Marco Rubio i el retorn de l’intervencionisme nord-americà a l’Amèrica Llatina, desprès de les eleccions a Colombia.

Acabada l'elecció presidencial a Colòmbia, de la qual ha estat declarat com a guanyador Abelardo de l'Espriella, després del recompte oficial, la Procuradoria colombiana ha informat d'una coincidència del 99,997% amb un avantatge de menys de l'1% sobre Ivan Cepeda.

L’arribada de Marco Rubio a la secretaria d’Estat dels Estats Units ha suposat la reactivació d’una política exterior que molts pobles de l’Amèrica Llatina coneixen massa bé amb el vell esquema del control, la ingerència i la imposició d’interessos nord-americans sobre la sobirania dels països del sud del continent. Lluny d’una diplomàcia basada en la cooperació entre iguals, Rubio representa la continuïtat d’una tradició imperial que considera Amèrica Llatina com el “pati del darrere” de Washington, una concepció hereva directa de la Doctrina Monroe del segle XIX.

Des d’una mirada crítica i d’esquerres, la figura de Marco Rubio encarna una forma agressiva de neocolonialisme contemporani. El seu discurs públic combina una retòrica sobre la "democràcia” i la “llibertat” mentre impulsa sancions econòmiques, pressions diplomàtiques i amenaces directes contra governs que no s’alineen amb els interessos geopolítics dels Estats Units. Aquesta contradicció no és nova i durant dècades, Washington ha justificat cops d’Estat, bloquejos i desestabilització sota la bandera de la defensa de la democràcia, quan en realitat l’objectiu principal ha estat garantir el control econòmic, energètic i militar de la regió.

La seva obsessió amb Cuba és especialment significativa. Rubio, fill de l’exili cubà conservador de Miami, ha convertit l’illa en un objectiu central de la seva agenda. Aquest 2026 ha impulsat noves sancions econòmiques contra empreses cubanes estratègiques i ha reiterat públicament que l’objectiu dels Estats Units és provocar un canvi de règim a l’Havana. Diversos mitjans han recollit declaracions seves afirmant que “cal canviar les persones que governen Cuba”, un llenguatge que molts interpreten com una legitimació directa de la ingerència externa.

Cuba no és un cas aïllat. La política exterior que representa Rubio s’inscriu dins una estratègia més àmplia de restauració de l’hegemonia nord-americana sobre el continent, especialment en un moment en què creix la influència econòmica de Xina i la presència diplomàtica de Rússia a la regió.

Països d’Amèrica Llatina on Marco Rubio o la diplomàcia nord-americana sota la seva influència han intervingut o pressionat políticament.

Cuba.-  Sancions econòmiques constants, bloqueig reforçat, pressió per afavorir un canvi de règim i criminalització de dirigents cubans.

Veneçuela.- Suport explícit a sectors opositors, desconeixement de governs progressistes, sancions petrolieres i aval a estratègies de canvi polític.

Colòmbia.- Intervenció indirecta en processos electorals i pressions sobre actors polítics crítics amb Washington; polèmica recent pel cas de l’activista Beto Coral.

Nicaragua.- Sancions i ofensiva diplomàtica contra el govern sandinista, acusacions permanents i suport a l’aïllament internacional.

Bolívia.- Històric suport nord-americà a sectors conservadors contraris als governs populars i vigilància sobre els recursos estratègics com el liti.

Hondures.- Pressions polítiques vinculades a interessos militars i migratoris, mantenint una influència directa sobre governs afins.

El Salvador.- Relació marcada per condicionaments sobre seguretat i política migratòria.

Panamà.- Control històric sobre infraestructures estratègiques i vigilància geopolítica permanent pel canal interoceànic.

Haití.- Influència determinant en governs provisionals, missions d’intervenció i control sobre la política interna.

Argentina i Equador.-  Enfortiment d’aliances amb governs liberals o conservadors favorables als interessos nord-americans.

I des que Donald Trump va ordenar el tancament d'USAID, el mapa polític d'Amèrica Llatina ha experimentat canvis significatius i en aquest període, van ser elegits governs de centredreta a:

Perú — Keiko Fujimori,  Xile — José Antonio Kast, Bolívia — Rodrigo Paz, 

Equador — Daniel Noboa, Hondures — Salvador Nasralla i 

Colòmbia — Abelardo De La Espriella

La història d’Amèrica Llatina està marcada per dècades d’intervencionisme dels Estats Units des del cop contra Salvador Allende a Xile fins al suport a dictadures militars a Argentina, Brasil o Guatemala. Avui, Marco Rubio sembla voler actualitzar aquell mateix manual menys marines desembarcant a les costes, però més sancions, més pressió financera i més guerra híbrida.

Els pobles llatinoamericans han pagat massa vegades el preu de la dominació externa i davant aquesta nova ofensiva, la defensa de la sobirania, l’autodeterminació i la cooperació solidària entre pobles continua sent una tasca imprescindible per a totes les forces democràtiques i progressistes del continent.

Quan Washington parla de llibertat per a Amèrica Llatina, massa sovint el que realment reclama és obediència.