Avui, no és una jornada de celebració, sinó un recordatori persistent que tots els estats i també el nostre arrosseguen de deutes morals que no prescriuen. Les desaparicions no són només absències, sinó que són silencis imposats, són vides truncades, i són famílies condemnades a una espera.
Avui és una jornada per recordar que darrere de cada persona desapareguda hi ha una vida interrompuda, una família en espera, una pregunta que moltes vegades no te resposta i altres vegades una ferida que passa de generació en generació con en el cas de Catalunya que aquesta espera té nom i cognoms.
Els desapareguts de la Guerra Civil i del franquisme, I avui encara es una ferida que supura.
Més de 114.000 persones continuen desaparegudes en fosses
comunes arreu del país. Homes i dones executats, enterrats
clandestinament, esborrats de registres i condemnat a les seves famílies
a una recerca interminable. Aquest és el gran capítol pendent de
la democràcia espanyola. La restitució de la dignitat dels qui van ser assassinats
i ocultats per un règim que va convertir la desaparició en política d’Estat.
Les famílies moltes ja de tercera o quarta generació continuem reclamant el
que hauria de ser obvi en un estat democràtic com sería localitzar
les fosses, identificar els cossos i retornar-los a casa, reconèixer
el crim, i garantir que mai més es repeteixi.
La Memòria Democràtica no és un luxe ideològic, és una obligació i és
vergonyós que encara avui hi hagi qui qüestiona la necessitat d’obrir fosses,
com si la veritat fos una amenaça i no una reparació.
Pero avui en el món actual tambe continua
generant desapareguts i no són fantasmes del passat, són víctimes d’un present
violent i desigual i parlo de persones segrestades per xarxes de trata,
obligades a treballs forçats, reclutades per guerrilles o bandes
criminals, o simplement arrencades del seu entorn per actors que operen amb
impunitat, pero tambe hi ha persones que decideixen desaparèixer i que no
són víctimes d’un segrest ni d’un conflicte, sino que són individus que, per
motius profunds, opten per tallar amb la vida que tenien. Les causes són
múltiples com les ruptures familiars, la Violència domèstica, problemes de
salut mental, per la pressió social, o simplement la necessitat radical de
començar de zero.
Aquestes desaparicions plantegen un dilema:
Com protegir la llibertat individual sense
abandonar les famílies que busquen respostes?
Els cossos policials i els serveis socials sovint es troben atrapats entre dos drets, un amb el dret de la persona a desaparèixer, i l’altre amb el dret dels familiars a saber si està viva i fora de perill. La societat ha d’aprendre a mirar aquestes desaparicions sense estigma. No són fracassos personals, sinó que són crides d’auxili, decisions extremes o fugides necessàries i calen protocols que respectin la voluntat de la persona sense deixar les famílies en la foscor.
Els desapareguts al mar de la La Mediterrània i l’Atlàntic com a
cementiris invisibles
En els darrers anys, el mar s’ha convertit en l’escenari més dramàtic de desaparicions. Les rutes migratòries cap a Ceuta, Melilla, les Illes Canàries i també a la Península són avui una de les més mortíferes del món. Cada any, centenars de persones desapareixen sense deixar rastre com les Barques que s’enfonsen, Motors que fallen, Corrents que arrosseguen, i Silencis administratius que oculten xifres reals.
Les entrades recents a Ceuta, amb joves nedant de nit, exhausts,
desesperats, són només la part visible d’un drama molt més profund, i quan el
Marroc relaxa el control fronterer, el mar es converteix en una autopista
mortal. Quan el reforça, les rutes es desplacen cap a zones encara més
perilloses i aquests desapareguts no tenen nom en cap registre oficial. Són
vides que s’esborren en un espai sense testimonis.
I les Desaparicions forçoses contemporànies con la tracta, segrest,
explotació i guerrilles que el món globalitzat continua produint.
Les desaparicions forçoses no són un fenomen del passat i avui, milers de
persones desapareixen per conseqüència de les Xarxes de trata de persones,
Treballs forçats en circuits clandestins, Reclutament per guerrilles
o bandes criminals, i per Segrestos vinculats a migració irregular.
Aquestes desaparicions tenen un patró comú com la vulnerabilitat, pobresa, desprotecció institucional i violència estructural. Les famílies comparteixen el mateix dolor que les de la Guerra Civil per la incertesa, la manca de respostes i la indiferència de les autoritats. La desaparició forçosa és un crim que no prescriu. I és un indicador de fins a quin punt un Estat protegeix o abandona els seus ciutadans.
Que ningú no torni a ser un desaparegut sense resposta ja que cada desaparegut
té un nom, una història i una família i que els desapareguts no són només una
pàgina del passat, sinó que són una responsabilitat del present.
I mentre una sola família continuï preguntant on és el seu desaparegut, la
democràcia encara tindrà un deure pendent.
Avui, Dia
Internacional dels Desapareguts
ens recorda que tota desaparició és una fractura social, sigui per guerra, per violència criminal o per
decisió personal, cada absència deixa un buit que la comunitat ha d’aprendre a
mirar de cara.
La memòria històrica, la
lluita contra la tracta i la comprensió de les desaparicions voluntàries formen
un mateix mosaic i es el de les vides que no hi són.
La pregunta no és només on són. La pregunta és, què estem disposats a fer perquè ningú més desaparegui en silenci.
Link de l'INFORME ANUAL DE PERSONAS DESAPARECIDAS.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada