PODEMOS. El partit que van intentar destruir des de l’Estat.

Hi ha moments en la història política d'un país en què una força política deixa de ser simplement un partit i es converteix en una possibilitat de canvi i a  Espanya, aquesta possibilitat va tenir un nom molt clar, PODEMOS.

PODEMOS des de el seu naixement va trencar el mapa polític construït durant dècades al voltant del bipartidisme del Partit Popular i el PSOE, i va portar al Congrés les veus dels desnonats, dels precaris, dels joves sense futur, dels treballadors empobrits, de les dones que reclamaven igualtat, dels pensionistes, dels moviments socials i d'una part de la ciutadania que havia deixat de confiar en una política concebuda massa sovint des de les institucions i massa poc des dels carrers i  això, precisament això, va provocar una reacció ferotge contra el partit i els seus dirigents.

Quan una força política qüestiona els privilegis econòmics, reclama serveis públics, defensa una fiscalitat més progressiva, parla de nacionalitzar sectors estratègics, denuncia les portes giratòries, qüestiona l'austeritat i exigeix una democratització profunda de l'Estat, deixa de ser vista pels poders econòmics i polítics tradicionals com una simple competidora electoral i es converteix en una amenaça per a l'ordre establert majoritàriament provinent del franquista enquistat en les institucions

No seria rigorós afirmar que tota la policia, tota la judicatura o tots els mitjans de comunicació formessin part d'una conspiració contra PODEMOS, i seria injust i històricament imprecís, però també seria ingenu negar que hi va haver estructures i actors concrets de l'Estat que van participar en operacions de desprestigi polític contra PODEMOS i els seus dirigents.

Les investigacions sobre l'anomenada policia patriòtica, les filtracions del Ministeri de l'Interior durant els governs del Partit Popular i el cas Villarejo han deixat una documentació inquietant i amb un dels episodis més coneguts va ser l'anomenat informe PISA (Pablo Iglesias Sociedad Anónima) utilitzat per alimentar acusacions contra PODEMOS sobre la seva suposada finançament irregular. Investigacions periodístiques i judicials han assenyalat que aquell informe va ser difós sense autoria coneguda i que posteriorment diverses denúncies relacionades amb aquestes acusacions van ser arxivades.

Pero hi ha alguna cosa encara més greu i son les converses enregistrades de Villarejo mostren que l'objectiu de determinats sectors era aconseguir informació que permetés fabricar un escàndol contra Pablo Iglesias i PODEMOS. En una conversa amb María Dolores de Cospedal, Villarejo parlava explícitament de material contra PODEMOS i del denominat informe PISA i això no és una qüestió d'opinió. Són fets documentats que mereixen ser mes investigats i explicats, pero a banda d’aquets, ja altres casos com El cas Dina, quan la informació privada es converteix en arma política en que  l'Audiència Nacional ha condemnat a Villarejo a tres anys i mig de presó per revelació de secrets després d'haver accedit sense autorització al contingut d'una targeta de mòbil pertanyent a Dina Bousselham, antiga assessora de Pablo Iglesias, i haver-ne distribuït informació a periodistes i aquestes realitats  m'obliga a formular una pregunta incòmoda:

Quants vots va perdre Podemos com a conseqüència d'aquestes i altres campanyes?

I encara una altra:

Quin hauria estat el resultat de la política espanyola si una part d'aquella maquinaria de desprestigi no hagués existit?

Això no ho sabrem mai, però podem imaginar-ho. El pecat original de Podemos va ser haver entrat a les institucions, PODEMOS no va néixer per administrar el sistema tal com estava, sinó que va néixer per transformar-lo i el 15-M havia posat sobre la taula una crítica profunda contra el sistema polític i econòmic i PODEMOS va convertir una part d'aquella indignació social en representació institucional I va demostrar que les institucions podien servir també per defensar els de baix.

Quan finalment va entrar al Govern de coalició amb el PSOE, el seu paper va ser determinant en diverses polítiques socials i no totes les mesures del Govern van ser exclusivament de PODEMOS seria incorrecte atribuir-les en exclusiva a una sola formació, però és indiscutible que PODEMOS va pressionar, negocià i situà moltes d'aquestes polítiques al centre de l'agenda governamental.

El llegat social de PODEMOS al Govern entre les principals conquistes d'aquella etapa podem destacar l'Ingrés Mínim Vital. L'augment del Salari Mínim Interprofessional. La reforma laboral. La protecció dels treballadors durant la pandèmia. La revalorització de les pensions. La protecció dels llogaters. La protecció davant la pobresa energètica. La Llei d'igualtat de tracte i no-discriminació. La Llei de llibertat sexual. L'ampliació de drets socials i civils

Pero PODEMOS sempre va ser presentada per la dreta espanyola ja fos l'econòmica, la judicial o de les forces de l’Estat, com una força d’amenaça per a la democràcia va contribuir a aprovar algunes de les mesures socials més importants de les darreres dècades, pero també PODEMOS ha guanyar batalles des de fora del Govern.

La història de PODEMOS no es pot reduir als ministeris que va ocupar i moltes de les seves iniciatives van néixer abans d'arribar al Govern i moltes altres van ser impulsades des del Congrés, des dels ajuntaments, des dels moviments socials i des de la pressió ciutadana i el seu gran valor històric va ser haver convertit qüestions que abans semblaven impossibles en assumptes de debat nacional.

l’Habitatge com a dret i no simplement com a mercaderia, pensions dignes, sanitat i educació públiques, fiscalitat progressiva, lluita contra els desnonaments, renda mínima, feminisme, drets LGTBI, defensa dels serveis públics, limitació de les portes giratòries, democratització de les institucions, memòria democràtica, i denúncia dels privilegis econòmics i polítics.

PODEMOS va demostrar que allò que durant anys havia estat qualificat d'utòpic podia convertir-se en política pública.

El “cop d’estat tou” de les forces franquistas i feixistes contra PODEMOS no va ser només contra el partit, sinó contra la possibilitat que la gent corrent governi el seu propi destí,  però la història avui encara no està tancada.