Arrels franquistes en el poder de l’Església.

Les organitzacions de l’Església tradicional que arrosseguen herències del franquisme  des de l’Opus Dei fins als Guerrilleros de Cristo Rey continuen exercint una influència política i cultural que distorsiona la democràcia espanyola, mantenint vives estructures de poder del vell nacionalcatolicisme. Aquesta persistència no és anecdòtica, sino que és un mecanisme de continuïtat històrica que connecta el règim franquista amb formes actuals de pressió política ultraconservadora.

La dictadura franquista va convertir el catolicisme en fonament ideològic de l’Estat, legitimant el règim com una “cruzada” contra el comunisme i la impietat i amb la jerarquia eclesiàstica que va avalar el cop d’Estat de 1936 i va proporcionar al franquisme una cobertura moral i simbòlica que va durar dècades.

Durant dècades, una part de l’Església catòlica espanyola no va ser simplement una institució religiosa, sinó també un dels pilars socials, culturals i polítics del règim franquista. La dictadura va trobar en sectors de l’Església una important font de legitimació moral, mentre que determinades estructures eclesiàstiques i grups vinculats al catolicisme conservador van adquirir una enorme capacitat d’influència sobre l’educació, la vida social, la política i les elits econòmiques.

Aquesta història no es pot explicar afirmant que tota l’Església va actuar de la mateixa manera, hi  va haver capellans, religiosos, comunitats cristianes i moviments catòlics que van defensar els treballadors, els drets humans, les llibertats democràtiques i la lluita contra la dictadura, però també és innegable que importants sectors de la jerarquia eclesiàstica van mantenir una relació privilegiada amb el règim.

Després de la Guerra Civil, el franquisme va construir un sistema polític profundament vinculat al nacionalcatolicisme i l’Església va recuperar privilegis que la República havia qüestionat i va passar a ocupar un lloc central en la moral pública, en l’educació i la vida quotidiana.

La religió catòlica va formar part de l’aparell ideològic de la dictadura, l’escola, la família, la sexualitat, el matrimoni i la moral social van quedar sotmesos a una concepció fortament conservadora i per a les classes populars, i això significava que la dictadura no només controlava la política i els sindicats, sinó també bona part de la vida social, i la repressió política podia anar acompanyada d’una repressió moral i cultural.

L’Opus Dei i les noves elits del poder ocupa un lloc particular en aquesta història i no és correcte presentar-la simplement com una organització franquista, perquè la seva trajectòria és més complexa i va incloure persones amb diferents posicions polítiques, però sí que és legítim analitzar críticament el paper que alguns dels seus membres van tenir en les estructures de poder durant el franquisme tardà.

Especialment durant els anys cinquanta i seixanta, tecnòcrates vinculats a l’Opus Dei han ocupat i encare ocupant importants responsabilitats dins de l’Estat i han participar en la transformació econòmica del règim i en el canvi econòmic, que no va significar la democratització de la política i el franquisme va continuar sent una dictadura, encara que evolucionés des de l'autarquia cap a una economia més oberta i tecnocràtica.

Des d'una perspectiva d'esquerres, aquesta és una qüestió fonamental en modernitzar l’economia i democratitzar la societat. La Transició democràtica va aconseguir establir institucions democràtiques, però no va produir una ruptura completa amb totes les estructures socials i econòmiques construïdes durant el franquisme i una part de les antigues elits econòmiques ha continuat ocupant posicions de poder, i també de mantenir importants privilegis institucionals de l’Església, especialment en matèria educativa, fiscal i de finançament.

Perquè una democràcia que desconeix les estructures de poder que va heretar del franquisme corre el risc de continuar sotmesa a elles i des de l’esquerra s'ha de reivindicar una ruptura democràtica basada en drets, justícia social, memòria, laïcitat i igualtat, i no contra la religió, sinó contra qualsevol forma de poder que pretengui estar per damunt de la ciutadania.