En una democràcia, la justícia no pot tenir colors
polítics, i no hauria de ser d'esquerres ni de dretes, ni favorable als governs
ni a les oposicions i la seva obligació és aplicar la llei amb independència,
imparcialitat i igualtat i aquesta és la teoria.
Però en la política espanyola de les darreres
dècades s'ha anat instal·lant una profunda desconfiança ciutadana envers una
part de la judicatura, una desconfiança que no apareix del no-res, sinó que
s'alimenta de nomenaments controvertits, bloquejos institucionals, conflictes
pel control del Consell General del Poder Judicial, decisions judicials
extraordinàriament discutides i la percepció que, davant de situacions
semblants, les conseqüències poden ser molt diferents segons qui sigui
l'acusat.
El Tribunal Suprem ocupa una posició central en aquest debat i és el màxim òrgan jurisdiccional ordinari d'Espanya i les seves sentències tenen una enorme transcendència política i social i per això, quan una part de la ciutadania percep que la justícia castiga amb contundència determinats sectors polítics mentre sembla més tolerant amb altres, el problema deixa de ser exclusivament jurídic i es converteix en un problema democràtic i aquí apareix una pregunta incòmoda:
Existeix realment una doble vara de mesurar en la
justícia espanyola o, almenys, s'ha creat una percepció social tan poderosa que
les institucions haurien d'analitzar-ne les causes?
El poder judicial també és poder i durant massa temps s'ha presentat la judicatura com un espai completament
allunyat de la política, però els jutges formen part de les institucions de
l'Estat i, especialment en els tribunals superiors i les seves decisions
poden tenir conseqüències polítiques extraordinàries.
Una sentència contra un dirigent polític pot acabar amb una carrera
política, una investigació pot destruir una reputació abans que existeixi una
sentència, una mesura cautelar pot alterar una legislatura, una condemna pot
modificar la composició d'un parlament i una interpretació jurídica pot
determinar fins on pot arribar un govern democràticament elegit i per això, la
independència judicial és imprescindible, però també ho és la transparència.
Un Tribunal Suprem amb hegemonia conservadora
Durant mes de 20 anys, la Sala Penal del Tribunal Suprem ha
mantingut una majoria conservadora abrumadora, i segons informacions
recents, amb magistrats procedents de cultures jurídiques
alineades amb el vell ordre institucional i amb una interpretació expansiva del
dret penal contra l’esquerra i els independentistes .
Aquesta hegemonia
es reforça per un element clau amb el bloqueig del Consell General del Poder
Judicial (CGPJ), controlat de facto pel Partit Popular des de fa
anys, que impedeix la renovació de les altes instàncies judicials. El
missatge filtrat el 2018 del portaveu del Partit Popular, Ignacio Cosidó del
que “controlaremos la Sala Segunda desde detrás” és una prova explícita de la voluntat de
control polític del Tribunal Suprem.
El Tribunal Suprem ha
dictat sentències especialment severes contra dirigents de l’esquerra i
moviments socials i un dels casos més recent és la condemna de José Luis
Ábalos (PSOE) a 24 anys de presó i del seu assessor Koldo García
a 19 anys, en el cas de les mascaretes, amb una contundència penal que
contrasta amb altres procediments contra la dret i amb la benevolència a la
sentencia a Víctor de Aldama.
En el cas Ábalos, el Suprem va permetre que el Partit Popular
dirigeixi totes les acusacions populars, excloent VOX, LIBERUM Asociación i altres entitats, cosa que els dona un control processal privilegiat i
inèdit en democràcies comparables .
Les grans causes de corrupció que afecten el Partit
Popular con la Púnica, Lezo, Kitchen, Montoro, etc. acumulen dilacions de fins
a una dècada, mentre que casos similars contra altres partits es resolen
en dos o tres anys, i segons l’anàlisi de Público, cap
procediment del PSOE ha patit dilacions comparables, mentre que PODEMOS
ha vist com set peces del cas Neurona quedaven arxivades després
d’anys d’investigació sense resultats. Aquest patró de lentitud no és neutral i
la dilació beneficia els acusats del Partit Popular, que sovint arriben als judicis amb el cas
socialment “refredat” o directament prescrit.
A continuació tens un
resum estructurat dels casos que mostren benvolença cap al PP i les elits
conservadores, i duresa contra l’esquerra i els moviments emancipadors,
basat en les dades disponibles.
Casos amb tracte benèvol, dilacions o impunitat vinculats al Patit Popular con el Cas Púnica, 11 anys d’instrucció, diverses peces sense data de judici. Implicats: Francisco Granados, Esperanza Aguirre, empresaris i trames de comissions. La lentitud ha permès que part del cas prescrigui o perdi força probatòria. Dirigents com Francisco Granados o Esperanza Aguirre continuen sense sentència ferma.
Cas Lezo, 9 anys sense cap judici celebrat. Implicat: Ignacio González, expresident de Madrid. La peça del Canal de Isabel II és una de les més greus, però continua encallada.
Cas Kitchen, 5 anys entre el tancament de la instrucció i el judici. Operació parapolicial per espiar Bárcenas. Implicats: Fernández Díaz, Cospedal, comissaris de la policia. Cap condemna ferma a les cúpules polítiques.
Cas Montoro, 8 anys d’instrucció encara oberta. Relacionat amb irregularitats en contractacions i gestió ministerial. Encara obert.
Tarjetas Black, Curiosament, resolt en 2 anys, demostrant que la lentitud no és estructural sinó selectiva i altres.
Casos de finançament irregular del Partit Popular, en diverses peces prescrites o arxivades per dilacions de la trama Gürtel i derivades. Algunes han prescrit i altres han acabat amb condemnes menors o parcials. Cap responsabilitat penal directa per a la direcció estatal del partit.
Un Tribunal Suprem amb hegemonia conservadora
Durant mes de 20 anys, la Sala Penal del Tribunal Suprem ha
mantingut una majoria conservadora abrumadora, i segons informacions
recents, amb magistrats , de procedents de cultures jurídiques
alineades amb el vell ordre institucional i amb una interpretació expansiva del
dret penal contra l’esquerra i els independentistes .
Aquesta hegemonia
es reforça per un element clau amb el bloqueig del Consell General del Poder
Judicial (CGPJ), controlat de facto pel Partit Popuar des de fa
anys, que impedeix la renovació de les altes instàncies judicials. El
missatge filtrat el 2018 del portaveu del Partit Popuar Ignacio Cosidó del
que “controlaremos la Sala Segunda desde detrás” és una prova explícita de la voluntat de
control polític del Tribunal Suprem.
El Tribunal Suprem ha
dictat sentències especialment severes contra dirigents de l’esquerra i
moviments socials i un dels casos més recent és la condemna de José Luis
Ábalos (PSOE) a 24 anys de presó i del seu assessor Koldo García
a 19 anys, en el cas de les mascaretes, amb una contundència penal que
contrasta amb altres procediments contra la dret i amb la benevolència a la
sentencia a Víctor de Aldama.
En el cas Ábalos, el Suprem va permetre que el Partit Popular
dirigeixi totes les acusacions populars, excloent VOX, LIBERUM Asociación i altres entitats, cosa que els dona un control processal privilegiat i
inèdit en democràcies comparables .
Les grans causes de corrupció que afecten el Partit
Popuar con la Púnica, Lezo, Kitchen, Montoro, etc. acumulen dilacions de fins
a una dècada, mentre que casos similars contra altres partits es resolen
en dos o tres anys, i segons l’anàlisi de Público, cap
procediment del PSOE ha patit dilacions comparables, mentre que PODEMOS
ha vist com set peces del cas Neurona quedaven arxivades després
d’anys d’investigació sense resultats. Aquest patró de lentitud no és neutral i
la dilació beneficia els acusats del Partit Popuar, que sovint arriben als judicis amb el cas
socialment “refredat” o directament prescrit.
Casos amb tracte
benèvol, dilacions o impunitat vinculats al Partit Popular
Cas Púnica, 11 anys
d’instrucció, diverses peces sense data de judici. Dirigents com Francisco
Granados o Esperanza Aguirre continuen sense sentència ferma. Cas
Lezo, 9 anys sense cap judici celebrat. Cas Kitchen, 5 anys entre el
tancament de la instrucció i el judici. Cas Montoro, 8 anys d’instrucció
encara oberta. Tarjetas Black, Curiosament, resolt en 2 anys, demostrant
que la lentitud no és estructural sinó selectiva. Casos de finançament
irregular del Partit Popular, Diverses peces prescrites o arxivades per
dilacions.
Aquestes dilacions,
segons fonts judicials, no afecten igual altres partits i cap procediment del PSOE ha patit retards
comparables, i els casos contra PODEMOS han estat arxivats després
d’anys sense proves concloents .
Casos amb duresa
penal contra l’esquerra i moviments emancipador
Cas Ábalos / Koldo, Condemnes de 24 i 19 anys, ajustades a les
peticions de la Fiscalia Anticorrupció, amb una contundència penal excepcional
. Procés català, Condemnes
elevades per delictes inexistents en altres democràcies europees; interpretació
expansiva de la rebel·lió i sedició. Casos contra moviments socials, Activistes,
sindicats i col·lectius antifeixistes han estat investigats amb criteris de
seguretat d’Estat con a:
Pablo Hasél, El raper va ser condemnat a una pena de nou mesos de presó
pels delictes d'enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona i a institucions estatals" per les seves lletres i missatges a
Twitter en què ataca la monarquia i la policia.
Voltonic (Josep Miquel Arenas Beltran), raper mallorquí conegut
internacionalment per haver estat condemnat a l'Estat espanyol a 3 anys i 6 mesos de presó per les lletres
de les seves cançons
Les sis de La
Suiza (Las seis de La Suiza) és el nom amb
el qual es coneix un cas judicial a Espanya que involucrà a
sis sindicalistes de la CNT condemnades
de tres anys i mig de presó per una campanya de protesta contra la
pastisseria La Suiza, a Xixón,
en defensa d'una treballadora embarassada que va denunciar abusos laborals.
Condemna al fiscal general Álvaro García Ortiz, Considerada “injusta” per membres
del Govern, en un context de tensió política extrema entre Executiu i
Poder Judicial .
La política judicial del Tribunal Suprem
espanyol mostra un patró estructural de parcialitat conservadora,
reforçat per la majoria conservadora de la Sala Penal, el bloqueig
sistemàtic del Consell General del Poder Judicial a la gestió selectiva de les
acusacions populars, les dilacions en causes que afecten el Partit Popular i
la contundència penal contra l’esquerra i els moviments emancipadors.
Aquest conjunt de factors ha erosionat la confiança ciutadana i ha alimentat la percepció de lawfare com a mecanisme de control polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada