Del franquisme a l’oligopoli mediàtic de la democràcia.

En una democràcia, la llibertat de premsa és un dret fonamental, però la llibertat formal de publicar no significa necessàriament que existeixi un sistema mediàtic realment plural i cal ferse unes  preguntas resultan ser imprescindibles:

Qui és propietari dels grans diaris, televisions i emissores de ràdio?

Qui els financia?

Quins interessos empresarials tenen els seus accionistes?

Quina publicitat institucional reben? i

Quina relació mantenen amb bancs, grans empreses, governs i partits polítics?

A Espanya, aquesta qüestió té una dimensió històrica especialment important perquè una part considerable de l'estructura empresarial i mediàtica de la dictadura franquista no va desaparèixer amb la mort de Franco. 

Durant la dictadura franquista, evidentment, no existia una llibertat de premsa comparable a la d'una democràcia. La censura, la repressió, la persecució dels periodistes dissidents i el control polític dels mitjans formaven part de l'estructura del règim i la premsa era i es utilitzada com una eina de legitimació política del franquisme.

Entre els grans instruments de comunicació del règim hi havia la Prensa del Movimiento, propietat de l'Estat franquista, que agrupava nombroses capçaleres, pero també existien empreses privades de comunicació que operaven dins aquell sistema polític i econòmic i entre les empreses que han estat estudiades per la seva continuïtat durant el franquisme i la Transició hi trobem:

La Prensa Española, editora d'ABC, el Grupo Godó, editor de La Vanguardia. Editorial Católica, relacionada amb Ya. Grupo Correo, origen de l'actual Vocento. Grupo PRISA, posteriorment editor d'El País. Grupo Zeta, editor d'El Periódico de Catalunya i Grupo 16, editor de Diario 16.

La investigació sobre el període 1975-1989 assenyala que diverses d'aquestes empreses mantenien connexions amb persones i sectors vinculats al règim anterior, pero això no significa que tots els seus periodistes fossin franquistes ni que totes les seves publicacions defensessin sempre les mateixes posicions.

La democratització política no va comportar necessàriament una ruptura econòmica amb totes les estructures de poder que havien existit durant la dictadura, i la Transició va permetre recuperar llibertats polítiques fonamentals, però va ser també una transició pactada en molts àmbits i el món de la comunicació no va quedar al marge d'aquest procés. Algunes empreses periodístiques procedents del franquisme van continuar existint i posteriorment es van modernitzar, fusionar o integrar en nous conglomerats i un exemple especialment significatiu és la trajectòria que conduiria a Vocento.

El Grupo Correo i Prensa Española acabarien fusionant-se, i d'aquesta operació naixeria Vocento i així, dues tradicions empresarials conservadores de la premsa espanyola van acabar integrades en un mateix gran grup.  Un estudi acadèmic sobre la Transició destaca precisament aquesta continuïtat empresarial, i avui Vocento controla o participa en nombrosos mitjans, entre els quals ABC, El Correo, El Diario Vasco, El Norte de Castilla, Diario Montañés, Las Provincias, Diario Sur i altres capçaleres territorials. La seva estructura actual és societària i cotitzada, amb accionistes significatius i una composició del consell en què apareixen famílies històricament vinculades al grup.

Un altre cas fonamental és el Grupo PRISA, propietari del diari El País i de la Cadena SER, entre altres negocis. El País va néixer durant la Transició com una alternativa moderna a la premsa tradicional i durant dècades va exercir una enorme influència política i cultural, però PRISA tampoc no ha estat una empresa aliena al capital financer.

La seva estructura accionarial actual és molt més complexa que la dels primers anys. En documentació corporativa de PRISA apareixen, entre altres accionistes significatius, Joseph Oughourlian, Vivendi, Rucandio, Global Alconaba, Control Empresarial de Capitales, inversors qataris i Banco Santander i això ens mostra una transformació important en que la premsa ja no depèn únicament d'una família periodística o d'un empresari; pot dependre internacionals i aquest fenomen té conseqüències sobre la independència econòmica dels mitjans.

Un altre dels grans conglomerats és Atresmedia, el grup inclou Antena 3, La Sexta, Onda Cero, Europa FM i diverses empreses de producció audiovisual. Atresmedia és una societat cotitzada i la seva informació sobre accionistes significatius es publica d'acord amb les exigències de transparència del mercat i la seva estructura està estretament vinculada al Grupo Planeta, un dels grans conglomerats empresarials i editorials de l'Estat.

Aquesta concentració és extraordinàriament important perquè una mateixa estructura empresarial participa simultàniament en l’edició de llibres, premsa, televisió, ràdio i producció audiovisual i això significa que una determinada visió editorial pot multiplicar-se a través de diferents canals.

Una notícia pot aparèixer en un diari, convertir-se en tema d'una tertúlia radiofònica i acabar com a titular d'un informatiu televisiu i així es construeix la seva agenda informativa.

L'altre gran operador televisiu privat és Mediaset España, integrat en MFE-MediaForEurope i la seva història està relacionada amb el grup empresarial Fininvest (de la familia de Silvio Berlusconi).

Altres actors fonamentals, son la Unidad Editorial controlada pel grup italià RCS MediaGroup i propietària del El Mundo, Marca, Expansión i diverses revistes i altres productes editorials.

El  Grupo Godó, amb La Vanguardia i RAC1 i existeix per una burgesia mediàtica catalana, amb les seves pròpies tradicions, interessos i relacions amb el poder econòmic i polític.

La Cadena COPE i TV13 manté una vinculació institucional amb la Conferència Episcopal Espanyola.

I després apareixen els anomenats «pseudomitjans». Durant els últims anys ha aparegut un altre fenomen, els anomenats pseudomitjans, portals digitals i plataformes que funcionen amb una estructura molt diferent de la premsa tradicional i alguns poden realitzar investigacions periodístiques legítimes, però d'altres han estat acusats de difondre rumors, informacions no contrastades, manipulacions o campanyes polítiques i aquí cal introduir una distinció fonamental. una informació falsa no es converteix en certa perquè la publiqui un diari important, i  una informació d'un mitjà petit tampoc es converteix automàticament en falsa perquè sigui ideològicament contrari.

 i aquí apareix una qüestió que l'esquerra hauria de plantejar de manera clara:

Per què permetem que una part enorme de la informació política i social que rep la ciutadania sigui distribuïda per conglomerats empresarials que tenen interessos econòmics molt més amplis que el periodisme?

No es tracta de negar el dret a la propietat privada, sinó que es tracta de preguntar-nos si la democràcia pot funcionar correctament quan existeix una concentració extraordinària del poder comunicatiu.