El Sahel. La frontera del foc. Mali, Burkina Faso, Níger, Txad és avui el laboratori més cru del fracàs occidental a l’Àfrica. Durant dècades, aquesta franja ha estat sotmesa a polítiques extractives, fronteres artificials i governs titella. Quan tot això ha esclatat, Occident ha respost amb soldats.
França hi va desplegar l’operació Barkhane
amb el discurs de la lluita antiterrorista i el resultat és: més violència, més
desplaçaments, més radicalització, i cap estabilitat. Els grups jihadistes
no són la causa primera, sinó la conseqüència en comunitats abandonades,
jovent sense futur, terres saquejades, i estats desmantellats pel deute i
l’austeritat.
Quan Mali, Burkina Faso i Níger trenquen amb França,
no és només un cop militar, és un crit de ruptura amb el
neocolonialisme. Amb totes les contradiccions, aquests processos expressen una
voluntat clara: “prou de ser el pati del darrere” d’Europa.
El Sahel mira avui cap a aliances regionals,
amb Rússia com a contrapès militar, i els BRICS com a possible sortida
al xantatge occidental. No és romanticisme, és desesperació organitzada.
Àfrica Central, el cor saquejat del
continent
Si hi ha un lloc on el capitalisme global mostra el
seu rostre més obscè, és la República Democràtica del Congo. El coltan,
cobalt, or, diamants i sense el Congo, no hi ha mòbils, ni cotxes
elèctrics, ni transició verda però el poble congolès viu entre milícies
armades, empreses multinacionals, i una violència estructural que ve de lluny.
La guerra permanent a l’est del país no és tribal ni
ancestral. És econòmica. Les milícies existeixen perquè hi ha minerals a
explotar i rutes a controlar. I darrere, interessos occidentals, regionals, i
també asiàtics.
A Camerun, la República Centreafricana o el Gabon,
el patró es repeteix amb presidents eterns, exèrcits repressius, pobles
silenciats, i capitals estrangeres dictant les regles.
Àfrica Central és el cor obert del
sistema mundial i batega perquè el Nord global visqui còmode. I això
no és casualitat, és estructura.
La Banya d’Àfrica la geopolítica en
estat pur
La Banya d’Àfrica -Somàlia, Etiòpia,
Eritrea, Djibouti- és un nus estratègic global. Aquí conflueixen les rutes
marítimes clau, interessos militars, conflictes interns, i presència directa de
totes les potències.
Djibouti és un cas extrem que en pocs
quilòmetres quadrats conviuen bases militars dels EUA, França, la Xina i
altres potències. Àfrica convertida en quarter general del món.
Somàlia ha estat devastada per dècades
d’intervencions “humanitàries” i militars que han deixat un estat
fallit, una població exhausta, i grups armats que s’alimenten del buit creat.
Etiòpia, amb conflictes interns profunds, mostra una altra cara del problema amb un estat fort, però fracturat per tensions ètniques i geopolítiques, on les potències juguen a dividir per governar.
El fil que uneix el Sahel,
l’Àfrica Central i la Banya d’Àfrica és clar amb el saqueig de recursos, imposició
de models econòmics, militarització permanent, i criminalització de qualsevol
sobirania real, però també hi ha un altre fil, més silenciós com els pobles que
ja no creuen en Occident, jovent que rebutja el paternalisme europeu, governs
que busquen alternatives fora del dòlar i del FMI.
L’Àfrica no s’està radicalitzant, s’està
despertant i aquestes regions no busquen un nou amo. Busquen espai per
respirar. Si el segle XXI ha de ser multipolar, Àfrica no vol ser
espectadora i vol ser subjecte polític i això, per a l’imperi, és intolerable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada