El Congo. El cor saquejat d’Àfrica.

 

La República Democràtica del Congo no és només un país, és un continent en miniatura, un laboratori del saqueig global i un símbol del que passa quan les riqueses naturals converteixen un estat en presoner dels interessos externs.

El Congo és immens, selva tropical, rius poderosos, terres fèrtils, minerals estratègics però la seva grandesa és la seva maledicció. Or, diamants, coltan, cobalt, urani, bauxita i tot és explotat per empreses estrangeres, mercenaris, governs còmplices i xarxes criminals. I els qui haurien de protegir el poble -les institucions de l’Estat- sovint es veuen subornades, dividides o col·lapsades.

El Congo no ha conegut la pau real des de la colonització belga. La independència formal de 1960 va ser només un truco històric. El control real de les riqueses, i la manipulació de les elits, mai no va marxar. Bèlgica encara manté lligams amb l’elit econòmica i financera, promovent interessos comercials estrangers i les potències occidentals, sota la bandera de “protecció de drets humans” o “lluita contra el terrorisme”, han intervingut militarment, parcialment a través de l’ONU (MONUSCO), però sovint reforçant el caos més que la seguretat, i la Xina, els Estats Units i Europa competeixen per contractes mineres, infraestructures i zones d’influència, convertint el Congo en un territori de negoci geopolític més que en un estat sobirà. Cada decisió política és condicionada: qui arriba al poder depèn tant dels votants com dels interessos externs. El resultat? Una sotmesa sobirania disfressada de democràcia.

El Congo és el gran dipòsit mundial de recursos essencials, el cobalt i coltan materials clau per a bateries, telèfons i tecnologia electrònica. L’Or i diamants son fonts de luxe global, però no de desenvolupament local. L’urani i la bauxita energia i indústria, saquejades sense retorn. La mineria legal i il·legal es troba sovint controlada per grups armats i xarxes mafioses. Els minerals financen guerres, compren armes i perpetuen l’absència d’un estat fort.

Les comunitats locals no reben res més que misèria. Contaminació, desplaçaments i morts mentrestant, multinacionals i elits locals s’enriqueixen, mantenint el cicle de pobresa i saqueig.

Els Conflictes armats i caos estructural

L’est de Congo és sinònim de guerra permanent, milícies i grups rebels controlen mines, carreteres i pobles sencers i les forces estatals, mal preparades i mal pagades, sovint cooperan amb grups criminals i les intervencions internacionals con la MONUSCO (de la ONU), i les empreses de seguretat privades no solucionen res, reforcen les tensions i legitimen violència.

Els conflictes no són “tribals” són econòmics i polítics, el resultat de dècades de saqueig i intervenció. La guerra permanent és el negoci que alimenta tot el continent.

El Congo ha conegut dictadures llargues. Mobutu Sese Seko, Joseph Kabila, Félix Tshisekedi. Pel que fa a Mobutu va exemplificar la cleptocràcia total, recolzada per Occident mentre que Kabila va intentar mantenir un equilibri entre interessos interns i externs, però l’estat va seguir col·lapsant i Tshisekedi lluita per consolidar poder, però encara depèn d’aliances amb multinacionals i mercats globals, però el patró és clar “qui controla els minerals controla el país”, i qui controla el país pot prometre democràcia mentre perpetua la pobresa i la repressió.

El Congo no és només víctima. Els governs intenten diversificar aliances. Rússia, Xina i països africans ofereixen alternatives a la tutoria occidental amb aliances regionals. La comunitat de l’Àfrica Central busca coordinar seguretat i comerç sense dependre només de l’ONU o de l’Occident amb autonomia estratègica. Hi ha intents de regular l’explotació minera i crear valor intern, encara que tímids i dificultats enormes i el Congo comença a entendre que la seva riquesa pot ser força política, si és aprofitada amb sobirania i unitat.

Malgrat tot, el Congo és resistència viva. Comunitats camperoles i tribals mantenen pràctiques ancestrals que desafien multinacionals i militars. Moviments socials, feministes i juvenils pressionen per educació, salut i drets bàsics, i Artistes i intel·lectuals denuncien saqueig i corrupció, construint consciència política interna i internacional.

El Congo no és només un país saquejat, és un exemple de dignitat i sobirania latent, un lloc on la gent encara lluita per decidir el seu futur, malgrat imperis, mercenaris i xarxes criminals.