La mort de Francisco Franco el novembre de 1975 va posar fi a la dictadura física, pero no la política i això no va significar automàticament la desaparició de totes les estructures econòmiques, socials i de poder construïdes durant trenta-sis anys de règim autoritari.
El franquisme havia construït una economia fortament intervinguda per l'Estat,
però al mateix temps havia protegit la propietat privada i havia afavorit
determinats sectors empresarials i financers. El Banc d'Espanya
documenta que durant el règim els bancs i les caixes estaven sotmesos a
importants mecanismes d'intervenció i que els anomenats circuits privilegiats
de finançament canalitzaven enormes quantitats de recursos cap als sectors
considerats estratègics pel Govern i això ens obliga a distingir dues
coses: una dictadura política pot desaparèixer sense que desaparegui
immediatament el poder econòmic que es va beneficiar d'aquella dictadura.
Des d'una perspectiva d'esquerres, el franquisme no pot ser analitzat
únicament com un sistema de repressió política, sino també de ser un sistema de
distribució desigual del poder econòmic. La dictadura va destruir les
organitzacions obreres democràtiques, va perseguir sindicalistes, va prohibir
els sindicats de classe i va eliminar durant dècades la capacitat de negociació
col·lectiva que havia existit abans de la Guerra Civil i al mateix
temps, es va desenvolupar una estructura empresarial i financera que actuava
dins d'un marc fortament controlat per l'Estat.
Era un sistema en què el poder polític determinava quins sectors eren
prioritaris, quines activitats rebien finançament i quines empreses eren
considerades estratègiques i el mateix Banc d'Espanya explica que durant
una part important del franquisme l'assignació de recursos estava sotmesa a
aquests mecanismes privilegiats, per això, quan avui parlem de les grans
fortunes espanyoles, de les grans empreses o de la banca, hem de recordar que
moltes d'aquestes estructures tenen una història molt més antiga que la
democràcia actual.
La banca va ocupar una posició central dins d'aquesta estructura i no
perquè tots els bancs fossin «franquistes» en sentit ideològic,
una afirmació que seria històricament massa simplista, sinó perquè el sistema
financer estava profundament condicionat pel règim. La documentació històrica
del Banc d'Espanya mostra l'existència d'una banca fortament regulada i
protegida, amb importants barreres a la competència i una intensa intervenció
estatal durant les primeres dècades del franquisme i algunes de les grans
entitats bancàries que avui coneixem tenen arrels anteriors a Franco, però van
operar durant la dictadura i posteriorment van experimentar processos de
transformació, absorció i fusió.
De les elits franquistes a les elits de la Democràcia.
Una de les crítiques més importants que pot formular l'esquerra és que una
part de les elits econòmiques va aconseguir adaptar-se al nou sistema i alguns
dirigents i empresaris vinculats al món franquista van abandonar
progressivament el llenguatge polític del règim i van adoptar el llenguatge de
la democràcia, del liberalisme econòmic i de la modernització europea i això no
significa que totes aquelles persones fossin franquistes després de 1975 i el
que demostra que el capital té una extraordinària capacitat d'adaptació als
canvis polítics.
L'empresari que havia negociat amb un ministeri franquista podia continuar
negociant amb un govern democràtic i els bancs en els que havia operat dins de
les regulacions del franquisme podia continuar concedint crèdit en la nova
economia liberalitzada i els grans grups empresarials podien transformar les
seves relacions amb l'Estat sense desaparèixer. Aquest fenomen és molt
diferent del canvi d'un règim polític.
Durant els anys vuitanta i noranta es va produir una profunda transformació
de l'economia espanyola. La reconversió industrial va provocar enormes costos
socials, especialment en territoris industrials i entre la classe treballadora i
posteriorment van arribar importants processos de privatització. RTVE assenyala
que durant els anys vuitanta es van produir grans reconversions industrials i
que les privatitzacions es van prolongar durant els anys noranta i des d'una
perspectiva d'esquerres, aquí apareix una pregunta fonamental:
Què va passar amb els actius construïts durant
dècades amb recursos públics quan van passar a mans privades?
Les investigacions sobre
les elits espanyoles mostren una continuïtat notable entre el poder econòmic
franquista i el capitalisme actual. Les xarxes d’empreses, judicatura,
banca i mitjans que es van consolidar durant la dictadura no van ser
depurades durant la Transició, sinó que es van adaptar al nou marc
democràtic sense perdre influència i les famílies com els March, Koplowitz,
Oriol, Entrecanales, Botín, Urquijo i altres sagues de la burgesia
franquista van mantenir posicions clau gràcies a matrimonis estratègics, clubs
exclusius, fundacions privades, control de consells d’administració, i relacions
privilegiades amb l’Estat.
Aquestes famílies, que ja apareixien en escàndols fiscals durant el franquisme, van continuar apareixent en casos com el Falciani (2015), demostrant que la renovació de les elits ha estat mínima i durant la Transició, cap d’aquests privilegis va ser revisat. Al contrari, els bancs franquistes van ser protagonistes de trames com Filesa, que mostrava intercanvis de personal entre banca i Estat, i que implicava entitats que avui formen part del gran oligopoli bancari espanyol.
La privatització massiva de l’economia entre 1985 i 1969 amb més de 120 empreses públiques venudes i ingressos de més de 45.000 milions d’euros va reforçar encara més el poder dels grups financers hereus del franquisme.
La gran batalla de l'esquerra del segle XXI
no és només recordar el passat, sinó entendre que aquell passat va contribuir a
construir les estructures de poder del present i la memòria democràtica ha
d'incloure també la memòria econòmica i cal saber qui es va beneficiar de la
dictadura, quines estructures empresarials van sobreviure i com es van
transformar els grans grups financers i empresarials i quin paper van tenir en
la construcció de la nova economia i aquesta investigació ha de fer-se amb
documents, noms, dates i dades, no amb acusacions genèriques.
El Banc d'Espanya disposa precisament d'arxius històrics que permeten investigar aquestes relacions i conserva documentació sobre bancs, institucions i particulars que van interactuar amb el sistema financer espanyol durant dècades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada