Hi ha moments en la història d'un país en què la política deixa de ser simplement una disputa entre governs i passa a convertir-se en una batalla pel control de la sobirania, pero també hi ha traïcions que no es fan amb trets, sinó amb silencis.
Durant dècades, el
petroli ha estat molt més que una font d'ingressos per al país, ha estat una
part essencial de la seva independència econòmica, de la seva política exterior
i del projecte de sobirania nacional construït al voltant de Petróleos de
Venezuela (PDVSA), pero ara, després de la caiguda de Nicolás Maduro i de
l'arribada de Delcy Rodríguez a la presidència interina, el país es troba
davant una transformació que pot alterar radicalment aquell model i Donald
Trump ho ha dit amb una claredat que no deixa gaire espai a la interpretació:
els Estats Units volen accés al petroli veneçolà.
I ahir (28 d'agost) va arribar l'anunci que converteix aquesta aspiració en una realitat política i econòmica i una dimensió extraordinària. Donald Trump va anunciar que els Estats Units han aconseguit el control majoritari de més de 65.000 milions de barrils de reserves provades veneçolanes, mitjançant una estructura destinada a desenvolupar 17 camps petrolífers i amb una inversió privada nord-americana que podria arribar als 100.000 milions de dòlars i per a un país que posseeix les reserves de petroli més grans del món, no estem parlant d'un simple contracte comercial, estem parlant de sobirania.
Del chavisme a l'aliança amb
Washington, la paradoxa és enorme.
Delcy Rodríguez ha format
part durant anys de l'estructura política del chavisme. Va ser vicepresidenta
de Nicolás Maduro i una de les figures més importants del seu govern i
el seu germà, Jorge Rodríguez, és
president de l'Assemblea Nacional i ha estat durant anys un dels
principals negociadors del poder veneçolà i sense oblidar a Diosdado Cabello,
una de les figures històriques del chavisme i actual responsable d'Interior, ha
estat durant anys identificat com un dels homes forts del sistema, tres noms
que representaven, des de diferents àmbits, la continuïtat del projecte
bolivarià, pero per això la pregunta política és inevitable:
Com s'ha passat
de defensar la sobirania veneçolana davant de Washington a negociar amb
l'administració Trump una obertura petroliera de dimensions històriques?
Ja al
gener de 2026 apareixien informacions segons les quals Delcy i Jorge
Rodríguez havien ofert cooperació a l'administració de Donald Trump abans
de la desaparició de Maduro del poder i segons fonts citades per The
Guardian, tots dos haurien comunicat a intermediaris que estaven
disposats a cooperar amb Washington. A partir d'aquell moment, el
discurs polític va començar a canviar i Donald Trump no amaga els seus
interessos. Per ell, el petroli veneçolà és una peça en el tauler global per controlar
fluxos energètics, per pressionar rivals geopolítics, i per reforçar la
influència dels Estats Units Llatinoamèrica i segons aquesta lectura
crítica, la cúpula chavista ha acabat cedint a aquestes pressions, convertint Veneçuela
en un país negociat, no defensat i mentre les elits pactaven, el
poble veneçolà seguia patint l’inflació descontrolada, l’escassetat, la migració
massiva, el deteriorament dels serveis, i una pèrdua profunda de confiança en
les institucions.
La sensació de traïció no prové només de les decisions, sinó del fet que es van prendre sense el poble, sense consulta, sense transparència i deixant de banda la sobirania real i el futur de Veneçuela no pot dependre dels acords secrets, de les concessions petrolieres, ni pactes amb presidents que busquen influència i recursos.
El futur ha de dependre del poble veneçolà, que és l’únic actor legítim per decidir el destí de les seves riqueses i del seu país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada