La persistència del franquisme sociològic continua operant en la justícia espanyola.

La Transició espanyola ha estat presentada durant dècades com un exercici exemplar de reconciliació i modernització democràtica, però sota aquesta narrativa oficial s’hi amagava una realitat menys amable -el franquisme que no ha desaparegut-, sinó que s’ha reorganitzar, mutar i trobar noves vies d’intervenció política i avui, gairebé cinquanta-un anys després de la mort del dictador, el seu llegat continua operant a través d’associacions, fundacions, grups de pressió, plataformes mediàtiques i fins i tot col·lectius paramilitars, parapolicials i judicials.

Aquest ecosistema reaccionari actua com una estructura paral·lela del poder, capaç d’influir en l’agenda pública, pressionar institucions, perseguir judicialment activistes i dirigents d’esquerres, i mantenir viva una cultura política autoritària que mai va ser desmantellada del tot.

El franquisme no va ser només un règim, sinó que va ser un aparell organitzat, amb milers de quadres, funcionaris, procuradors a les Corts, dirigents del Moviment Nacional, membres de la Falange, de les Germandats, dels sindicats verticals i de les organitzacions juvenils i quan va arribar la Transició, la majoria d’aquests quadres no van ser depurats, van continuar ocupant càrrecs en l’administració, en la judicatura, en la policia, en l’exèrcit i en els espais de poder econòmic.

Molts d’ells van ser fundadors o promotors d’organitzacions que actuen com a “braç civil” del franquisme i aquestes organitzacions no són homogènies. Algunes operen com a lobbies ultraconservadors, altres com a plataformes de persecució judicial, altres com a grups de carrer, i altres com a fundacions de memòria franquista. Però totes comparteixen tres elements en comú. Una ideologia reaccionària basada en el nacionalcatolicisme, l’autoritarisme i l’anticomunisme, una estratègia d’intervenció política que combina pressió mediàtica, judicial i social i una connexió directa o indirecta amb antics quadres del franquisme o amb la cultura política de la dictadura.

A continuació presento un resum d’una panoràmica crítica dels principals actors franquistas i feixistes com són:

Hazte Oír.- Lobby ultraconservador especialitzat en campanyes mediàtiques contra drets LGTBI, feminisme i educació sexual. Ha funcionat com una estructura de pressió sobre el PP i Vox, i ha impulsat campanyes de desinformació amb estètica i discurs pròxims al nacionalcatolicisme.

Manos Limpias.- Sindicat parapolicial creat per antics funcionaris franquistes. Ha utilitzat l’estratègia de les querelles massives contra dirigents d’esquerres, moviments socials i càrrecs públics. És un instrument de guerra judicial.

Abogados Cristianos.- Organització jurídica ultracatòlica que actua com a policia moral. Presenta denúncies contra artistes, activistes feministes, col·lectius LGTBI i qualsevol expressió cultural que considerin “ofensiva”. Reprodueixen la lògica del delicte de blasfèmia propi del franquisme.

Fundación Francisco Franco.- La més explícita: preserva la memòria del dictador, difon propaganda franquista i manté xarxes de simpatitzants. És la prova viva que Espanya és l’únic país d’Europa on una fundació dedicada a exaltar una dictadura feixista opera legalment.

CEDADE (Cercle Espanyol d’Amics d’Europa).- Històric grup neonazi, amb connexions internacionals. Tot i que formalment dissolt, molts dels seus antics membres han passat a estructures actuals de l’extrema dreta.

Desokupa.- Empresa paramilitar que actua com a força de xoc contra moviments socials i persones vulnerables. Utilitza estètica feixista, retòrica de “defensa de la propietat” i pràctiques d’intimidació pròpies de grups d’extrema dreta.

Bastión Frontal.- Grup juvenil neonazi vinculat a agressions, actes de violència política i mobilitzacions contra migrants. És la cara més explícita del feixisme de carrer.

I altres grups històrics o actuals com la Germandat Nacional Universitària, Germandat Sacerdotal Espanyola, els Guerrillers de Crist Rei, Acció Universitària Nacional, Batalló Basc Espanyol, Grups Armats Socials, i L’Enclusa. Tots ells formen part d’un continuum ideològic que va del nacionalcatolicisme al neonazisme, passant per l’anticomunisme militant.

La seva funció política es la de mantenir viva la cultura del franquisme, perseguit a moviments de l’esquerra i els moviments socials mitjançant denúncies, campanyes mediàtiques, difamació i pressió judicial. Això genera un clima de por, autocensura i criminalització.

Blanquejar el llegat del franquisme i difondre la idea que el franquisme va ser “necessari”, “ordenat” o “modernizador”., i així erosionar la memòria democràtica i dificulta la reparació de les víctimes i servir de laboratori ideològic per a la dreta institucional.

Moltes de les seves campanyes acaben convertint-se en propostes de VOX o en línies discursives del Partit Popular i són el ecosistema cultural que alimenta la dreta política.

I això ens obliga a defensar una idea fonamental que ni el feixisme dels carrers, ni el neofranquistes cultural, ni la persecució política disfressada de batalla judicial poden tenir més força que la democràcia i la resposta és més democràcia, més drets, més justícia social, més memòria i més poder per a la ciutadania perquè davant dels qui volen tornar al passat, l'esquerra ha de respondre mirant cap al futur amb una República social, democràtica i solidària al servei de la majoria.