El que fins fa pocs mesos hauria semblat impensable avui ja no és cap hipòtesi llunyana, sinó un avís directe al cor del poder nord-americà.
Colòmbia i Xile, sota el lideratge de Gustavo Petro i Gabriel Boric, han decidit passar de les paraules als fets i articular un front sobirà sobre els minerals crítics de la transició energètica, desafiant obertament els interessos estratègics dels Estats Units.
No és només un acord bilateral. És una declaració
de ruptura, una advertència i per a Washington, i una amenaça real.
Xile aporta el coure -arteria
fonamental de l’electrificació mundial- i el liti, clau per a bateries,
vehicles elèctrics i sistemes d’emmagatzematge energètic, i Colòmbia, per la seva banda, aporta posició geoestratègica, capacitat
logística, biodiversitat crítica i una agenda política decidida a trencar amb
el vell model extractivista subordinat.
Junts, Petro i Boric han verbalitzat
allò que fins ara només s’insinuava als passadissos diplomàtics del Sud
Global -els minerals no
tornaran a ser regalats al Nord-. “Si volen bateries i coure, hauran de
pagar el nostre preu”. El missatge no ha estat subtil.
La nova aliança ha fet arribar un avís clar a TESLA,
GENERAL MOTORS i a tot el complex industrial-militar dels Estats Units.
Si volen liti per a les seves bateries i coure per a les seves bales, hauran
de negociar en termes de sobirania, preu just i control públic, i això no es
tracta només d’augmentar royalties. Es tracta de trencar la lògica colonial
que durant dècades ha convertit Amèrica Llatina en magatzem de
matèries primeres barates al servei del creixement del Nord.
Petro ho ha dit sense embuts “No hi ha
transició verda possible sobre la base de la mateixa espoliació marró de sempre”.
Una OPEP de les energies verdes
A Bogotà ja no s’amaga l’objectiu final. Construir
una OPEP dels minerals crítics, una estructura coordinada que permeti als
països productors fixar condicions, limitar l’extracció i protegir
territoris i comunitats.
A diferència de l’OPEP del petroli, aquest nou
bloc no neix per perpetuar els combustibles fòssils, sinó per governar la
transició energètica des del Sud, evitant que aquesta sigui una simple
reconversió tecnològica del capitalisme extractiu.
En aquest marc, Petro
i Boric han anunciat un Bloqueig de noves prospeccions petrolieres,
una Revisió de concessions mineres estratègiques, un Control estatal
reforçat sobre l’extracció de minerals crítics, i una Vinculació de
l’explotació a criteris ambientals i socials estrictes. Aquest gir es un gir que
incomoda profundament Wall Street i el Pentàgon.
Un dels moviments més
simbòlics i més explosius ha estat el distanciament explícit de Colòmbia del
seu rol com a soci militar subaltern dels Estats Units, però Gustavo
Petro ha afirmat amb claredat que Colòmbia no tornarà a ser plataforma
militar avançada del Comando Sud, que els soldats colombians no moriran en
guerres alienes, ni a Europa Oriental ni al Pròxim Orient, i
que la prioritat de les Forces
Armades serà la Pau Total, la protecció de l’Amazones i la
defensa del territori
Sense anunciar una ruptura formal amb l’OTAN,
el missatge polític és inequívoc. “Colòmbia deixa de ser un actiu militar
obedient”. A Washington, aquesta afirmació ha caigut com una galleda
d’aigua freda i Xile diu no a la IV Flota.
En paral·lel, Gabriel
Boric ha pres una decisió sense precedents en la història recent xilena, denegar
les maniobres militars conjuntes amb la IV Flota dels Estats Units. Això no
és un gest menor, és un trencament simbòlic amb dècades de subordinació
estratègica. Boric ha justificat la decisió apel·lant que la sobirania és regional,
la no-militarització del Pacífic Sud i la necessitat de construir
seguretat des de la cooperació regional, no des de la intimidació naval. Aquest
moviment reforça l’eix Bogotà-Santiago com a nucli polític d’un nou
no-alineament llatinoamericà.
Els EUA davant un dilema estructural
La reacció nord-americana encara no ha estat pública, però és fàcil d’anticipar. Els Estats Units necessiten el Liti per a vehicles elèctrics, el Coure per a infraestructura i armament i el subministrament estable per competir amb la Xina i ara descobreixen que el Sud Global ja no juga gratis. La transició energètica nord-americana, basada en cotxes elèctrics, digitalització massiva i rearmament tecnològic, depèn críticament dels minerals llatinoamericans i aquest acord no és un punt final, sinó un precedent perillós -per a l’imper- i esperançador -per als poble-.
Argentina, Bolívia, Perú, Brasil i fins i tot països
africans observen atentament. Si la troica del liti i el coure prospera, el
mapa del poder global pot començar a reequilibrar-se. No es tracta només de
minerals. Es tracta de qui decideix el futur.
Per primera vegada en dècades, Amèrica Llatina
no parla només de resistir, sinó de condicionar. No només de
denunciar, sinó de fixar preus, límits i regles i els Estats Units ja no s’enfronten a
governs dòcils, sinó a actors polítics disposats a utilitzar el seu poder
material, i això, en el món que ve,
pot ser el veritable punt d’inflexió.
El final de la
impunitat imperial
L’acord entre Bogotà i Santiago no és un simple
desacord diplomàtic ni una tensió conjuntural. És el símptoma d’una crisi
estructural del poder dels Estats Units i de la seva incapacitat
creixent per continuar governant el món mitjançant l’espoli, la coerció i la
militarització dels recursos.
Durant dècades, Washington ha construït la seva
hegemonia sobre un doble engany. Predicar la llibertat mentre imposava
dependència, i parlar de democràcia mentre sostenia un sistema econòmic
basat en el saqueig sistemàtic del Sud Global. Avui, aquest model entra
en col·lisió frontal amb la realitat material de la transició energètica. Els Estats
Units necessiten minerals crítics, però ja no poden obtenir-los amb les
mateixes regles colonials de sempre.
La resposta de Colòmbia i Xile posa al
descobert una veritat incòmoda per a l’imperi: sense liti, sense coure i
sense control territorial, no hi ha transició verda nord-americana, no hi ha
supremacia industrial i no hi ha superioritat militar sostenible.
Davant d’això, Petro i Boric trenquen el
consens silenciós que condemnava Amèrica Llatina a ser proveïdora barata
i obedient. No només qüestionen el preu dels minerals, sinó també el dret
dels Estats Units a decidir unilateralment sobre els recursos, les guerres
i el futur del planeta. La negativa a seguir alimentant el complex
militar-industrial nord-americà i la decisió de no enviar més soldats a morir
en conflictes aliens representen un cop directe a l’arquitectura de dominació
hemisfèrica.
Aquest gir incomoda perquè és profundament racional.
No és ideològic, és material. No és simbòlic, és estratègic. I, precisament per
això, és perillós per a un imperi acostumat a l’obediència automàtica. Els Estats
Units ja no s’enfronten a governs subordinats, sinó a actors polítics que
entenen el seu valor geopolític i estan disposats a exercir-lo.
La troica del liti i el coure obre una escletxa
històrica. Si es consolida, pot marcar l’inici d’un nou cicle de sobirania
real al Sud Global, on la transició energètica deixi de ser una nova fase
de colonialisme verd i es converteixi en una oportunitat de justícia econòmica,
ambiental i social.
El missatge final és inequívoc: el món ja no gira exclusivament al voltant de Washington. Els pobles que sostenen amb els seus territoris la tecnologia del futur comencen a reclamar veu, poder i dignitat. I aquesta vegada, no demanen permís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada