VOX és, en essència, la cristal·lització espanyola de la nova extrema dreta europea, amb una trajectòria marcada per una fundació convulsa, una doctrina ultranacionalista i un llarg historial de purgues internes que han deixat Santiago Abascal com a únic fundador del partit.
VOX neix el desembre de 2013,
impulsa per Santiago Abascal, Iván Espinosa de los Monteros, Javier Ortega
Smith i altres dissidents del Partit Popular que consideraven que el
partit de Mariano Rajoy era massa tou davant l’independentisme i la
corrupció.
Els grups que conflueixen en la fundació de VOX, són: La Fundació per a la Defensa de la Nació Espanyola (DENAES) plataforma nacionalista creada per Santiago Abascal, un petit
grup conservador d’independents i exdirigents del Partit Popular com Alejo
Vidal-Quadras o Ignacio Camuñas.
Segons la recerca, VOX se autodefinía inicialment com un Partit Popular Autèntic, però ràpidament va evolucionar cap a una formació d’extrema
dreta homologable a les de França, Itàlia o Hongria.
La doctrina es la del Nacionalisme, Nativisme i Autoritarisme i amb una ideologia
de VOX, segons els estudis de Steven Forti, es fonamenta en cinc
pilars. El Nacionalisme espanyol radical, defensa d’una “Espanya
una i gran”, oposició frontal a l’autogovern i a qualsevol reforma
territorial.
El Nativisme, discurs contra la immigració, especialment la
d’origen musulmà.
l’Autoritarisme, el reforç de
l’Estat central, duresa penal, militarisme i exaltació de les forces de
seguretat.
Els Valors tradicionalistes. El
de la família nuclear, catolicisme cultural, oposició al feminisme i als drets LGTBI.
I el Neoliberalisme econòmic. Amb la reducció d’impostos, privatitzacions i retallada de l’Estat del
benestar.
Un tret distintiu de VOX és la seva falta de democràcia interna i el control absolut exercit per Santiago Abascal i això ha provocat un degoteig constant d’expulsions, dimissions i ruptures, que han anat buidant el partit dels seus fundadors i dirigents històrics con els fundadors i dirigents expulsats o apartats.
Alejo
Vidal-Quadras, trenca amb VOX el 2015 per discrepàncies estratègiques. Ignacio
Camuñas, que abandona per desacord amb la deriva nacionalista. José Luis
González Quirós, critica el gir “falangista” del partit. Cristina
Seguí, dimiteix denunciant irregularitats internes. Macarena Olona, surt
el 2022, després acusa VOX de ser una “agència de col·locació”. Iván
Espinosa de los Monteros, renuncia el 2023, una de les baixes més
simbòliques. Rocío Monasterio, apartada de la direcció madrilenya el
2024. Juan García-Gallardo, obligat a dimitir com a vicepresident de
Castella i Lleó el 2025, i Javier Ortega Smith, fundador, expulsat del Comitè Executiu
Nacional el 2025 i finalment apartat el 2026 entre altres que estan en proces d'expulsió.
Segons els fundadors, VOX ha evolucionat cap a una estructura hipercentralitzada, amb Abascal convertit en líder indiscutible i un Comitè Executiu Nacional que actua com a instrument disciplinari.
Però sí que hi ha persones dins de l'extrema dreta actual amb antecedents documentats en organitzacions de la dreta radical, es especialment conegut és Jorge Buxadé, que abans de la seva trajectòria a VOXva participar en candidatures vinculades al falangisme.
Des de 2022, VOX ha entrat en diversos governs autonòmics, sempre com a soci minoritari però determinant en polítiques culturals i de seguretat.
Castella i Lleó (2022–2025).- Primer govern autonòmic amb VOX. Vicepresidència per García-Gallardo. Impuls de
mesures contra la violència de gènere (substituïda per “violència
intrafamiliar”), retallada de programes LGTBI i reforç de discursos
antimmigració. Crisi interna que acaba amb la dimissió del vicepresident.
País Valencià (2023–2026).- Coalició
amb el PP. Eliminació de conselleries d’igualtat, reversió de polítiques
lingüístiques i culturals. Conflictes constants entre PP i VOX per l’agenda
ideològica.
Extremadura (2026).-
Aragó (2023–2026).- Participació
en el govern amb carteres de cultura i agricultura. Pressió per recentralitzar
competències i limitar polítiques feministes.
I en altres institucions com en els Ajuntaments amb una presència destacada a Madrid, Múrcia,
Sevilla i altres capitals.
En el Congrés dels Diputats,
com a tercera força el 2019, retrocés el 2023 però mantenint influència
mediàtica.
En el Parlament Europeu, integrat en el grup dels Conservadors i
Reformistes (ECR), al costat de Fratelli d’Italia i PiS.
VOX és avui un partit ideològicament radicalitzat, segons els seus propis
fundadors amb un internament disciplinari, amb Santiago Abascal com a líder absolut, amb
una estratègicament influent, capaç de condicionar governs autonòmics, electoralment
irregular, amb pics de suport i retrocessos recents, i plenament integrat en
l’extrema dreta europea, tant en discurs com en aliances.
Des de el seu inici, VOX ha alterat de manera decisiva l’espai polític de
la dreta espanyola amb la seva irrupció ha obligat el Partit Popular (PP) a
modificar estratègies, llenguatge i posicionaments per competir en un terreny
que ja no controla plenament, i l’impacte és triple: ideològic, discursiu i
institucional i la desplaçat ideològicament
al Partit Popular.
La presència de VOX ha empès al Partit Popular cap a posicions més dures en tres àmbits centrals com la Immigració on el Partit Popular adopta un discurs més securitari, amb referències a fronteres, delinqüència i control migratori, el Feminisme i drets LGTBI on el Partit Popular modera el seu suport a polítiques d’igualtat i assumeix part del marc crític de VOX, especialment en la qüestió de la violència de gènere i amb la Identitat nacional en defensa més contundent de la unitat d’Espanya i retòrica contra concessions territorials.
Aquest gir no és total, però sí significatiu, i respon a la necessitat de
retenir votants que VOX ha mobilitzat amb un discurs emocional i nacionalista,
amb competència electoral i pressió estratègica.
VOX ha captat segments que abans eren del Partit Popular homes joves, votants rurals i
perfils desencantats amb la política tradicional i això força el Partit Popular a endurir
el to per no ser percebut com a “tou”, en centrar la campanya en temes
de VOX (seguretat, identitat, immigració) i en participar en la batalla
cultural, un terreny que abans evitava, mentre que el Partit Popular es veu
obligat a equilibrar moderació institucional amb duresa discursiva,
generant tensions internes entre sectors moderats i sectors més radicals i amb
una Influència en el llenguatge polític
VOX ha introduït un vocabulari que el Partit Popular ha incorporat
parcialment temes com “okupació” com a problema central, “agenda ideològica”
per referir-se a polítiques progressistes, i “majoria silenciosa” o “Espanya
real” com a subjecte polític i això mostra que VOX fixa el marc del debat,
i el Partit Popular hi reacciona.
En síntesi, VOX ha transformat la dreta espanyola i el Partit Popular ja no és el centre de gravetat del seu espai de la dreta, sinó un actor que es mou en un terreny ideològic i discursiu que VOX ha redefinit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada