De la porra franquista del l’Estat profund al naixement d’un aparell de seguretat ideològicament monolític.

Quan Franco guanya la guerra, no només imposa un règim sinó que va construir un ecosistema de forces armades i policials dissenyat per perpetuar-lo, aquest ecosistema inclou a l’Exèrcit  com la columna vertebral del règim, amb generals premiats per la seva lleialtat. La Guàrdia Civil com policia rural, moral i política, amb funcions de control social, la Policia Armada, com la porra urbana, especialitzada en dissidència i tortura i el CESID,  hereu directe dels serveis d’informació franquistes, creat el 1977 però amb personal format en la persecució de “rojos”.

Aquestes institucions no eren neutrals,  eren el franquisme i la seva cultura interna es basava en l’ultranacionalisme espanyol, catolicisme integrista, anticomunisme militant, jerarquia vertical sense dissidència, percepció de l’Estat com a propietat de les forces armades.  

La Transició va ser presentada com un pacte exemplar, però en realitat va ser una operació quirúrgica per salvar l’aparell franquista i no hi va haver depuració, no hi va haver revisió de comandaments ni hi va haver ruptura i el resultat: Generals franquistes continuen al comandament l’Exèrcit. La Guàrdia Civil manté la seva estructura ideològica. La Policia Armada es renombra com “Policia Nacional” però manté els mateixos quadres i el CESID continua operant amb mentalitat de guerra freda interna, pero la democràcia neix amb un estat profund franquista incrustat en el seu cor.

El 23 de febrer de 1981 és el moment en què el franquisme intenta recuperar el poder i intenta un cop d’Estat que revela la veritat dels seus actors principals (tots franquistes). Antonio Tejero, Guàrdia Civil. Milans del Bosch, general de l’Exèrcit. Alfonso Armada, general i home de confiança de la Casa Reial i els  Agents del CESID, implicats en la trama segons documents desclassificats. El cop d’Estat no va ser obra de quatre nostàlgics, sino que va ser una operació amb suport intern en sectors de l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i el CESID amb un  missatge era clar  “La democràcia és tolerable mentre no toqui els privilegis del franquisme.”

Després del cop, el govern opta per no depurar i la por d’un nou intent militar pesa més que la necessitat de democratitzar i això consolida amb una cultura interna hostil a l’esquerra, una percepció de les forces armades com a guardians de la “unitat d’Espanya”, i una capacitat de pressió política a través de manifestos, filtracions i informes ha on la democràcia va quedar condicionada per un estat profund que mai ha estat desmantellat.

Actitud dels governs d’esquerres amb el aparell de l’Estat en les forces armades.

El PSOE arriba al poder amb Felipe González (1982–1996) amb un aparell policial i militar franquista fins al moll de l’os i amb una resistència interna a reformes democràtiques, amb hostilitat a la professionalització de l’exèrcit i amb un CESID que mantenía pràctiques opaques i espionatge intern. La guerra bruta del GAL mostra fins a quin punt l’Estat profund condiciona el govern.

Amb en José Luis Rodríguez Zapatero (2004–2011), va ser percebut com l’enemic ideològic i manifestos militars contra la Llei de Memòria Històrica, filtracions policials contra ministres, resistència a polítiques feministes i territorials i hostilitat a qualsevol gest cap al diàleg amb ETA, i ara en Zapatero en paga les consecuencias de les seves políticas publicas que va portar a tràmit en el seu mandat.

I en Pedro Sánchez (2018 fins avui), la tensió ha augmentat amb la dependència de forces plurinacionals, amb la reforma del CNI després de Pegasus, amb la derogació parcial de la Llei Mordassa, i la Memòria democràtica com a política d’Estat.

Manifestos de militars retirats contra el govern.  Filtracions policials utilitzades per desgastar l’executiu, resistència interna a canvis en la Guàrdia Civil (cas Pérez de los Cobos) i la hostilitat oberta a PODEMOS, percebut com una amenaça ideològica amb informes policials sense base, campanyes mediàtiques alimentades per filtracions, resistència a la seva presència en els Ministeris d’Interior i Defensa.

En definitiva, avui a l’Estat espanyol, se viu en una democràcia amb arrels franquistes, com la  història de l’Exèrcit, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i el CNI és la història d’una democràcia construïda sobre estructures franquistes no depurades, malgrat reformes i modernitzacions pero persisteix una cultura interna conservadora, persisteix la hostilitat als governs d’esquerres, persisteix la capacitat d’intervenció política, persisteix una memòria institucional que mai ha assumit el seu passat autoritari i la democràcia espanyola és, encara avui, una democràcia Vigilada.