EUROPA copia els murs de la por.

La recent aprovació per part de la Unió Europea d’un nou marc polític que permet externalitzar centres d’internament per a persones migrants fora del territori europeu confirma una deriva preocupant quan Europa abandona progressivament el discurs dels drets humans per abraçar una política basada en la por, la criminalització de la pobresa i la normalització del càstig com a resposta a un fenomen tan humà i antic com la migració. 

Centre de Confinament, a Tecoluca (El Salvador).

Durant dècades, Europa havia volgut presentar-se davant del món com el gran espai de les llibertats, de la democràcia i de la protecció de la dignitat humana, però avui, aquesta mateixa Europa sembla disposada a construir una arquitectura institucional que converteix milers de persones en simples expedients administratius, en cossos sense drets atrapats darrere murs, tanques i camps d’internament cada vegada més allunyats de l’escrutini públic.

No és casualitat que aquesta nova política arribi en un moment en què les forces de la dreta radical i l’extrema dreta guanyen influència en nombrosos governs europeus. Partits com el Rassemblement National a França, liderat políticament per Jordan Bardella, han començat a reivindicar obertament models repressius inspirats en experiències autoritàries com la del president salvadorenc Nayib Bukele.

El cas de El Salvador és especialment revelador. Bukele ha construït la seva imatge internacional a través d’una política de “mà dura” contra les bandes criminals, sustentada en un règim d’excepció permanent, detencions massives sense garanties judicials i la construcció del conegut Centro de Confinamiento del Terrorismo, convertit en símbol propagandístic del seu model penitenciari.

Però darrere de les imatges espectaculars de milers de presos rapats i encadenats hi ha una realitat molt més inquietant. Organitzacions internacionals han denunciat reiteradament detencions arbitràries, desaparicions temporals, tortures, vulneració sistemàtica del dret de defensa i un procés de concentració de poder que molts analistes ja defineixen com una autocràcia electoral.

Malgrat aquestes denúncies, el model Bukele s’està convertint en objecte d’admiració per sectors polítics que prefereixen governar mitjançant la por abans que afrontar les causes estructurals dels conflictes socials.

A l’Amèrica Llatina, figures com el populista ultraconservador Abelardo de la Espriella a Colòmbia o Keiko Fujimori al Perú han proposat replicar aquest model de megapresons com a resposta als problemes de seguretat.

I ara Europa sembla voler seguir el mateix camí.

La nova política migratòria europea converteix els migrants en l’enemic intern perfecte, ja no es parla de refugiats que escapen de guerres, de persones desplaçades per la pobresa extrema, del saqueig econòmic global o del canvi climàtic. Ara el llenguatge institucional els descriu com un problema de seguretat, com una amenaça a controlar, com un flux a contenir.

Resulta especialment cínic que moltes de les causes que obliguen milions de persones a abandonar els seus països siguin conseqüència directa de polítiques econòmiques imposades durant dècades per les grans potències occidentals, les seves multinacionals i els acords comercials desiguals que han condemnat regions senceres del Sud Global a la dependència permanent.

Europa, que no ha dubtat a intervenir militarment en nombrosos conflictes internacionals, aixecar fronteres econòmiques injustes o mantenir relacions privilegiades amb règims autoritaris quan convé als seus interessos geopolítics, pretén ara rentar-se la consciència convertint les víctimes d’aquest sistema en persones indesitjables.

Els centres d’internament externs que avui aprova la Unió Europea no són simples instal·lacions administratives, pero representen un precedent molt perillós la institucionalització d’un sistema que deshumanitza persones vulnerables i les situa fora de l’espai de protecció jurídica efectiva.

Quan una democràcia comença a construir murs en lloc de ponts, quan substitueix la solidaritat pel càstig i quan converteix la dignitat humana en moneda electoral, alguna cosa profunda s’està trencant en el seu interior.

La història europea hauria d’haver ensenyat una lliçó fonamental i cada vegada que un sistema polític identifica un col·lectiu vulnerable com a problema a neutralitzar, la democràcia retrocedeix.

Les persones migrants no són delinqüents i Europa no pot continuar presentant-se com a referent moral mentre adopta mecanismes que recorden cada vegada més a models autoritaris que vulneren drets fonamentals.

Defensar els drets humans no és una opció ideològica, és, simplement, l’última frontera que separa la civilització de la barbàrie.