, compra armes i destrueix comunitats senceres. El petroli, lluny de portar desenvolupament, ha estat sinònim de corrupció, repressió i violència, com a Nigèria o Sudan del Sud.

Els grups armats no neixen del no-res. Són fills del colonialisme, del saqueig i de la misèria imposada.

Al Sahel, la descomposició de l’Estat després de dècades d’imposicions externes ha obert la porta a grups jihadistes. A la República Democràtica del Congo, desenes de milícies operen per controlar mines i rutes comercials i a  Somàlia, el fracàs de l’Estat és el resultat de dècades d’intervencions estrangeres.

El terrorisme és utilitzat com a excusa perfecta per a intervencions militars estrangeres, presència de mercenaris, retallades de drets, i consolidació de governs autoritaris. És un cercle pervers: el caos justifica la intervenció, i la intervenció genera més caos.

Dictadures, cops militars i sobirania segrestada

Els cops militars recents a Mali, Burkina Faso, Níger o Guinea no poden llegir-se només com a autoritarisme. Són també una reacció amb totes les seves contradiccions contra el jou neocolonial, especialment el francès i aquests processos tenen dues cares: D’una banda, expressen el cansament popular davant dècades de submissió i de l’altra, poden derivar en noves dictadures, repressió interna i substitució d’un amo per un altre. La qüestió clau no és militar vs civil, sinó sobirania real vs dependència eterna.

Àfrica està en una cruïlla històrica i molts països africans s’allunyen del bloc occidental, cansats de promeses buides, saqueig i menyspreu, i miren cap a els  BRICS, especialment la Xina i Rússia, com a alternatives al monopoli occidental i a Aliances Sud-Sud, amb Amèrica Llatina i Àsia en Projectes de desdolarització, comerç en monedes locals i bancs regionals.

La Xina no és un actor innocent, però ofereix infraestructures, crèdit sense imposicions ideològiques, i una relació percebuda com menys humiliant que la occidental. Per a molts governs africans, no és una qüestió d’ideologia, sinó de supervivència i marge de maniobra.

 Un continent que resisteix malgrat tot, Àfrica no és només víctima. És resistència, dignitat i futur. Moviments socials,  comunitats camperoles, dones organitzades, jovent conscient i polititzat, i intel·lectuals anticolonials lluiten cada dia per recuperar la sobirania robada.

Àfrica no necessita salvadors. Necessita que la deixin decidir i potser aquest és el gran temor de les potències imperials que el continent que van saquejar durant segles s’aixequi, parli i trenqui les cadenes.