Mali. Un país assetjat.

Mali és molt més que la guerra que la televisió ens mostra. No és només l’escenari d’atacs jihadistes o cops militars. És un país de història mil·lenària, pobles resistents, riqueses immenses i sobirania constantment segrestada. 

Situat al centre del Sahel, Mali és la porta d’Àfrica occidental. Però aquesta situació estratègica és un verí geopolític. Els interessos estrangers mai no han mirat el país com un actor sobirà sinó que l’han vist com a camp d’extracció i tapadora del Sahel.

França hi manté un interès militar permanent des de la descolonització, sota el discurs de la lluita contra el terrorisme i la protecció de «l’ordre francòfon», els Estats Units hi han desplegat de drons, assessors militars i xarxes de vigilància, amb l’argument de combatre grups jihadistes, però sense atendre les causes estructurals de la violència i la Unió Europea i el Fondo Monetario Internacional (FMI) imposen polítiques de deute i austeritat, mentre fons d’inversió europeus exploten terres agrícoles i recursos naturals i el resultat és que Mali és un país formalment independent però realment controlat per interessos exteriors que decideixen qui governa i quins projectes es poden desenvolupar.

Riqueses explotades, pobles empobrits

Mali és ric. Molt ric. I això és precisament la seva maledicció de les riqueses naturals no serveixen al poble, sinó a corporacions i inversors externs. Mali, es un dels principals productors d’or d’Àfrica, però gairebé tot el metall és exportat per multinacionals que paguen salaris miserables i deixen una contaminació devastadora.

L’Agricultura i recursos naturals en les terres fèrtils són cada vegada més acaparades per fons estrangers, mentre milions de malians depenen de l’agricultura de subsistència i l’Aigua i energia amb els rius i recursos hídrics del Niger són explotats sense retorn significatiu a la població local.

La mineria il·legal, sovint controlada per grups armats i xarxes criminals, finança conflictes i manté un cicle d’inseguretat permanent. Qui es beneficia realment? No és el poble malien, sinó els interessos exteriors i les elits col·laboracionistes.

Des del 2012, Mali ha estat la zona zero del Sahel. El nord del país, conegut com Azawad, és ocupat per diferents grups rebels i jihadistes i la població civil pateix els atacs de tots: milícies, exèrcit oficial, grups insurgents i forces estrangeres i el terrorisme és una conseqüència, no una causa i neix de la marginalització, la pobresa, la corrupció i la intervenció exterior.

Els jihadistes no van arribar per casualitat. Van créixer en un entorn on l’Estat era absent, els serveis socials inexistents i la violència estructural constant. Les intervencions militars occidentals, com l’operació francesa Barkhane, no han resolt res, sinó que  han multiplicat els desplaçaments, radicalitzat la població i augmentat la inseguretat.

El fracàs dels governs civils ha estat sovint utilitzat com a excusa per a intervencions, dictadures i cops militars. Mali ha viscut diversos cops en menys de deu anys. El cop de 2012 va ser una resposta a la incapacitat del govern de controlar el nord i gestionar el desastre humanitari, i entre el 2020 i 2021, dos cops consecutius, dirigits per l’exèrcit, van mostrar la frustració davant la corrupció, el fracàs de les forces internacionals i la inacció de l’antic govern.

Aquests cops no poden entendre’s sense la pressió externa i la influència francesa i dels organismes internacionals condiciona cada moviment polític i per a molts malians, aquests cops no són un retrocés de la democràcia, sinó un intent de recuperar sobirania mínima davant dels interessos estrangers.

Aliances i blocs globals

Mali actual mira més enllà de l’Occident. Els cops militars i la frustració amb França i la Unió Europea han portat a buscar alternatives com Rússia que a través del grup Wagner (ara Africa Corps), ha guanyat influència militar, i amb això el país intenta reclamar un marge de maniobra contra la intervenció occidental i les aliances regionals dins del Sahel i amb països del Sud global ofereixen un marc per recuperar sobirania econòmica i política, encara que amb molts riscos i Mali es mou entre blocs sense deixar-se dominar, buscant una sortida fora del xantatge occidental. És un gest de dignitat, encara que perillosament contradictori.

Malgrat tot, Mali no és només conflicte. És també cultura, història i resistència. Les comunitats del nord i del sud continuen mantenint llengües, pràctiques agrícoles i tradicions que desafien la imposició externa, els moviments socials i civils, sovint invisibilitzats, treballen per restituir drets, educació i serveis bàsics i la joventut comença a organitzar-se políticament, buscant alternatives que no depenguin del deute ni de les potències estrangeres.

Mali és, en definitiva, un exemple clar de com la sobirania robada no es rendeix fàcilment, i és aquest esperit el que pot, algun dia, trencar les cadenes del neocolonialisme.