Energia neta i educació ambiental els reptes urgents a Catalunya.

Demà 26 de gener concentra dues commemoracions que interpel·len directament les polítiques públiques, el Dia Internacional de l’Energia Neta i el Dia Mundial de l’Educació Ambiental. En el context actual, després de setmanes marcades per temperatures anormalment altes, manca de precipitacions i episodis meteorològics cada cop més extrems, aquestes dates adquireixen una rellevància especial també a Catalunya i, de manera molt clara, a les Comarques Gironines.

La crisi climàtica ja no és una qüestió abstracta. A Girona, l’afectació de la sequera sobre els aqüífers, la reducció del cabal del Ter, les restriccions d’aigua recurrents i la pressió sobre el sector agrícola i ramader són exemples concrets d’un problema que ja condiciona l’economia i la vida quotidiana i malgrat això, la resposta institucional continua sent insuficient i massa sovint condicionada per interessos privats.

Catalunya disposa d’un enorme potencial per avançar cap a un model d’energia renovable descentralitzat. Tanmateix, la realitat mostra una dependència persistent de grans operadors energètics i una implantació de renovables que sovint genera conflicte territorial. A les Comarques de Girona, projectes eòlics i solars han aixecat oposició no pas per rebuig a les renovables, sinó per la manca de participació real del territori i l’absència de retorn social.

L’energia neta no pot convertir-se en una nova forma d’extractivisme verd. Sense una aposta clara per les Comunitats Energètiques Locals, per l’autoconsum compartit i per un lideratge decidit del sector públic, la transició corre el risc de reproduir les mateixes desigualtats del model fòssil. El debat no és només com produïm l’energia, sinó qui la controla i amb quin objectiu.

L’educació ambiental és una peça clau per afrontar aquests reptes amb criteri i responsabilitat col·lectiva. A Catalunya, malgrat iniciatives puntuals i el compromís de molts centres educatius, continua sent una matèria transversal poc estructurada i amb recursos limitats. A les Escoles i Instituts de Girona, la sensibilització ambiental sovint depèn de projectes concrets o de la voluntat del professorat, més que d’una estratègia educativa sòlida i continuada.

Una educació ambiental rigorosa hauria d’explicar les causes estructurals del canvi climàtic, el paper del model econòmic i la necessitat de polítiques públiques valentes. Reduir-la a consells individuals o activitats simbòliques és desaprofitar una eina fonamental per formar una ciutadania crítica i compromesa amb el territori.

Una crisi climàtica amb impacte social

Els efectes del canvi climàtic tampoc no són socialment neutres a casa nostra. La pobresa energètica continua afectant milers de llars, també a Girona, mentre els costos de l’energia es mantenen elevats. Les persones amb menys recursos són les que pateixen més les restriccions, la precarietat habitacional i la vulnerabilitat davant els episodis extrems i aquesta realitat ens obliga a abordar la transició ecològica des d’una perspectiva de justícia social, posant al centre l’accés universal a l’energia, a l’aigua i a un entorn saludable.

El 26 de gener no hauria de ser només una data al calendari. A Catalunya, i especialment a les Comarques Gironines, hauria de servir per reforçar el debat públic i exigir polítiques coherents amb la magnitud del repte climàtic, l’energia neta i educació ambiental no poden quedar relegades a declaracions institucionals o programes a mitjà termini que mai no acaben d’arribar. El moment exigeix decisions estructurals, planificació democràtica i compromís amb el territori. El futur climàtic del país no es jugarà en els discursos, sinó en les polítiques que es prenguin avui.

El canvi climàtic com a lluita de classes

Els episodis climàtics extrems d’aquestes darreres setmanes han deixat una evidència incontestable. El canvi climàtic no afecta tothom igual. Les persones amb menys recursos viuen en habitatges mal aïllats, treballen en sectors exposats a la intempèrie, pateixen la pobresa energètica i tenen menys capacitat de resposta davant les catàstrofes.

Parlar d’energia neta i educació ambiental sense parlar de justícia social és pura propaganda. La crisi climàtica és també una crisi de desigualtat, i només es podrà afrontar amb polítiques valentes. Nacionalització del sector energètic, inversió pública massiva, planificació democràtica de la transició i una educació ambiental crítica, laica i emancipadora.

Aquest 26 de gener no necessita més discursos buits ni actes simbòlics. Necessita ruptures. Ruptura amb el capitalisme fòssil, amb el greenwashing institucional, amb la submissió als lobbies energètics i amb un model educatiu que evita assenyalar els veritables responsables.

L’energia neta i l’educació ambiental no poden ser simples efemèrides en un calendari institucional. Han de ser eines de lluita, de consciència i d’organització col·lectiva. Perquè el planeta no s’està escalfant sol, l’estan cremant i encara hi ha qui en treu benefici i perquè el planeta no s’està morint per manca de sol o de vent. S’està morint per excés de capitalisme.